UNA CASA LLENA DE DINAMITA

El moment àlgid de la Guerra Freda va portar diversos films que parlaven de la possibilitat seriosa d'un cataclisme nuclear i de com l'encaixarien les potències (en particular, els Estats Units). "Punto límite", de Lumet, i "Teléfono rojo", de Kubrick, són els referents indiscutibles. 

La cosa torna a estar complicada i, novament, el cinema se'n fa ressò, ara de la mà de Kathryn Bigelow, molt silenciosa des de "Detroit" (2017). 

"Una casa llena de dinamita" narra des de múltiples punts de vista (bàsicament, es tracta de militars, estrategs i polítics, inclòs el president dels Estats Units -afroamericà-) el protocol d'actuació quan un míssil d'origen desconegut es dirigeix cap a una gran ciutat americana. 

La gràcia del film de Bigelow, més enllà d'un treball de muntatge virtuós i del suspens implícit en la trama, radica en com mostra el contrast entre la freda eficiència dels gestors de la crisi i els nervis sota la superfície, l'angoixa de no tenir una resposta que no pugui implicar la destrucció total de la humanitat, la sensació d'irrealitat quan s'intenten avaluar els possibles danys (un personatge demana a un altre que faci una estimació de les víctimes de l'impacte: "Ho preguntes seriosament?", "Sí", "Deu milions a la zona zero, un 10% més a causa de la radiació"). 

La directora no eludeix mostrar el conflicte intern dels personatges que tenen, fora dels búnquers plens de mapes i de pantalles de televisió, familiars aliens al desastre que s'apropa a velocitat supersònica. Però, sàviament, evita les digressions més habituals en aquests títols pre-apocalíptics, i aposta per un estricte realisme i la narració en temps real, la qual cosa, però, comporta un inconvenient: el temps que tarda el míssil d'ençà que és descobert fins que assolirà el seu objectiu no arriba als vint minuts; i la pel·lícula dura quasi dues hores. Bigelow ho resol repetint l'acció des de diferents angles (els mateixos personatges i escenaris, però alternant el protagonisme d'uns i altres, i reservant el darrer fragment per a qui té la responsabilitat més gran, és a dir el president); sembla l'única solució possible i està resolta amb perícia, però, inevitablement, dilueix el suspens i genera certa insatisfacció. El terror, tanmateix, no es veu afectat, i és per raons òbvies, ja que allò que el film explica podria passar demà mateix; i adéu-siau!

ACERO AZUL

El 1990, quan va dirigir "Acero azul", Kathryn Bigelow encara no era la respectada realitzadora que encadena films oscaritzables. I el títol en qüestió, un thriller que explica l'obsessió d'un american psycho (també treballa a la Borsa; també està boig) per una policia amb els trets de Jamie Lee Curtis, està farcit de tòpics i situacions poc versemblants. 

Això no obstant, "Acero azul" preserva el seu estatus de film de culte, ja sigui pel to fetitxista que recorre les seves imatges, o senzillament perquè la Curtis amb uniforme es menja la pantalla.

AFROAMERICANS

Després de "La noche más oscura" (2012), Kathryn Bigelow aborda un altre episodi polèmic de la història dels Estats Units a "Detroit" (2017), no tan recent en aquest cas, ja que viatja al 1967, enmig de les revoltes racials que assolaven els barris negres de la ciutat del títol i en què va haver d'intervenir l'exèrcit. Tot i que l'episodi de violència que va tenir lloc al motel Algiers va ser protagonitzat per tres policies locals decidits a imposar la seva llei a sang i a foc.

Quan es va estrenar, semblava una ferma candidata als Òscars. Tenia un argument impactant i, tot i ser bàsicament coral, hi havia un personatge més protagonista que els altres que tancava el relat amb una lliçó de dignitat i integritat. Però va ser finalment la gran oblidada dels premis. I no m'estranya. Els acadèmics no podien premiar un film tan dur; dur en el seu al·legat i dur en la seva transcripció fílmica: Bigelow ens situa en un espai claustrofòbic, clava la seva càmera als rostres desesperats dels personatges i no ens estalvia ni un minut de l'agònica sessió d'agressions i humiliacions que van haver de patir els pobres afroamericans que van tenir la desgràcia de ser al motel la nit que uns policies racistes van assaltar-lo perquè havien sentit un tret i se'ls van trobar de festa... amb dues noies blanques!

La lluita pels drets civils va tenir en Malcolm X (1925-1965) un dels seus protagonistes més destacats. Spike Lee va dedicar-li una pel·lícula el 1992.

Lee era llavors el més conegut d'una nova generació de cineastes afroamericans. Tenia en el seu haver dos títols de culte -"Nola Darling" (1986) i "Aulas turbulentas" (1988)- quan va obtenir un gran èxit de crítica i públic amb "Haz lo que debas" (1989), a la qual van seguir les també força populars "Mo'Better Blues" (1990) i "Fiebre salvaje" (1991). Tots aquests títols eren històries de ficció però denunciaven el racisme furibund de la societat nord-americana. "Malcolm X" era el seu projecte més ambiciós fins a la data i ja es basava en fets reals, o almenys en els relatats pel líder afroamericà en la seva autobiografia. X era un gàngster de poca volada que, arran de la seva estada a la presó, es va afiliar a l'anomenada Nació de l'Islam, una agrupació de negres musulmans que no se sentien nord-americans i propugnaven una separació total entre la seva raça i el Diable Blanc; de seguida es va convertir en un líder del moviment, del qual, però, es va anar independitzant; i sempre va marcar distàncies amb polítics negres més conciliadors, com en Martin Luther King. Cineasta militant, Lee converteix la pel·lícula en una hagiografia del personatge, potser necessària per combatre la seva mala fama. Interpretat per Denzel Washington, el Malcolm X del film és un tipus dur i un radical, tot i que amb el temps -i després d'un viatge a la Meca- relativitza la seva postura; al mateix temps, però, es revela un home íntegre i més aviat innocent, enfrontat al cinisme dels altres líders de la Nació de l'Islam, possiblement responsables directes del seu assassinat, tot i que això no queda gaire clar en un entorn tan convuls com el que li va tocar viure.

"Malcolm X" era un projecte arriscat i no va tenir l'impacte dels anteriors films del director. De fet, va marcar un abans i un després en una carrera que ha esdevingut erràtica. La insistència de Lee en el retrat de la societat afroamericana, els seus problemes i la seva lluita no ha tingut el ressò dels seus primers títols i quan ha tingut algun èxit comercial ha estat amb projectes menys personals i allunyats d'aquesta temàtica ("La última noche", "Plan oculto"). "Malcolm X" era massa llarga (més de tres hores de durada) i un pèl discursiva. Més interessant que atractiva, dedica molts minuts de metratge a la verbalització de les idees del protagonista mentre que analitza reiteradament a través de les imatges la seva relació ambigua amb la violència i les armes. En qualsevol cas, la part que dedica al personatge abans de fer-se musulmà confirma la categoria de Lee com a narrador; i la segona meitat, més didàctica i introspectiva, també conté moments de bon cinema i algunes de les figures d'estil característiques del director, com els travellings en què els personatges avancen pels carrers convertits en figures estàtiques (així en la seqüència prèvia a l'escena de l'assassinat, que contrasta amb la inicial en què Malcolm i el seu amic Shorty -el mateix Lee- caminen per Harlem tot contents vestits segons la moda Pachuco).

LA NOCHE MÁS OSCURA

Sobre el paper, no sembla especialmente estimulant un thriller nord-americà al voltant de la persecució durant anys i captura final d'Osama Bin Laden. Però dirigeix "La noche más oscura" (2012) Kathryn Bigelow, amb la mateixa energia que va demostrar a "En tierra hostil" i amb la col·laboració del mateix guionista, Mark Boal.

El tema és delicat i controvertit: Tot i que la seva eficàcia sembla evident, és lícit que els investigadors facin servir la tortura? Tot i que s'ho va guanyar a pols, calia assassinar Bin Laden a sang freda, obviant d'aquesta manera els riscos d'un judici públic?

Bigelow i el seu guionista no entren en la segona qüestió i, respecte de la primera disjuntiva, no la plantegen de forma abstracta sinó en relació als seus efectes sobre els protagonistes de la pel·lícula. Bé, estem parlant d'això, d'una pel·lícula, i com a tal resulta molt lloable; esquiva el risc del maniqueisme, manté la tensió al llarg de tot el metratge (com passava a "Argo", superant l'inconvenient que implica que tots en coneguem el desenllaç); i, en la millor tradició del cinema nord-americà, presenta uns herois solitaris, obsessius i professionals que només demostren la seva fragilitat a través de gestos molt concrets i sempre quan ja han enllestit la feina, com quan Dan (Jason Clarke) es lamenta de la mort d'uns micos engabiats al costat dels presoners talibans o Maya (esplèndida Jessica Chastain) deixa anar una llàgrima mentre abandona Pakistan en un avió militar en el qual viatja com a única passatgera (és això -una certa desolació- el que se sent quan tu solet has acabat amb l'enemic públic número u, assolint una venjança tant col·lectiva com personal?).

EN TIERRA HOSTIL

Una pel·lícula d'homes en guerra que té la simplicitat i l'eficàcia dels títols clàssics del gènere. Ras i curt: el millor film bèl·lic dels darrers vint anys.