diumenge, 27 d’agost de 2023

LLUVIA NEGRA

No és un mal moment per recuperar aquest títol del gran realitzador japonès Shôhei Imamura, que pot ser vist com el revers del film de Nolan sobre l'inventor de la bomba atòmica. 

"Lluvia negra" (1989) s'apropa a la tragèdia d'Hiroshima des del punt de vista de les víctimes. Molts van morir instantàniament o quasi a causa de l'explosió; però els sobrevivents que van estar a prop de la zona zero van haver de patir un calvari els anys següents, començant per la discriminació dels seus compatriotes (a la jove protagonista no li troben marit perquè va estar exposada a la radiació, la tristament coneguda com pluja negra a què fa referència el títol) i continuant per la por a l'aparició d'uns símptomes que preludien una mort prematura, sovint molt dolorosa. 

El film d'Imamura és -no podia ser d'altra manera- un al·legat antibèl·lic i un drama tristíssim, fotografiat en blanc i negre i estructurat amb pudorosa senzillesa a través de la preocupació del matrimoni protagonista per la neboda que conviu amb ells i de la relació de la noia amb un veí trasbalsat emocionalment pels records del conflicte.

dimecres, 23 d’agost de 2023

IL CASANOVA

El 1976, Donald Sutherland interpreta el personatge del venecià Giacomo Casanova a les ordres de Federico Fellini, qui afegeix el seu nom al títol original, per fer palès que aquesta biografia està filtrada per la imaginació desbordant del director italià. 

No és difícil establir una analogia entre "Il Casanova" i el "Satyricon". El venecià literat, seductor i ensarronador professional seria una versió més cultivada de l'Encolpi al text de Petroni; tampoc no seria gaire diferent d'altres personatges fellinians com el Marcello de "La dolce vita". En definitiva, un individu que ens guia per un món en decadència, ara l'Europa del segle XVIII i la seva fauna aristocràtica, que Fellini, com no podia ser d'altra manera, presenta com un circ en què sovintegen estranyes representacions teatrals i monstres tant humans com animals, amb predilecció novament pels monstres marins, com la balena que troba en la seva visita a Londres. 

Tot i que va excloure del muntatge la trobada del nostre heroi amb una dona de pits inabastables (l'exuberant Chesty Morgan), no falten les gegantes ni les nimfòmanes de tota condició, inclosa una de geperuda amb qui protagonitza una orgia delirant en una posada. Casanova, esclau del seu prestigi, folla amb qualsevol dona que se li posi al davant. No obstant això, la seva vida no és tan fàcil. Denunciat per heretge, ha de fugir de la seva estimada Venècia, i quan troba una dona que realment li agrada, de seguida la perd. 

Casanova fa l'amor mecànicament; una idea que el film reitera tant amb l'escenificació dels seus coits com en la presència d'un autòmat en forma d'ocell que sempre l'acompanya. Que la seva darrera parella sexual -en la vida i en somnis- sigui també un autòmat, és una trista paradoxa que servirà per tancar el cercle. Casanova ha dilapidat una vida errant i envelleix sol i humiliat pels més joves al castell de Bohèmia on treballa de bibliotecari. La tristesa d'aquest final resulta conseqüent en una pel·lícula especialment melancòlica a pesar de l'abundància d'escenes més o menys eròtiques, en què la idea de la mort és sempre present, fins i tot en els discursos del seductor poeta, com li retreu alguna de les seves amants.

dilluns, 21 d’agost de 2023

HA LLEGADO EL ÁGUILA

Donald Sutherland va estar molt actiu el 1976. A més de treballar amb Bertolucci ("Novecento") i Fellini ("Il Casanova"), també va fer-ho a les ordres de John Sturges en un drama de guerra que portava per títol "Ha llegado el águila". 

Narra la improbable missió de segrestar Churchill a càrrec d'uns alemanys tan heroics com mal vistos pel règim nazi (amb Michael Caine al capdavant). Com a film d'acció i aventures no és gaire espectacular, tot i que reuneix un bon nombre de cares conegudes (als ja esmentats, caldria afegir Robert Duvall, Anthony Quayle, Treat Williams, Larry Hagman i un Donald Pleasance molt creïble fent de Himmler), però es preocupa de remarcar que no tots els alemanys eren mala gent (el protagonista rep un càstig per intentar salvar una presonera jueva) i que fins i tot els espies tenen motivacions més o menys nobles: el personatge que interpreta Jean Marsh és una antiga afrikàner que no pot veure els anglesos, i Davlin-Sutherland és un irlandès que lluita per la seva pàtria. En contrapartida, el general nord-americà interpretat per en Hagman és un imbècil que no dubta a arriscar la vida dels seus homes per poder presumir d'haver entrat en combat. 

El personatge interpretat per en Sutherland, un senyor que pot semblar simpàtic i pervers indistintament, té al seu càrrec la part romàntica i manté una relació breu però complicada amb una britànica (Jenny Agutter). 

Curiosament, Donald Sutherland repetiria el paper d'espia al servei dels alemanys que manté una relació amorosa amb una anglesa (Kate Nelligan) en la posterior "El ojo de la aguja", primera adaptació d'una novel·la de Ken Follet dirigida el 1981 per Richard Marquand. En aquesta ocasió, el seu personatge és molt més dolent però també més interessant.

diumenge, 20 d’agost de 2023

LOLA

També esmenten Kubrick a "LOLA" (Andrew Legge, 2022), curiós treball amb estètica de found footage que especula sobre la possibilitat d'una màquina que rep transmissions de ràdio i televisió del futur i que ha d'ajudar els britànics a lluitar contra els alemanys durant la Segona Guerra Mundial. Però ja se sap que preveure el futur i voler canviar-lo condueix a la paradoxa. 

El film és enginyós i visualment atractiu tot i l'evident manca de pressupost, però, com sol passar en el gènere mockumentary, un muntatge dispers acaba contagiant la narració. Si més no, serveix per descobrir-nos dues actrius tan simpàtiques com Emma Appleton i Stefanie Martini i constatar que l'ombra de Kubrick és tan allargada com perquè li copiïn el final d'"El resplandor".

dissabte, 19 d’agost de 2023

VIVAMENTE EL DOMINGO

Després de "La mujer de al lado", François Truffaut torna a filmar a províncies; i una trama de cinema negre que -novament- inclou la Fanny Ardant amb gavardina (amb l'excusa que amaga la seva disfressa per a una obra de teatre d'aficionats). Potser vol assemblar-se a Chabrol, tot i que resulta més evident l'homenatge a un director que tots dos admiraven i copiaven. 

"Vivamente el domingo" (1983), fotografiada en blanc i negre, presenta el cas d'un fals culpable (o presumpte fals culpable) i conté molts plans de detall com li agradaven a Alfred Hitchcock, i altres de la protagonista conduint sota la pluja que recorden plans idèntics a "Psicosis". Tot i això, és Kubrick a qui esmenta més explícitament: el seu film "Senderos de gloria", prohibit a França fins al 1980, es projecta en un cinema en què transcorre part de l'acció d'un drama criminal camuflat sota l'aspecte de comèdia lleugera. O és a l'inrevés? 

Desconec l'obra de Charles Williams en què el film de Truffaut es basa, però la trama de "Vivamente el domingo" resulta més aviat delirant; potser traeix l'original literari des del títol (la novel·la es titula "The Long Saturday Night") i allò que el director francès intenta fer en el que seria el seu darrer treball és una nova aproximació a la screwball comedy, a través dels personatges de l'agent immobiliari acusat d'assassinat (Jean-Louis Trintignant) i la seva secretària (Ardant), que intentarà provar-ne la innocència. Sempre s'escridassen i, no obstant això, s'estimen. 

