CINCO LOBITOS

Juntament amb "Alcarràs" i "As bestas" (curiosament, dos títols relacionats amb la ingerència de les renovables en el món rural), "Cinco lobitos" (Alauda Ruiz de Azúa, 2022) era la tercera de les precandidates espanyoles als Òscars de Hollywood del 2023. 

Com sabem, va ser la primera que va assolir la candidatura, però a cap de les altres dues els falten mèrits.

"Cinco lobitos" parteix de dues relacions materno-filials; la protagonista (Laia Costa, magnífica) té una nena i seriosos problemes per conciliar la nova situació amb la feina, a pesar de teletreballar; el marit sempre està voltant i no ajuda gaire, de manera que la noia ha de recórrer als seus pares, i la relació amb ells, i particularment amb la mare, actuarà com un mirall que li permetrà entendre una mica millor com funciona tot això de la convivència.

AS BESTAS

Pel·lícula rere pel·lícula -sense oblidar els treballs televisius, entre els quals l'excel·lent "Antidisturbios-, Rodrigo Sorogoyen continua demostrant la seva vàlua com a realitzador. I, en un any en què la collita del cinema espanyol és especialment estimulant, presenta un nou títol que enllaça amb la millor tradició del thriller rural, entre "Furtivos" i "Perros de paja", però d'una contenció i una solvència francament admirables. 

Els primers minuts d'"As bestas" resumeixen una violència atàvica personificada en dos germans podrits per l'odi i l'alcohol barat que protagonitzaran un enfrontament amb una parella de francesos amb formació intel·lectual que només pot acabar com el rosari de l'aurora. Els gavatxos s'han instal·lat a les muntanyes de Galícia per conrear tomàquets ecològics i, a més de venir a tocar els collons dels rudes vilatans, no volen cedir els seus terrenys a les eòliques (el moment en què el francès contempla els molins de vent, monstres cervantins indiferents a la tragèdia que invoquen, esdevé una contundent metàfora visual). 

Sorogoyen modula hàbilment la tensió del relat i fuig de les solucions fàcils o de les catarsis peckinpahianes per aprofundir en els dilemes dels personatges, dels bons i dels dolents; procura ser equànime però sense ignorar la impotència de les víctimes davant la maldat d'alguns (Luis Zahera broda el seu terrorífic personatge) i la indiferència còmplice d'altres, particularment dels guàrdies civils. 

Aquesta història trista i fosca està basada en un cas real.

OCULTS

"No mires a los ojos" (Félix Viscarret, 2022) pren el seu títol d'una cançó de Golpes Bajos que va sonar força durant els anys vuitanta, la lletra de la qual resumeix el problema del seu protagonista (excel·lent Paco León), un individu misantrop, sense habilitats socials, que, per un estrany atzar, viu ocult rere un armari al dormitori d'una família que també arrossega alguns traumes, en particular la dona (Leonor Watling). 

Allò que prometia ser una trama de suspens acaba esdevenint un conte sobre la solitud i l'enyor dotat de cert alè poètic. Li perdonarem algun gir de guió massa obvi que té a veure amb Iñaki Gabilondo. I no diré més. 

Ens ha recordat un altre títol espanyol sobre un paio que viu amagat, tot i que, en aquest cas, no per voluntat pròpia, si més no en un principi. 

"La trinchera infinita" (Jon Garaño, Aitor Arregi, José Mari Goenaga, 2019) parla dels talps, dels homes que, a causa de la Guerra Civil i per salvar la pell, van romandre ocults en un amagatall durant anys (més de trenta, en aquest cas). 

La història és colpidora i el film està ben planificat a partir del punt de vista del protagonista. Però no seria la gran pel·lícula que és sense la interpretació impagable d'Antonio de la Torre, qui deu ser l'únic actor capaç de ser eloqüent mentre es limita a cruspir-se un plat de llenties.

A QUEMARROPA

"A quemarropa" (1967) va ser el primer treball als Estats Units del britànic John Boorman i va significar una brillant revisió del gènere negre, potser el més americà després del western. 

Ambientada a Los Ángeles (amb un inici i un epíleg a San Francisco -Alcatraz, per ser exactes-), en els primers minuts situa un conflicte que podria haver signat Peckinpah, puix conté la traïció d'un amic i d'una esposa; sembla que la continuació se centrarà en la venjança del protagonista (Lee Marvin), però el tema es complica amb la intervenció d'una cunyada amb els trets d'Angie Dickinson i d'una organització criminal tan sofisticada com la posada en escena de Boorman, brillant i alhora abrupta com en els millors thrillers, substituint la fotografia expressionista dels títols dels quaranta pel format scope i el color, il·luminat pel sol de Califòrnia.

