dissabte, 26 de desembre de 2020

MONSIEUR VERDOUX

No fa gaire parlàvem d'"Un rey en Nueva York" i la presumpta (o no tan presumpta) decadència de Charles Chaplin en la seva etapa sonora.

Però això no ens ha de fer oblidar que l'actor-director té almenys dos films parlats que són sengles obres mestres. Després d'advertir al món sobre Adolf Hitler a "El gran dictador" (1940), Chaplin tornava a oferir un discurs sobre la banalitat del mal a "Monsieur Verdoux" (1947).

Els títols de crèdit avisen que es basa en una idea d'Orson Welles. Però això deu ser més aviat un problema de drets ja que el veritable inspirador del film fou un cas real, el del "barba-blava" Henri Désiré Landru, qui va dedicar la major part de la seva vida adulta a estafar i assassinar dones a qui la Primera Guerra Mundial havia deixat vídues; les seduïa i quan havia aconseguit que li cedissin el control de les seves petites fortunes, les esquarterava i cremava les restes a la xemeneia. Es van considerar provades onze morts però hom calcula que podien haver estat centenars. Landru fou executat a la guillotina l'any 1922. 

Chaplin, molt hàbilment, situa l'acció uns anys més tard per convertir la peripècia criminal del seu personatge en una paràbola sobre el capitalisme. Verdoux és, aparentment, un honrat pare de família; quan l'acomiaden després de trenta anys de treballar de caixer en un banc, simula haver trobat una nova feina que l'obliga a absentar-se llargues temporades, que aprofita per ensarronar -i casar-s'hi si convé- dones solitàries amb alguns estalvis; després d'estafar-les i matar-les, inverteix els seus guanys a la Borsa i la lucrativa activitat només es veurà interrompuda quan el sistema financer s'esfondri i Europa visqui la depressió econòmica i l'adveniment del feixisme (Hitler, Mussolini), presentat com una directa conseqüència del daltabaix econòmic (*).

Verdoux no es considera bo ni dolent sinó algú que vol sobreviure en un món pervers. Justifica els seus actes per aconseguir el benestar de la seva família i, en almenys una ocasió, es mostrarà clement: quan la jove solitària a qui vol fer provar un verí mostri la seva capacitat d'estimar sense esperar res a canvi, li perdonarà la vida. Altres dones no tindran tanta sort. Potser no la mereixen: Verdoux és un cínic assassí però les seves víctimes -de diversa extracció social- ens són presentades com a maleducades, lletges, ignorants i lúbriques. 

L'astut, elegant i seductor Monsieur Verdoux és, en certa manera i encara que sembli una paradoxa, una prolongació del vagabund Charlot: un supervivent que ignora la justícia dels homes i enfronta l'espectador amb les seves misèries. També ens ensarrona perquè oculta el seu discurs radical rere els somriures i les rialles. I és que "Monsieur Verdoux" és, malgrat tot, una comèdia. Una comèdia negríssima però comèdia al cap i a la fi. Conté els proverbials moments de trompades, ben dosificats, i una ironia en els diàlegs inèdita en el seu cinema per raons òbvies. El film és tan elegant com el seu personatge i no mostra mai directament els actes criminals, descrits de manera indirecta en les dues primeres escenes. El següent crim que (no) mostra transcorre entre la paròdia, el suspens i el terror, però finalitza en el moment que Verdoux -abans de matar- contempla una nit de lluna plena i recorda uns versos en veu alta.

En el seu film més complex i potser més complet, Chaplin adquireix la saviesa de Lubitsch. Hi ha molts moments impagables però ens conformarem a destacar aquells en què Verdoux compta els diners obtinguts amb la perícia del caixer que va ser un dia, o quan aconsegueix per fi entrar al domicili de la vídua rica, després de setmanes de declarar-li a distància el seu amor, i la confon amb la minyona primer i amb una amiga després. 

El seu cinisme només és comparable a la seva lucidesa i el tram final conté algunes de les línies més celebrades d'aquesta rotunda obra mestra: davant del tribunal que l'acaba de condemnar a mort, Verdoux declara que "com a assassí de masses només sóc un aprenent" i que a ell el titllen de criminal per unes quantes morts i a d'altres que n'han matat milers els declararan herois.

(*) Segons sembla, a pesar de la seva fama d'home d'esquerres, presumpte comunista, el cert és que Charles Chaplin era riquíssim i un hàbil usuari del sistema capitalista. Va invertir molts diners a la Borsa però, a diferència del seu personatge, va retirar els fons quan convenia i va ser dels pocs que no van quedar arruïnats després del Crack del 29.

dijous, 24 de desembre de 2020

KUROSAWA, adaptador adaptat

A "Trono de sangre" (1957), Akira Kurosawa adapta el "Macbeth" shakespearià. Fuig de la retòrica i planteja el drama en termes estrictament cinematogràfics. L'escena final amb el protagonista morint sota les sagetes dels seus homes (la traïció i la violència engendren traïció i violència) és justament famosa. I la utilització dels exteriors coberts per la boira, modèlica.
No era el primer clàssic adaptat pel director japonès, qui ja havia signat "El idiota" (1952), segons l'obra de Dostoievski. 

Deia Kurosawa que John Ford era el seu realitzador de capçalera i els seus films de samurais beuen de les fonts del western. Curiosament, els americans (i algun italià) van adaptar al seu gènere més autòcton diverses pel·lícules del japonès:
"Los siete magníficos" (1960) fou un remake de "Los siete samuráis" (1954); "Rashomon" (1950), que no era una pel·lícula de samurais, va inspirar el western de Martin Ritt "Cuatro confesiones" (1964); finalment, "Yojimbo" (1961) va ser adaptada per Sergio Leone a "Por un puñado de dólares" (1964).
La meteorologia era un element essencial en la narrativa de Kurosawa. A "Trono de sangre" era la boira; després, la pluja en l'escena final de "Los siete samuráis". A "Yojimbo", amb Toshiro Mifune repetint el paper de samurai i quasi tan impertorbable i lacònic com el seu sòsia (Eastwood) de la Trilogia del Dòlar, és el vent, que escampa la pols en el poble moribund on regnen dues bandes rivals; un poble molt semblant als pobles dels westerns, amb una avinguda ampla que és escenari dels diversos enfrontaments; normalment, són a espasa, però un dels personatges té una pistola, la qual cosa el fa sentir molt poderós (tot i que el protagonista el vencerà malgrat haver estat desposseït de la seva katana). El ritme, l'èpica, la violència i algunes notes d'humor converteixen aquest títol en un clar referent del western spaghetti.

Boira:
Pluja:
Vent:

dilluns, 21 de desembre de 2020

LOS FAVORITOS DE MIDAS

Sense moure'ns de Netflix, parlem ara d'una altra mini-sèrie, aquesta de producció espanyola.

Les sèries nacionals omplen hores i hores de programació a les diverses plataformes; la qualitat no sempre és òptima però en general resulten prou entretingudes. El cas de "Los favoritos de Midas", basada en un relat de Jack London, escrita i dirigida pel guionista d'"Abre los ojos", Mateo Gil, és un cas una mica diferent. Protagonitzada per l'omnipresent Luis Tosar, aquí en el paper del president d'un important conglomerat empresarial que inclou un diari que pretén ser independent, comença com un clàssic relat de suspens: l'esmentat executiu rep unes cartes molt ben escrites i presentades (segellades amb lacre) en què se li demana una modesta contribució de cinquanta milions d'euros sota l'amenaça que, si no compleix, cada cinc dies morirà un ciutadà anònim. No hi ha pistes, hi ha acció, també sexe quan Tosar es lliga una intrèpida periodista del seu diari, en la línia d'altres mini-sèries similars. Però aviat l'acció es congela i se succeeixen els plans del protagonista bevent whisky mentre contempla els gratacels de Madrid des del seu àtic; mentrestant, protestes al carrer dibuixen un panorama quasi apocalíptic. Tot plegat més introspectiu i misteriós d'allò que és habitual i que propicia una preocupant caiguda de ritme que, això sí, es veurà compensada per un gir de guió cap al final que converteix una trama policíaca en una faula sobre els excessos del capitalisme, no gaire versemblant però ben explicada i força radical. Molt conseqüentment, Gil ofereix el paper del policia veterà i honest a Willy Toledo, recuperat per a la interpretació després dels seus surrealistes problemes amb la justícia.

diumenge, 13 de desembre de 2020

MALICK, no et miris el melic! (i un parell de rareses de propina)

Un dels efectes col·laterals de la pandèmia que estem patint és l'absència d'estrenes made in Hollywood i la preocupació de les sales per trobar títols amb què omplir les escasses hores que puguin tenir obert. Això ha permès que s'estrenin films de difícil distribució, alguns prou interessants com és el cas d'"Under the Skin". També es van estrenar -vist i no vist- dos títols inèdits de Terrence Malick, maleïts, massacrats per la crítica i ignorats pel públic. Tot aquest material es pot trobar encara a Filmin i ens permet (quasi) completar la filmografia d'un director tan discutible com rellevant.
"Knight of Cups" (2015) continua fil per randa amb l'estil radical mostrat a "To the Wonder". Imatges (sempre amb la col·laboració inestimable del gran Emmanuel Lubezki) filmades exclusivament amb objectius angulars, veus en off o diàlegs que només puntualment coincideixen amb la dicció dels personatges, absència de narració clàssica. I què més? Doncs uns protagonistes guapíssims, començant per Christian Bale, qui fa el paper d'un actor de moda que pateix una greu crisi existencial, i continuant amb totes i cada una de les seves nombroses conquestes femenines: Cate Blanchett, Natalie Portman, Imogen Poots, o les menys conegudes Freida Pinto, Isabel Lucas, Teresa Palmer, i alguna que encara em deixo. El film és una successió de situacions irrellevants o tòpiques; tot i que no queda clar perquè està deprimit el protagonista si lliga tant, s'endevina un conflicte familiar latent amb un pare que ha perdut l'empresa (Brian Dennehy) i un germà a qui tampoc no li van gaire bé les coses (Wes Bentley); i sí, les festes en luxosíssimes mansions de Los Angeles, o les escapades a Las Vegas, són tan buides en el fons com espectaculars en la superfície; ara, jo crec que m'hagués divertit si m'hi haguessin convidat, a pesar de la presència constant d'Antonio Banderas fent l'imbècil.
"Song to Song" (2017) canvia els turons de Beverly Hills per la ciutat d'Austin (Texas) -això perquè ho he llegit a Internet, no us cregueu que la pel·lícula doni tantes pistes- i el món del cinema pel de la música. També tenim actors ben plantats (Michael Fassbender, Ryan Gosling, Rooney Mara, Natalie Portman -novament-, Cate Blanchett -novament-, Lykke Li, Bérénice Marlohe), i multitud de plans amb els personatges mirant-se o tocant-se o mirant per les finestres d'àtics impressionants (cal suposar, si ens fixem en les dues pel·lícules, que quan passen el dit per l'ampit d'una finestra vol dir que tenen dubtes existencials; veus, ja començo a entendre el cinema del director!). Resulta que Gosling i Mara són una parella que busquen una oportunitat i Fassbender un productor musical que creu poder comprar-ho tot i que s'entén amb la segona sense que el primer se n'adoni, malgrat que la noia es passa tota l'estona fent cara de culpable. Després, uns quants canvis de parella i més triangles al llit. De fet, s'albira una història d'amor que, si l'estil de Malick no voregés l'autoparòdia, podria arribar a ser convincent. En el fons, res gaire diferent d'allò que vam veure en la sobrevalorada "Un nuevo mundo" (2005).

El resum de la pel·lícula en imatges:
Se m'oblidaven els cameos de gent decrèpita: Ryan O'Neal a "Knight of Cups", Patti Smith, Iggy Pop i... Val Kilmer a "Song to Song". Bellesa i vellesa, la ciutat i el retorn a la natura; la recerca de la pau espiritual i la religió, que serà, a jutjar pels treballs més recents del director, allò que centrarà la seva filmografia després d'aquests passejos per les temptacions mundanes.