A part de Chabrol, Hitchcock i Kubrick, Truffaut també s'homenatja a si mateix: inclou una agència de detectius tan maldestres com els que apareixien a "Besos robados"; la Fanny Ardant regalant al protagonista l'espectacle de les seves cames ("compassos que recorren el món") remet a "El amante del amor"; i els nens de l'escena final són com els de "La piel dura".

dimarts, 15 d’agost de 2023

LA MUJER DE AL LADO

Com dèiem, François Truffaut va comptar amb Gèrard Depardieu per a "La mujer de al lado" (1981), emparellant-lo amb la que seria darrera musa i companya del realitzador, la morena Fanny Ardant.

Bernard i Mathilde van ser parella fa vuit anys, però la cosa no va acabar de funcionar. Ell era molt jove i ella, potser, massa temperamental. Ara han refet les seves vides però el destí els tornarà a enfrontar en sentit gairebé literal, quan ella i el seu marit lloguen, sense saber-ho, la casa que hi ha al davant de l'ocupada per Bernard, la seva dona i un fill; ja és pega i casualitat, puix viuen en un poblet de quatre cases, prop de Grenoble. 

La vida a províncies sembla més aviat rutinària i gairebé idíl·lica. Però la passió dels antics amants s'imposarà fins i tot a la lògica, comptant amb l'exemple de la narradora, mestressa del club esportiu, que ja va intentar suïcidar-se per amor. 

Truffaut aconsegueix una de les seves millors pel·lícules, introduint, sense que grinyolin en un context realista, els sentiments més exacerbats, la definició de l'amor més romàntica possible, que tant pot resumir-se en el gest més senzill (una carícia al rostre; Bernard arreglant-se el serrell quan ella li ho demana) com en la reacció més extrema; i no diré més, però cal recordar que les morenes amb gavardina són un mal averany, com sabran els espectadors que hagin vist "La piel suave", un altre film total sobre l'amor.

dissabte, 12 d’agost de 2023

EL ÚLTIMO METRO

Després dels fracassos de "La chambre verte" i "El amor en fuga", Truffaut volia anar a cop segur. Va contractar Gérard Depardieu i Catherine Deneuve (amb qui ja havia treballat a "La sirena del Mississippi") per a una trama ambientada durant els dies de l'ocupació alemanya, en un teatre el director del qual, jueu, roman ocult al soterrani mentre la seva esposa i primera actriu (Deneuve) fa anar endavant la producció a pesar de les dificultats. 

"El último metro" (1980) és en bona mesura una versió de "La noche americana" canviant el món del cinema pel del teatre. Menys alegre, atès el context històric, i molt subtil quan aborda una relació triangular entre els protagonistes de l'obra i el director a l'ombra. Deneuve broda el seu paper de dona aparentment freda, tota passió en el fons, i Depardieu es devia entendre bé amb Truffaut, qui va comptar amb ell per al seu següent film.

dijous, 10 d’agost de 2023

HOLMES X 3 (Holmes està trist)

Han estat moltes les adaptacions al cinema de les aventures del famós detectiu britànic Sherlock Holmes, nascut de la ploma d'Arthur Conan Doyle; i molts els actors que han encarnat el personatge: de Basil Rathbone a Benedict Cumberbatch o Robert Downey Jr., passant per més d'una vintena de noms, alguns prou coneguts. 

Però no parlarem de Rathbone i les seves catorze pel·lícules dels anys quaranta, ni de Cumberbatch o Robert Downey Jr. en la recent resurrecció del clàssic detectiu, i ens conformarem a parlar de tres títols (i els corresponents actors) que pertanyen a una etapa intermèdia i que ofereixen una mirada peculiar sobre el mític personatge.
El gran Billy Wilder va fer la seva aportació amb "La vida privada de Sherlock Holmes" (1970), amb Robert Stephens en el paper de Holmes i Colin Blakely en el de l'inseparable doctor Watson. 

Aquest film, mutilat pels productors, va resultar un fracàs de crítica i públic. Una obra incompresa que s'allunyava de l'esperit d'anteriors adaptacions i, també en certa manera, d'allò que s'esperava del director. 

És cert que conté un primer segment que fa conya amb la convivència entre Holmes i Watson i que la comunitat LGTBI consideraria avui dia ofensiu (tot i que Wilder i el seu guionista I.A.L. Diamond el desenvolupen amb la seva elegància habitual, i l'escena del doctor i les ballarines i ballarins russos és prou enginyosa); però la resta del film sembla dirigida a defensar la tesi contrària: Holmes és misogin però no homosexual, i la investigació que els ha de dur a Escòcia, on descobriran, entre altres misteris, el del famós monstre del llac Ness, l'aproparà a una dona atractiva (Geneviève Page) que, com acostuma a passar en les pel·lícules del director, no serà qui diu ser, i que causarà en el detectiu una profunda commoció. Ella ha aconseguit enganyar-lo (el germà de Holmes, interpretat per Christopher Lee, li farà veure la veritat) i potser enamorar-lo; i l'escena en què ella s'acomiada amb un missatge en morse de la seva ombrel·la és de les més romàntiques vistes en pantalla. 

Sens dubte, el fracàs de "La vida privada de Sherlock Holmes" és immerescut. Els diàlegs són brillants, alguns moments de comèdia senzillament genials (vegeu la ronda del bobby interrompuda pel camió de la neteja) i funciona bé com a títol d'aventures. Allò que devia despistar el públic i els crítics és la malenconia que es despren d'una història que presenta Holmes com un individu fal·lible i solitari, addicte a la morfina com a remei a la seva pèrdua. Les dones sempre li havien fallat perquè eren de poc fiar, com una que se li va morir de la grip un mes abans de casar-s'hi (sic).
El 1979, Christopher Plummer encarnava el personatge (per segona vegada) a "Asesinato por decreto". El director, Bob Clark, no tenia ni de bon tros la categoria de Billy Wilder. El seu títol més famós és la comèdia juvenil "Porky's", i amb això queda tot dit. La seva aportació al detectiu de Baker Street és gairebé rutinària, usant i abusant dels decorats imitant els racons sinistres i emboirats del barri de Whitechapel, on Jack l'Esbudellador fa de les seves. La trama és més interessant i juga amb la llegenda segons la qual el misteriós assassí seria un membre de la noblesa britànica. De la mateixa manera que, al film d'en Wilder, apareixia una organització governamental una mica secreta i emparada en un dels famosos i exclusius clubs del Londres victorià, aquí tenim una colla de francmaçons, amb John Gielgud al capdavant exercint de primer ministre. I, tot i que el film d'en Clark no especula sobre la sexualitat del detectiu, sí que el mostra -com el Holmes de Wilder- vulnerable i procliu a ser manipulat, i molt preocupat pel destí d'una altra Geneviève (Bujold, en aquest cas). Donald Sutherland és el tercer canadenc al repartiment i el veterà James Mason ocupa el lloc del doctor Watson.
Per acabar, ens referirem a un altre títol de la sèrie, l'únic que ens mostra l'adolescència del personatge. "El secreto de la pirámide" (Barry Levinson, 1985), protagonitzada pel jove Nicholas Rowe, porta el segell del seu productor Steven Spielberg; hi ha molts efectes especials i una aventura molt entretinguda que acaba, però, derivant, com els altres títols que hem esmentat, en una tragèdia, que explicaria perquè Holmes va romandre solter i perquè tenia un arxienemic anomenat Moriarty.

dilluns, 7 d’agost de 2023

GUERRA Y PAZ

Quan encara falten dies per a l'estrena del "Napoleón" de Ridley Scott, recuperem aquest clàssic de King Vidor del 1956 en què adapta la magistral i vasta novel·la de Tolstoi. 

"Guerra y paz" pel·lícula ens mostra la còmoda existència de l'aristocràcia russa en el període que va de la batalla d'Austerlitz a la fallida invasió napoleònica. Cap al final, la guerra imposa la seva llei i succeeixen algunes desgràcies; però, en l'interval, predominen les visites a l'òpera i els valsos -i algun duel a la matinada-. Audrey Hepburn, en el paper de la jove Natasha, és la reina de la funció; il·lumina tots els plans en què apareix, fins i tot quan Jack Cardiff recorre a les tenebres. I no és que la resta del repartiment escatimi esforços, tot i que Henry Fonda es veu una mica veterà per al personatge de Pierre; una llarga llista de noms il·lustres (Mel Ferrer, John Mills, Vittorio Gasssman, Anita Ekberg, Herbert Lom fent de Napoleó) per a una superproducció eficaç i elegant que no va gaudir, però, de l'èxit esperat.

diumenge, 6 d’agost de 2023

OPERACIÓN DRAGÓN

Wong Kar-wai representa l'originalitat d'un cinema oriental que, dels anys noranta als inicis del nou segle, ha esdevingut un far i una esperança per a un art necessitat d'una renovació després d'haver vist temps molt millors. 

Si retrocedim als anys setanta, els títols que ens arribaven des de Hong Kong pertanyien, sobretot, al gènere d'arts marcials, prou homenatjat per Quentin Tarantino. 

A Bruce Lee no li calia ser bon actor i l'essència de les seves pel·lícules eren les lluites d'acord amb el seu estil (més sofisticat, però, que les plantofades als westerns spaghetti protagonitzats per Terence Hill i Bud Spencer). 

Tot i tractar-se d'una producció nord-americana dirigida per Robert Clouse, "Operación Dragón" (1973) és un títol prou representatiu, i d'altra banda mític, ja que es va estrenar després de la misteriosa i prematura mort de Lee. Incorpora actors americans com John Saxon i fusiona els elements característics dels films de kungfu (una venjança familiar, una escola d'arts marcials que té més cura de la força que de l'ètica) amb una trama jamesbondiana que inclou unes instal·lacions secretes a l'illa del dolent. 

Un exploitation en tota regla, que inclou seqüències més o menys eròtiques i que pot ser contemplat avui amb la distància que atorga el temps, no sense nostàlgia.

dijous, 3 d’agost de 2023

HAPPY TOGETHER

Hauré de parlar algun dia de "Deseando amar", pel·lícula de Wong Kar-wai del 2000 que apareix al cinquè lloc de la llista vigent de millors títols segons Sight and Sound. Però també l'hauria de revisar primer, de manera que em conformaré, de moment, amb comentar el títol que la va precedir en la filmografia d'un director xinès que potser ha estat una mica sobrevalorat. 

Com sigui, "Happy Together" (1997), crònica d'amor i desamor entre una parella de gais que han viatjat de Hong Kong fins a Buenos Aires i que volen visitar junts les cascades de l'Iguaçú però romanen a la capital en pensions infectes i es guanyen la vida com poden, un d'ells freqüentant males companyies, mostra una audàcia visual molt notable: combina blanc i negre (la fotografia és excel·lent) amb colors saturats, profunditat de camp, moviments de càmera agressius i una estètica urbana d'arrel oriental que també val a La Boca. No és l'únic mèrit d'un títol que sap com mostrar el complex univers dels sentiments, en què els escenaris i els objectes quotidians tenen tanta importància com si es tractés d'una pel·lícula de Billy Wilder, tot i que estem comparant cinema als antípodes en tots els sentits. 

Més enllà de l'apartat visual, la banda sonora està molt cuidada. No endebades, un dels personatges afirma que l'oïda pot ser més important que la vista. Trobarem hits com la cançó que dóna títol al film, però també molta música llatina, tendència que es desfermarà en la posterior i molt mítica "Deseando amar" (en parlarem, sí, més tard o més d'hora).