PLAN DIABÓLICO

A "Plan diabólico" (1966), John Frankenheimer planteja una situació similar a la de l'episodi de la segona temporada d'"Historias para no dormir" dirigit per Salvador Calvo; tot i que, en aquest cas, el rejoveniment dels personatges es duu a terme de manera molt més discreta. 

El realitzador, especialitzat en complots i en posades en escena "modernes" ("El mensajero del miedo", "Siete días de mayo"), serveix un treball curiós i ocasionalment inspirat però també irregular i una mica mancat de ritme. El subtext al voltant de la crisi existencial de la classe mitjana té la seva gràcia i la presumpta relació amorosa entre Salome Jens i Rock Hudson és força depriment; però potser hauria calgut moderar l'ambició i el metratge i obtenir a canvi un capítol excel·lent de "La dimensió desconeguda".

EL ÚLTIMO

"El último", dirigida per Friedrich Wilhelm Murnau el 1924, és, sense cap mena de dubte, una cimera de l'art cinematogràfic, i això es fa palès des de les primeres imatges a l'hotel on treballa el protagonista, en què la càmera gosa situar-se dalt d'un ascensor en moviment o rere les portes giratòries per submergir-nos en aquest univers d'opulència, tancat a un exterior on impera la pluja i també la misèria. 

El protagonista, porter de l'hotel, se sent segur i orgullós amb el seu uniforme (la passió pels uniformes devia venir de lluny a Alemanya), i es passeja pel seu barri com si fos un general. Però les coses canvien irremeiablement quan el releguen, a causa de la seva edat, a tenir cura dels lavabos. 

Murnau condueix amb mà ferma i sensibilitat aquesta història senzilla i commovedora, i l'expressivitat d'Emil Jannings i l'habilitat del realitzador permeten prescindir d'intertítols -una autèntica revolució en el moment de l'estrena del film-.

DONBASS

Amb un conflicte entre Rússia i Ucraïna que ja dura quasi un any i no sabem com ni quan s'acabarà, semblava interessant recuperar aquest títol del 2018 que vol explicar, a través de diversos episodis que van de l'horror al surrealisme, l'enfrontament a la regió del Donbass entre prorussos i partidaris del govern, abans que Putin decidís prendre cartes en l'assumpte. El problema és que el film de Sergei Loznitsa és tan obertament tendenciós que no aclareix gran cosa. Si més no, posa de manifest un odi i una violència que no tenen justificació més enllà d'uns instints tribals que es perden en la nit dels temps i que sempre troben la manera d'imposar-se a una civilització que ja comença a semblar un miratge.

HISTORIAS PARA NO DORMIR (2)

Com haureu observat, fa dies que només comento estrenes espanyoles, siguin sèries o pel·lícules. 

Això vol dir que ens hem tornat més savis o que a fora han perdut el nord? O és només una causalitat? Si més no, sembla que la collita d'enguany té mèrit. A més, les plataformes aposten per la qualitat i Amazon Prime presenta una segona temporada de l'experiment que consistia a refer episodis de la mítica sèrie creada per Narciso Ibáñez Serrador (vegeu el meu post de fa un any), la qual cosa cal celebrar. I, sense més preàmbuls, passem a comentar els nous quatre capítols: 

"El trasplante", de Salvador Calvo 

Una distopia tan plausible que esdevé terrorífica: en una societat en què els rics transformen els seus cossos per assolir l'eterna joventut mentre els pobres malviuen fent de donants d'òrgans per als primers, un matrimoni envellit decideix apuntar-se a la moda; però els diners només els arriben per rejovenir un dels dos. Atenció al moment en què la protagonista pregunta a Javier Gutiérrez, que fa de pobre, quina era la seva professió: "Periodista", diu ell; "Però, això encara existeix?"; "Ara ja no". O us penseu que el món no va cap aquí? 

"El televisor", de Jaume Balagueró 

La producció d'Amazon Prime, com vam tenir ocasió d'explicar al bloc, troba els seus orígens en una altra minisèrie titulada "Películas para no dormir", programada a Telecinco i retirada pels baixos índexs d'audiència. Allà, ja hi havia participat Balagueró amb l'episodi "Para entrar a vivir", que em va semblar magnífic. 

"El televisor" també comença amb una família que es muda; ara, però, a un xalet molt bufó en una urbanització dels afores. I -tot i que l'episodi s'obre amb la imatge d'un televisor de darrera generació que instal·len en el nou habitatge-, atesa la dificultat de fer creïble en els temps actuals la fascinació per la tele del personatge de Narciso Ibáñez Menta en la sèrie original, el guió canvia hàbilment l'enfoc cap a l'obsessió per la seguretat i la proliferació de càmeres per tota la casa. A partir d'aquí, Balagueró porta al seu terreny una trama que va del suspens al terror en un crescendo tan espectacular com en els seus millors treballs, de "[REC]" A "Para entrar a vivir". 

