Però, en la majoria de films de Welles, el poder és exercit pels personatges: Kane, els Amberson, Mister Arkadin, Quinlan en certa mesura, el propietari del iot de "La dama de Shanghai", el comerciant d'"Una historia inmortal"; i, per descomptat, els seus herois shakespearians: Macbeth, Otel·lo, el rei Enric. La llista hauria estat més llarga si el director hagués procedit a adaptar "El rei Lear"; o "El cor de les tenebres", de Conrad, el seu primer projecte fallit, anterior a "Ciudadano Kane". Però a "El proceso" (1962) adapta Kafka. I l'obra parla, sens dubte, del poder. Però un poder que no és exercit per un individu concret sinó per unes institucions tan misterioses com implacables.
De "Ciudadano Kane" a "El proceso":
Joseph K. (interpretat per Anthony Perkins) es veu sotmès a un procés del qual hom desconeix els motius i encara menys els mètodes. El protagonista recorre els espais laberíntics de la Justícia sense aconseguir cap ajuda, ni del seu advocat (Welles) ni de les noies sobre les quals sembla exercir una peculiar atracció (una veïna -Jeanne Moreau-, la secretària del lletrat -Romy Schneider-, la dona del guàrdia -Elsa martinelli-); finalment, sembla més preocupat per saber com s'executarà la sentència que per esbrinar de què se l'acusa, com si, implícitament, acceptés que és culpable i que l'Estat té tot el dret a castigar-lo.
Welles va poder utilitzar la llavors abandonada Gare d'Orsay parisenca com a plató, i els seus espais immensos i alhora laberíntics resulten idonis per a una narració densament dialogada -tot i que els diàlegs no condueixen enlloc-, però visualment espectacular, amb constants travellings i desplaçaments de càmera que, com passa en l'apartat literari, tampoc no porten enlloc. Les imatges de Perkins corrent entre les taules de la immensa oficina, presidida per un ordinador que efectua càlculs sense una utilitat evident, o il·luminat pels clarobscurs de l'estudi del pintor que pinta els retrats dels jutges, resulten memorables; però no tant com l'escena de l'inici del film, reiterada en l'epíleg, que reprodueix la paràbola "Davant la llei", incorporada per Kafka a la seva novel·la, a través d'una animació amb el sistema de pantalla d'agulles ideat per Alexandre Alexeieff i Claire Parker.
5 comentaris:
Todo un monumento de la cinematografía.
El director Carlos Benpar sempre explica que té el costum de veure aquesta pel·lícula com a mínim una vegada a l'any. Jo potser no arribo a tanta devoció, però sí que tinc "El proceso" entre els meus títols preferits d'Orson Wells.
Una abraçada.
Crec que era la favorita del mateix Welles. I Charles Chaplin, com destaca el pòster espanyol, la va considerar una cimera de l'art cinematogràfic. Això no obstant, no va rebre molt bones crítiques en el moment de la seva estrena.
En la llista de Film Ideal de millors títols dels seixanta, que vaig comentar en un post d'octubre del 2016, assolia el lloc 25è (en qualsevol cas, per davant de "Campanadas a medianoche", que a mi m'agrada més).
Com sigui, ha esdevingut un títol de culte.
Gràcies pels vostres comentaris. Una abraçada.
Hola Ricard!
Otro cine y otra dimensión.
Saludos!
Aunque suene a tópico, ya no se hacen películas como ésta.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada