dijous, 31 de desembre del 2009

FELLINI REVISITAT

"Las noches de Cabiria" va tenir un remake en clau musical: "Noches en la ciudad" (1969), de Bob Fosse, amb Shirley McLaine fent de Giulietta Massina i canviant els suburbis de Roma per Central Park. La pel.lícula tenia unes excel.lents coreografies, com no podia ser d'altra manera, però no estava a l'altura de films posteriors de Fosse. "Empieza el espectáculo" (1979) era gairebé una nova versió d'"8 y 1/2", però el remake més literal d'aquesta el va fer Woody Allen a "Recuerdos" (1980).

Ben aviat arribarà a les nostres pantalles el remake en clau musical que faltava de l'esmentada "8 y 1/2", i que ja ha tingut la seva versió teatral amb Antonio Banderas: ens referim, naturalment, a "Nine", la publicitada darrera pel.lícula de Rob Marshall, protagonitzada per Daniel Day-Lewis i Marion Cotillard, Penèlope Cruz, Judi Dench, Kate Hudson, Nicole Kidman i Sophia Loren.

LAS NOCHES DE CABIRIA

De la filmografia de Fellini anterior a "La dolce vita" (1960), "La strada" (1954) és probablement el títol més conegut; però el més impactant, el més corprenedor, és "Las noches de Cabiria" (1957), també guardonat amb l'Òscar a la millor pel.lícula de parla no anglesa. Narra la trista història de la prostituta Cabiria (Giulietta Masina), que té el cor tan gran com els ulls i a qui tothom ensarrona. La decepció més forta se l'endú al final, quan el pretendent revela les seves veritables intencions; no queda clar si ella el perdona, però en la darrera escena perdona el món perquè una música d'acordió i uns joves que festegen li fan veure que hi ha alguna cosa bonica enmig de tanta maldat. Inenarrable. Podeu veure-ho tot seguit; però, si no heu vist el film sencer, és millor que correu al video-club per gaudir d'aquesta obra mestra absoluta.

dissabte, 26 de desembre del 2009

FELLINI NEOREALISTA?

Visualment, "Toby Dammit" prefigura tota l'obra posterior de Fellini.

És comunment acceptat que el punt d'inflexió de la seva filmografia, el títol que clarament separa una primera etapa més o menys vinculada al neorealisme d'una segona marcada per un barroquisme delirant, manca d'argument en sentit clàssic o progressió dramàtica i constants auto-referències i metàfores (un estil tan recognoscible que "fellinià" ha passat a ser un adjectiu d'ús comú) és "8 y 1/2" (1963). La importància històrica d'aquest film radica en el fet de ser el primer en què el món interior de l'autor i el mateix procés creatiu constitueixen la base argumental, de manera que "8 y 1/2" va d'un director, àlter ego del mateix Fellini, que vol fer una pel.lícula però acaba renunciant-hi, tot i que explicar aquesta renúncia constitueix de fet una pel.lícula. I el títol fa referència ni més ni menys que al lloc que aquesta obra ocuparia en la seva filmografia: faria el film vuitè i mig; i el mig es refereix a l'episodi que Fellini va dirigir per al film col.lectiu "Boccaccio 70" (1962).

Si tenim en compte que "Toby Dammit" és també un encàrrec per a un film d'episodis (en aquell cas, eren comèdies; en aquest, històries de terror), podríem pensar que no arriba a film sencer, que seria, com aquell altre, només mig film. A més, Fellini el va realitzar després de dues pel.lícules de la rellevància de "La Dolce Vita" i l'esmentada "8 y 1/2" i d'un període de crisi personal i creativa; llavors, podríem pensar que ens trobem davant d'una obra menor. No obstant això, "Toby Dammit" es revela un film magistral que, com dèiem al principi, conté infinitat de troballes que Fellini reitera i amplia en la seva obra posterior.

I enllaça amb els títols precedents perquè narra una història bastant linial i pel caràcter torturat del protagonista.