Rareses de propina (els perills del cinema d'autor): 

"Julien Donkey-Boy" (Harmony Korine, 1999)
Si allò que el director de "Spring Breakers" (un altre títol que supera la meva capacitat de comprensió/adhesió) pretenia era fer-nos passar una mala estona, sens dubte ho ha aconseguit amb aquest treball sota el segell Dogma (més perill!) que, a través una fotografia amb més gra que un camp de blat, ens acosta a una família diguem-ne disfuncional formada per un pare despòtic i una mica pirat (interpretat per Werner Herzog) i tres germans: una noia embarassada (Chloë Sevigny, eterna musa del cinema independent), sense més habilitats que tocar l'arpa i patinar sobre gel; un aprenent de lluitador, també sense gaire fortuna; i el Julien del títol (interpretat pel britànic Ewen Bremmer), esquizofrènic però no gaire més allunyat que la resta de la realitat que els envolta, bàsicament una residència per a discapacitats i una església on els càntics volen ser un revulsiu que els ajudi a encarar tanta misèria i tanta desgràcia.

"Lux AEterna" (Gaspar Noé, 2019)
Noé divideix la pantalla en dos per escenificar el caòtic rodatge d'una pel·lícula sobre bruixes. Comença amb un diàleg divertit entre Béatrice Dalle i Charlotte Gainsbourg i acaba amb un festival de llums estroboscòpiques, tot plegat amb l'objectiu de marejar l'espectador. Per sort, només dura cinquanta minuts.

dissabte, 12 de desembre de 2020

FIRST LOVE

Si no en vau tenir prou amb els gàngsters xinesos d'"El lago del ganso salvaje", podeu provar-ho amb els yakuza japonesos de "First Love", dirigida el 2019 pel prolífic Takashi Miike. Tot i que el títol suggereix un assumpte romàntic i que, efectivament, hi ha quelcom semblant a un primer amor, en realitat es tracta d'un thriller hiperviolent que voreja la paròdia i que conté tots els arquetips del gènere, versió nipona: màfies, narcotràfic, policies corruptes, un boxejador, unes prostitutes, persecucions automobilístiques, trets i katanes. De manual.

divendres, 11 de desembre de 2020

UN REY EN NUEVA YORK

Si Charles Chaplin va ridiculitzar el progrés i els pitjors vicis del capitalisme a "Tiempos modernos" (1936), a "Un rey en Nueva York" (1957) tornava a posar en evidència alguns aspectes de la societat nord-americana de postguerra, amb l'excusa de l'estada a Nova York del rei exiliat d'un país imaginari, atordit per la música (jazz o rock'n roll, tant-se-val), unes pel·lícules en què regna la violència, o l'omnipresència de la televisió i la publicitat (que, paradoxalment, proporcionaran al personatge uns ingressos que li permetran mantenir el seu alt nivell de vida després que l'ambaixador hagi desaparegut amb els seus estalvis).

Al meu entendre, "Un rey en Nueva York" és un títol impropi del geni d'un autor que aquí sembla estar en hores baixes -si no en una franca decadència, anunciada a la mel·líflua "Candilejas" (1952), confirmada en la insubstancial "La condesa de Hong Kong" (1966)-. D'entrada, es fa difícil empatitzar amb el personatge d'un rei que ha buidat les arques del seu país abans de fugir, per molt que no es pugui beneficiar de l'espoli, com abans hem exposat, o per molt que sigui un carallot simpàtic i que ajudi desinteressadament el nen perseguit pel Comitè d'Activitats Antiamericanes. Els gags sobre les modes del moment resulten patètics i només proven que Chaplin s'ha fet vell i és tan ranci com el seu personatge. De fet, fins que no apareix el nen, fill d'uns mestres acusats de comunistes, i es fa evident que el que vol Chaplin és denunciar la cacera de bruixes que el va convertir a ell mateix en un exiliat, hom es pregunta quin és l'objectiu d'un títol que no fa ni riure ni plorar. Si més no, el director demostra que no ha perdut el bon gust per a la bellesa femenina: la britànica Dawn Addams, qui interpreta una publicista d'intencions ambigües, és escandalosament atractiva.

dimarts, 8 de desembre de 2020

REENCARNACIÓN

Després de veure "Under the Skin" i de llegir la ressenya de l'amic indéfilo, em sentia quasi obligat a recuperar l'anterior treball de Jonathan Glazer, que data del 2004 (no es pot dir que sigui un realitzador prolífic), que havia començat a veure en alguna ocasió però no sé ben bé perquè havia deixat a mitges, i que tampoc no m'atreia perquè la història d'una dona (Nicole Kidman) que coneix un nen que recorda Miquel Montoro i que afirma ser la reencarnació del seu marit mort deu anys abans semblava una mica delirant. 

Doncs, efectivament, Glazer salva un invent tan arriscat a força d'elegància, d'unes interpretacions notables (repartiment d'alt nivell en què, a part de la Kidman, apareixen Danny Huston, Lauren Bacall, Anne Heche, Peter Stormare o Arliss Howard -per cert, impecable en el paper de Louis B. Mayer al "Mank" de David Fincher-) i d'una banda sonora esplèndida a càrrec d'Alexandre Desplat. El director demostra que no li fa por vestir una història fantàstica amb el tempo i els colors d'un melodrama i que pot vèncer M. Night Shyamalan en el seu terreny, tot i que la inspiració d'alguns moments del film sembla remetre a Kubrick (el conserge de l'immoble llançant una pilota contra la paret, com ho feia Jack Nicholson a "El resplandor"; la batussa entre un adult i un nen durant un concert de música clàssica, com a "Barry Lyndon"). Tampoc no podem obviar la col·laboració en el guió del veterà Jean-Claude Carriére, a qui potser també devem que una proposta amb un punt de partida tan insòlit arribi a bon port (o, si més no, que tingui un final plausible).

dissabte, 5 de desembre de 2020

MANK

"Mank" (2020) no és el primer biopic dirigit per David Fincher i les similituds amb "La red social", estrenada fa deu anys, no són poques: també parla d'una traïció, també està narrada a través de diversos flash-backs; i, si en parlar de Zuckerberg vam recordar el magnat de la premsa William Randolph Hearst i "Ciudadano Kane", doncs resulta que "Mank", títol que fa referència a l'abreviació del nom del seu protagonista, parla ni més ni menys que de la redacció del guió de l'òpera prima d'Orson Welles a càrrec de Herman Mankiewicz a partir del seu coneixement personal i amistat amb el multimilionari i la seva amant Marion Davies. 

Però la darrera pel·lícula de Fincher no té l'energia de "La red social", potser ni la d'altres treballs menys ambiciosos. No vull dir amb això que no resulti interessant. Filmada en un impecable blanc i negre, relativament sòbria (a pesar d'aguns travellings i contrapicats que semblen evocar el cinema de Welles) i imaginem que molt fidel al guió signat per Jack Fincher, pare del realitzador, la seva principal virtut és el retrat d'uns personatges i d'una època irrepetible (el Hollywood dels anys trenta), precís, intel·ligent, allunyat dels tòpics i que alerta sobre la manipulació de l'opinió pública a càrrec dels poderosos (com també feia "Perdida"; i demostra que les fake news, no són pas un invent modern).

D'altra banda, Gary Oldman ofereix una interpretació brillant del mític guionista, un alcohòlic simpàtic que oculta sota una aparença cínica i despreocupada una dignitat que esdevé una arma de doble tall, germen de la seva obra mestra però també de la seva caiguda en desgràcia.

divendres, 4 de desembre de 2020

EL DIPUTADO

El cinema d'Eloy de la Iglesia, entre l'oportunisme i la provocació, va propiciar algun títol quasi interessant. "El diputado", del 1978, presenta un polític d'esquerres (José Sacristán, qui, el mateix any, protagonitzava "Un home anomenat Flor de Otoño") que manté una relació homosexual amb un jove txapero (un dels nois de barri que freqüentarien el cinema del director a partir de "Navajeros"); l'aparent contradicció entre el progressisme del partit que el protagonista aspira a presidir i la seva por a sortir de l'armari són un reflex fidel dels prejudicis encara presents en aquella Espanya de la Transició. No és una gran pel·lícula però conté un pla final tan emotiu com eloqüent i una breu escena triangular que va ser molt celebrada en una època que el cinema espanyol maldava per trencar tabús.

diumenge, 29 de novembre de 2020

SENTIMENTAL

No sé si a rebuf de l'èxit de "Perfectos desconocidos", Cesc Gay recupera el subgènere dels sopars catàrtics a "Sentimental", pulcra adaptació de l'obra teatral pròpia "Els veïns de dalt". 

Les pel·lícules de Gay acostumen a agradar-me però aquesta la trobo irregular. De fet, peca dels mateixos defectes de la peça teatral i demostra que no sempre és fàcil barrejar comèdia i drama, sobretot quan la part de comèdia té l'únic objectiu d'arrancar la rialla de l'espectador amb recursos tan poc subtils com les rèpliques pretesament enginyoses o els acudits sobre la mànega del bomber swinger. Em crec tot allò que fa referència a la crisi matrimonial i també puc entendre que la inseguretat del personatge interpretat per Javier Cámara el faci ser sarcàstic; però me'l creuria més si parlés menys, i també em creuria més els veïns si Belén Cuesta i Alberto San Juan no haguessin de forçar la rialla amb cadascuna de les seves sortides. Però, llavors, tindríem un film d'inspiració bergmaniana i no la reproducció literal d'una obra de teatre pensada per als espectadors burgesos que, dit sigui de passada, són els únics que es poden rascar la butxaca i pagar el preu de les butaques. Atès que el cinema és més barat, el Cesc Gay ja s'ho podia haver treballat una mica més.

Com també és habitual en la seva filmografia, i després de Ricardo Darín o Leonardo Sbaraglia, incorpora una interpretació procedent de l'Argentina, ara una dona: Griselda Siciliani, un veritable descobriment.

dissabte, 28 de novembre de 2020

EL LAGO DEL GANSO SALVAJE

"El lago del ganso salvaje" (Diao Yinan, 2019) és cinema negre en estat pur: bandes de mafiosos, violència, un criminal taciturn que espera la topada amb un destí tràgic, una prostituta que no sabem si vol salvar-lo o trair-lo i que el distraurà en el seu recorregut pels escenaris nocturns al costat del llac que dóna títol al film, carrers humits, bruts i sorollosos que podrien ser medievals si no fos pels llums de neó i les motos que corren amunt i avall. Quasi podem sentir l'olor de podrit barrejant-se amb la dels fregits que hom cuina enmig del carrer.

No sé si la Xina és com en el film de Yinan però, si el director vol imitar el cinema negre nord-americà clàssic, hauria de respectar-ne la voluntat documental. Sigui real o imaginat, l'escenari, i una posada en escena molt estilitzada que no oblida algunes referències a l'expressionisme cinematogràfic, són més apassionants que un argument amb poques sorpreses, tot i que el desig del protagonista de recuperar la seva família, encara que sigui pagant el preu de la seva pròpia mort, i la intervenció d'una "prostituta del llac" (sirena) amb qui manté una relació sexual passada per aigua, tenen certes ressonàncies homèriques.

De fet, aquesta Xina lumpen i la mateixa textura de la pel·lícula ens recorden moltíssim altres títols del cinema xinès contemporani que vam comentar fa alguns dies al bloc ("La ceniza es el blanco más puro", "Largo viaje hacia la noche").

divendres, 27 de novembre de 2020

MIEDO Y ASCO EN LAS VEGAS

Seguint en la línia de la incorrecció política, comentarem ara l'adaptació que va fer Terry Gilliam, l'any 1998, de la novel·la de Hunter S. Thompson, pare del periodisme gonzo (*), "Miedo y asco en Las Vegas".

Com el llibre, la pel·lícula segueix al periodista (Johnny Depp) i un advocat força pintoresc (Benicio del Toro) en el seu viatge a Las Vegas perquè el primer cobreixi una cursa de motos al desert. Amb el maleter del cotxe carregat amb tota mena de drogues al·lucinògenes, els personatges es passen els dies col·locats; l'ambient friqui de la ciutat del joc es converteix en l'escenari idoni per a un deliri que convertiria el cap de setmana de "Resacón en Las Vegas" en un model d'austeritat. Ningú no pren mal perquè déu no vol, el protagonista aconsegueix escriure algunes línies que reflexionen sobre la fi de la contracultura, topen amb personatges interpretats per actors coneguts (Tobey Maguire, Ellen Barkin, Christina Ricci, Cameron Díaz, Mark Harmon, Harry Dean Stanton) i Gilliam aconsegueix que el seu estil excessiu s'adeqüi perfectament a una trama que no condueix enlloc (tret de Las Vegas, és clar). 

(*) Segons Viquipèdia, aquest gènere es caracteritza per la manca de pretensions d'objectivitat, i perquè sovint inclou el periodista com a part de la història a través d'una narració en primera persona.

dimarts, 24 de novembre de 2020

SIBERIA

Tal vegada arrisqui el meu prestigi (si és que en tinc algun) si entro a defensar aquesta sèrie B que vaig encepegar un diumenge a l'hora de la migdiada (al canal Cosmo; feia zàping). En fi, potser cal aclarir que no penso que "Siberia" (Matthew Ross, 2018) sigui una bona pel·lícula. Es tracta d'un thriller eròtic en què un nord-americà (Keanu Reeves) viatja a Rússia per vendre uns diamants a un mafiós amb molts diners i poques manies; pel camí, s'enamora perdudament d'una siberiana molt eixerida, tot i que als Estats Units l'espera una dona que s'assembla a Molly Ringwald.

Un protagonista inexpressiu i lacònic i un to existencialista i tràgic remeten a Melville, salvant moltes distàncies. Algunes situacions són previsibles i forçades (per exemple, el rotllo entre el protagonista i els germans de la russa). La trama és una mica inversemblant, el ritme insegur i el final bastant fluix.

Així, doncs, per què -us preguntareu- li dedico un dels meus posts a "Siberia"? Per què vaig haver d'interrompre la meva migdiada per seguir-la fins al final amb una relativa fascinació?

Imagino que és un conjunt de motius. En primer lloc, d'ençà que vaig viatjar a Sant Petersburg, estic convençut que a Rússia pot passar-hi de tot (i vull aclarir que no vaig tenir topades amb la màfia local, almenys que jo recordi). Que beguin vodka sense parar, com es veu a la pel·lícula, també és un fet inqüestionable. D'altra banda, potser gràcies a la bellesa agressiva d'Ana Ularu, em vaig deixar arrossegar per una història d'amor impossible entre dos solitaris perduts en un espai inhòspit que podria recordar -salvant també moltes distàncies i canviant l'entorn urbà per un de més rural- "Lost in Translation"). I, finalment, perquè inclou una escena d'agermanament entre el mafiós i el nostre antiheroi que resulta ser el súmmum del masclisme però, a la vegada, també és profundament i desesperadament romàntica.

Però tampoc no em feu gaire cas.


   


Per cert, si us van les històries de mafiosos russos, encara que no siguin res de l'altre món, també podeu freqüentar la sèrie de Movistar + "Nasdrovia", amb Leonor Watling, Hugo Silva, el sempre excel·lent Luis Bermejo, i un senyor que es diu Anton Yakovlev (el mafiós) a qui espero que li donin algun premi, millors papers, el que sigui... La seva interpretació mereix això i més.

diumenge, 22 de novembre de 2020

EL HOMBRE INVISIBLE

Leigh Whannell, guionista de "Saw" i "Insidious", es posa rere la càmera per dirigir una enèsima versió de l'home invisible imaginat per H. G. Wells i popular en el cinema des de la seva inclusió en el lot de monstres de la Universal de la mà de James Whale (també responsable del millor Frankenstein cinematogràfic) fins a la versió de Paul Verhoeven del 2020. 

Whannell controla força bé el producte a nivell visual. És elegant i sap com generar suspens amb la posició de la càmera. Pel que fa a la història en si, intenta dotar-la de certa originalitat convertint-la en un cas d'assetjament molt adequat als temps del #MeToo. Algun gir de guió més o menys previsible i l'esforçada interpretació d'Elisabeth Moss ("Mad Men", "El cuento de la criada") no fan d'"El hombre invisible" versió 2020 un títol memorable però sí digne i entretingut.

dissabte, 14 de novembre de 2020

LA ESCOPETA NACIONAL

Després de rodar a França "Tamaño natural", el 1974, Berlanga va estar quatre anys sense poder dirigir. Quan finalment, però, va estrenar en una Espanya ja democràtica "La escopeta nacional", escrita amb l'indispensable Rafael Azcona, el film es va convertir en l'èxit comercial més important de la seva carrera. 

Berlanga recupera l'estil coral de títols com "Plácido" i narra la surrealista peripècia d'un industrial català (José Sazatornil) que, per entrar en contacte amb un ministre franquista i promocionar uns porters automàtics que ha patentat, participa en una cacera en les terres dels marquesos de Leguineche. En un cap de setmana de bojos, descobrirà les corrupteles del règim i el canvi institucional provocat per l'ascens de l'Opus Dei (un relleu que l'obligarà a canviar d'estratègia i fer-se perdonar la relació adúltera que manté amb la seva secretària). 

La galeria de personatges és impagable, començant per la família Leguineche: el fill (José Luis López Vázquez) és un onanista contumaç que segresta una aspirant a actriu (i amant del ministre), interpretada per Bárbara Rey; la seva dona (Amparo Soler Leal) és bòrnia a causa d'un tret d'ell, que la va confondre amb una perdiu; i l'home vol la nul·litat però topa amb la ferma oposició del capellà de la família (genial Agustín González), qui li etziba allò de "lo que he unido yo en la tierra no lo separa ni Dios en el cielo". I menció d'honor per al patriarca (creació inoblidable de Luis Escobar en el seu primer paper rellevant al cinema), aristòcrata de la vella escola que col·lecciona flascons amb pèl púbic de les seves nombroses amants.
Estic segur que Berlanga -qui no ocultava les seves aficions fetitxistes- li tenia molt afecte al personatge del marquès, que Luis Escobar va fer entranyable. De fet, a ell i a la seva família els va fer protagonistes absoluts d'una teòrica continuació que va titular "Patrimonio nacional" (1981), en què tornen al seu palau atrotinat de Madrid per estar a prop del Rei i formar part de la Cort. Un altre film divertidíssim que acaba amb els anacrònics Leguineche pare i fill ("end of the saga") convertits en atracció turística.
I encara en va fer una continuació, menys reeixida: "Nacional III" (1982), on explicava llurs estratagemes per evadir impostos (els problemes amb Hisenda ja havien propiciat alguns dels gags més memorables del títol precedent).

divendres, 13 de novembre de 2020

SIERRA PROHIBIDA

Tot i que porta dècades signant títols comercials sense el menor interès, el canadenc Sidney J. Furie va gaudir de cert renom els anys seixanta, sobretot gràcies a l'èxit comercial i crític d'"Ipcress", una producció d'espies britànica protagonitzada per Michael Caine que va arribar a estar nominada a la Palma d'Or a Cannes. 

Li va valer de passaport als Estats Units, on va dirigir, el 1966, "Sierra prohibida", un western lànguid ambientat a Mèxic en què Marlon Brando reitera la vocació masoquista exhibida a "El rostro impenetrable". No és res de l'altre món però l'escena del pols i els escorpins té la seva gràcia i el director ofereix una posada en escena que alterna amb elegància els primeríssims plans (de Brando, per descomptat, però també de la resta de personatges) i els plans de conjunt en paratges desolats, amb la col·laboració d'un fotògraf amb experiència en escenaris de frontera: el Russell Metty de "Sed de mal".

diumenge, 8 de novembre de 2020

UNDER THE SKIN

"Under the Skin" (Jonathan Glazer, 2013) adapta la novel·la de ciència-ficció de Michel Faber del mateix títol. 

No és el meu costum ni m'agrada comparar una pel·lícula amb el seu original literari, però he tingut la sort o la desgràcia d'haver llegit el llibre abans de veure'n l'adaptació cinematogràfica, i aquesta informació em permet jutjar el film de Glazer a partir d'una percepció diferent de la de l'espectador que desconegui l'argument de partida i que toparà amb una obra aparentment hermètica. Ja que "Under the Skin" pel·lícula no traeix la novel·la però depura i estilitza el seu contingut fins a fer-lo gairebé incomprensible. Cal dir que obté, a canvi, un producte molt brillant i atmosfèric, un producte hipnòtic, d'enorme força visual, que treu el màxim partit dels paisatges desolats d'una Escòcia sempre plujosa o emboirada o del cos magnífic -de la pell- de la Scarlett Johansson; també aquest procés d'abstracció determina un missatge al meu entendre més interessant que el del llibre, que em sembla una faula una mica simple sobre el nostre caràcter depredador, i esdevé un estudi sobre la solitud que regna en les nostres ciutats i els nostres camins i la dificultat per comprendre les actituds alienes, la dificultat d'entendre i penetrar el nostre món des de l'exterior, sense ficar-se dins la nostra pell.

divendres, 6 de novembre de 2020

EL JUEZ DE LA HORCA

John Huston va dirigir el 1972 "El juez de la horca", un curiós western en què Paul Newman interpretava un personatge mític del Far West, l'autoanomenat jutge Roy Bean. Amb un llibre de lleis sota el braç -que probablement mai no havia llegit- i armat amb un revòlver i cervesa gelada, impartia justícia a la seva manera i regentava el saloon en un llogaret "a l'Oest del riu Pecos" on la civilització no havia acabat d'arribar. La llegenda i el caràcter pintoresc del jutge de la forca, que tenia per mascota un os amant de la cervesa i dividia el seu cor entre una eixerida mexicana (primer paper de Victoria Principal, qui es faria molt famosa amb la sèrie televisiva "Dallas") i l'actriu de revista Lillie Langtry, amb qui mantenia correspondència sense conèixer-la personalment (al film, interpretada per Ava Gardner), propicien que el film de Huston engegui com una comèdia, com altres westerns desmitificadors de la primera meitat dels setanta; la qual cosa no impedeix que, en el seu darrer tram, s'imposi un to malenconiós, gairebé tràgic. En definitiva, el protagonista és un típic heroi hustonià, aventurer, emprenedor, descregut i, finalment, perdedor amb dignitat, emblema d'un moment llegendari de la història dels Estats Units.

Un cartell d'aire clàssic (atenció a un elenc irrepetible):

dimecres, 4 de novembre de 2020

EL FANTASMA DE LA LIBERTAD

Luis Buñuel dirigeix, l'any 1974, "El fantasma de la libertad", probablement el seu títol més genuïnament surrealista des de l'etapa muda, una successió de gags delirants, la majoria francament divertits, sense cap fil conductor, tot i que sempre hi ha un personatge -o la veu d'un personatge- que enllaça els diversos fragments, i que el final al zoològic tanca el cercle iniciat amb l'escena dels afusellaments del Dos de Maig; enmig, un pederasta que regala postals amb monuments de París, una parella sadomasoquista, uns frares a qui agrada jugar al pòquer, una nena extraviada (o no), un franctirador que dispara a la gent des de la Tour Montparnasse, uns policies i un prefecte (o dos), i moments inquietants que cal atribuir als records de Buñuel, com l'home a qui li diagnostiquen un càncer o la cabellera que sobresurt d'un taüt.

L'escena dels burgesos reunits al voltant d'una taula remet a la precedent i també molt surrealista i divertida "El discreto encanto de la burguesía", en una versió més escatològica.

dissabte, 31 d’octubre de 2020

VERANO DEL 85

"Verano del 85" (François Ozon, 2020) comença com si es tractés d'un thriller de suspens narrat en flash-back, la qual cosa, amb les posteriors escenes en una platja de Normandia que semblen suggerir una nova versió d'"A pleno sol" (o "The Talented Mr. Ripley", de Patricia Highsmith, que vindria a ser el mateix), genera unes expectatives que no es compliran. Al meu parer, un error de plantejament en un film d'altra banda prou estimable, que també pot remetre a Rohmer o al Luca Guadagnino de "Call Me by Your Name" però que acaba sent Ozon cent per cent, atesa la facilitat per canviar de registre i introduir escenes extravagants sense trair el realisme (aquella en què el protagonista es transvesteix pot recordar "Una nova amiga") o, encara més, el comentari sobre el valor de la creació literària per reinterpretar la vida (i superar traumes).

A més, Ozon confirma el talent dels cineastes francesos per a les escenes en què els personatges ballen al ritme d'una música pop (recordem "La vide de Adèle, una altra història d'amor homosexual) i ens regala un fragment (el millor del film) en una discoteca en què David li cedeix a Alexis el seu walkman perquè s'aïlli relativament amb la seva cançó; més enllà de la força estètica i emotiva de l'instant, resulta un brillant comentari sobre la subjectivitat de les nostres percepcions.

divendres, 30 d’octubre de 2020

NO MATARÁS

Després de treballar amb Carles Torras a "El practicante", l'ubic Mario Casas novament a les ordres d'un cineasta català en l'adrenalítica "No matarás". Encara en el gènere de suspens, la història d'un jove insegur (Casas es llueix en aquests papers tan allunyats de la seva imatge de sex symbol) que passa una nit massa moguda després de conèixer una noia atractiva però perillosa, recorda l'"After Hours" scorsesià, tot i que surt perdent en la comparació; molt moviment de càmera, molt estrès, però els personatges no excedeixen el tòpic i tampoc no hi ha gaires sorpreses. Si més no, és un treball que cerca entretenir -cosa no tan habitual en el nostre cinema- i ens ha permès descobrir Milena Smit, una bellesa intensa i pertorbadora a qui esperem retrobar, si no en un edifici industrial del Poble Nou, almenys en una sala de cinema, que deu ser un indret igual de perillós segons el criteri dels responsables de Salut.

dissabte, 24 d’octubre de 2020

EVA AL DESNUDO

Per al·lusions, cal parlar de l'obra mestra de Mankiewicz i un títol cabdal de la història del cinema.

"Eva al desnudo" (1950) retrata el competitiu univers teatral de Broadway. És un film coral en què destaquen dos personatges femenins: Margo Channing (Bette Davis) és una actriu que encara omple les platees però se sent insegura perquè ja comença a tenir una edat i a veure's gran per a determinats papers en escena o per a la seva parella en la vida real, un director vuit anys més jove; Eve Harrington (Anne Baxter) és una joveneta que li manifesta la seva devoció i es converteix en la seva ombra, una noia adorable que tal vegada sigui massa adorable. Aquestes dones actuen a dalt de l'escenari i també fora d'ell, dominades per la gelosia o per l'ambició, mentre un crític teatral tan immisericorde com intel·ligent (un paper ideal per a George Sanders) observa les seves febleses i les seves mentides.

Mankiewicz és també l'autor d'un llibret genial amb algunes de les millors línies de diàleg mai escrites. La realització és molt sòbria i està al servei d'aquests diàlegs i d'unes interpretacions uniformement excel·lents (també trobarem Marilyn Monroe en una de les seves primeres intervencions), tot i que no podem obviar algun recurs de posada en escena especialment inspirat, des del llarg flash-back que revelarà qui és realment Eve i comença i acaba en el moment congelat en què a ella li lliuren al premi a la millor actriu, a l'epíleg final que mostra com la història es repeteix una vegada i una altra igual que les imatges reflectides en un mirall.

EL DÍA DE LOS TRAMPOSOS

El 1970, Joseph L. Mankiewicz va dirigir "El día de los tramposos", una curiosa barreja de comèdia, western i cinema carcerari. Podríem dir que es tracta d'una raresa en la carrera del director, però el tema de la impostura enllaça amb altres dels seus títols, començant per la inoblidable "Eva al desnudo".

No tothom és qui sembla o com sembla ser en una pel·lícula amb sorpresa (com la posterior "La huella"). Kirk Douglas, el pres de confiança, i l'alcaid (Henry Fonda) tenen cops amagats; la resta de personatges són més previsibles, la qual cosa no vol dir que no estiguin ben descrits en el guió impecable de Robert Benton i David Newman ("Bonnie & Clyde", "¿Qué me pasa, doctor?"), i molt ben interpretats per un elenc magnífic: Burgess Meredith (el presoner de per vida que fuig de la realitat), Hume Cronyn i John Randolph (l'estranya parella d'estafadors) o Warren Oates (el pistoler que cerca un amic).

divendres, 23 d’octubre de 2020

EL HONOR PERDIDO DE KATHARINA BLUM

Adaptació de la novel·la de Heinrich Böll a càrrec de dos imprescindibles del Nou Cinema Alemany, Volker Schlöndorff i Margarethe von Trotta, "El honor perdido de Katharina Blum" (1975) em va recordar les pel·lícules d'Almodóvar, sigui pel to entre la paròdia i el surrealisme, la utilització de la música, o perquè a la protagonista li passa com al personatge de María Barranco a "Mujeres al borde de un ataque de nervios", que s'enamora d'un terrorista a qui busca tothom. 

D'una banda, tenim l'amor pur i tràgic entre Katharina (Angela Winkler) i Ludwig (Jürgen Prochnow); de l'altra, uns policies ineptes, uns burgesos hipòcrites i, sobretot, una premsa groga sense escrúpols. Sort que aquestes coses ara ja no passen... O sí?
Pitjor que el cas Mainat.

dilluns, 19 d’octubre de 2020

ANTIDISTURBIOS

Hem expressat reiteradament en aquest bloc -i, pel que he llegit, coincidim en aquest sentit amb els responsables d'"Antidisturbios", sèrie estrella a Movistar +- que l'actual ficció televisiva no té res a envejar a la cinematogràfica; i, a més, té l'avantatge d'un espai temporal idoni per aprofundir en les motivacions dels personatges.

