dijous, 30 de juliol del 2020

ADIÓS


Paco Cabezas va viatjar als Estats Units i allà ha dirigit episodis de sèries com la notable "Penny Dreadful". Però el 2019 va tornar a la seva Sevilla natal per oferir-nos un thriller vigorós protagonitzat per Mario Casas, Natalia de Molina, Ruth Díaz i Carlos Bardem, a més d'un notable elenc de secundaris.

Abusa d'un to tràgic que la tradició flamenca justificaria només en part. Però el recorregut pels pitjors barris de la ciutat compleix amb l'objectiu de denúncia social i proporciona un escenari quasi apocalíptic, idoni per a aquesta història fosquíssima de venjances i famílies (de delinqüents i de policies corruptes).

dilluns, 27 de juliol del 2020

PIRAÑAS: LOS NIÑOS DE LA CAMORRA


Parlàvem no fa gaire d'"El traidor", un film excel·lent sobre la Cosa Nostra. "Pirañas: Los niños de la camorra" (Claudio Giovannesi, 2019) ens situa una mica més al nord (Nàpols) i al present, i observa el fenomen d'aquests adolescents, gairebé uns nens, que volen fer-se els amos de la màfia; el jove protagonista només té quinze anys però, veient com els caps es fan vells o són arrestats per la policia, decideix substituir-los; l'objectiu és aconseguir diner fàcil controlant la venda d'estupefaents, comprar-se les sabatilles més cares i tenir la millor taula (500 euros) a la discoteca del barri i, de passada, exercir de Robin Hood.

L'argument deriva cap al fulletó però això no invalida la denúncia d'aquesta forma de delinqüència que perpetua la tradició mafiosa italiana alhora que la infantilitza. Els nens de la camorra veuen la violència com un joc però ben aviat s'adonaran que la realitat i els videojocs no són exactament el mateix tot i que sempre es tracta de manejar un fusell (cal destacar l'escena en què el jove Nicola ensenya a un vell mafiós sota arrest domiciliari -les cases dels capos són plenes d'objectes de luxe perfectament inútils- a distreure's amb un d'aquests videojocs; l'home està entusiasmat).

dissabte, 25 de juliol del 2020

A PROPÒSIT DE NO RES


Com que abans-d'ahir era Sant Jordi (una mica descafeïnat però la intenció era bona), recomanarem -per variar- un llibre.

L'autobiografia de Woody Allen, no publicada a molts països per culpa del #MeToo, no fa grans revelacions però permet gaudir de la ironia i la passió que caracteritzen els textos del seu autor, ja siguin llibres o guions.

M'ha agradat sobretot la primera meitat, quan rememora la infantesa i adolescència a Brooklyn i els seus primers passos com a creador d'acudits i monologuista, i que barreja el sentit de l'humor amb l'emoció dels records, en la línia, per entendre'ns, de la veu en off de "Días de radio". La resta és més conegut. Allen procura no deixar malament ningú i tot són afalacs per als seus actors i les seves exparelles, amb l'excepció de Mia Farrow, a qui acusa de llunàtica, perversa i mentidera. Aquesta part, la més llaminera per a molts lectors, m'ha resultat en canvi un pèl feixuga. Allen fa molts esforços per defensar la seva innocència i en té tot el dret, però acaba perjudicant l'apartat literari. A més, la seva insistència ni farà canviar d'opinió als qui el creuen culpable encara que no n'hi hagi cap mena de prova i únicament una clara voluntat difamatòria des de l'entorn de la seva ex, ni els cal als qui pensen que hi ha una cosa anomenada presumpció d'innocència que potser caldria preservar com un dels fonaments de la democràcia.

Si de la lectura del llibre deduïu que la Mia Farrow és una mala persona que va aprofitar l'amistat d'Allen per rellançar una carrera en caiguda lliure, us podeu consolar veient un dels subproductes que va protagonitzar amb el reclam d'haver estat la més o menys pertorbada protagonista de "La semilla del diablo": "Escalofrío" (Richard Loncraine, 1977; també es pot trobar amb el títol de "Círculo de la muerte") és una història de fantasmes filmada a Londres en què tots els actors resulten més aviat patètics (inclosos Keir Dullea i Tom Conti) i que esdevé una successió de clixés avorrida i sense gaire substància. Reconec que la història original de l'especialista Peter Straub no era fàcil d'adaptar però contenia algunes idees interessants que director i guionistes s'esforcen a enterrar sota la llosa d'uns diàlegs absurds, una realització matussera i alguns -no molts- enquadraments bonics a càrrec del càmera Peter Hannan.