Si només ens quedéssim amb els títols dirigits des de 1968, podríem criticar Fellini per fer sempre la mateixa pel.lícula i mirar-se el melic. Però aquesta valoració seria injusta i, a més, obviaria que Fellini ha fet allò que fan els grans mestres: després d'assolir un domini absolut de la narració clàssica ha evolucionat cap a l'abstracció. De manera que "Amarcord" (1973) seria una revisió de "Los inútiles" (1953) desproveïda de qualsevol regust neorealista.

"Amarcord" i "Los inútiles", en essència, parlen del mateix: de la misèria de la vida a províncies, a Rímini, on va néixer el director. "Amarcord" és un film clarament autobiogràfic que deforma la realitat en funció de l'estil fellinià però, en definitiva, com la deformen els records. "Los inútiles" també ens parla de la joventut de l'autor a Rímini, de la manca d'horitzons, la vilesa i la mediocritat dels seus protagonistes, fills de la burgesia de províncies. Aquest, però, és un film narrat en tercera persona, en què un dels personatges, Moraldo, guarda una certa distància amb l'entorn (vegeu l'entrada anterior), i que remet per la seva vocació realista al moviment cinematogràfic imperant a la Itàlia de postguerra. Però hi ha qui defensa que Fellini no va ser mai un neorealista autèntic; i, de fet, "Los inútiles" no ens apropa a les classes socials més desfavorides; i conté seqüències marcadament expressionistes, com aquella de la passejada nocturna de l'intel.lectual de la colla amb l'artista idolatrat, que acaba amb el darrer revelant unes intencions més aviat tèrboles.

José María Latorre citava aquesta escena en el seu extens estudi de 1974 sobre l'admirat director italià, i l'adjunto perquè jutgeu:

divendres, 25 de desembre del 2009

TOBY DAMMIT


L'escena de l'autopista a "Roma" (1972) té un clar precedent en la seqüència d'obertura de "Toby Dammit" (1968), l'episodi de Fellini per al film "Historias extraordinarias", basat en relats d'Edgar Allan Poe (els altres dos episodis els van dirigir Louis Malle i Roger Vadim).

El migmetratge també es coneix pel títol "Non giocare la tua testa con il diavolo" (no et juguis el cap amb el diable) i narra l'arribada a Roma de l'actor britànic Toby Dammit (Terence Stamp) per rodar el primer western catòlic. Els colors vermells de l'inici del film i els estranys personatges que envolten el protagonista ja anuncien que ens trobem davant d'un descens als inferns, fins i tot abans que aparegui el diable (amb l'aspecte d'una nena força inquietant).

Al marge de l'anècdota, Toby Dammit (personatge i pel.lícula) representa la culminació d'un motiu característic de la primera etapa del director: un personatge central s'enfronta a un món en clara decadència, en el qual prova de sobreviure mantenint certa distància (Moraldo a "Los inútiles"), que pot esdevenir cinisme (els estafadors d'"Il Bidone", el periodista Marcello de "La Dolce Vita"); alguns escaparan d'aquest univers corromput, bé sigui físicament (Moraldo s'allunya de la misèria de la vida provinciana viatjant a la capital) o bé mentalment, emparats en una innocència gairebé irracional ("Las noches de Cabiria"); d'altres, no poden escapar, acaben destruïts ("La strada") o corromputs ells mateixos ("La Dolce Vita").

El protagonista de "Toby Dammit" sobreviu en un món de monstres nedant en alcohol. Fuig físicament al volant d'un Ferrari i una nena rossa segella el seu destí. També en l'escena final de "La Dolce Vita", Marcello contemplava a la platja una noia ben rossa d'aspecte innocent en el moment que s'adonava que ell ja era irremeiablement a l'altra banda, a la banda dels condemnats a no creure, a viure una paròdia la resta dels seus dies.

dimarts, 22 de desembre del 2009

ESCENES CLÀSSIQUES # 16: FELLINI ROMA

Per acabar per avui, i ja que hem sortit a parlar de "Roma" de Federico Fellini, una altra escena particularment demostrativa del seu talent enorme: un passeig per l'autopista d'accés a la capital italiana que esdevé quelcom semblant a un descens als inferns.

DESFILADES DE MODA AL CINEMA

Un parell d'escenes de desfilades de moda: la primera, del film de William Klein "Qui êtes-vous, Polly Magoo?" (1966), molt pop i molt sixties; la segona, la impagable desfilada de moda eclesiàstica de "Roma" de Fellini (1972).


dilluns, 21 de desembre del 2009

AVATAR


James Cameron va dir que revolucionaria el cinema amb aquest film, el primer títol de ficció que dirigeix després de "Titanic", ara fa dotze anys!

Certament és un espectacle brillant, el súmmum dels efectes digitals i, probablement, la consagració de la projecció tridimensional. Però, com ja vam poder veure en el tràiler inusualment explícit, l'argument no és precisament original, una mena de western pro-indi en què els indis són uns extraterrestres de color blau i esvelta figura que viuen en comunió amb una naturalesa exuberant, els cares pàlides són una corporació minera terrestre que els vol fer fora de les seves terres sagrades del planeta Pandora amb l'ajuda d'uns marines molt semblants als que sortien a "Aliens", i en què un dels soldats (com a "Bailando con lobos", "Un hombre llamado Caballo", "Soldado azul") canvia de bàndol després d'enamorar-se de la cultura indígena (i d'una indígena: Zoe Saldana en versió barrufet). Finalment, allò més meritori és la coreografia de les nombroses escenes d'acció, un apartat en què Cameron és un mestre, com ha demostrat al llarg de la seva filmografia.

diumenge, 13 de desembre del 2009

LA MAMAN ET LA PUTAIN

Si no heu vist aquesta pel.lícula de 1973 i us diuen que està feta amb dos duros, filmada en setze mil.límetres i blanc i negre, que dura quatre hores, que el director (Jean Eustache) és un cineasta maleït que es va suicidar als quaranta-tres anys, potser no tingueu gaires ganes de veure-la. Però us puc assegurar que és una obra mestra d'una eficàcia aclaparadora malgrat (o gràcies a) la senzillesa de la seva realització, irònica, divertida i, a la vegada, romàntica i desesperançada. Tan realista que es pot veure com un documental sobre la generació del maig del 68, va d'un mig hippie que no penca ni que el matin que manté una relació amorosa triangular amb la "mare", una noia madura que el manté, i la "puta", una infermera tirant a nimfòmana; delicioses performances de l'ínclit Jean-Pierre Léaud, Bernadette Lafont i la debutant Françoise Lebrun. Per veure si us acabo de motivar, penjo tres escenes, dues de diàleg i una de silenci amb música de fons.





diumenge, 6 de desembre del 2009

LOS OLVIDADOS # 2: MICHAEL CIMINO

L'ascensió de Cimino va ser tan meteòrica com fulgurant la seva caiguda.

Després de només una pel.lícula com a director ("Un botín de 500.000 $", amb Clint Eastwood), va realitzar un dels títols emblemàtics del cinema nord-americà, "El cazador" (1978), amb el qual va guanyar una pila d'òscars i va obtenir de United Artists carta blanca per al seu següent projecte: "La puerta del cielo", un western caríssim amb missatge progressista; només dos anys després de l'èxit d'"El cazador", el fracàs rotund d'aquesta proposta (anys després reivindicada pels crítics com una obra mestra, sobretot després de veure la llum el muntatge original de més de tres hores de durada), va significar la ruïna de la productora i gairebé el final de la carrera de Cimino. Curiosament, les dues pel.lícules no són tan diferentes: ambdues narren episodis poc honorables de la història dels Estats Units (Vietnam, la guerra entre ramaders i immigrants a Wyoming el 1890); en els dos casos, els protagonistes són més aviat lacònics, hi ha un triangle amorós no declarat amb Christopher Walken pel mig, les escenes d'acció són més aviat escasses (però contundents) malgrat tractar-se de gèneres violents per definició i, com en les pel.lícules de John Ford, abunden les escenes de balls i celebracions que representen la unió d'una comunitat amenaçada i el paisatge, especialment praderies i boscos, té una importància essencial (magnífica la fotografia de Vilmos Zsigmond en les dues pel.lícules).

