dimarts, 6 de desembre de 2022

NICHOLSON/RAFELSON

El realitzador Bob Rafelson li va donar a Jack Nicholson el primer paper protagonista a "Mi vida es mi vida", títol del 1970 amb un to contracultural que marca, però, distàncies amb altres films sobre personatges més o menys hippies, com el cas d'"Easy Rider" (precisament, la pel·lícula que va fer famós l'actor, tot i que per un paper secundari). 

Robert Dupea treballa en una refineria, manté una relació amb una cambrera simpàtica però no gaire cultivada, i dedica les estones lliures a beure cervesa, jugar a bitlles i escapar-se amb altres dones. Però allò que fa curiosa la seva història és quan descobrim que prové d'una família molt tradicional vinguda a menys i que és o podia haver estat un geni de la música (el piano és la seva especialitat). Aquest contrast és el que posa de manifest la seva rebel·lia i -diguem-ho tot- un caràcter inestable i una mica perdonavides. 

Amb aquest material, Rafelson confecciona un drama ben estructurat i permet que Nicholson demostri que és un actor excel·lent (va estar nominat a l'Òscar pel paper) i d'una personalitat irrepetible, sense necessitat d'incórrer en la sobreactuació que ha marcat alguns moments de la seva carrera (ara ja pretèrita a causa de l'Alzheimer).
Actor i director van repetir a "El rey de Marvin Gardens" (1972). El film també parlava de dos germans, però els papers semblaven intercanviats. Nicholson fa de locutor radiofònic introvertit, que viu amb el seu pare; un dia rep la trucada del seu germà (Bruce Dern), un murri il·luminat que volta per Atlantic City acompanyat per dues acòlites i té la pretensió de muntar un complex turístic en una illa del Pacífic. El personatge de Nicholson prova, sense gaire èxit, d'aportar seny a una situació que té molts números per acabar malament. 

 L'hivern a la decadent ciutat del joc de la Costa Est és l'escenari perfecte per a aquesta història de perdedors en què tots els actors es llueixen; especial atenció mereix el personatge de l'amiga madura, una dona maltractada per la vida que vol compartir els deliris de Dern, en un últim intent desesperat d'assolir quelcom semblant a la felicitat, i que acaba competint pels seus favors amb l'altra noia; el paper és interpretat per Ellen Burstyn, a punt de fer-se molt famosa gràcies a "El exorcista". 

Per cert: el film reunia a Nicholson amb Scatman Crothers, uns anys abans de tornar a veure's les cares a les ordres de Stanley Kubrick.
I va ser després d'"El resplandor" que Jack Nicholson es tornava a posar a les ordres de Bob Rafelson, a "El cartero siempre llama dos veces" (1981), esforçat remake del clàssic de Tay Garnett, menys concís i no necessàriament millor però, en qualsevol cas, ben interpretat per l'actor i per Jessica Lange, que protagonitzen l'escena de sexe que convenia al guió i que era infilmable als anys quaranta. 

Rafelson demostra que sap confeccionar un thriller com déu mana, amb aquest títol però, sobretot, amb "El caso de la viuda negra" (1987), sòlid i sàviament eròtic, protagonitzat per un duet femení irrepetible: Debra Winger i Theresa Russell. En canvi, no sembla tan dotat per a la comèdia, i passarem per alt "Ella nunca se niega" (1992), amb Jack Nicholson i Ellen Barkin, per parlar finalment d'un altre exemplar de cinema negre que va unir l'actor i el realitzador per darrera vegada.
"Sangre y vino" (1996) té tots els elements d'un bon thriller: una noia que porta de corcoll els protagonistes (un dels primers papers importants per a Jennifer Lopez), un segon matrimoni que no s'aguanta ni amb pinces, un senyor que, tot i tractar amb vins, té problemes de liquiditat (Nicholson), un robatori i, per si no n'hi hagués prou, un còmplice tuberculós amb els trets de Michael Caine. 

Les reaccions d'uns personatges molt ben descrits acaba pesant més que la trama policíaca, no gaire interessant en realitat. L'ambientació a Miami i la fal·lera dels protagonistes per fugir cap a un destí millor mar endins recorda el to d'"El rey de Marvin Gardens" (però amb bon temps).

6 comentaris:

Trecce ha dit...

Sin duda, uno de los grandes del cine de todos los tiempos.

Cinefilia ha dit...

Tots dos van formar un tàndem memorable. Sabia que en Jack Nicholson estava retirat, però no que patís Alzheimer.

Una abraçada.

Fran ha dit...

Hola Ricard!
Con el paso del tiempo gente como esta va ganando en importancia. Me estaba fijando en el poster de "Five Easy Pieces", las letras y la tipografía es muy parecida al de "Easy Rider".
Saludos!

ricard ha dit...

Trecce: Uno de los mejores.

Juan: En realitat, la malaltia de Nicholson no està confirmada de manera oficial, però tot apunta a que pateix demència.

Fran: Después de una década como actor secundario en producciones baratas, a partir de "Easy Rider" y "Mi vida es mi vida" su carrera despegó. En la primera mitad de los setenta nos brindó grandes trabajos, como "Chinatown" o "Alguien voló sobre el nido del cuco". Por cierto, Rafelson intervino en la producción de "Easy Rider".

Una abraçada.

ethan ha dit...

Es que el inesperado éxito de Easy Rider tuvo inmediatas consecuencias en la industria cinematográfica. Entre ellas, el lanzamiento o el redescubrimiento de la carrera de la mayoría de los que, de una forma u otra, participaron en el proyecto. Uno de ellos, como has dicho, fue el productor del filme en la sombra, Bob Rafelson, que pudo dirigir "Mi vida es mi vida" gracias al respaldo de la Columbia. Drama interpretado por Jack Nicholson, Karen Black y Toni Basil, todos de la nómina de Easy Rider.
Saludos.

ricard ha dit...

Bien visto, ethan.

Saludos.