Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris RICHARD FLEISCHER. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris RICHARD FLEISCHER. Mostrar tots els missatges

diumenge, 8 de març del 2026

VIAJE ALUCINANTE

"Viaje alucinante" (Richard Fleischer, 1966) proposa un argument insòlit (almenys ho era, vint anys abans d'"El chip prodigioso"): un científic soviètic captat pels americans pateix un atemptat poc després d'aterrar, a conseqüència del qual se li forma un coàgul al cervell. Estan en perill la seva vida i els seus secrets, i la cirurgia es presenta difícil. A més, pot ser que hi hagi algun espia infiltrat entre els metges que vulgui fer fracassar l'operació. 

De tota manera, els americans tenen un as a la màniga. En un complex molt secret, al qual s'accedeix per un forat similar als que apareixien als còmics de "Mortadelo y Filemón", però tan sofisticat i tan poblat per dintre que necessita guàrdies de trànsit (sic), hi ha una unitat encarregada de miniaturitzar la gent i les coses (Forces Dissuasòries de Miniatures Combinades). Ficaran un parell de metges, un pilot, i dos guapos per fer bonic (Stephen Boyd i Raquel Welch) dins un submarí, ho reduiran tot a la mínima expressió i els enviaran, a través d'una injecció al cos del pacient, al cervell que cal reparar; faran servir d'autopista les artèries i les venes. I tenen només una hora per fer-ho, ja que després passa l'efecte de la miniaturització. 

Les escenes dins el cos humà constitueixen el principal atractiu de la pel·lícula, no pel presumpte rigor científic (del qual presumeixen els rètols finales), sinó per la simfonia pop resultant de la imaginativa recreació de glòbuls vermells i blancs, lianes limfàtiques o defenses àvides de cruspir-se la invasora Raquel Welch. 

La idea és simpàtica, però el trajecte acaba cansant una mica, tot i l'esforç dels guionistes per idear situacions de perill, o el recurs d'alternar el viatge al·lucinant amb el seguiment des de l'exterior, que us sorprendrà si heu vist "Aterriza como puedas" perquè l'anticipa i la supera en algun detall: per exemple, un dels militars que controlen l'experiment no ha "escollit mal dia per deixar de fumar", però és addicte al sucre, que primer afegeix al cafè i, cap al final, menja de la sucrera estant.

dimarts, 2 d’abril del 2024

BARRABÁS

"Barrabás", dirigida el 1961 per l'eficaç Richard Fleischer, és un dels pèplums amb excusa bíblica que les televisions programen per Setmana Santa, i també una de les primeres superproduccions de Dino De Laurentiis. 

Protagonitzada per Anthony Quinn, narra la hipotètica peripècia vital d'un no menys hipotètic lladre a qui, d'acord amb una també hipotètica tradició jueva, va indultar la multitud en perjudici de Jesús, a qui van crucificar amb el vistiplau de Ponç Pilat, tot i que després -diuen- es va rentar les mans. 

En fi, tot això ho narren els evangelis, però ateses les implicacions polítiques de l'assumpte (antisemitisme, conveniència de netejar la imatge d'uns romans finalment apòstols de la religió cristiana), per no parlar de possibles confusions en la traducció o intencions metafòriques (eren Jesús i Barrabàs la mateixa persona?, era el segon l'exemple d'una sedició violenta per oposició al missatge pacifista?), el cas és que no podem saber si el personatge en qüestió va existir realment. Si més no, després d'un inici poc interessant que conté tots els tòpics d'aquesta mena de produccions, Fleischer i Quinn aconsegueixen donar forma a un heroi insòlit, aparentment equidistant però també tràgic, que assumeix una vida prestada i que aconsegueix sobreviure vint anys en unes mines de sofre per acabar fent de gladiador a Roma. 

Les referències a "Quo Vadis?" o la molt recent "Espartaco" són més que evidents, i Laurentiis tampoc no desaprofita l'ocasió de treure a Jack Palance fent de sàdic. En resulta un títol divertit i simpàtic, que va passar una mica desapercebut en el seu moment, en ple auge d'aquest tipus de superproduccions, la qual cosa no va desanimar l'italià, qui, cinc anys més tard, repetia en el subgènere i no se centrava en un episodi tan concret sinó que aspirava a la globalitat en un film titulat directament "La Biblia"; tal qual.

dissabte, 31 de desembre del 2022

LOS VIKINGOS

Aquest any, hem comentat dues interessants pel·lícules sobre vikings, la darrera de Robert Eggers i una del 2009 de Nicolas Winding Refn. No estaria de més tancar-lo amb el clàssic per excel·lència del subgènere: "Los vikingos", dirigida el 1958 per Richard Fleischer. 

Una trama d'aventures que documenta les incursions dels vikings per tocar els nassos als anglesos. En aquest cas, s'enduen una guapa britànica (Janet Leigh) com a ostatge; la seva presència agreujarà la rivalitat entre Einar (Kirk Douglas) i l'esclau Eric (Tony Curtis), adversaris però units per una relació oculta. El personatge de Douglas resulta força ambivalent: cruel i salvatge però també bon guerrer i capaç de certa noblesa, els darrers moments del film se centren en el seu viatge cap al Valhalla sobre un vaixell en flames. 

És la digna culminació d'un títol molt divertit, que inclou escenes orgiàstiques, viatges amb drakkar enmig de la boira (recordeu "Valhalla Rising"?) i, fins i tot, l'assalt a un castell, en la millor tradició dels títols ambientats en l'Edat Mitjana. L'esplèndida fotografia de Jack Cardiff treu un gran profit dels paisatges, i la iconografia (després d'uns títols de crèdit que semblen inspirats en el tapís de Bayeux) no exclou els tòpics però, almenys, no cau en l'error històric dels cascos amb banyes, una aportació que molts atribueixen a Hollywood quan en van ser culpables els pintors romàntics del segle XIX.

dissabte, 6 d’agost del 2022

CRIMS

La sèrie catalana "Crims", presentada per Carles Porta, ha gaudit d'un èxit enorme i ara l'ha comprada Movistar. No m'estranya. No tots els capítols són equilibrats, alguns estan allargats innecessàriament; però la majoria de les històries absolutament reals que narra, a part de demostrar la ineptitud de la nostra policia, superada només per la ineptitud dels criminals, resulten esgarrifoses; mostren els assassinats més gratuïts i surrealistes imaginables i ens ensenyen que el mal absolut és entre nosaltres, floreix en la banalitat, entre enveges i traumes i problemes per arribar a final de mes (com en la història de la parella que va matar i esquarterar el germà de l'home i la seva xicota embarassada només perquè els molestava que tinguessin més vida social en la trista urbanització en què vivien tots quatre). 

Però no volem només parlar de la sèrie televisiva, que ens servirà d'excusa per recordar tres pel·lícules (dues espanyoles i una britànica) que també narren crims que van succeir en la realitat (amb alguna llicència):
- "El crimen de la calle Bordadores" (Edgar Neville, 1946). 

S'inspira en un cas real i només va canviar el nom del carrer on van assassinar una dona de bona posició. La criada, un pretendent murri i una venedora de loteria eren els principals sospitosos. Neville, un dels realitzadors més notables del cinema espanyol de postguerra, va combinar amb eficàcia el relatiu suspens de la trama i la descripció del Madrid castís de finals del XIX on els pinxos feien de les seves quan no estaven ballant un xotis.
- "El extraño viaje" (Fernando Fernán Gómez, 1964). 

Tan maleïda com "El mundo sigue" i igualment genial és aquesta crònica negra no exempta d'un humor molt bèstia (només cal veure com es delata el criminal després de beure un got de vi amb molt cos) i, tanmateix, terrorífica: les aparicions de Tota Alba, la patètica vida dels germans interpretats per uns impagables Jesús Franco (sí, el director) i Rafaela Aparicio, la descripció d'una Espanya rural dominada pels prejudicis i les repressions sexuals.
- "El estrangulador de Rillington Place" (Richard Fleischer, 1971). 

Viatgem ara a Anglaterra però no ens movem dels ambients marginals. Excepcionalment interpretada per Richard Attenborough, John Hurt i Judy Geeson, se centra en la figura d'un psicòpata de manual que s'aprofita -en molts sentits- d'una parella de llogaters sense calés ni sentit comú. La descripció dels personatges i del claustrofòbic ambient de la pensió esdevé inapel·lable. En la carrera del director, aquest film forma un díptic amb la igualment notable "El estrangulador de Boston" (1968), que algun dia haurem de comentar.

dijous, 27 de gener del 2022

CUANDO EL DESTINO NOS ALCANCE

Dirigida per Richard Fleischer el 1973, "Cuando el destino nos alcance" situa la seva acció el 2022. 

No estem tan fotuts com en la pel·lícula però és prou curiós que en una producció de fa cinquanta anys es parli obertament del canvi climàtic i de l'efecte hivernacle. 

Nova York és una ciutat superpoblada de 40 milions d'habitants, només la meitat dels quals tenen una feina. Alimentar la gent, encara que sigui amb galetes de plàstic o qui sap si alguna cosa pitjor, resulta tot un problema. Tret dels més rics, que tenen aire condicionat, menjar de veritat i pisos que inclouen noies de bon veure entre el seu mobiliari, tothom passa calor; el policia interpretat per Charlton Heston duu un mocador al coll per anar-se eixugant la suor mentre investiga l'assassinat d'un milionari relacionat amb la corporació que fabrica el Soylent Green del títol original, les galetes verdes que presumptament extrauen de les algues marines. 

Com "Blade Runner", "Cuando el destino nos alcance" és una distopia de ciència-ficció vestida de thriller. L'impactant desenllaç no desmereix d'alguns moments icònics, com el de la mort programada del vell amic del protagonista (Edward G. Robinson) mentre assisteix a projeccions d'un món desaparegut ple de meravelles amb música clàssica de fons.