Tot i amb això, el 1985 encara va realitzar un thriller excel.lent amb Mickey Rourke, substituint les praderies pels escenaris urbans: "Manhattan Sur". Però va ser un miratge: el 1987, "El siciliano", amb Christopher Lambert, intent d'emular a parts iguals Francesco Rosi i Coppola amb aquesta hagiografia de Salvatore Giuliano, resulta un nou fracàs, aquesta vegada merescut, ja que el film és grandiloqüent i ridícul. Segueix dos anys després el remake "37 horas desesperadas", novament amb Mickey Rourke, un film insubstancial, i ja el 1995, "The Sunchaser", una producció petita, molt allunyada dels estàndars dels seus inicis, road movie simpàtica però insuficient en què tornen a ser omnipresents les praderies del Midwestern.

La paradoxa, creiem, és que Cimino, amb la seva megalomania i excessos que li van fer perdre la confiança dels productors (sembla ser que després de "La puerta del cielo" encara va tenir l'oportunitat de dirigir "Footloose" i que van acomiadar-lo quan va començar novament a passar-se de la ratlla amb el pressupost), es trobava més còmode treballant per als grans estudis, i amb el pas a la independència no ha aixecat el vol: en fi, darrerament va canviar de sexe i va anar a viure a Paris, on escriu alguna novel.la i ha dirigit un episodi d'un film col.lectiu el 2007.

Tornant al seu film més recordat, "El cazador", va ser un dels primers títols en què Nordamèrica s'enfrontava amb els traumes de Vietnam. I mai millor dit, perquè el tema de la pel.lícula no és tant el conflicte en si sinó les conseqüències devastadores del mateix en uns joves i la seva comunitat. Com que tot plegat és bastant trist, ens quedarem amb la primera part del film, i recordarem aquella inoblidable escena en què De Niro, Walken, Sargent, Cazale i companyia juguen al billar i s'emborratxen abans d'anar al casament d'un d'ells i tot seguit a la guerra; amb la cançó "Can't take my eyes off you" de fons musical.

PARÒDIES I "SPOOF MOVIES"

En un espai de temps força curt he vist per televisió (a 8TV) un curiós títol de Vittorio de Sica de l'any 1966 titulat "Darrera la pista de La Guineu" i, al cinema, "Spanish Movie", la definitiva aportació nacional al gènere de les "spoof movies", la qual cosa em servirà d'excusa per parlar d'aquestes pel.lícules en què un determinat gènere o estil cinematogràfic és qüestionat o homenatjat (val per a les dues coses) per la via de l'exageració o la paròdia.

"Darrera la pista de La Guineu" no és en sentit estricte allò que en direm una "spoof movie": ens trobem davant d'una comèdia molt lleugera en què Peter Sellers, en el paper d'un estafador anomenat "La Guineu", es disfressa tota l'estona -la seva especialitat, vaja, però resulta una mica estrany en el paper d'italià masclista-; per tal de despistar els carabinieri i apoderar-se d'un carregament d'or que ve d'Egipte, es converteix en el director de cinema Federico Fabrizzi i ensarrona Tony Powell, una estrella nord-americana en hores baixes (Víctor Mature, que aporta una divertida caricatura d'ell mateix), perquè protagonitzi una presumpta pel.lícula neorealista en un poblet de pescadors. Tenint en compte que "Darrera la pista de La Guineu" està dirigida per un dels pares del neorealisme i que el guió es deu a Cesare Zavattini (i Neil Simon!), un altre nom clau del moviment, els comentaris resulten més sucosos encara:

Quan Fabrizzi anuncia la seva visita a la star de Hollywood, es presenta com un director neorealista. Tony Powell pregunta al seu agent (Martin Balsam) què és això del neorealisme, i aquest respon contundent i lacònic: "Misèria!". Després, l'estrella pregunta a Fabrizzi "de què va la pel.lícula" i l'estafador, assenyalant la finestra des d'on es pot contemplar Roma, respon: "D'això"; -"De finestres?".

