MONSIEUR VERDOUX

No fa gaire parlàvem d'"Un rey en Nueva York" i la presumpta (o no tan presumpta) decadència de Charles Chaplin en la seva etapa sonora.

Però això no ens ha de fer oblidar que l'actor-director té almenys dos films parlats que són sengles obres mestres. Després d'advertir al món sobre Adolf Hitler a "El gran dictador" (1940), Chaplin tornava a oferir un discurs sobre la banalitat del mal a "Monsieur Verdoux" (1947).

Els títols de crèdit avisen que es basa en una idea d'Orson Welles. Però això deu ser més aviat un problema de drets ja que el veritable inspirador del film fou un cas real, el del "barba-blava" Henri Désiré Landru, qui va dedicar la major part de la seva vida adulta a estafar i assassinar dones a qui la Primera Guerra Mundial havia deixat vídues; les seduïa i quan havia aconseguit que li cedissin el control de les seves petites fortunes, les esquarterava i cremava les restes a la xemeneia. Es van considerar provades onze morts però hom calcula que podien haver estat centenars. Landru fou executat a la guillotina l'any 1922. 

Chaplin, molt hàbilment, situa l'acció uns anys més tard per convertir la peripècia criminal del seu personatge en una paràbola sobre el capitalisme. Verdoux és, aparentment, un honrat pare de família; quan l'acomiaden després de trenta anys de treballar de caixer en un banc, simula haver trobat una nova feina que l'obliga a absentar-se llargues temporades, que aprofita per ensarronar -i casar-s'hi si convé- dones solitàries amb alguns estalvis; després d'estafar-les i matar-les, inverteix els seus guanys a la Borsa i la lucrativa activitat només es veurà interrompuda quan el sistema financer s'esfondri i Europa visqui la depressió econòmica i l'adveniment del feixisme (Hitler, Mussolini), presentat com una directa conseqüència del daltabaix econòmic (*).

Verdoux no es considera bo ni dolent sinó algú que vol sobreviure en un món pervers. Justifica els seus actes per aconseguir el benestar de la seva família i, en almenys una ocasió, es mostrarà clement: quan la jove solitària a qui vol fer provar un verí mostri la seva capacitat d'estimar sense esperar res a canvi, li perdonarà la vida. Altres dones no tindran tanta sort. Potser no la mereixen: Verdoux és un cínic assassí però les seves víctimes -de diversa extracció social- ens són presentades com a maleducades, lletges, ignorants i lúbriques. 

L'astut, elegant i seductor Monsieur Verdoux és, en certa manera i encara que sembli una paradoxa, una prolongació del vagabund Charlot: un supervivent que ignora la justícia dels homes i enfronta l'espectador amb les seves misèries. També ens ensarrona perquè oculta el seu discurs radical rere els somriures i les rialles. I és que "Monsieur Verdoux" és, malgrat tot, una comèdia. Una comèdia negríssima però comèdia al cap i a la fi. Conté els proverbials moments de trompades, ben dosificats, i una ironia en els diàlegs inèdita en el seu cinema per raons òbvies. El film és tan elegant com el seu personatge i no mostra mai directament els actes criminals, descrits de manera indirecta en les dues primeres escenes. El següent crim que (no) mostra transcorre entre la paròdia, el suspens i el terror, però finalitza en el moment que Verdoux -abans de matar- contempla una nit de lluna plena i recorda uns versos en veu alta.

En el seu film més complex i potser més complet, Chaplin adquireix la saviesa de Lubitsch. Hi ha molts moments impagables però ens conformarem a destacar aquells en què Verdoux compta els diners obtinguts amb la perícia del caixer que va ser un dia, o quan aconsegueix per fi entrar al domicili de la vídua rica, després de setmanes de declarar-li a distància el seu amor, i la confon amb la minyona primer i amb una amiga després. 

El seu cinisme només és comparable a la seva lucidesa i el tram final conté algunes de les línies més celebrades d'aquesta rotunda obra mestra: davant del tribunal que l'acaba de condemnar a mort, Verdoux declara que "com a assassí de masses només sóc un aprenent" i que a ell el titllen de criminal per unes quantes morts i a d'altres que n'han matat milers els declararan herois.

(*) Segons sembla, a pesar de la seva fama d'home d'esquerres, presumpte comunista, el cert és que Charles Chaplin era riquíssim i un hàbil usuari del sistema capitalista. Va invertir molts diners a la Borsa però, a diferència del seu personatge, va retirar els fons quan convenia i va ser dels pocs que no van quedar arruïnats després del Crack del 29.

KUROSAWA, adaptador adaptat

A "Trono de sangre" (1957), Akira Kurosawa adapta el "Macbeth" shakespearià. Fuig de la retòrica i planteja el drama en termes estrictament cinematogràfics. L'escena final amb el protagonista morint sota les sagetes dels seus homes (la traïció i la violència engendren traïció i violència) és justament famosa. I la utilització dels exteriors coberts per la boira, modèlica.

No era el primer clàssic adaptat pel director japonès, qui ja havia signat "El idiota" (1951), segons l'obra de Dostoievski. 

Deia Kurosawa que John Ford era el seu realitzador de capçalera i els seus films de samurais beuen de les fonts del western. Curiosament, els americans (i algun italià) van adaptar al seu gènere més autòcton diverses pel·lícules del japonès:

"Los siete magníficos" (1960) fou un remake de "Los siete samuráis" (1954); "Rashomon" (1950), que no era una pel·lícula de samurais, va inspirar el western de Martin Ritt "Cuatro confesiones" (1964); finalment, "Yojimbo" (1961) va ser adaptada per Sergio Leone a "Por un puñado de dólares" (1964).

La meteorologia era un element essencial en la narrativa de Kurosawa. A "Trono de sangre" era la boira; després, la pluja en l'escena final de "Los siete samuráis". A "Yojimbo", amb Toshiro Mifune repetint el paper de samurai i quasi tan impertorbable i lacònic com el seu sòsia (Eastwood) de la Trilogia del Dòlar, és el vent, que escampa la pols en el poble moribund on regnen dues bandes rivals; un poble molt semblant als pobles dels westerns, amb una avinguda ampla que és escenari dels diversos enfrontaments; normalment, són a espasa, però un dels personatges té una pistola, la qual cosa el fa sentir molt poderós (tot i que el protagonista el vencerà malgrat haver estat desposseït de la seva katana). El ritme, l'èpica, la violència i algunes notes d'humor converteixen aquest títol en un clar referent del western spaghetti.

Boira:

Pluja:

Vent:

LOS FAVORITOS DE MIDAS

Sense moure'ns de Netflix, parlem ara d'una altra mini-sèrie, aquesta de producció espanyola.

Les sèries nacionals omplen hores i hores de programació a les diverses plataformes; la qualitat no sempre és òptima però en general resulten prou entretingudes. El cas de "Los favoritos de Midas", basada en un relat de Jack London, escrita i dirigida pel guionista d'"Abre los ojos", Mateo Gil, és un cas una mica diferent. Protagonitzada per l'omnipresent Luis Tosar, aquí en el paper del president d'un important conglomerat empresarial que inclou un diari que pretén ser independent, comença com un clàssic relat de suspens: l'esmentat executiu rep unes cartes molt ben escrites i presentades (segellades amb lacre) en què se li demana una modesta contribució de cinquanta milions d'euros sota l'amenaça que, si no compleix, cada cinc dies morirà un ciutadà anònim. No hi ha pistes, hi ha acció, també sexe quan Tosar es lliga una intrèpida periodista del seu diari, en la línia d'altres mini-sèries similars. Però aviat l'acció es congela i se succeeixen els plans del protagonista bevent whisky mentre contempla els gratacels de Madrid des del seu àtic; mentrestant, protestes al carrer dibuixen un panorama quasi apocalíptic. Tot plegat més introspectiu i misteriós d'allò que és habitual i que propicia una preocupant caiguda de ritme que, això sí, es veurà compensada per un gir de guió cap al final que converteix una trama policíaca en una faula sobre els excessos del capitalisme, no gaire versemblant però ben explicada i força radical. Molt conseqüentment, Gil ofereix el paper del policia veterà i honest a Willy Toledo, recuperat per a la interpretació després dels seus surrealistes problemes amb la justícia.

