La meva llista de blogs

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris HISTORIAS PARA NO DORMIR. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris HISTORIAS PARA NO DORMIR. Mostrar tots els missatges

dissabte, 12 de novembre del 2022

HISTORIAS PARA NO DORMIR (2)

Com haureu observat, fa dies que només comento estrenes espanyoles, siguin sèries o pel·lícules. 

Això vol dir que ens hem tornat més savis o que a fora han perdut el nord? O és només una causalitat? Si més no, sembla que la collita d'enguany té mèrit. A més, les plataformes aposten per la qualitat i Amazon Prime presenta una segona temporada de l'experiment que consistia a refer episodis de la mítica sèrie creada per Narciso Ibáñez Serrador (vegeu el meu post de fa un any), la qual cosa cal celebrar. I, sense més preàmbuls, passem a comentar els nous quatre capítols: 

"El trasplante", de Salvador Calvo 

Una distopia tan plausible que esdevé terrorífica: en una societat en què els rics transformen els seus cossos per assolir l'eterna joventut mentre els pobres malviuen fent de donants d'òrgans per als primers, un matrimoni envellit decideix apuntar-se a la moda; però els diners només els arriben per rejovenir un dels dos. Atenció al moment en què la protagonista pregunta a Javier Gutiérrez, que fa de pobre, quina era la seva professió: "Periodista", diu ell; "Però, això encara existeix?"; "Ara ja no". O us penseu que el món no va cap aquí? 

"El televisor", de Jaume Balagueró 

La producció d'Amazon Prime, com vam tenir ocasió d'explicar al bloc, troba els seus orígens en una altra minisèrie titulada "Películas para no dormir", programada a Telecinco i retirada pels baixos índexs d'audiència. Allà, ja hi havia participat Balagueró amb l'episodi "Para entrar a vivir", que em va semblar magnífic. 

"El televisor" també comença amb una família que es muda; ara, però, a un xalet molt bufó en una urbanització dels afores. I -tot i que l'episodi s'obre amb la imatge d'un televisor de darrera generació que instal·len en el nou habitatge-, atesa la dificultat de fer creïble en els temps actuals la fascinació per la tele del personatge de Narciso Ibáñez Menta en la sèrie original, el guió canvia hàbilment l'enfocament cap a l'obsessió per la seguretat i la proliferació de càmeres per tota la casa. A partir d'aquí, Balagueró porta al seu terreny una trama que va del suspens al terror en un crescendo tan espectacular com en els seus millors treballs, de "[REC]" A "Para entrar a vivir". 

Els episodis tercer i quart no estan malament però empal·lideixen comparats amb els primers. 

"La pesadilla", d'Alice Waddington 

Una història gòtica ambientada a la Galícia del segle XIX. La cosa va d'ànimes en pena i lobishomes, però aprofita per fer un discurs sobre la intolerància. 

"La alarma", de Nacho Vigalondo 

Uns estranys objectes al cel, que poden ser d'origen extraterrestre, una pluja àcida, dues famílies refugiades en una casa que intenten mantenir la seva quotidianitat a pesar dels estranys fenòmens que els envolten. Vigalondo ens transporta al seu particular univers, que barreja ciència-ficció i humor surrealista a l'estil de "Muchachada Nui". Atenció a l'elenc: Roberto Álamo demostra novament la seva versatilitat, al costat d'Aníbal Gómez i Carlos Areces (components del grup musical Ojete Calor), i d'un recuperat Javier Gurruchaga.

diumenge, 28 de novembre del 2021

HISTORIAS PARA NO DORMIR

Va ser cap al 2005 que algú va tenir la idea de reunir uns quants realitzadors bregats en el gènere fantàstic per crear capítols nous que homenatgessin la mítica sèrie dels anys seixanta "Historias para no dormir", de Narciso Ibáñez Serrador. "Películas para no dormir" reunia els noms d'Álex de la Iglesia (vam comentar el cas i el seu episodi en un post del 2013), Jaume Balagueró, Mateo Gil, Enrique Urbizu, Paco Plaza i el mateix Chicho. Tot i el nivell dels realitzadors, l'experiència no va tenir èxit, la qual cosa no vull atribuir a la qualitat dels episodis (he vist els signats per De la Iglesia i Balagueró i són excel·lents, sobretot el segon). 

Com sigui, l'experiment s'ha repetit ara amb la diferència que els episodis nous (que poden veure's a Amazon Prime) s'inspiren en alguns dels ideats al seu moment pel gran Ibáñez Serrador: 

"La broma", de Rodrigo Cortés

El més fluix dels quatre episodis. Correcte però irrellevant. No hi ajuda la dicció poc intel·ligible d'un molt sobreactuat Eduard Fernández. La història original era enginyosa, tot i que més apta per a la senzilla innocència que permetia la jove televisió dels seixanta; però els canvis introduïts en la trama no la fan pas millor, la veritat sigui dita. 

"El doble", de Rodrigo Sorogoyen 

Sorogoyen torna a treballar amb Vicky Luengo després de la magnífica "Antidisturbios", l'ajunta amb l'ubic David Verdaguer i signa l'episodi més sofisticat i més elegant visualment, una distopia en què la gent adquireix dobles de si mateixos per estalviar-se feina o problemes matrimonials. La tècnica ha evolucionat, tot és més còmode i més asèptic, però la gent encara duu mascareta i s'ha de confinar de tant en tant. 

"Freddy", de Paco Plaza 

L'homenatge de Paco Plaza al genial episodi dirigit per Narciso Ibáñez Serrador ens condueix, en un intel·ligent exercici metalingüístic, al seu hipotètic rodatge; Carlos Santos convertit en un sòsia de Chicho dirigeix un actor en hores baixes que interpreta al ventríloc dominat pel seu titella. El viatge a l'any 1982 permet a Paco Plaza un joc iconogràfic similar al de "Verónica", complementat per l'adopció alegre -però respectuosa- de les formes del giallo

"El asfalto", de Paula Ortiz 

 A diferència dels casos ja esmentats, no coneixia l'obra anterior d'aquesta directora, malgrat que "La novia" (2014) va gaudir d'un èxit notable. I, francament, caldrà seguir-li la pista. Paula Ortiz, que s'enfrontava a un repte molt difícil atesa la genial simplicitat d'un dels episodis més notables de la sèrie original, aconsegueix fer-ne una versió actualitzada sense trair-ne l'esperit; la idea de convertir el protagonista atrapat per l'asfalt en un repartidor de menjar a domicili esdevé idònia, i Dani Rovira s'adapta molt bé al seu rol de persona insignificant enmig d'una societat insolidària.