dissabte, 31 d’octubre de 2020

VERANO DEL 85

"Verano del 85" (François Ozon, 2020) comença com si es tractés d'un thriller de suspens narrat en flash-back, la qual cosa, amb les posteriors escenes en una platja de Normandia que semblen suggerir una nova versió d'"A pleno sol" (o "The Talented Mr. Ripley", de Patricia Highsmith, que vindria a ser el mateix), genera unes expectatives que no es compliran. Al meu parer, un error de plantejament en un film d'altra banda prou estimable, que també pot remetre a Rohmer o al Luca Guadagnino de "Call Me by Your Name" però que acaba sent Ozon cent per cent, atesa la facilitat per canviar de registre i introduir escenes extravagants sense trair el realisme (aquella en què el protagonista es transvesteix pot recordar "Una nova amiga") o, encara més, el comentari sobre el valor de la creació literària per reinterpretar la vida (i superar traumes).

A més, Ozon confirma el talent dels cineastes francesos per a les escenes en què els personatges ballen al ritme d'una música pop (recordem "La vide de Adèle, una altra història d'amor homosexual) i ens regala un fragment (el millor del film) en una discoteca en què David li cedeix a Alexis el seu walkman perquè s'aïlli relativament amb la seva cançó; més enllà de la força estètica i emotiva de l'instant, resulta un brillant comentari sobre la subjectivitat de les nostres percepcions.

divendres, 30 d’octubre de 2020

NO MATARÁS

Després de treballar amb Carles Torras a "El practicante", l'ubic Mario Casas novament a les ordres d'un cineasta català en l'adrenalítica "No matarás". Encara en el gènere de suspens, la història d'un jove insegur (Casas es llueix en aquests papers tan allunyats de la seva imatge de sex symbol) que passa una nit massa moguda després de conèixer una noia atractiva però perillosa, recorda l'"After Hours" scorsesià, tot i que surt perdent en la comparació; molt moviment de càmera, molt estrès, però els personatges no excedeixen el tòpic i tampoc no hi ha gaires sorpreses. Si més no, és un treball que cerca entretenir -cosa no tan habitual en el nostre cinema- i ens ha permès descobrir Milena Smit, una bellesa intensa i pertorbadora a qui esperem retrobar, si no en un edifici industrial del Poble Nou, almenys en una sala de cinema, que deu ser un indret igual de perillós segons el criteri dels responsables de Salut.

dissabte, 24 d’octubre de 2020

EVA AL DESNUDO

Per al·lusions, cal parlar de l'obra mestra de Mankiewicz i un títol cabdal de la història del cinema.

"Eva al desnudo" (1950) retrata el competitiu univers teatral de Broadway. És un film coral en què destaquen dos personatges femenins: Margo Channing (Bette Davis) és una actriu que encara omple les platees però se sent insegura perquè ja comença a tenir una edat i a veure's gran per a determinats papers en escena o per a la seva parella en la vida real, un director vuit anys més jove; Eve Harrington (Anne Baxter) és una joveneta que li manifesta la seva devoció i es converteix en la seva ombra, una noia adorable que tal vegada sigui massa adorable. Aquestes dones actuen a dalt de l'escenari i també fora d'ell, dominades per la gelosia o per l'ambició, mentre un crític teatral tan immisericorde com intel·ligent (un paper ideal per a George Sanders) observa les seves febleses i les seves mentides.

Mankiewicz és també l'autor d'un llibret genial amb algunes de les millors línies de diàleg mai escrites. La realització és molt sòbria i està al servei d'aquests diàlegs i d'unes interpretacions uniformement excel·lents (també trobarem Marilyn Monroe en una de les seves primeres intervencions), tot i que no podem obviar algun recurs de posada en escena especialment inspirat, des del llarg flash-back que revelarà qui és realment Eve i comença i acaba en el moment congelat en què a ella li lliuren al premi a la millor actriu, a l'epíleg final que mostra com la història es repeteix una vegada i una altra igual que les imatges reflectides en un mirall.