dimecres, 22 de juliol del 2020

LOS MISERABLES


No cal confondre el film dirigit el 2019 per Ladj Ly amb qualsevol de les adaptacions cinematogràfiques de la novel·la de Victor Hugo. Aquest transcorre en l'actualitat i presenta la difícil situació d'un suburbi de París on tothom viu enfrontat, tot i el clientelisme i les aliances per conveniència entre els diferents grups tribals. Ara bé, algunes similituds sí que hi trobarem: més enllà del fet que l'institut del barri porti el nom de l'escriptor, aquí tothom és miserable, hi ha ex-convictes, hi ha policies que no acaben d'entendre quina és la seva funció i, sobretot, hi ha el retrat molt vívid d'una societat al caire de la revolta.

dissabte, 18 de juliol del 2020

UNA NOCHE EN LA ÓPERA


"Sopa de ganso" (Leo McCarey, 1933) és la més subversiva i divertida de les pel·lícules protagonitzades pels germans Marx. Groucho, Chico, Harpo i (només fins a aquest títol) Zeppo van aconseguir preservar l'esperit anàrquic de bona part del cinema còmic de l'etapa muda i ho van fer, paradoxalment, aportant-hi generoses dosis de surrealisme a través dels diàlegs delirants a càrrec dels dos primers (Harpo no parlava).

Aquest film no va tenir gaire èxit en la seva estrena però el talent dels Marx no li va passar per alt al totpoderós productor de la Metro Goldwyn Mayer Irving Thalberg, qui els va contractar per a "Una noche en la ópera", dirigida per Sam Wood l'any 1935. La introducció d'una trama més lineal amb una història d'amor previsible i de moltíssimes cançons no va impedir que els Marx despleguessin el seu humor i aquest títol, tot i que també assenyalaria l'inici de la seva decadència creativa, esdevé el més popular de la seva carrera gràcies a un hàbil crescendo narratiu que condueix a l'apoteòsica escena final a l'òpera, però també gràcies als diàlegs delirants de Groucho en les seves escenes amb Margaret Dumont i, especialment, a dos gags que han perdurat en el temps: Chico i Groucho discutint un contracte de feixuga redacció que van retallant de manera literal ("la part contractant de la primera part serà considerada part contractant de la primera part"); i, per descomptat, l'escena de la cabina, que ha passat a enriquir el llenguatge popular com a sinònim d'un espai atapeït de gent diversa.







La meva escena favorita, però, és de "Sopa de ganso": la del mirall:



diumenge, 12 de juliol del 2020

VENTAJAS DE VIAJAR EN TREN


No sabem si "Ventajas de viajar en tren" (Aritz Moreno, 2019) té alguna subvenció de l'AVE, però es tracta sens dubte d'un dels títols més estimulants de la temporada. Com en un joc de caixes xineses, un personatge explica una història en què un personatge explica una història en què un personatge explica una història. I les històries, entre el terror, el surrealisme i l'humor negre, són excessives però també sorprenents. Ernesto Alterio, Luis Tosar, Pilar Castro, Belén Cuesta o Quim Gutiérrez estan, com gairebé sempre, perfectes; però l'episodi més curt, protagonitzat per Macarena García i Javier Botet, és també el millor.

divendres, 10 de juliol del 2020

LA CAÍDA DEL IMPERIO ROMANO


"La caída del imperio romano" (Anthony Mann, 1964) comença explicant el problema de la successió de Marc Aureli mentre ell, la seva filla, el seu general favorit i el fill no tan favorit Còmmode coincideixen a la frontera nord de l'imperi, amb els bàrbars en peu de guerra.

Si "Gladiator" explicava la mateixa història, per què aquesta va ser un èxit i aquella un fracàs que va provocar la fallida de la productora de Samuel Bronston (que s'havia especialitzat en rodatges elefantiàsics a Espanya: "Rey de reyes", "El Cid", "55 días en Pekín")?

