BAJO EL FUEGO

Dirigida per l'avui oblidat Roger Spottiswoode, "Bajo el fuego" (1983) és una molt notable pel·lícula sobre reporters de guerra, ambientada en la revolució nicaragüenca. 

La trama exposa amb elegància la relació triangular entre el fotògraf Russell Price (Nick Nolte en el millor moment de la seva carrera), el seu mentor i amic Alex (Gene Hackman) i la ja exparella del segon, la també periodista Claire (Joanna Cassidy), i també la dificultat d'exercir d'observador neutral en un conflicte en què els rebels resulten més simpàtics que els homes de Somoza. A part dels tres protagonistes, trobem altres personatges interessants, com l'espia que troba en Jean-Louis Trintignant l'intèrpret ideal, o el no menys inquietant mercenari amb els trets d'Ed Harris. 

Atès que el protagonista és fotògraf, sembla obligat que la il·luminació del film vagi a càrrec d'un bon professional, i Spottiswoode recorre a John Alcott, amb qui ja havia col·laborat en la menys ambiciosa però també notable "El tren del terror" (1980). El responsable de la fotografia de "Barry Lyndon" lliura un treball impecable, sobri i atmosfèric.

LOS HIJOS DE OTROS

Virginie Efira, a qui recordem per "Benedetta", protagonitza aquest notable títol de Rebecca Zlotowski. Fa el paper d'una dona madura encara atractiva però conscient que el temps se li escapa si vol ser mare. I ser mare dels fills dels altres (com els passa a moltes segones parelles) també té la seva complicació.

"Los hijos de los otros" no descobreix la sopa d'all, però aborda un tema molt habitual en la societat contemporània amb delicadesa i amb solvència. És emotiva però no melodramàtica. És senzilla però és elegant. I Efira, guapíssima, il·lumina un film no excessivament alegre.

ALMAS EN PENA DE INISHERIN

"Almas en pena de Inisherin" comparteix amb altres títols de Martin McDonagh la voluntat de ser imprevisible, d'establir un cert distanciament amb derivacions surrealistes que no exclou l'empatia cap als personatges. 

Aquí ens submergeix en una comunitat illenca de la Irlanda profunda en plena guerra civil; l'indret més avorrit i endogàmic imaginable. I, entre pintes de cervesa i paisatges bucòlics, narra la història de Pádraic i Colm a partir del moment en què el segon li nega al primer l'amistat que han compartit quotidianament. I és veritat que Pádraic és una mica pobre d'esperit, però si l'excusa de Colm és una crisi existencial, no sembla que la seva actitud hagi de comportar avantatges o canvis substancials.

McDonagh recupera els dos protagonistes d'"Escondidos en Brujas" (Colin Farrell i Brendan Gleeson) i construeix una aventura que pot viatjar de la comèdia al drama amb la mateixa tossuderia que exhibeix el personatge de Gleeson, amb ecos de Ford i del Lean de "La hija de Ryan", sense perdre de vista un altre irlandès il·lustre, el dramaturg Samuel Beckett.

MODELO 77

Amb experiència en el thriller i la recreació històrica, Alberto Rodríguez aborda ara el gènere carcerari i ens condueix als primers dies de la Transició democràtica per mostrar-nos com n'eren de bèsties els funcionaris de la Model i lamentables les condicions dels presoners, polítics o comuns. 

Rodríguez, guanyador del Goya per "La isla mínima", s'ha hagut de conformar ara amb uns quants premis tècnics per "Modelo 77" (2022), film correcte i absorbent, però que no destaca especialment si el comparem amb altres títols d'un subgènere amb una tradició llarga, si més no d'un cinema, el nord-americà, en el qual sempre s'emmiralla el realitzador (el seu curt per a la minisèrie "Apagón" era un western), però sense perdre l'accent patri. 

I, ja que parlem dels Goya, deixeu-me dir que tots els premis atorgats a "As bestas" m'han semblat merescuts, tot i que també lamento les carabasses per a "Alcarràs" i "Pacifiction" (ni tan sols nominada). 

Tampoc no ha tingut premis "Girasoles silvestres" (Jaime Rosales, 2022), que em va recordar "Cinco lobitos" perquè també la protagonista té problemes per conciliar feina, estudis i maternitat. No discutiré que Laia Costa mereixés el premi d'interpretació, però Anna Castillo excel·leix en el paper d'una xoni que té relacions amb tres homes que representen diversos nivells de masclisme. 

Rosales aconsegueix moments de gran autenticitat sense haver d'excusar-se amb un argument convencional. L'estructura és coherent amb el seu plantejament, però també és una llàstima que l'impacte de tota la part en què Oriol Pla broda el paper de maltractador no es pugui estendre a la resta de la pel·lícula.

EL CIRCO

Ubicada entre dues obres mestres com "La quimera del oro" i "Luces de la ciudad", "El circo" (1928) no és la pel·lícula més recordada de Charles Chaplin. Això no vol dir que no sigui una gran comèdia; els gags són molt elaborats i divertits, al nivell d'altres grans títols del seu autor; la trama és senzilla però té un punt de partida enginyós: el vagabund (Charlot), perseguit per la policia pel robatori d'una cartera del qual no n'és del tot culpable (situació recurrent en la seva filmografia), entra dins la carpa d'un circ en hores baixes i el públic, que el pren per un pallasso, aplaudeix amb tant entusiasme que el propietari decideix fitxar-lo... per descobrir ben aviat que l'home només fa gràcia quan no ho fa a propòsit. Completa la trama una història d'amor que no li funciona gaire bé a Charlot quan la noia, acròbata filla del propietari del circ, s'enamora d'un funambulista ben plantat; la vena masoquista de Chaplin condueix a un final en què el nostre heroi marxa vers l'horitzó, amb el seu caminar característic, tot sol però amb el cap ben alt. 

En la seva autobiografia, Chaplin relega aquest títol, però el cert és que va ser un gran èxit de crítica i públic. Tal vegada preferís oblidar un rodatge molt complicat, que es va allargar dos anys: primer, es va fer malbé el negatiu; després, es van cremar els decorats; d'altra banda, un divorci especialment complicat va forçar Chaplin a suspendre la filmació per por que embarguessin el material rodat. Va haver de pagar una fortuna a la seva ex i, quan va estar en situació d'acabar la pel·lícula, ja tenia tots els cabells blancs, la qual cosa l'obligaria a tenyir-se'ls (com en títols posteriors en què recuperava el personatge de Charlot). 

A més, el seu afany perfeccionista va portar-lo a repetir les escenes centenars de vegades, fins i tot aquelles en què arriscava la vida, com quan fa de funambulista sense cap xarxa ni truc, o quan comparteix gàbia amb un lleó.

LA QUIMERA DEL ORO

En el retorn de Chaplin a la comèdia, el tema dels diners (o la necessitat d'escapar de la misèria) continua centrant una trama que s'inspira en la relativament recent febre de l'or de Klondike (cap a Alaska, més o menys). 

Les fotografies dels buscadors d'or ascendint en comitiva les muntanyes nevades i del poble de Dawson, ple de tavernes, sorgit del no-res, inspiren un títol que, malgrat el to humorístic, també vol ser un retrat de la condició humana. 

"La quimera del oro" (1925) funciona en diversos registres: és un film d'aventures, una tendra història d'amor entre el pobre Charlot i una guapa cabaretera (Georgia Hale), i una comèdia genial que conté gags tan memorables com el de la sabata que es cruspeixen els expedicionaris famolencs com si es tractés d'un filet o la cabana que oscil·la sobre el penya-segat. 

Després de molts malentesos, el protagonista aconseguirà l'amor de la noia, però això passa quan ja és ric, tot i que ella el reconeix vestit de vagabund. A la posterior i també magistral "Luces de la ciudad", hi ha una confusió semblant però en sentit invers.

LA BALLENA

A "La ballena", Darren Aronofsky recupera un registre intimista en què sembla sentir-se còmode malgrat les vel·leïtats espectaculars que sovintegen en la seva filmografia ("Noé", per exemple). També ofereix una gran oportunitat a una estrella en hores baixes, com va fer amb Mickey Rourke a "El luchador"; aquí es tracta de Brendan Fraser, abans especialitzat en action movies infantilitzades, afectat després per una depressió, ara redimit en el paper molt oscaritzable d'un professor de literatura homosexual que té alguns problemes de sobrepès... no menors, en realitat; el doble sentit del títol pot semblar obvi, però també es refereix a una crítica de la novel·la Moby Dick que el protagonista llegeix com un mantra i que trobarà sentit en un final bastant memorable després de dues hores de confessions, traumes familiars i les referències religioses habituals en la filmografia del realitzador.

UNA MUJER DE PARÍS

Quan Charles Chaplin va fundar la United Artists, amb Mary Pickford, Douglas Fairbanks i David Wark Griffith, el 1919, cercava més independència i llibertat creativa. Però no va ser fins al 1923 que, sota el seu segell, es va atrevir amb un llargmetratge que no protagonitzava i que, a més, era un drama absolut. 

"Una mujer de París", amb Edna Purviance, narra la peripècia de Marie St. Claire, una jove de poble enamorada d'un pintor que, a causa d'un malentès, acaba tota sola a París. A la capital, però, treu partit de la seva bellesa i remena diners mentre passeja del braç d'un seductor una mica cínic (gran Adolphe Menjou). Quan retroba el seu antic amor, se sent una mica desorientada. 

No hi ha humor en aquest film de Chaplin, però el tema dels diners és, una vegada més, central en una trama que esdevé tràgica i moralista, i que confirma la debilitat del director pel melodrama. 

Va ser un fracàs absolut (*), la qual cosa no vol dir que sigui una mala pel·lícula, i el realitzador demostra que sap ser subtil; per exemple, en l'escena en què la protagonista rep les amigues mentre li fan un massatge, i la càmera només enfoca la massatgista, que fa cara de circumstàncies davant la hipocresia i lleugeresa mostrada per les noies. Chaplin va recuperar Charlot i la comèdia a "La quimera del oro" (1925) però va veure complert el seu desig de dirigir menys pel·lícules i (en principi) millors. 

(*) Algú atribueix la punxada en taquilla al descrèdit patit per la protagonista després de veure's embolicada en un tiroteig la nit de Cap d'Any del 1924 (quines festes, les dels bojos anys vint!).

HOLY SPIDER

L'any 2001, un assassí de prostitutes terroritzava els carrers de la ciutat santa de Mashhad, a l'Iran. 

El director Ali Abbasi, resident a Dinamarca, reconstrueix els fets i la investigació al seu voltant a càrrec d'una intrèpida periodista, retratant una societat malalta en què els crims, mostrats amb tota cruesa, només semblen el reflex deformat de la violència exercida contra les dones sota el paraigua de la llei islàmica.

EL PEREGRINO

Si a "Vida de perro" Charlot aprofitava el furt d'una cartera per prosperar, a "El peregrino" (1923) el retrobem convertit en un presumpte criminal que fuig de la justícia. 

Es disfressa de capellà, la qual cosa propiciarà tots els gags del migmetratge (atenció a la seqüència impagable en què prenen el te mentre un nen entremaliat fa de les seves); però, finalment, es revela un individu noble en el fons, i el rànger de Texas que el descobreix opta per facilitar-li una fugida a Mèxic que culmina en un gag memorable en què Charlot, conscient que la violència és a ambdós costats de la frontera, escapa caminant sobre la línia divisòria. 

"El peregrino" és un títol eficaç i divertidíssim malgrat la seva senzillesa. I resulta curiós que un senyor que aspirava a dirigir sense actuar (com faria tot seguit a "Una mujer de París") i que es faria famós per la seva meticulositat, permetés aquí que els actors infantils miressin a la càmera o que la protagonista (novament, Edna Purviance) lluís unes taques de suor sota l'aixella pròpies d'un anunci de desodorant.

DECISION TO LEAVE

Si a "La doncella" (2016) una noia coreana intentava prosperar en un país dominat pels ocupants japonesos, a "Decision to Leave" (2022), és una immigrant xinesa que es busca la vida en la Corea del Sud actual. Sospitosa de l'assassinat d'un marit maltractador, té la sort (o no?) que el detectiu que investiga el cas se n'enamori perdudament. 

Park Chan-wook construeix un thriller romàntic elegant i estilitzat, de trama alambinada i maneres subtils, que recorda tan visualment com temàtica els clàssics del cinema noir nord-americans; de fet, recorda molt "Vértigo", de Hitchcock, amb la fascinació que sent el policia mentre segueix la noia de misteriosa personalitat pels carrers de Seül, o quan es troben a la muntanya o a la vora del mar, quasi sempre enmig de la boira; això sí, en una versió contemporània en què el mòbil juga un paper molt important i ambivalent: pot servir per descobrir secrets o ocultar-los, per confondre o per revelar passions.