EL DÍA DE LOS TRAMPOSOS

El 1970, Joseph L. Mankiewicz va dirigir "El día de los tramposos", una curiosa barreja de comèdia, western i cinema carcerari. Podríem dir que es tracta d'una raresa en la carrera del director, però el tema de la impostura enllaça amb altres dels seus títols, començant per la inoblidable "Eva al desnudo".

No tothom és qui sembla o com sembla ser en una pel·lícula amb sorpresa (com la posterior "La huella"). Kirk Douglas, el pres de confiança, i l'alcaid (Henry Fonda) tenen cops amagats; la resta de personatges són més previsibles, la qual cosa no vol dir que no estiguin ben descrits en el guió impecable de Robert Benton i David Newman ("Bonnie & Clyde", "¿Qué me pasa, doctor?"), i molt ben interpretats per un elenc magnífic: Burgess Meredith (el presoner de per vida que fuig de la realitat), Hume Cronyn i John Randolph (l'estranya parella d'estafadors) o Warren Oates (el pistoler que cerca un amic).

divendres, 23 d’octubre de 2020

EL HONOR PERDIDO DE KATHARINA BLUM

Adaptació de la novel·la de Heinrich Böll a càrrec de dos imprescindibles del Nou Cinema Alemany, Volker Schlöndorff i Margarethe von Trotta, "El honor perdido de Katharina Blum" (1975) em va recordar les pel·lícules d'Almodóvar, sigui pel to entre la paròdia i el surrealisme, la utilització de la música, o perquè a la protagonista li passa com al personatge de María Barranco a "Mujeres al borde de un ataque de nervios", que s'enamora d'un terrorista a qui busca tothom. 

D'una banda, tenim l'amor pur i tràgic entre Katharina (Angela Winkler) i Ludwig (Jürgen Prochnow); de l'altra, uns policies ineptes, uns burgesos hipòcrites i, sobretot, una premsa groga sense escrúpols. Sort que aquestes coses ara ja no passen... O sí?
Pitjor que el cas Mainat.

dilluns, 19 d’octubre de 2020

ANTIDISTURBIOS

Hem expressat reiteradament en aquest bloc -i, pel que he llegit, coincidim en aquest sentit amb els responsables d'"Antidisturbios", sèrie estrella a Movistar +- que l'actual ficció televisiva no té res a envejar a la cinematogràfica; i, a més, té l'avantatge d'un espai temporal idoni per aprofundir en les motivacions dels personatges.

"Antidisturbios", doncs, és tant una sèrie de sis capítols com -si es vol- una pel·lícula de més de cinc hores de durada; els personatges (un escamot d'antidisturbis amb problemes després d'un desallotjament que acaba com el rosari de l'aurora, una molt decidida inspectora d'Assumptes Interns, un ex-policia que sembla inspirat en Villarejo, etcètera) tenen el seu espai i sabrem allò que ja intuíem: rere les armilles negres i els cascs protectors hi ha persones. Són salvatges i són humans. Són salvatges perquè són humans. Sorogoyen i els guionistes procuren ser equànimes i el missatge és molt clar: en aquesta societat corrompuda i fraccionada que ens ha tocat patir, no hi ha lloc per a la bondat i, fins i tot quan els objectius són nobles, cal servir-se de tots els mitjans, la violència, la mentida, la traïció... No hi ha un pam de net. La feina d'aquests policies i d'algun ex-policia serveixen al sistema i els qui estan enmig del carrer aguantant -no sempre estoicament- els insults i les escopinades, són també víctimes dels poderosos. Com els manters que s'enduen la pitjor part.