Com es pot suposar, Fabrizzi-La Guineu no té cap guió preparat i només li interessa rodar l'escena del desembarcament de l'or a la platja del poblet de pescadors; però el vaixell té problemes i ell es veu obligat a improvisar. Llavors, filma els protagonistes sense fer o dir res en absolut, "per simbolitzar la incomunicació". La referència a Antonioni i similars resulta prou evident.

Finalment, la policia deté tothom i, al judici, el fiscal fa servir el material filmat per demostrar que no pretenien rodar cap pel.lícula i només apoderar-se de l'or. Veiem una sèrie de plans desenquadrats i sense gaire solta ni volta que semblen confirmar la tesi del fiscal, peró, en acabar la projecció, un dels presents s'alça i aplaudeix entusiasmat: "He plorat, té veritat... La millor pel.lícula italiana de tots els temps!".

Les spoof movies, més que oferir un comentari sobre un gènere o estil cinematogràfic, com en l'exemple anterior, són un gènere en si mateixes que consisteix a imitar una o diverses pel.lícules conegudes, generalment pertanyents a un gènere determinat, en clau d'humor, satiritzant-les per la via de l'exageració o la descontextualització. És un gènere característic del cinema nord-americà, que troba els seus orígens en les paròdies d'Abbott i Costello de les pel.lícules de terror de la Universal quan aquestes ja no feien por a ningú, continua als anys setanta amb Mel Brooks (que va parodiar també la història de Frankenstein, però igualment el western a "Sillas de montar calientes", el cinema de Hitchcock a "Máxima ansiedad" o el cinema silent a "La última locura") i, a partir dels vuitanta, amb les sèries d'"Aterriza como puedas", "Agárralo como puedas", "Scary Movie", i d'altres.

El cinema espanyol ja oferia exemples de cinema paròdic: de les pel.lícules de James Bond a "Cero siete con el dos delante" (Cassen, dirigit per Ignacio F. Iquino), de "Rocky" a la divertida "Yo hice a Roque III" (Esteso i Pajares, dirigits, és clar, per Mariano Ozores) o del mateix Fellini (Alfredo Landa a "Los días de Cabirio" -Fernando Merino, 1971-).

La principal novetat de "Spanish Movie", del novell Javier Ruiz Caldera, és que els seus referents són pel.lícules espanyoles. És una conseqüència lògica del fet que el cinema comercial espanyol hagi assolit en els darrers anys un nivell i popularitat més que acceptables, ja que és requisit de les spoof movies que els originals siguin films reconeguts pel gran públic i que no siguin comèdies, per tal de fer més evident la paròdia. En l'època en què el cinema espanyol es dividia entre comèdies subdesenvolupades i films d'autor pseudo-experimentals, l'exercici hauria resultat inviable. Tot i que un dels títols parodiats a "Spanish Movie" és "La soledad", que encaixaria bé en la segona categoria.

Amb el nivell i la popularitat del gènere fantàstic espanyol recent, és normal que entre els títols parodiats trobem "Los otros", "El orfanato", "Abre los ojos", "El laberinto del fauno" o "[REC]", però també hi ha conyes sobre "Volver" i el cinema almodovarià, "Mar adentro" o "Los lunes al sol". La majoria de gags no són res de l'altre món, però "Spanish Movie" no és pitjor que algunes spoof nord-americanes recents típus "Casi 300". Tampoc no és millor que les pel.lícules de "Torrente", però, amb aquestes i altres comèdies espanyoles, comparteix una característica força específica com és la intervenció de personatges populars del món de la televisió i la faràndula: no em referixo a la presència de l'elenc de "Muchachada Nui", que seria més aviat el cas d'una importació de talents d'un altre mitjà, sino als casos de Buenafuente i Berto Romero, Joselito o Chiquito de la Calzada. Ara, cal reconèixer que emparellar el darrer amb Leslie Nielsen, icona de les spoof americanes des d'"Aterriza como puedas" (repeteixen el gag de la seva aparició amb el fonendoscopi penjat al pit) és tota una troballa, encara que haguem d'esperar als crèdits finals. Aquí us regalo el fragment sencer per si de cas: