dissabte, 30 de desembre del 2017

LOS DEMONIOS


El primer llargmetratge de ficció del documentalista Philippe Lesage, "Los demonios" (2015), sembla també un documental, en aquest cas centrat en les pors de la infantesa, de vegades injustificades i d'altres més comprensibles atesa una realitat terrorífica que s'esmuny fantasmagòrica des d'un bosc als afores de Montreal fins a l'habitació del petit Fèlix.

dimecres, 27 de desembre del 2017

EDÉN


Entre "Un amour de jeunesse" (2011), en què parla de l'adolescència, i "El porvenir" (2016), centrada en l'edat madura, Mia Hansen-Love recorre novament a la seva experiència personal per parlar-nos d'un xicot (el personatge està basat en el seu germà) que és incapaç de fer-se gran. Disc-jockey de vocació i de professió, amant del garage, viu l'eclosió de la música electrònica a França, amb els Daft Punk com a referents.

"Edén" (2014) podria ser un documental sobre aquests estils musicals i un retrat generacional, però acaba sent una reflexió gairebé tràgica sobre les dificultats de relacionar-se, de créixer i, finalment, de sobreviure, quan hom no està disposat a renunciar a res.

dimarts, 26 de desembre del 2017

FELICES SUEÑOS


A "Felices sueños" (2016), el veterà Marco Bellocchio ens explica una història d'amor en clau de tragèdia: l'amor del petit Massimo a la seva mare i el trauma que pateix quan ella mor i que perdura en l'edat adulta, quan continua perseguint unes respostes que s'oculten rere màscares com les del sinistre Belfagor.

La trama de "Felices sueños" és senzilla i en certa mesura previsible, però Bellocchio aconsegueix el miracle de fer que totes o gairebé totes les seqüències resultin memorables. La mirada del director és tan intensa com la de l'afligit protagonista i el film és commovedor sense resultar melodramàtic i parla de la mort mentre expressa la celebració de la vida, a través de la música i el ball.

diumenge, 24 de desembre del 2017

EL OTRO LADO DE LA ESPERANZA


Com a "Le Havre", Aki Kaurismäki ens torna a mostrar a "El otro lado de la esperanza" (2017) el drama dels emigrants. Un sirià que arriba en un vaixell de càrrega amagat entre carbó cerca asil polític a Finlàndia; mentrestant, un viatjant de comerç de mitjana edat prova de començar de zero en fer-se càrrec d'un restaurant no gaire distingit. Sembla que les dues històries tinguin poc a veure, però els personatges acaben reunits, aplegats en els enquadraments característics del director, tableaux vivants inserits en un entorn que podria ser realista o fins i tot hiperrealista si no fos perquè la il·luminació plana, els colors vius i els decorats minimalistes contradiuen aquesta vocació. Al món de Kaurismäki les coses estan tan malament com ens mostren els noticiaris televisius, però hi ha més realitats: algunes són estranyes i en elles campen les bandes neonazis i a Alep no hi ha guerra; però d'altres permeten tenir esperança. Només cal saltar a l'altra banda.

dissabte, 23 de desembre del 2017

YO, DANIEL BLAKE


El problema de la filmografia de Ken Loach és que fa sempre la mateixa pel·lícula: gent pobra que pateix els desajustos propiciats pel capitalisme salvatge -missatge, doncs, d'esquerres-, retrat social en clau hiperrealista, estètica naturalista aconseguida gràcies a una direcció d'actors molt peculiar i als enquadraments sempre en pla general o mitjà. Les desviacions d'aquest esquema són mínimes i ja porta fent pel·lícules quaranta anys.

Tot plegat ha contribuït a un cert cansament del públic i de la crítica, tot i que "Yo, Daniel Blake" (2016) va obtenir la Palma d'Or al Festival de Cannes. El film respon fil per randa a l'esquema descrit però el seu plantejament és tan senzill i alhora contundent que no pot sinó despertar la nostra simpatia: narra l'epopeia kafkiana d'un pobre home que no pot obtenir el subsidi d'invalidesa malgrat que la doctora li ha prohibit treballar i que tampoc no pot cobrar l'atur perquè no fa mèrits per treballar (sic), i la seva relació d'amistat i solidaritat amb una mare soltera en una situació tant o més precària.

divendres, 22 de desembre del 2017

STAR WARS: LOS ÚLTIMOS JEDI


El vuitè lliurament de Star Wars fitxa com a director (i guionista) Rian Johnson, responsable de "Looper" i dels millors episodis de "Breaking Bad". I l'home se'n surt prou bé, tot i que cal dir que "Star Wars: Los últimos Jedi" resulta deutora en excés d'una fórmula que ja comença a semblar esgotada. Sense ser una còpia tan evident com ho era "Star Wars: El despertar de la fuerza", els conflictes reals o aparents dels personatges, la temptació del cantó fosc o la possibilitat d'una redempció in extremis, ja eren en el fonament dramàtic d'"El imperio contraataca" o "El retorno del Jedi". Daisy Ridley i, sobretot, Adam Driver defensen molt bé els seus personatges, i la presència d'un envellit Mark Hamill contribueix a fer més entranyable la proposta. Però, com passa en les sèries cinematogràfiques més llargues del compte, les situacions se succeeixen sense sorpreses: la batalla de l'inici, la instrucció Jedi en un planeta deshabitat, la missió impossible o l'episodi en un món dominat pel vici (aquí, un planeta que sembla Montecarlo). Al final, l'únic detall distingit d'aquest vuitè lliurament és el contrast entre el vermell que sura a la superfície i el blanc immaculat d'una planura feta de sal, escenari de l'enfrontament definitiu (o no).

dissabte, 16 de desembre del 2017

ASESINATO EN EL ORIENT EXPRESS


Kenneth Branagh es va estrenar en la direcció cinematogràfica l'any 1989 amb "Henry V". També n'era el protagonista i aprofitava tant la seva experiència a la Royal Shakespeare Company com les prèvies aportacions d'Orson Welles o Laurence Olivier. Admirat pels crítics des d'aquesta òpera prima, ha demostrat la seva vàlua com a adaptador del més il·lustre dels dramaturgs en força més títols: "Mucho ruido y pocas nueces", "Hamlet", "Trabajos de amor perdidos", "Como gustéis". Però sempre que s'ha allunyat de Shakespeare s'ha mostrat més insegur, ja des de la seva segona pel·lícula, el thriller "Morir todavía".

El 1994 va dirigir una adaptació de "Frankenstein" que pretenia seguir amb la franquícia ideada per Coppola arran de l'èxit del seu "Drácula". Era molt barroca i espectacular però no va ser ben rebuda per la crítica ni el públic; Branagh es va refugiar novament en Shakespeare i, ja al nou mil·leni, sembla haver renunciat a la seva fama inicial d'autor i nen prodigi i el retrobem convertit en un il·lustrador només ocasionalment eficaç, un artesà tot-terreny que ha signat des d'una pel·lícula de superherois ("Thor") fins a una versió en imatge real de "Cenicienta", passant per un dels lliuraments de la sèrie de Jack Ryan ("Jack Ryan: Operación sombra").

També ha fet remakes, algun d'evident ("La huella", innecessària revisió del clàssic de Joseph L. Mankiewicz) i algun altre més dissimulat com "Los amigos de Peter", un títol agradable però massa deutor de "Reencuentro", de Lawrence Kasdan. De manera que no resulta tan estrany veure'l ara al capdavant d'una nova reedició del clàssic d'Agatha Christie "Asesinato en el Orient Express", novel·la que ja havia merescut una luxosa adaptació a càrrec de Sidney Lumet l'any 1974, en ple auge del cinema "retro", i una de televisiva força més modesta l'any 2001. En la darrera, Alfred Molina interpretava el sagaç detectiu Hercule Poirot; en la versió de Lumet, el paper era per a Albert Finney, rodejat d'un repartiment apoteòsic: Ingrid Bergman, Lauren Bacall, Sean Connery, Jacqueline Bisset, Anthony Perkins i Martin Balsam.

La versió de Branagh torna a jugar a la primera divisió. Recordem que tracta d'un misteriós assassinat que té lloc al tren més luxós dels anys trenta, en trajecte d'Istanbul a París i retingut entre muntanyes nevades per culpa d'una allau; en només unes hores, el famós detectiu belga haurà de trobar l'assassí entre els passatgers, interpretats com en la versió de Lumet per noms il·lustres: Michelle Pfeiffer, Johnny Depp, Judi Dench, Penélope Cruz, Daisy Ridley ("Star Wars"), Willem Dafoe i Derek Jacobi (company d'aventures shakespearianes).

Potser una mica més espectacular, no hi ha gaires diferències, però, amb la versió de Lumet: un pròleg a Jerusalem que il·lustra sobre el modus operandi del detectiu i el seu probable trastorn obsessiu-compulsiu, i tal vegada la interpretació que Branagh fa del personatge, inevitablement més shakespeariana, menys despreocupada i paròdica que la versió de Finney. La reflexió final pot semblar excessivament seriosa tractant-se d'una pel·lícula bàsicament plantejada per distreure el respectable al llarg d'un parell d'horetes, però en els temps que corren ja està bé que algú ens recordi que la llei i la justícia no són necessàriament el mateix i que, de vegades, cal saltar-se la primera perquè prevalgui la segona.

divendres, 15 de desembre del 2017

COCO


Fidel a la seva cita nadalenca ens arriba la darrera producció de Disney-Pixar: "Coco", dirigida per Lee Unkrich, realitzador de "Toy Story 3" en solitari i de "Toy Story 2", "Monstruos, S.A." i "Buscando a Nemo" en col·laboració.

Amb aquest currículum i amb el segell Pixar, no és d'estranyar que la pel·lícula sigui una autèntica meravella, malgrat els riscos assumits amb una història que parteix d'una situació tòpica (un nen vol ser músic malgrat l'oposició familiar) per ordir una trama ambientada al Més Enllà. Els autors justifiquen l'extravagància situant l'acció a Mèxic el Dia de Morts i esquiven els riscos de resultar kitsch o terroritzar els nens gràcies a una inventiva visual del tot extraordinària, dosificant amb saviesa els moments emotius i dramàtics i els humorístics, fins i tot justificant les cançons. I, després de fer-nos creure durant dècades que els animals podien comportar-se com els humans, Disney aconsegueix ara fer viure els esquelets, els quals propicien infinitat de gags per la seva presumpta fragilitat. És clar que ja tenien alguna experiència que es remunta al 1929:

dilluns, 11 de desembre del 2017

PERSONAL SHOPPER


A "Personal Shopper" (2016), Olivier Assayas torna a treballar amb Kristen Stewart, ara com a protagonista absoluta i en un paper similar al que interpretava a "Viaje a Sils Maria": si allà era l'assistent personal d'una actriu famosa, aquí és la personal shopper d'una celebrity (feina que consisteix a fer-li la compra, básicament i en el cas que ens ocupa, de roba d'alta costura i complements de Chanel i Cartier).

Assayas ja havia abordat el cinema de gènere i aquí s'apropa al terror. "Personal Shopper" és una pel·lícula de fantasmes i una pel·lícula sobre la identitat, que ve a ser el mateix. La protagonista, a més de voltar per París amb moto per fer la compra de la seva mestressa, resulta que és mèdium i intenta contactar amb el seu germà bessó, mort recentment a causa d'una afecció cardíaca que ella també pateix. El film alterna escenes típiques del gènere amb altres més lluminoses, fragments en format de documental sobre les experiències esotèriques de la pintora Hilma af Klint o de Víctor Hugo amb la representació dels tòtems de la modernitat: la moda, Google o els smartphones, convertits en una ouija últim model.

Maureen (Stewart) no manté cap contacte amb la Kyra (la celebrity, a qui només veiem uns breus instants discutint sobre la preservació de l'hàbitat dels goril·les), tot i que dorm al seu apartament i s'emprova els seus vestits, sempre d'amagat ja que ho té prohibit. De manera que Maureen es converteix en una altra persona, un fantasma de si mateixa; i és també el sòsia del seu germà mort.

El director, premiat a Cannes, combina perfectament els diversos registres d'aquest film inclassificable gràcies una posada en escena elegant i depurada i a l'ajuda inestimable d'una actriu que, després de fer-se famosa gràcies a la sèrie "Crepúsculo", torna al cinema de gènere de la mà d'un autor europeu i en clau d'art i assaig.

divendres, 8 de desembre del 2017

¡QUÉ BELLO ES VIVIR!


"¡Qué bello es vivir!" (1946) narra la peripècia vital de George Bailey (James Stewart), un home bondadós que sacrifica les seves il·lusions per ajudar els veïns de Bedford Falls, salvant-los de la cobdícia del magnat senyor Potter (un clar precedent del senyor Burns dels Simpson). La nit de Nadal, un greu problema econòmic el porta a la desesperació i, llavors, el seu àngel de la guarda baixa a la terra per ajudar-lo.

Potser no és la millor pel·lícula de Frank Capra ("Sucedió una noche", per exemple, és superior); però té el sentit del detall de les bones comèdies (atenció al gag del pom de l'escala) i és sense cap mena de dubte el seu títol més popular (tot i que l'any de la seva estrena va constituir un fracàs econòmic), el perfecte conte de Nadal que cal recuperar en aquestes dates per plorar sense complexos en l'emotiva escena final.

dimecres, 6 de desembre del 2017

PERFECTOS DESCONOCIDOS


Tres matrimonis i un amic solter es reuneixen per sopar a casa d'un d'ells (un àtic al centre de Madrid; és que és una pel·lícula d'Álex de la Iglesia!). Per fer la vetllada més amena, l'amfitriona proposa un joc com a mínim perillós: tots els comensals deixaran sobre la taula els mòbils respectius i s'escoltaran o es llegiran en veu alta els missatges que vagin arribant.

"Perfectos desconocidos" és, d'entrada, una severa advertència sobre la doble vida i la doble moral que la societat d'avui dia oculta rere l'addicció a la telefonia mòbil; els smartphones ja no són només una eina que ens permet ser maleducats i desatendre les persones que tenim físicament al costat, sinó una fórmula per expressar tot allò que les convencions obliguen a guardar sota la catifa.

Per primera vegada en la seva carrera, Álex de la Iglesia signa un remake, en aquest cas de la pel·lícula italiana del 2016 "Perfetti sconosciuti", de Paolo Genovese, un èxit aclaparador al seu país. Normalment, els seus films parteixen de guions originals, escrits habitualment amb la col·laboració de l'inseparable Jorge Guerricaechevarría. Amb anterioritat, només en dues ocasions havia adaptat textos literaris preexistents: "Perdita Durango" (1997) i "Los crímenes de Oxford" (2008), amb resultats discutibles. Però, en el cas de "Perfectos desconocidos", el director porta hàbilment la història al seu terreny, i, en l'espai claustrofòbic de l'apartament -rèplica de l'espai claustrofòbic del bar o el plató televisiu en els seus treballs precedents- exposa una galeria de personatges dominats per les seves pors, les seves mentides i, sobretot, els prejudicis de tota mena; no calia que hi afegís una atmosfera apocalíptica amb l'excusa d'un eclipsi de lluna perquè el film tingués la seva empremta. I, en qualsevol cas, demostra novament que és un gran director d'actors, aconseguint el millor de tot el repartiment: Belén Rueda, Eduard Fernández, Ernesto Alterio, Juana Acosta, Eduardo Noriega, Dafne Fernández i Pepón Nieto.

Casualment, vam poder veure en el recent Festival Zoom a Igualada, una producció televisiva dirigida i interpretada per Joel Joan que adaptava amb el mateix títol l'obra que ja havia portat als escenaris "El nom", i que consisteix en el mateix: un sopar entre presumptes amics, un d'ells solter, una excusa que propicia la confrontació -ara no són els mòbils sinó la discussió sobre el nom que el protagonista vol posar al seu futur fill- i, finalment, les rialles que es transformen en laments i estupefacció quan les misèries i, sobretot, els prejudicis dels personatges queden al descobert. La posada en escena de Joel Joan, intentant desesperadament superar les limitacions de l'origen teatral, no està pas a l'altura de l'elegant realització d'Álex de la Iglesia, però el text, cortesia dels francesos Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patèlliere, té el mateix sentit de l'humor i capacitat crítica.

diumenge, 3 de desembre del 2017

TRES DE CIÈNCIA-FICCIÓ


Fred McLeod Wilcox va dirigir, l'any 1956, "Planeta prohibido", una pel·lícula de ciència-ficció que va esdevenir molt influent, tot i que vista avui resulta una mica naïf, però això es podria afirmar de la majoria de títols del gènere anteriors a "2001: Una odisea del espacio".

Som al segle XXIII i els homes poden viatjar a una velocitat superior (!) a la de la llum, després d'haver descobert per fi que les naus en forma de platet volador són molt més ràpides (o us pensàveu que els extraterrestres eren rucs?). Un avenç tecnològic tan impressionant no impedeix que els cuiners continuïn portant gorra i davantal o que els instruments de bord semblin adquirits als Encants; també resulta sorprenent que els membres de l'expedició comandada per Leslie Nielsen quan encara no feia comèdies quedin impactats pel robot de llauna construït pel quasi únic habitant del planeta Altair IV. Però és que el misteriós indret conserva les restes d'una civilització que va ser molt avançada fins que va desaparèixer de la nit al dia, tan misteriosament com van desaparèixer els colons arribats vint anys abans. Només van sobreviure el doctor Morbius (Walter Pidgeon) i la seva filla (Anne Francis), una rossa innocent amb minifaldilla que enlluerna el comandant i tota la seva tripulació. El personatge de la noia s'inspira clarament en la Miranda de l'obra de Shakespeare La Tempesta, i la solució al misteri del planeta Altair reposa sobre les teories de Freud sobre l'inconscient. Referents força cultes per a una sèrie B molt entretinguda que, a més, va ser innovadora en diversos aspectes, des de l'esmentada minifaldilla de la protagonista a la banda sonora de música electrònica. El simpàtic robot Robby va aparèixer després en altres pel·lícules i sèries de televisió, des de "Perdidos en el espacio" o "The Twilight Zone" fins a "Columbo" (!!).

"Planeta prohibido" vs. "2001":



"Planeta prohibido" vs. "La guerra de las galaxias":



No tan ràpids com la nau de "Planeta prohibido", viatgem al 1971. Som a l'era post "2001" i la ciència-ficció de sèrie B ja no existeix; qualsevol proposta del gènere té l'obligació de ser seriosa, com ho seran "Naves misteriosas", títol amb missatge ecologista dirigit per Douglas Trumbull (responsable dels efectes especials del film de Kubrick) o "Solaris", del rus Andrei Tarkovsky. Però ens estem anticipant massa, aquests films són del 1972 i hem de tornar un any abans per parlar de "La amenaza de Andrómeda", un títol dirigit per Robert Wise que explica la lluita contra rellotge d'uns científics per aïllar i neutralitzar si és possible un virus que ha arribat de l'espai exterior ocult en un satèl·lit. De fet, el film se situa a mig camí entre la ciència-ficció i el cinema de catàstrofes: serien característics del gènere d'anticipació l'escenari principal, un laboratori subterrani esterilitzat descrit amb tot luxe de detalls, com també l'origen extraterrestre de l'amenaça, mentre que la lluita d'una colla d'individus gairebé anònims per salvar el planeta de la destrucció o el to documental que imposen els subtítols que assenyalen l'hora i l'indret en què transcorren les diverses seqüències, són recursos que esdevindran habituals en el gènere catastròfic, el qual assoliria una popularitat enorme durant la dècada, sobretot gràcies a títols com "La aventura del Poseidón" o "El coloso en llamas", mentre la ciència-ficció quedava relegada, almenys fins a "La guerra de las galaxias" (de fet, un retorn a l'accepció més infantilitzada del gènere).


En la seva voluntat de ser modern, el film de Wise, que adaptava una novel·la de Michael Crichton ("Almas de metal", "Parque Jurásico"), es veu ara una mica antiquat, tot i que cal reconèixer-li l'habilitat per generar suspens sense recórrer a gaires efectes especials i amb una única seqüència més o menys d'acció, per descomptat sense res a veure amb la parafernàlia de qualsevol producció actual.

Robert Wise és potser més conegut per les seves pel·lícules musicals, "West Side Story" i "Sonrisas y lágrimas", o per desgraciar la segona pel·lícula d'Orson Welles, "El cuarto mandamiento"; però ja havia dirigit, el 1951, un gran clàssic de la ciència-ficció, "Ultimátum a La Tierra"; i reincidiria en el gènere l'any 1979, amb la primera de les adaptacions cinematogràfiques de la famosa sèrie "Star Trek".

Acabarem el nostre recorregut amb un film del 2015, "Equals", dirigit per Drake Doremus i produït per Ridley Scott. És un típic drama distòpic en què els escassos supervivents d'una guerra apocalíptica han estat manipulats genèticament per no tenir sentiments. Qualsevol relació afectiva està prohibida, la gent es reprodueix per inseminació artificial i viuen només per treballar. Però hi ha una epidèmia que fa que els sentiments apareguin i si no es pot curar els malalts, directament se'ls mata.


Els protagonistes, interpretats per Nicholas Hoult i Kristen Stewart, contrauen la malaltia i s'enamoren. Són una mena de Romeu i Julieta del futur. La seva única possibilitat és escapar.

El film, doncs, pertany a un subgènere en què els protagonistes aspiren a fugir d'un món només aparentment perfecte, com passava a "Fahrenheit 451" (François Truffaut, 1966), "THX 1138" (George Lucas, 1971), "La fuga de Logan" (Michael Anderson, 1976) o "La isla" (Michael Bay, 2005). L'aportació de Doremus i Scott no és especialment destacable; Kristen Stewart surt tan guapa com sempre, la fotografia de tons blavosos és impecable i se'ns estalvia la part de la fugida pròpiament dita perquè tinguem prou clar que no és una pel·lícula d'aventures sinó una cosa de ciència-ficció seriosa. Sí, però és que els setanta ja queden lluny.