"Antidisturbios", doncs, és tant una sèrie de sis capítols com -si es vol- una pel·lícula de més de cinc hores de durada; els personatges (un escamot d'antidisturbis amb problemes després d'un desallotjament que acaba com el rosari de l'aurora, una molt decidida inspectora d'Assumptes Interns, un ex-policia que sembla inspirat en Villarejo, etcètera) tenen el seu espai i sabrem allò que ja intuíem: rere les armilles negres i els cascs protectors hi ha persones. Són salvatges i són humans. Són salvatges perquè són humans. Sorogoyen i els guionistes procuren ser equànimes i el missatge és molt clar: en aquesta societat corrompuda i fraccionada que ens ha tocat patir, no hi ha lloc per a la bondat i, fins i tot quan els objectius són nobles, cal servir-se de tots els mitjans, la violència, la mentida, la traïció... No hi ha un pam de net. La feina d'aquests policies i d'algun ex-policia serveixen al sistema i els qui estan enmig del carrer aguantant -no sempre estoicament- els insults i les escopinades, són també víctimes dels poderosos. Com els manters que s'enduen la pitjor part.

La mort d'un d'aquests immigrants és el motor d'una trama que es complica més i més i que Sorogoyen fa avançar com un tren a tota velocitat. Hem dit que els personatges tenen el seu espai per definir-se; els veurem repartint llenya però també acotxant els seus fills. Entendrem les seves febleses i les seves motivacions; alguns policies són autèntics psicòpates però també hi ha bons professionals. Tots pateixen. Per transmetre'ns això, el director en té prou amb breus pinzellades -i uns actors magnífics-, de manera que l'acció no es ressent dels parèntesi diguem-ne familiars; tot suma. La predilecció del realitzador pels objectius angulars i el pla-seqüència permet escenes brillantíssimes (la del desallotjament, que ocupa el primer capítol; un enfrontament amb uns fanàtics durant un partit de futbol) i el ritme no decau en cap moment gràcies a una realització concisa, elegant, precisa i, també, a un guió que no hauria de reservar sorpreses però que, malgrat tot, sorprèn, que ens fa esperar amb ànsia cada nou gir de la trama, que dota de sentit moments aparentment intranscendents (vegeu la partida de trivial que obre el primer capítol i compareu-la amb la darrera aparició de la policia que interpreta Vicky Luengo; o el valor atorgat a les trucades als mòbils, siguin de companys de feina o de la família; o el pla sostingut del policia que escala una roca vertical). Tot plegat permet el miracle d'una ¿pel·lícula? de més de cinc hores de durada que acaba fent-se curta. 

El millor treball de Sorogoyen i, probablement (no he pogut veure "Patria" o "Veneno"), la millor ficció espanyola de la temporada.

diumenge, 18 d’octubre de 2020

ADÚ

Camerun: Uns furtius maten un elefant per endur-se els ullals; dos nens que passaven per allà en són testimonis i es veuran obligats a fugir cap al nord, allà on una tanca separa del somni europeu la misèria i la violència africanes. 

No és l'única de les històries que vertebren "Adú" (Salvador Calvo, 2020); i es podria argumentar que el seu encreuament resulta una mica gratuït, potser una concessió comercial ja que ningú no coneix els joves protagonistes però tothom coneix Luis Tosar, Anna Castillo o Alvaro Cervantes. En qualsevol cas, són mirades diverses sobre la trista realitat del Tercer Món o el drama de l'emigració, que el director mostra en tota la seva cruesa. Només la utilització del teleobjectiu, molt oblidada en el cinema recent, ens permet respirar. És gratuïta "Adú"? No ho sé, però és necessària.

divendres, 16 d’octubre de 2020

O QUE ARDE

No passa gran cosa a "O que arde" (Oliver Laxe, 2019). Tampoc no passa gran cosa en la vida dels seus protagonistes: una dona gran que treu a pasturar tres vaques i el seu fill, que ha tornat a les muntanyes després d'una temporada a la presó per haver cremat el bosc, no sabem ben bé per quin motiu, si és que n'hi havia algun, condemnat a una solitud que sembla tan inevitable com la boira entre els arbres.

"O que arde" remet a una tradició de cinema rural i contemplatiu que ja hem vist altres vegades. Però no se li pot negar al director un talent visual no tan comú; captar la fotogènia del bosc gallec no sembla difícil, però tant les imatges nocturnes que obren el film com les que el tanquen, amb l'helicòpter sobrevolant les cendres després d'un incendi paorós, tenen una força insòlita.

diumenge, 11 d’octubre de 2020

RIFKIN'S FESTIVAL

Desterrat dels Estats Units, Allen rep l'ajuda de Jaume Roures i viatja al Festival de San Sebastián per filmar un altre film "turístic", en què no faltarà un pintor català (com a "Vicky Cristina Barcelona"). El veterà Wallace Shawn exerceix d'àlter ego del realitzador i fa el paper d'un intel·lectual crític de cinema que vol escriure la gran novel·la americana i no se'n surt mentre veu com s'esfondra el seu matrimoni i no connecta amb cineastes més joves i pedants que ignoren els clàssics europeus que ell sempre ha admirat.

La relació breu i una mica desesperada que manté el protagonista amb una atractiva metgessa interpretada per Elena Anaya serveix per mostrar les inevitables postals turístiques del País Basc fotografiat per Storaro, però no condueix a res més, la qual cosa és coherent amb un dels títols més pessimistes del director però perjudica l'interès d'una història sense història. "Rifkin's Festival" no entusiasmarà ni els seguidors més devots de Woody Allen i, com a molt, divertirà els espectadors cinèfils capaços d'associar els somnis del protagonista amb els clàssics a què fan referència, tots europeus (Fellini, Truffaut, Godard, Lelouch, Buñuel, Bergman amb fins a tres títols de la seva filmografia), amb l'excepció d'Orson Welles i el seu "Ciudadano Kane".