De tota manera, els americans tenen un as a la màniga. En un complex molt secret, al qual s'accedeix per un forat similar als que apareixien als còmics de "Mortadelo y Filemón", però tan sofisticat i tan poblat per dintre que necessita guàrdies de trànsit (sic), hi ha una unitat encarregada de miniaturitzar la gent i les coses (Forces Dissuasòries de Miniatures Combinades). Ficaran un parell de metges, un pilot, i dos guapos per fer bonic (Stephen Boyd i Raquel Welch) dins un submarí, ho reduiran tot a la mínima expressió i els enviaran, a través d'una injecció al cos del pacient, al cervell que cal reparar; faran servir d'autopista les artèries i les venes. I tenen només una hora per fer-ho, ja que després passa l'efecte de la miniaturització.
Les escenes dins el cos humà constitueixen el principal atractiu de la pel·lícula, no pel presumpte rigor científic (del qual presumeixen els rètols finales), sinó per la simfonia pop resultant de la imaginativa recreació de glòbuls vermells i blancs, lianes limfàtiques o defenses àvides de cruspir-se la invasora Raquel Welch.
La idea és simpàtica, però el trajecte acaba cansant una mica, tot i l'esforç dels guionistes per idear situacions de perill, o el recurs d'alternar el viatge al·lucinant amb el seguiment des de l'exterior, que us sorprendrà si heu vist "Aterriza como puedas" perquè l'anticipa i la supera en algun detall: per exemple, un dels militars que controlen l'experiment no ha "escollit mal dia per deixar de fumar", però és addicte al sucre, que primer afegeix al cafè i, cap al final, menja de la sucrera estant.
