Podríem adduir que la seva ambició de mostrar uns anys essencials en la història de Nord-amèrica (els que van de finals dels cinquanta als vuitanta) no aporta cap informació rellevant; que cerca la complicitat de l'espectador amb aclucades d'ull molt evidents i una banda sonora plena de hits. Que barreja gèneres (bèl·lic, comèdia, drama) sense gaire criteri.
Però també podem defensar el film de Robert Zemeckis amb arguments similars als que ens van portar a afirmar (post de setembre del 2017) que "Regreso al futuro" era una pel·lícula excel·lent. Al cap i a la fi, podem discutir les intencions, però l'execució és impecable; el guió d'Eric Roth, basat en la novel·la de Winston Groom, és molt hàbil i conté més d'un gag brillant (per exemple, el discurs a Washington que ningú no pot sentir); i també podríem argumentar que el protagonista una mica limitat intel·lectualment, però conscienciós i bona persona, reflecteix el nord-americà innocent que pateix sense entendre gaire uns moments convulsos d'una democràcia en construcció permanent. Per descomptat, la interpretació de Tom Hanks és senzillament espectacular, quasi tant com la fotografia de Don Burgess. I, en definitiva, és fàcil connectar amb una pel·lícula que, tot i ser trista, també és un caramel (o hauríem de dir un bombó?).