GAMBITO DE DAMA

No són els escacs. Són els ulls.

MALICK, no et miris el melic! (i un parell de rareses de propina)

Un dels efectes col·laterals de la pandèmia que estem patint és l'absència d'estrenes made in Hollywood i la preocupació de les sales per trobar títols amb què omplir les escasses hores que puguin tenir obert. Això ha permès que s'estrenin films de difícil distribució, alguns prou interessants com és el cas d'"Under the Skin". També es van estrenar -vist i no vist- dos títols inèdits de Terrence Malick, maleïts, massacrats per la crítica i ignorats pel públic. Tot aquest material es pot trobar encara a Filmin i ens permet (quasi) completar la filmografia d'un director tan discutible com rellevant.

"Knight of Cups" (2015) continua fil per randa amb l'estil radical mostrat a "To the Wonder". Imatges (sempre amb la col·laboració inestimable del gran Emmanuel Lubezki) filmades exclusivament amb objectius angulars, veus en off o diàlegs que només puntualment coincideixen amb la dicció dels personatges, absència de narració clàssica. I què més? Doncs uns protagonistes guapíssims, començant per Christian Bale, qui fa el paper d'un actor de moda que pateix una greu crisi existencial, i continuant amb totes i cada una de les seves nombroses conquestes femenines: Cate Blanchett, Natalie Portman, Imogen Poots, o les menys conegudes Freida Pinto, Isabel Lucas, Teresa Palmer, i alguna que encara em deixo. El film és una successió de situacions irrellevants o tòpiques; tot i que no queda clar perquè està deprimit el protagonista si lliga tant, s'endevina un conflicte familiar latent amb un pare que ha perdut l'empresa (Brian Dennehy) i un germà a qui tampoc no li van gaire bé les coses (Wes Bentley); i sí, les festes en luxosíssimes mansions de Los Angeles, o les escapades a Las Vegas, són tan buides en el fons com espectaculars en la superfície; ara, jo crec que m'hagués divertit si m'hi haguessin convidat, a pesar de la presència constant d'Antonio Banderas fent l'imbècil.

"Song to Song" (2017) canvia els turons de Beverly Hills per la ciutat d'Austin (Texas) -això perquè ho he llegit a Internet, no us cregueu que la pel·lícula doni tantes pistes- i el món del cinema pel de la música. També tenim actors ben plantats (Michael Fassbender, Ryan Gosling, Rooney Mara, Natalie Portman -novament-, Cate Blanchett -novament-, Lykke Li, Bérénice Marlohe), i multitud de plans amb els personatges mirant-se o tocant-se o mirant per les finestres d'àtics impressionants (cal suposar, si ens fixem en les dues pel·lícules, que quan passen el dit per l'ampit d'una finestra vol dir que tenen dubtes existencials; veus, ja començo a entendre el cinema del director!). Resulta que Gosling i Mara són una parella que busquen una oportunitat i Fassbender un productor musical que creu poder comprar-ho tot i que s'entén amb la segona sense que el primer se n'adoni, malgrat que la noia es passa tota l'estona fent cara de culpable. Després, uns quants canvis de parella i més triangles al llit. De fet, s'albira una història d'amor que, si l'estil de Malick no voregés l'autoparòdia, podria arribar a ser convincent. En el fons, res gaire diferent d'allò que vam veure en la sobrevalorada "Un nuevo mundo" (2005).

El resum de la pel·lícula en imatges:

Se m'oblidaven els cameos de gent decrèpita: Ryan O'Neal a "Knight of Cups", Patti Smith, Iggy Pop i... Val Kilmer a "Song to Song". Bellesa i vellesa, la ciutat i el retorn a la natura; la recerca de la pau espiritual i la religió, que serà, a jutjar pels treballs més recents del director, allò que centrarà la seva filmografia després d'aquests passejos per les temptacions mundanes.

Rareses de propina (els perills del cinema d'autor): 

"Julien Donkey-Boy" (Harmony Korine, 1999)

Si allò que el director de "Spring Breakers" (un altre títol que supera la meva capacitat de comprensió/adhesió) pretenia era fer-nos passar una mala estona, sens dubte ho ha aconseguit amb aquest treball sota el segell Dogma (més perill!) que, a través una fotografia amb més gra que un camp de blat, ens acosta a una família diguem-ne disfuncional formada per un pare despòtic i una mica pirat (interpretat per Werner Herzog) i tres germans: una noia embarassada (Chloë Sevigny, eterna musa del cinema independent), sense més habilitats que tocar l'arpa i patinar sobre gel; un aprenent de lluitador, també sense gaire fortuna; i el Julien del títol (interpretat pel britànic Ewen Bremmer), esquizofrènic però no gaire més allunyat que la resta de la realitat que els envolta, bàsicament una residència per a discapacitats i una església on els càntics volen ser un revulsiu que els ajudi a encarar tanta misèria i tanta desgràcia.

"Lux AEterna" (Gaspar Noé, 2019)

Noé divideix la pantalla en dos per escenificar el caòtic rodatge d'una pel·lícula sobre bruixes. Comença amb un diàleg divertit entre Béatrice Dalle i Charlotte Gainsbourg i acaba amb un festival de llums estroboscòpiques, tot plegat amb l'objectiu de marejar l'espectador. Per sort, només dura cinquanta minuts.

FIRST LOVE

Si no en vau tenir prou amb els gàngsters xinesos d'"El lago del ganso salvaje", podeu provar-ho amb els yakuza japonesos de "First Love", dirigida el 2019 pel prolífic Takashi Miike. Tot i que el títol suggereix un assumpte romàntic i que, efectivament, hi ha quelcom semblant a un primer amor, en realitat es tracta d'un thriller hiperviolent que voreja la paròdia i que conté tots els arquetips del gènere, versió nipona: màfies, narcotràfic, policies corruptes, un boxejador, unes prostitutes, persecucions automobilístiques, trets i katanes. De manual.

UN REY EN NUEVA YORK

Si Charles Chaplin va ridiculitzar el progrés i els pitjors vicis del capitalisme a "Tiempos modernos" (1936), a "Un rey en Nueva York" (1957) tornava a posar en evidència alguns aspectes de la societat nord-americana de postguerra, amb l'excusa de l'estada a Nova York del rei exiliat d'un país imaginari, atordit per la música (jazz o rock'n roll, tant-se-val), unes pel·lícules en què regna la violència, o l'omnipresència de la televisió i la publicitat (que, paradoxalment, proporcionaran al personatge uns ingressos que li permetran mantenir el seu alt nivell de vida després que l'ambaixador hagi desaparegut amb els seus estalvis).

Al meu entendre, "Un rey en Nueva York" és un títol impropi del geni d'un autor que aquí sembla estar en hores baixes -si no en una franca decadència, anunciada a la mel·líflua "Candilejas" (1952), confirmada en la insubstancial "La condesa de Hong Kong" (1966)-. D'entrada, es fa difícil empatitzar amb el personatge d'un rei que ha buidat les arques del seu país abans de fugir, per molt que no es pugui beneficiar de l'espoli, com abans hem exposat, o per molt que sigui un carallot simpàtic i que ajudi desinteressadament el nen perseguit pel Comitè d'Activitats Antiamericanes. Els gags sobre les modes del moment resulten patètics i només proven que Chaplin s'ha fet vell i és tan ranci com el seu personatge. De fet, fins que no apareix el nen, fill d'uns mestres acusats de comunistes, i es fa evident que el que vol Chaplin és denunciar la cacera de bruixes que el va convertir a ell mateix en un exiliat, hom es pregunta quin és l'objectiu d'un títol que no fa ni riure ni plorar. Si més no, el director demostra que no ha perdut el bon gust per a la bellesa femenina: la britànica Dawn Addams, qui interpreta una publicista d'intencions ambigües, és escandalosament atractiva.

REENCARNACIÓN

Després de veure "Under the Skin" i de llegir la ressenya de l'amic indéfilo, em sentia quasi obligat a recuperar l'anterior treball de Jonathan Glazer, que data del 2004 (no es pot dir que sigui un realitzador prolífic), que havia començat a veure en alguna ocasió però no sé ben bé perquè havia deixat a mitges, i que tampoc no m'atreia perquè la història d'una dona (Nicole Kidman) que coneix un nen que recorda Miquel Montoro i que afirma ser la reencarnació del seu marit mort deu anys abans semblava una mica delirant. 

Doncs, efectivament, Glazer salva un invent tan arriscat a força d'elegància, d'unes interpretacions notables (repartiment d'alt nivell en què, a part de la Kidman, apareixen Danny Huston, Lauren Bacall, Anne Heche, Peter Stormare o Arliss Howard -per cert, impecable en el paper de Louis B. Mayer al "Mank" de David Fincher-) i d'una banda sonora esplèndida a càrrec d'Alexandre Desplat. El director demostra que no li fa por vestir una història fantàstica amb el tempo i els colors d'un melodrama i que pot vèncer M. Night Shyamalan en el seu terreny, tot i que la inspiració d'alguns moments del film sembla remetre a Kubrick (el conserge de l'immoble llançant una pilota contra la paret, com ho feia Jack Nicholson a "El resplandor"; la batussa entre un adult i un nen durant un concert de música clàssica, com a "Barry Lyndon"). Tampoc no podem obviar la col·laboració en el guió del veterà Jean-Claude Carriére, a qui potser també devem que una proposta amb un punt de partida tan insòlit arribi a bon port (o, si més no, que tingui un final plausible).

MANK

"Mank" (2020) no és el primer biopic dirigit per David Fincher i les similituds amb "La red social", estrenada fa deu anys, no són poques: també parla d'una traïció, també està narrada a través de diversos flash-backs; i, si en parlar de Zuckerberg vam recordar el magnat de la premsa William Randolph Hearst i "Ciudadano Kane", doncs resulta que "Mank", títol que fa referència a l'abreviació del nom del seu protagonista, parla ni més ni menys que de la redacció del guió de l'òpera prima d'Orson Welles a càrrec de Herman Mankiewicz a partir del seu coneixement personal i amistat amb el multimilionari i la seva amant Marion Davies. 

Però la darrera pel·lícula de Fincher no té l'energia de "La red social", potser ni la d'altres treballs menys ambiciosos. No vull dir amb això que no resulti interessant. Filmada en un impecable blanc i negre, relativament sòbria (a pesar d'aguns travellings i contrapicats que semblen evocar el cinema de Welles) i imaginem que molt fidel al guió signat per Jack Fincher, pare del realitzador, la seva principal virtut és el retrat d'uns personatges i d'una època irrepetible (el Hollywood dels anys trenta), precís, intel·ligent, allunyat dels tòpics i que alerta sobre la manipulació de l'opinió pública a càrrec dels poderosos (com també feia "Perdida"; i demostra que les fake news, no són pas un invent modern).

D'altra banda, Gary Oldman ofereix una interpretació brillant del mític guionista, un alcohòlic simpàtic que oculta sota una aparença cínica i despreocupada una dignitat que esdevé una arma de doble tall, germen de la seva obra mestra però també de la seva caiguda en desgràcia.

EL DIPUTADO

El cinema d'Eloy de la Iglesia, entre l'oportunisme i la provocació, va propiciar algun títol quasi interessant. "El diputado", del 1978, presenta un polític d'esquerres (José Sacristán, qui, el mateix any, protagonitzava "Un home anomenat Flor de Otoño") que manté una relació homosexual amb un jove txapero (un dels nois de barri que freqüentarien el cinema del director a partir de "Navajeros"); l'aparent contradicció entre el progressisme del partit que el protagonista aspira a presidir i la seva por a sortir de l'armari són un reflex fidel dels prejudicis encara presents en aquella Espanya de la Transició. No és una gran pel·lícula però conté un pla final tan emotiu com eloqüent i una breu escena triangular que va ser molt celebrada en una època que el cinema espanyol maldava per trencar tabús.