Aulestia és molt gran, no té un duro, viu amb la seva mare i ha hagut d'estar-se onze mesos en una presó de Chicago sense veure el carrer (literal: els presoners saben si és de dia o de nit pels horaris del menjador i els programes de televisió). No obstant això, no podem sinó sentir certa enveja cap a una persona que ha sabut viure gairebé sempre com ha volgut i que, a més, es revela un veritable artista i un filòsof.
La senzillesa de la proposta la fa gran i el document esdevé alhora el retrat de la sòlida amistat nascuda entre el realitzador, Maíllo, i el nostre falsificador.
El treball de Kike Maíllo, salvant les distàncies que calgui salvar, ens recorda aquell documental d'Orson Welles "Fraude" (1973), en què entrevistava un altre falsificador d'obres d'art i personatge insòlit, ocult a Eivissa per fugir de l'FBI, un hongarès de nom (possible) Elmyr d'Hory. Welles, com Maíllo, parteix del material documental per posar en entredit el mercat de l'art i la tasca d'uns experts que esdevenen incapaços de distingir la còpia de l'original; no es mostra tan empàtic i dedica temps a parlar d'un altre presumpte impostor, en Clifford Irving, periodista autor d'una autobiografia del misteriós Howard Hughes que era probablement falsa; i, en una mena de joc de caixes xineses, parla del misteri de Hughes i, finalment, d'ell mateix, un Welles bon vivant però envellit, afeccionat als jocs de màgia, famós en la seva joventut per haver fet creure al ràdio-oients que s'estava produint una invasió extraterrestre a New Jersey.
"Fraude" és un film brillant, muntat quasi tan frenèticament com les escenes a la festa d'"Al otro lado del viento" (filmades en la mateixa època), un treball que cerca en tot moment l'autenticitat (paradoxalment, ja que tracta de la impostura), lleuger en aparença, irònic, divertit. Però, en el darrer tram, adopta un aire més reposat i, amb una fotografia bromosa, ens parla d'una hipotètica trobada entre Oja Kodar (actriu, col·laboradora, amant del director), el seu avi, també falsificador, i Pablo Picasso. Tot pot ser mentida i tot és fugisser, amb molt poques excepcions, com pot ser la catedral de Chartres, una gran obra d'art que ningú no va signar, a la qual dedica Welles la part més malenconiosa d'una obra que és quasi un testament.
5 comentaris:
Un tipo muy peculiar, sin duda.
No tinc el gust d'haver vist el primer dels documentals que ressenyes, però sí "Fraude", que per mi constitueix una fita dins la filmografia de Welles.
Una abraçada.
Trecce: Singular, diría yo.
Juan: "Fraude" és un punt i a part en el gènere documental (si es pot considerar un documental, ja que incorpora molts elements de ficció).
Una abraçada.
Hola Ricard!
Siempre me ha fascinado ese mundo de las falsificaciones y demás. Hace unos días leí un articulo en prensa sobre este personaje y me pareció de lo mas interesante. Sin duda lo veré.
Saludos!
Yo no había oído hablar de él. En cierta manera, no es mucho más que un pícaro, pero un pícaro fascinante.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada