A la Segona Guerra Mundial, els nord-americans van salvar el cul als europeus. Des de llavors, han estat una mena de germà gran, no necessàriament simpàtic, que ha tutelat la nostra vocació pacifista i democràtica, el braç armat de la vella civilització occidental.
La colla d'imbècils que ara manen a la Casa Blanca, potser conscients de la decadència dels Estats Units com a potència mundial, han decidit (o han fet explícita una idea subjacent) que som unes paparres insignificants, un actor sense diàleg en el nou teatre d'operacions on manen la Xina, Rússia i autocràcies de tota índole aplaudides per una població sense ideals, i que, si volem defensar-nos d'unes teòriques amenaces, hem de pagar per tenir tancs i aquelles coses que calen per fer la guerra, inclosos els soldats.
També cinematogràficament, els americans han tingut l'hegemonia del cinema bèl·lic, des de la Segona Guerra Mundial, tot i que potser no tant després de la vergonyosa derrota a Vietnam.
Si comparem dos clàssics del gènere com són "Fuego en la nieve" (William A. Wellman, 1949) i "La colina de los diablos de acero" (Anthony Mann, 1957), trobarem moltes concomitàncies, però també algunes diferències interessants.
Les dues aborden el conflicte armat des del punt de vista del soldat d'infanteria. En ambdues, els escamots es troben isolats, rodejats per un enemic invisible, i han d'enfrontar el perill dels seus atacs, però també altres problemes: manca de munició, manca de menjar, fred o calor, cansament... S'imposa una vocació realista, sobretot en el primer dels dos títols, que narra, des del punt de vista necessàriament limitat dels seus protagonistes, el setge de Bastogne durant l'anomenada Batalla de les Ardenes, l'últim hivern de la Segona Guerra Mundial; resulta significatiu que els personatges no sàpiguen del cert si són a Bèlgica (on eren) o a Luxemburg, o que un d'ells, periodista de professió, s'indigni perquè, tot i trobar-se a primera línia, s'ha d'assabentar de la situació pels diaris que els arriben per correu. "Fuego en la nieve" aporta molts detalls sobre les penalitats viscudes pels homes de la 101a Divisió Aerotransportada, per exemple la conveniència de revisar els fusells, que podien fallar si es congelava el pany, o els problemes amb el calçat; el seu comportament heroic, clau en el fracàs de la iniciativa dels alemanys, que comptaven amb una aclaparadora superioritat numèrica, es confon amb la solidaritat entre els homes de l'escamot; rendir-se no és una opció, però el film no oculta la por que senten en determinats moments, ni el fet que algunes accions individuals contra l'enemic s'iniciïn sense que tinguin clar si volen atacar o fugir, o senzillament per imitar allò que fa el company.
Com dèiem, l'heroica resistència dels homes assetjats a Bastogne va ser decisiva per a la victòria aliada, però el film no amaga la importància en el conflicte de la seva superioritat aèria: sense el mal temps i la manca de visibilitat (circumstància que Wellman i Paul Vogel, el seu oscaritzat director de fotografia, exploren molt hàbilment), els avions haurien estalviat molts maldecaps als soldats americans.
Tot i que la guerra ja havia acabat i la voluntat realista de "Fuego en la nieve", la pel·lícula procura destacar que els soldats conserven l'ànim i el sentit de l'humor en les pitjors circumstàncies. En l'inici del film, estan molt tranquils pensant en el cap de setmana a París; la cosa es complica arran de la contraofensiva alemanya, però això no els impedirà jugar a beisbol amb pilotes de neu o picar l'ullet a les franceses que volten per allà. Fins i tot, el soldat que acaba de ser llicenciat, però no pot fugir del front a causa del setge, diu que denunciarà per crims de guerra els alemanys que disparin contra ell, ja que és un civil.
"La colina de los diablos de acero" (el títol original és, significativament, "Men in War") ens porta al conflicte de Corea.
Aquí, els soldats americans no són, ni de lluny, tan optimistes, i el conflicte esdevé més abstracte. Si l'inici de "Fuego en la nieve" els mostrava cantant i desfilant al campament, el film de Mann comença quan ja estan rodejats per l'enemic, tot i que no ho saben i que no el veuen. L'escamot capitanejat per Robert Ryan (a diferència del Van Johnson de "Fuego en la nieve", el tinent de "La colina de los diablos de acero" no riu mai) ensopega amb un Jeep conduït per un sergent no gaire amable que transporta un superior, un coronel incapaç de parlar i de moure's a causa de la fatiga de combat. Cap al final, la solidaritat entre els soldats s'imposarà sobre les seves diferències i els actes heroics sobre el terror que ha acompanyat la seva penosa caminada cap a un turó controlat pels coreans (excel·lent, la seqüència en què s'adonen de la presència de mines); però no hi haurà desfilades ni cançons, i les medalles al valor caldrà escampar-les sobre els cadàvers de gairebé tots els membres de l'escamot. "La colina de los diablos de acero" no parla de la lluita contra el feixisme sinó de la cruesa de la guerra. En els vuit anys que han transcorregut entre un film i altre, de la lloa dels fets heroics hem passat al discurs antibel·licista, encara no gaire obvi, però molt revelador de la tendència que s'imposarà en el gènere (però en els films més modestos, no en les epopeies sobre grans batalles que cercarien l'espectacle fàcil en les dècades dels seixanta i primers setanta).