Bé, en realitat, les dues comencen igual però evolucionen diferent: Còmmode (Christopher Plummer) i el general Livi (Stephen Boyd) també acaben enemistats però la broma s'allarga una mica més mentre el film intenta d'una manera potser molt simple però fins a cert punt didàctica explicar la caiguda de l'imperi romà. Al meu parer, el film d'Anthony Mann té algunes seqüències notables però falla en el conjunt a causa d'un ritme irregular; la primera part, tot i ser millor gràcies a les interpretacions d'un elenc encapçalat per Alec Guinness, dedica massa temps a mostrar les cavalcades i desfilades amunt i avall dels centenars d'extres amb cascos emplomats, no fos cas que no poguéssim gaudir d'uns decorats que devien haver consumit bona part del generós pressupost. Un defecte que continua en la resta del metratge: les arribades de Còmmode als seus palaus romans duren més que altres moments més rellevants en l'argument; al final, potser perquè es van adonar que ja portaven quasi tres hores de pel·lícula, tot esdevé precipitat i matusser. I les escenes de batalla no mereixen ni un aprovat justet; algunes, com l'enfrontament en una cova de cartró-pedra entre romans i bàrbars, són francament patètiques.

"La caída del imperio romano" clarament buscava una mica de l'èxit que havia tingut "Ben-Hur" (William Wyler, 1959). La relació, amb rivets homosexuals, entre Còmmode i Livi, equivaldria a la de Messala i Ben-Hur (fixeu-vos que Stephen Boyd repeteix, tot i que ara fa de bo i és més ros). Però també ara les comparacions són odioses i només cal veure la cursa de quadrigues al bosc i comparar-la amb la cursa al circ de l'espectacular final de "Ben-Hur"; al film de Mann, l'enfrontament final, tot i la massa ingent d'extres que envolten els protagonistes, no és gaire diferent del de qualsevol pèplum de sèrie B. Jesús no hi surt però James Mason exerceix de màrtir de la causa.

dilluns, 6 de juliol del 2020

GRANDEZA Y DECADENCIA DE UN PEQUEÑO COMERCIO DE CINE


"Grandeza y decadencia de un pequeño comercio de cine" (1986) és, en teoria, un telefilm que adapta una novel·la de James Hadley Chase, la qual no he llegit però sospito que s'hi assembla com un ou a una castanya.

Godard aboca les seves obsessions i preocupacions en aquest petit relat al voltant de la preparació d'un càsting per al film d'una productora amb seriosos problemes econòmics. En definitiva, és el mateix de sempre: Jean-Pierre Léaud només crida i s'esvera i dóna a tothom lliçons sobre la vida i el cinema, el classicisme i la modernor (Rembrandt?). Llegeix llibres en veu alta. El productor parla de diners (ara, el marc alemany ha substituït el dòlar), maltracta tothom i es lamenta en una trobada amb el mateix Godard que Polanski tingui un pressupost deu vegades superior per fer una pel·lícula de pirates; tot i que el realitzador -clarament parla d'ell mateix- replica que, malgrat tot, Polanski farà un film en deu anys i el seu alter ego en farà deu en el mateix període de temps.

La filmació en vídeo reitera el joc amb les imatges, que inclou la seva aturada (com a "Sauve qui peut"), les sobreimpressions o les escenes a contrallum que anuncien l'enfosquiment de la figura humana que esdevindrà habitual en treballs posteriors. Roman la predilecció per filmar els rostres, pel plaer de filmar-los; Marie Valera aporta la necessària dosi de fotogènia i l'elecció dels figurants sembla l'excusa idònia.

dissabte, 4 de juliol del 2020

INTEMPERIE


Com és sabut (i el seu nom indica), els westerns transcorren habitualment a l'Oest dels Estats Units. Tot i que poden filmar-se a Espanya, com van descobrir els italians als anys seixanta.

Però "Intemperie" (2019), la darrera pel·lícula de Benito Zambrano ("Solas"), és un western quintaessencial que no només està filmat sinó que transcorre a Espanya; i l'any 1946. Peculiaritats que, curiosament, no l'allunyen dels seus models americans: el mateix paisatge àrid, el mateix univers corromput i sense llei; les nits al ras al costat d'una foguera; fins i tot un tiroteig final en un poble aparentment desert però amb estació de tren inclosa. I també l'ombra d'una molt recent guerra civil.

divendres, 3 de juliol del 2020

EL JOVEN AHMED


Els germans Dardenne continuen examinant els estigmes de la societat europea contemporània i ara es detenen en el problema de la difícil integració de la població musulmana i, més concretament, en els perills de l'integrisme, representats pel cas del jove Ahmed del títol, un nen a qui un imam sense escrúpols ha rentat el cervell fins a l'extrem que el xicot només té al cap fer content Al·là i carregar-se algun o alguna infidel.

"El joven Ahmed" (2019) és un film senzill i directe. També estremidor.