Els episodis tercer i quart no estan malament però empal·lideixen comparats amb els primers. 

"La pesadilla", d'Alice Waddington 

Una història gòtica ambientada a la Galícia del segle XIX. La cosa va d'ànimes en pena i lobishomes, però aprofita per fer un discurs sobre la intolerància. 

"La alarma", de Nacho Vigalondo 

Uns estranys objectes al cel, que poden ser d'origen extraterrestre, una pluja àcida, dues famílies refugiades en una casa que intenten mantenir la seva quotidianitat a pesar dels estranys fenòmens que els envolten. Vigalondo ens transporta al seu particular univers, que barreja ciència-ficció i humor surrealista a l'estil de "Muchachada Nui". Atenció a l'elenc: Roberto Álamo demostra novament la seva versatilitat, al costat d'Aníbal Gómez i Carlos Areces (components del grup musical Ojete Calor), i d'un recuperat Javier Gurruchaga.

EL CUARTO PASAJERO

Encara que tinguin un punt de partida similar o gairebé idèntic (un viatge compartit entre quatre), no cal establir comparacions odioses entre "Con quién viajas" (Martín cuervo, 2021) i "El cuarto pasajero" (Álex de la Iglesia, 2022). Les dues són molt divertides, cadascuna en el seu estil, el de De la Iglesia més efervescent i més espectacular, sobretot en el tram final. 

Després de la decepció de "Veneciafrenia", "El cuarto pasajero" ens retorna un De la Iglesia en plena forma; tot i que no es complica la vida i aposta per un humor fàcil, encara que ben estructurat i dosificat, amb una Blanca Suárez meravellosa i un Ernesto Alterio brillant en el seu paper de barrut simpàtic.

LA POSESIÓN

Més enllà del barroquisme visual d'Orson Welles i de les trames kafkianes de Polanski, trobem un altre polonès exiliat el cinema del qual es caracteritza per l'excés com a figura d'estil. 

"La posesión" (1981), d'Andrzej Zulawski, producció francesa ambientada a Berlín (el matrimoni protagonista viu al costat del Mur) és tant un film d'horror com una al·legoria sobre el desamor. La desintegració de la parella que interpreten Isabelle Adjani i Sam Neill es narra des de la histèria fins al gore, en una trama surrealista que inclou referències a la duplicació, metàfores críptiques, un ésser amb tentacles dissenyat per Carlo Rambaldi i un deliri visual que viatja del pla general en gran angular fins al primeríssim pla sense que la càmera reposi ni mig minut. 

De culte total.

MACBETH

És possible que alguns crítics opinessin que Roman Polanski hauria estat un autor més idoni que Orson Welles per adaptar Franz Kafka. En canvi, però, el polonès va atrevir-se amb Shakespeare i, a "Macbeth" (1971), adaptava l'obra homònima de l'escriptor, seguint els passos del mateix Welles o d'Akira Kurosawa.

El film va tenir males crítiques (com "El proceso"), i no entenem per què. Es tracta d'una adaptació fidel al text, bella (excel·lent la fotografia en color de Gilbert Taylor) i també violenta com els temps i els fets que retrata. 

La producció de Playboy potser va despistar els crítics. 

"Macbeth" era el primer títol que Polanski dirigia dos anys després del terrible assassinat de la seva esposa embarassada Sharon Tate a càrrec de Manson i companyia. Potser no és casual que utilitzés el text de Shakespeare de manera catàrtica, atesa la seva violència que inclou esquarteraments, infanticidis i, fins i tot, la referència a una cesària.

UN AÑO, UNA NOCHE

Després de veure amb poc temps de diferència "Un año, una noche" (2022) i el seu episodi per a la minisèrie "Apagón", arribem a dues conclusions: 

- Les ficcions d'Isaki Lacuesta estan fermament ancorades en la realitat; la qual cosa no impedeix certa experimentació. 

- Confirma un talent i una capacitat mimètica notables. 

 Així, doncs, "Un año, una noche" -que vol narrar el drama d'una parella que va tenir la desgràcia de ser al concert a la sala Bataclan de París quan uns terroristes islàmics van tirotejar els assistents-, tot i el règim de coproducció i la presència d'actors espanyols, sembla ben bé una pel·lícula francesa; una pel·lícula que parla del nostre temps i que, si no fos pel context tràgic, recorda la recent "París, Distrito 13", de Jacques Audiard (esclar que la intensa presència de Noémie Merlant també hi contribueix). 

La història segueix els personatges durant l'any posterior a la tragèdia i, emparant-se en els testimonis reals, aborda les dificultats per conviure amb el record; psicoanalitza i analitza les seves reaccions, explora les possibilitats, cercant un retrat humà que ofereix més preguntes que respostes i en què només una qüestió resulta evident: no podem cedir al xantatge terrorista.