La mort d'un d'aquests immigrants és el motor d'una trama que es complica més i més i que Sorogoyen fa avançar com un tren a tota velocitat. Hem dit que els personatges tenen el seu espai per definir-se; els veurem repartint llenya però també acotxant els seus fills. Entendrem les seves febleses i les seves motivacions; alguns policies són autèntics psicòpates però també hi ha bons professionals. Tots pateixen. Per transmetre'ns això, el director en té prou amb breus pinzellades -i uns actors magnífics-, de manera que l'acció no es ressent dels parèntesi diguem-ne familiars; tot suma. La predilecció del realitzador pels objectius angulars i el pla-seqüència permet escenes brillantíssimes (la del desallotjament, que ocupa el primer capítol; un enfrontament amb uns fanàtics durant un partit de futbol) i el ritme no decau en cap moment gràcies a una realització concisa, elegant, precisa i, també, a un guió que no hauria de reservar sorpreses però que, malgrat tot, sorprèn, que ens fa esperar amb ànsia cada nou gir de la trama, que dota de sentit moments aparentment intranscendents (vegeu la partida de trivial que obre el primer capítol i compareu-la amb la darrera aparició de la policia que interpreta Vicky Luengo; o el valor atorgat a les trucades als mòbils, siguin de companys de feina o de la família; o el pla sostingut del policia que escala una roca vertical). Tot plegat permet el miracle d'una ¿pel·lícula? de més de cinc hores de durada que acaba fent-se curta. 

El millor treball de Sorogoyen i, probablement (no he pogut veure "Patria" o "Veneno"), la millor ficció espanyola de la temporada.

diumenge, 18 d’octubre de 2020

ADÚ

Camerun: Uns furtius maten un elefant per endur-se els ullals; dos nens que passaven per allà en són testimonis i es veuran obligats a fugir cap al nord, allà on una tanca separa del somni europeu la misèria i la violència africanes. 

No és l'única de les històries que vertebren "Adú" (Salvador Calvo, 2020); i es podria argumentar que el seu encreuament resulta una mica gratuït, potser una concessió comercial ja que ningú no coneix els joves protagonistes però tothom coneix Luis Tosar, Anna Castillo o Alvaro Cervantes. En qualsevol cas, són mirades diverses sobre la trista realitat del Tercer Món o el drama de l'emigració, que el director mostra en tota la seva cruesa. Només la utilització del teleobjectiu, molt oblidada en el cinema recent, ens permet respirar. És gratuïta "Adú"? No ho sé, però és necessària.

divendres, 16 d’octubre de 2020

O QUE ARDE

No passa gran cosa a "O que arde" (Oliver Laxe, 2019). Tampoc no passa gran cosa en la vida dels seus protagonistes: una dona gran que treu a pasturar tres vaques i el seu fill, que ha tornat a les muntanyes després d'una temporada a la presó per haver cremat el bosc, no sabem ben bé per quin motiu, si és que n'hi havia algun, condemnat a una solitud que sembla tan inevitable com la boira entre els arbres.

"O que arde" remet a una tradició de cinema rural i contemplatiu que ja hem vist altres vegades. Però no se li pot negar al director un talent visual no tan comú; captar la fotogènia del bosc gallec no sembla difícil, però tant les imatges nocturnes que obren el film com les que el tanquen, amb l'helicòpter sobrevolant les cendres després d'un incendi paorós, tenen una força insòlita.

diumenge, 11 d’octubre de 2020

RIFKIN'S FESTIVAL

Desterrat dels Estats Units, Allen rep l'ajuda de Jaume Roures i viatja al Festival de San Sebastián per filmar un altre film "turístic", en què no faltarà un pintor català (com a "Vicky Cristina Barcelona"). El veterà Wallace Shawn exerceix d'àlter ego del realitzador i fa el paper d'un intel·lectual crític de cinema que vol escriure la gran novel·la americana i no se'n surt mentre veu com s'esfondra el seu matrimoni i no connecta amb cineastes més joves i pedants que ignoren els clàssics europeus que ell sempre ha admirat.

La relació breu i una mica desesperada que manté el protagonista amb una atractiva metgessa interpretada per Elena Anaya serveix per mostrar les inevitables postals turístiques del País Basc fotografiat per Storaro, però no condueix a res més, la qual cosa és coherent amb un dels títols més pessimistes del director però perjudica l'interès d'una història sense història. "Rifkin's Festival" no entusiasmarà ni els seguidors més devots de Woody Allen i, com a molt, divertirà els espectadors cinèfils capaços d'associar els somnis del protagonista amb els clàssics a què fan referència, tots europeus (Fellini, Truffaut, Godard, Lelouch, Buñuel, Bergman amb fins a tres títols de la seva filmografia), amb l'excepció d'Orson Welles i el seu "Ciudadano Kane".

dissabte, 10 d’octubre de 2020

RICHARD JEWELL

A "Richard Jewell" (2019), Clint Eastwood torna al biopic després del breu parèntesi que va significar "Mula", i ho fa amb una història similar a la narrada a "Sully": un home, el Richard Jewell del títol, passa en qüestió d'hores de ser considerat un heroi a sospitós de terrorisme.

Si més no, aquest film m'ha semblat molt més reeixit, tot i que presentava una dificultat a priori: Jewell era un personatge patètic, una mica curt de gambals, un solitari amb obesitat mòrbida que vivia amb la seva mare i amb certa obsessió per les armes i una vocació de servei que el feia ambicionar treballar a la policia tot i que amb prou feines valia per fer de vigilant. De fet, aquestes característiques impròpies d'un heroi que va salvar algunes vides quan un artefacte va explotar durant un concert al Centennial Park, durant els Jocs Olímpics d'Atlanta, van propiciar que l'FBI i una premsa sensacionalista sense escrúpols el convertissin en l'objectiu d'una investigació vergonyant i vergonyosa.

Després d'una llarga introducció en clau de cinema de suspens, Eastwood condueix la història cap al terreny en què es mostra més hàbil, el retrat d'un grup d'individus una mica al marge del sistema -Jewell i la seva mare, l'advocat que defensa la seva causa i l'abnegada ajudant- enfrontats a uns estaments corromputs i inclements i tan poderosos com el govern dels Estats Units o la premsa. Treu partit a una trama senzilla i aconsegueix moments de gran emotivitat amb l'ajuda d'una colla d'actors impecables: Kathy Bates, Sam Rockwell i el menys conegut Paul Walter Hauser en el paper de l'innocent -en tots els sentits- protagonista.

divendres, 9 d’octubre de 2020

LES ENFANTS DU PARADIS

L'obra mestra del realisme poètic francès, realitzada durant l'Ocupació, ens transporta a un París perdut en el temps, quan triomfava el teatre de la pantomima. Resulta obligat que un mim d'aire malenconiós (Jean-Louis Barrault) sigui el protagonista de "Les enfants du paradis" (Marcel Carné, 1945); enamorat apassionadament de la bella Garance (Arletty), deixa que li xafi el terreny un actor que és tot el contrari: Lemaître (Pierre Brasseur) no actua amb el gest sinó amb la paraula, és vital i aparentment despreocupat; però en aquest títol d'una complexitat i elegància inabastables ningú no és exactament allò que aparenta -com en el teatre, com el cec que Baptiste troba durant el seu passeig a la llum de la lluna-, i les passions i les contradiccions s'estenen a molts altres personatges, com el pinxo que voldria ser escriptor o el milionari que vol ser enganyat. Duels a la matinada, borratxeres, nits d'amor i la vida que fuig entre el brogit de la gent mentre el vestit blanc del mim es confon amb les disfresses del carnaval.

dilluns, 5 d’octubre de 2020

KRAMER CONTRA KRAMER

Com em sembla haver dit, potser en més d'una ocasió, el 1979 va ser un any de grans estrenes. Va ser l'any de "Manhattan", d'"Alien", d'"Apocalypse Now". Però l'Òscar va ser per a "Kramer contra Kramer", una producció més modesta, més del gust dels acadèmics, dirigida per Robert Benton. Sens dubte inferior als títols esmentats, però aquesta història d'un divorci en què el pare s'ha de fer càrrec del fill de sis anys d'un dia per l'altre quan la mare fot el camp, és freqüentable en la mesura que denuncia -quan això no estava tan de moda- les dificultats per conciliar la vida laboral i la familiar, sobretot quan s'és un executiu d'una gran empresa de publicitat, i ofereix un comentari pertinent sobre els rols de gènere en la família tradicional. 

Sembla derivar cap a una misogínia que en l'actualitat propiciaria que les feministes cremessin la pantalla del cinema; però potser només m'ho sembla i "Kramer contra Kramer" advoca per l'alliberament de la mestressa de casa. És difícil de valorar; però en un plet per la custòdia els jutges sempre resolen a favor de la mare, a la pel·lícula com a la vida real. En fi, està bé que Benton abordi l'assumpte sense gaires complexos; a més, les interpretacions de Dustin Hoffman i Meryl Streep són esplèndides, la fotografia de Néstor Almendros magnífica, i l'escena del pare i el fill esmorzant en silenci la més eloqüent d'un títol amb força diàlegs i amb un bon judici com a mi ja m'agraden.

dissabte, 3 d’octubre de 2020

LA ARDILLA ROJA

Quan Julio Medem va dirigir el seu segon llargmetratge, no tenia tantes pretensions (ho dissimulava, almenys). I tot i que "La ardilla roja" (1993) inclou moltes fugues entre surrealistes i oníriques, diguem que no molesten, serveixen de contrapunt a la hiperrealista descripció del càmping on transcorre la major part de l'acció i aporten una dosi extra de fascinació a una intriga que és, en el fons, una molt senzilla història d'amor entre dos personatges que proven de trobar-se a si mateixos fugint del seu passat. A més, Emma Suárez no haurà estat mai tan guapa com aquí.

divendres, 2 d’octubre de 2020

EL CASTILLO DE FU-MANCHÚ

L'estakhanovisme de Jesús Franco va conduir la seva carrera cap als dubtosos dominis dels exploits i les sèries Z. L'any 1969, per exemple, va dirigir set pel·lícules (lluny, però, de les disset que va signar el 1983, el seu rècord si ens fiem d'Imdb): entre elles, "El castillo de Fu-Manchú", darrer lliurament d'una nissaga sobre un geni del mal d'ulls ametllats (Christopher Lee, força caracteritzat), inspirat en el personatge ideat per Sax Rohmer, que ja havia estat adaptat al cinema l'any 1929 i que, amb l'aportació de l'actor britànic i de realitzadors com Don Sharp o Franco, va tornar a ser popular als anys seixanta, principalment en cinemes de barri.

Tot i un repartiment internacional i localitzacions a Istanbul i Barcelona, és prou evident que els responsables no anaven sobrats de diners. Franco no dubta a utilitzar fragments d'altres pel·lícules per a les escenes més espectaculars (l'invent de Fu-Manxú congela l'aigua i el director aprofita un bon tros de "La última noche del Titanic" -perquè hi ha un iceberg-, amb un filtre blau per dissimular que es tracta d'una producció en blanc i negre), i utilitza un muntatge molt fragmentat i el zoom per dissimular uns decorats de cartró-pedra i uns efectes de fireta. I el més surrealista de tot plegat, però també més curiós per a l'espectador nostrat, són les localitzacions del castell, que tan aviat és la fortalesa de Rumeli Hisari al Bòsfor com el Park Güell o el de la Ciutadella, on també aprofiten el Parlament per convertir-lo en seu de Scotland Yard (la resta d'exteriors a Londres són imatges d'arxiu).