Ubicada entre dues obres mestres com "La quimera del oro" i "Luces de la ciudad", "El circo" (1928) no és la pel·lícula més recordada de Charles Chaplin. Això no vol dir que no sigui una gran comèdia; els gags són molt elaborats i divertits, al nivell d'altres grans títols del seu autor; la trama és senzilla però té un punt de partida enginyós: el vagabund (Charlot), perseguit per la policia pel robatori d'una cartera del qual no n'és del tot culpable (situació recurrent en la seva filmografia), entra dins la carpa d'un circ en hores baixes i el públic, que el pren per un pallasso, aplaudeix amb tant entusiasme que el propietari decideix fitxar-lo... per descobrir ben aviat que l'home només fa gràcia quan no ho fa a propòsit. Completa la trama una història d'amor que no li funciona gaire bé a Charlot quan la noia, acròbata filla del propietari del circ, s'enamora d'un funambulista ben plantat; la vena masoquista de Chaplin condueix a un final en què el nostre heroi marxa vers l'horitzó, amb el seu caminar característic, tot sol però amb el cap ben alt.
En la seva autobiografia, Chaplin relega aquest títol, però el cert és que va ser un gran èxit de crítica i públic. Tal vegada preferís oblidar un rodatge molt complicat, que es va allargar dos anys: primer, es va fer malbé el negatiu; després, es van cremar els decorats; d'altra banda, un divorci especialment complicat va forçar Chaplin a suspendre la filmació per por que embarguessin el material rodat. Va haver de pagar una fortuna a la seva ex i, quan va estar en situació d'acabar la pel·lícula, ja tenia tots els cabells blancs, la qual cosa l'obligaria a tenyir-se'ls (com en títols posteriors en què recuperava el personatge de Charlot).
A més, el seu afany perfeccionista va portar-lo a repetir les escenes centenars de vegades, fins i tot aquelles en què arriscava la vida, com quan fa de funambulista sense cap xarxa ni truc, o quan comparteix gàbia amb un lleó.
