YO CONFIESO

A "Yo confieso" (1953), Alfred Hitchcock assaja una nova variant del tema del fals culpable, en aquest cas prou recaragolada, ja que la persona de qui sospita la policia de Montreal (l'acció transcorre al Canadà) i que té motius per a l'assassinat, no solament no l'ha comès sinó que en coneix l'autor; però no el pot denunciar ni donar pistes perquè resulta que ell és un capellà catòlic, i el dolent li ha revelat el crim sota secret de confessió. 

Podria haver estat un exercici brillant, però les motivacions del capellà (Montgomery Clift) donen peu a un flash-back que deriva cap al melodrama, no especialment convincent i més aviat anticlimàtic. El final tampoc no és res de l'altre món, tot i que inclou un comentari interessant sobre la naturalesa del càstig. Probablement conscient de la debilitat d'una trama que (com revela en l'entrevista amb Truffaut) no seria ben entesa pels espectadors protestants o agnòstics, Hitchcock la vesteix amb una fotografia impecable d'arrel expressionista i amb detalls propis del seu geni, com quan la càmera es mou al voltant del clatell del capellà per expressar la inquietud de la serventa, que ignora com reaccionarà a una situació tan incòmoda i voldria veure-li la cara.

OBSESSION

A partir d'ara, els productors es rifaran els joves realitzadors que han iniciat les seves carreres a YouTube, tot i que caldrà veure si es repeteixen els èxits de Kane Parsons ("Backrooms") i de Curry Barker ("Obsession"), que han fet guanyar a A24 i Blumhouse, respectivament, centenars de milions de dòlars a partir d'un pressupost irrisori. 

Com que el Gerard ja va comentar la pel·lícula d'en Parsons, en una ressenya en què lamentava que s'hagués perdut pel camí la simplicitat dels curts d'Internet (malgrat tot, continua sent un títol interessant), jo em centraré en el film del jove Barker, en principi més ortodox. 

Protagonitzen la història dos amics i les seves amigues, tots ells companys de feina en una botiga de música, ansiosos per trobar una ocupació que els satisfaci i per resoldre els seus problemes amorosos. Sembla un film d'adolescents dels vuitanta que, fins i tot, recorre a una intervenció miraculosa com la que marcava el destí del protagonista de "Big" (Penny Marshall, 1988). Però, quan es fa palès que, com en la dita, cal vigilar amb allò que es desitja, la trama es torna més fosca i desemboca en una peripècia terrorífica, però que també pot resultar divertida. 

Barker sap conduir la història, dosificar els cops d'efecte i trobar un final rodó quan no semblava gens fàcil. "Obsession" potser no és tan original com "Backrooms"; remet a molts títols del gènere, però també a clàssics literaris il·lustres, de "La pata de mono" a (i no donaré més pistes) alguna obra de Shakespeare; i acaba resultant superior a la suma de les seves parts, aportant comentaris sagaços sobre temes tan candents com el consentiment en les relacions de parella.

Com correspon a una producció barata, gairebé feta entre amics, els actors són desconeguts. Però Inde Navarrette, qui interpreta a la noia objecte del desig del protagonista, serà igualment desitjada pels productors.

EL PRÍNCIPE DE LAS MAREAS

Sé que aquesta pel·lícula em va agradar en el moment de la seva estrena. Vista ara, "El príncipe de las mareas" (1991; segona incursió de Barbra Streisand rere la càmera) ens sembla un magnífic exemple d'un cinema nord-americà comercial dirigit al públic adult que pràcticament ha desaparegut de les nostres cartelleres. 

No diré que sigui una pel·lícula perfecta. Cau sovint en el tòpic (les escenes entre el protagonista i el fill de la psiquiatra a Central Park, per exemple), i no es desprèn de l'aroma d'un original literari de gran èxit; però combina amb elegància elements molt diversos: un trauma de la infància que convé esbrinar, una crisi matrimonial (o dues), i, finalment, una relació entre personatges de caràcters antagònics, com l'home del Sud que pateix una crisi existencial i la psiquiatra jueva de Nova York (Streisand, per descomptat) que tenia cura de la germana amb tendències suïcides. 

L'esquema funciona. Com en tot bon melodrama, hi ha passió, temperada pel sentit de l'humor i pel realisme que s'acaba imposant, i també violència; però potser no ens ho empassaríem amb tanta facilitat si no fos per la interpretació superlativa de Nick Nolte en el millor moment de la seva carrera (*). Triar-lo fou el més gran encert de l'actora-directora. 

(*) Detecto que vaig fer servir la mateixa frase en parlar al bloc de "Bajo el fuego", que data del 1983. De fet, va ser una dècada molt profitosa per a un actor descobert gràcies a la minisèrie televisiva "Hombre rico, hombre pobre". Després, va tenir alguns problemes amb la beguda, però sembla que els ha superat i ha pogut mantenir una carrera més o menys estable.

BALA PERDIDA

Si l'excés de pretensions llasta molts títols de la filmografia de Darren Aronofsky, no podem dir el mateix de "Bala perdida" (2025), un thriller que sorprèn per la superficialitat d'una trama hiperviolenta, amb protagonista antiheroic (Austin Butler) i secundaris peculiars (menció especial per als gàngsters jueus), una mica en la línia de Guy Ritchie, amb alguns moviments de càmera espectaculars i unes quantes situacions grotesques. 

Resulta entretinguda, si més no, i demostra que Aronofsky és un realitzador eclèctic, procliu a influències que poden venir de la sèrie B més irrellevant.

DREAMS

Potser la darrera pel·lícula del mexicà Michel Franco confia excessivament en les composicions estàtiques, i potser esdevé redundant, però no podem negar que el seu discurs sobre el classisme i la falsa caritat resulta demolidor. 

A més, Jessica Chastain està perfecta en el paper.

BLUE MOON

Qui és l'absolut protagonista del darrer film de Richard Linklater? Perquè Jean-Luc Godard, en l'altre film que l'americà ha dirigit el 2025, és bastant famós, si més no en cercles cinèfils. Però que aixequi el dit qui conegui Lorenz Hart. 

En definitiva, una qüestió generacional, perquè, en el seu dia, sí que va ser ric i famós l'autor de les lletres de quasi mil cançons entre els anys vint i quaranta del segle passat, moltes d'elles famosíssimes: The Lady Is a Tramp, My Funny Valentine, o la que dóna títol al film, "Blue Moon". En companyia del brillant compositor Richard Rodgers, va signar musicals famosos com "A Connecticut Yankee" o "Pal Joey". 

Però Hart, que era brillant, també era lleig, calb, i no passava del metre quaranta. Era bisexual, una condició gairebé obligada per a un escriptor -d'acord amb una de les línies de diàleg de la pel·lícula més ben escrita de les darreres temporades-, però no gaire ben vista en l'època; també era bohemi i alcohòlic, la qual cosa va acabar dinamitant la seva profitosa col·laboració amb el més seriós Rodgers. 

De fet, l'acció del biopic sui generis que és "Blue Moon" (com també ho era "Nouvelle Vague") ens situa la nit de l'exitosa estrena del musical "Oklahoma!", que Rodgers ha creat amb l'ajuda d'un nou lletrista, Oscar Hammerstein II. Som el 31 de març del 1943, set mesos abans de la mort del nostre protagonista, anunciada des del pròleg, i en el temps que dura la mateixa pel·lícula, assistirem al moment en què Hart veu enfonsades la seva carrera i la seva vida. 

"Blue Moon" és un film tràgic. Però, com les cançons que Hart escrivia, transcorre en un agradable to entre elegant i malenconiós, entre el romanticisme i el cinisme que utilitza el protagonista com a cuirassa i eina de seducció. Apareixen molts personatges, alguns de famosos (Andrew Scott -"Ripley"- és un perfecte Richard Rodgers) i altres no tant, com la universitària interpretada per Margaret Qualley, qui exerceix de presència catàrtica. 

Però els reis de la funció són Lorenz Hart, assegut a la barra del Sardi dissertant sense parar, fumant el seu cigar i procurant sense gaire èxit no tornar a emborratxar-se, un bàrman sol·lícit i perspicaç, un pianista vestit de soldat que omple la banda sonora de la música escaient, i encara un altre client solitari, que resulta ser l'assagista E. B. White. 

Com va fer amb el París de finals dels cinquanta a "Nouvelle Vague", Linklater ens submergeix sense esforç aparent en el Broadway dels dies de la Segona Guerra Mundial. Compta, això sí, i com ja hem dit, amb uns diàlegs extraordinaris (que comencen referint-se als de "Casablanca") i -no ho podríem obviar- amb una actuació absolutament sorprenent i notable d'Ethan Hawke, actor-fetitxe del director, transfigurat en el lletrista, de qui algú va dir (resen els crèdits inicials) que era la persona més trista del món, i algú altre va dir que era capaç d'alegrar la més avorrida de les reunions.

LA HERMANASTRA FEA

"La hermanastra fea", pel·lícula noruega del 2025, dirigida per Emilie Blichfeldt, guanyadora del Festival de Sitges del mateix any, és el revers tenebrós de La Ventafocs. Ja no és un conte de bons i dolents, perquè aquí tots són igual de mesquins: la Ventafocs no és gaire simpàtica i juga amb l'avantatge de ser la més guapa; el príncep és un imbècil masclista; la madrastra és una interessada, i, finalment, la germanastra lletja del títol és una adolescent que ha llegit massa contes de fades, manipulada per la seva mare. 

El film és un discurs immisericorde sobre la dictadura de la bellesa física, i la lletja és una víctima. Pot millorar amb algunes intervencions que comencen sent doloroses, però eficaces; podríem arribar a pensar en una versió del relat de l'aneguet lleig -una altra variant clàssica de l'assumpte-, fins que arriben les mutilacions, dignes del gènere body horror a què, en definitiva, s'adscriu el film.

VIVA

Triomf personal d'Aina Clotet en la seva doble faceta d'actriu (premiada a Cannes) i directora, "Viva" (2026), com el títol indica, ens parla de la urgència de la Nora per viure, després de superar (o no) un càncer. 

Curiosament, treballa en un projecte per allargar la vida, i també té una aventura amb un xicot molt més jove, assolint una satisfacció sexual que no troba (o ja no troba) amb la seva parella. Al seu voltant, la mort i la vida es manifesten com esdeveniments tan angoixants com inevitables, mentre ella cerca un equilibri i sentir-se realitzada. 

El film d'Aina Clotet inclou comentaris sobre el canvi climàtic i l'augment de les malalties mentals, però no va gaire més enllà d'un retrat femení en clau de tragicomèdia. 

En qualsevol cas, s'expressa amb honestedat i convicció, i no vull objectar la seva similitud, probablement casual (*), amb un altre retrat femení que, també per casualitat, he pogut veure amb només un dia de diferència:

En què s'assemblen "Viva" i "Una bonita mañana", pel·lícula de Mia Hansen-Love del 2022? 

- El més obvi, és el tallat de cabells de les protagonistes, tot i que la Sandra d'"Una bonita mañana" (una senzillament extraordinària Léa Seydoux) no ha tingut càncer (que sapiguem). 

- També la desorientada Sandra troba consol en el sexe, gràcies a un amic convertit en amant (Melvil Poupaud, més simpàtic que en els seus treballs amb Allen o Donzelli, comentats al bloc); però, com li passava a la Nora amb el jove de "Viva", la relació és incerta, en aquest cas perquè ell és casat. 

- La vellesa, la decrepitud, i l'infern de les residències és present en ambdós films. A "Una bonita mañana", funciona també com el revers de les ganes de viure, a través del dramàtic cas del pare de la protagonista, intel·lectual que pateix una greu malaltia neurodegenerativa. 

Dues bones pel·lícules -tot i que confesso preferir la segona- que resolen un dilema etern amb les carícies del sol sobre les cicatrius; en el cas de "Viva", en sentit literal, i a "Una bonita mañana", fent honor al seu títol, amb una passejada fins al Sacré Coeur parisenc. 

(*) Tot i que Aina Clotet ha esmentat la directora francesa entre els seus referents.

EL BRUTO

"El bruto" (1953), pel·lícula de l'etapa mexicana de Luis Buñuel, se centra en el personatge del títol, un paio fort i primitiu que treballa en un escorxador i a qui contracta el senyor Cabrera perquè espanti uns llogaters que vol desnonar. La paradoxa de la història és que Pedro "El bruto" acaba sent una víctima més d'un entorn mesquí i miserable on impera la llei del més fort i la redempció resulta quasi impossible; el territori de "Los olvidados". 

Inclou un gir melodramàtic cap al final, amb el protagonista dividit entre dues dones, una noia bona i una altra de dolenta, amb la qual no vol conviure però sí compartir una passió que Buñuel representa metafòricament amb uns talls de carn que es cremen sobre el foc.

CRIMEN PERFECTO

"Crimen perfecto" (Alfred Hitchcock, 1954) transcorre en un escenari pràcticament únic. El perill de la teatralitat ja l'havia esquivat el realitzador a "La soga" gràcies al pla-seqüència, de manera que un risc havia esdevingut una oportunitat. Aquí, es conforma amb alguns plans picats i de detall, sempre al servei d'un guió prou hàbil, i comptant amb un dolent (Ray Milland) tan calculador i elegant com la història requeria. En qualsevol cas, la seva capacitat de narrar en imatges queda demostrada sobradament en l'inici del film, quan ens fa saber que el matrimoni protagonista potser no és tan idíl·lic com aparenta i que la dona té un amant, sense ni una paraula, menys de deu plans -inclosos els dos de petons entre Grace Kelly i els seus oponents-, i poc més d'un minut de metratge. 

Per cert, una vegada més queda clar que els crims perfectes no existeixen, fins i tot quan, com també passava a "Extraños en un tren", s'utilitzen els serveis d'un tercer aparentment desinteressat i un dels personatges és tennista (en aquest cas, retirat).

EL DÍA DE LA REVELACIÓN

Steven Spielberg retorna als seus orígens amb aquest títol que sembla una barreja d'"Encuentros en la tercera fase" i la sèrie televisiva "Expediente X", i que també parla de democratitzar la informació, com ho feia la magnífica "Los archivos del Pentágono". 

La llàstima és que, amb tots aquests precedents, no hi ha gaire suspens, i les escenes d'acció, amb cotxes amunt i avall, tampoc no aporten grans novetats, sense que els diversos personatges resultin especialment carismàtics, tot i la provada professionalitat de Josh O'Connor, Emily Blunt i Colin Firth.

FORD A L'ARMADA

Podríem fer un joc de paraules abominable i considerar que eren prescindibles els dos títols que John Ford va dedicar a l'Armada: "Escrito bajo el sol" (1957) i "No eran imprescindibles" (1945). 

Però, tot i tractar-se de films que podríem considerar menors dintre la seva filmografia, no seria just qualificar de prescindible un títol signat pel mestre Ford. D'altra banda, en ambdós casos reflecteix la seva experiència personal en l'Armada dels Estats Units, on va servir durant la Segona Guerra Mundial -va assolir el grau de contraalmirall-, filmant documentals sobre el terreny, tots excel·lents i que van ser força útils per elevar la moral. 

Ambdós títols destaquen la tenacitat dels personatges. "No eran imprescindibles" està protagonitzada pels components d'una companyia de llanxes torpederes, una mica gelosos dels mariners que viatgen en els cuirassats. Però el seu esforç es veurà recompensat quan Estats Units entra en guerra amb els japonesos. Tot i que els americans destinats a les Filipines van patir, en els primers mesos de la guerra al Pacífic, una derrota rere una altra, sabrem que el seu valor i el seu sacrifici no van resultar inútils i van fer possible que el general MacArthur complís la seva promesa ("tornaré!"). 

Ford elabora una trama coral en què -com en molts altres títols de la seva filmografia- conviuen dos protagonistes de caràcters diversos: un oficial més circumspecte (Robert Montgomery) i un altre més indisciplinat i expeditiu (John Wayne); les escenes d'acció conviuen amb moments d'humor gràcies als sempiterns secundaris aficionats a la brega i a l'alcohol (l'imprescindible Ward Bond entre ells); però, on el mestre es llueix realment, és en els intervals tràgics o amorosos, com la visita a l'oficial ferit o la història d'amor entre Wayne i la infermera interpretada per Donna Reed, presidits per una esplèndida fotografia en blanc i negre que treu tot el partit possible dels contrallums i de les ombres sobre els personatges, metàfora de les seves inseguretats. 

"Escrito bajo el sol" és en color, però la biografia de Frank W. "Spig" Wead (al film, amb l'aspecte de John Wayne) també alterna llums i ombres. Les desgràcies van de la mort d'un fill a una caiguda domèstica que gairebé va deixar l'home invàlid; els èxits d'un típic militar de pel·lícula de John Ford, tossut i aficionat a resoldre a cops de puny les discussions amb els membres de l'Exèrcit (rivals de l'Armada), després d'un inici en què se'ns presenta com un indisciplinat pilot d'hidroavions (s'assembla molt al conductor de llanxes del primer film), però també un home pacient i tenaç quan està a l'hospital, culminen amb el seu inesperat triomf com a guionista o la seva estratègia relacionada amb l'ús dels portaavions durant la Segona Guerra Mundial. 

Si el caràcter de crònica històrica condicionava "No eran imprescindibles", aquí són els requisits del difícil gènere del biopic. En qualsevol cas, John Ford, una vegada més, porta la trama al seu terreny, introdueix l'humor en les baralles entre mariners i soldats (finalment reconciliats en l'emotiu comiat al protagonista) i torna a excel·lir en la part més difícil, la descripció de la constantment interrompuda història d'amor entre el protagonista i la seva esposa (Maureen O'Hara), a través de breus escenes, hàbils el·lipsis, silencis eixordadors i oportunes metàfores, com les flors que li arriben de tothom al malalt immobilitzat sense dur mai el remitent que ell anhela. 

Un cop més, compareixen Ward Bond i Ken Curtis, però és Dan Dailey qui roba les seves escenes, sobretot quan, a l'hospital militar, anima el protagonista -que no sap si podrà tornar a caminar-, a moure un dit del peu (va inspirar Tarantino per a "Kill Bill"?), sempre amb un cigar a la boca i ocultant en penjadors les ampolles de licor que arreplega, fins i tot les destinades al pobre malalt.

BACKROOMS (By Gerard)

Ressenya escrita pel Gerard 

He vist exactament el que m'esperava veure: És xula, però es perd l'esperit original dels espais liminals. Les escenes en found footage són les més Backrooms de la pel·lícula, de lluny. El lo-fi, la manca d'història o context, són el que fan als liminal places ser, ben bé, liminal places. 

Sempre ho he pensat: el mercat mata l'art (òbviament Kane Parsons ha de menjar i no el culpo gens, de fet em sembla un crack aquest xaval) — si la pel·li es compongués sencera i únicament d'escenes en found footage o baixa resolució sense cap narrativa convencional, seria mil vegades millor, com Begotten, o com Sinister (2012), si es tractés exclusivament dels vídeos en Super 8 dels assassinats durant una hora i quart o així... Però és clar, si haguessin fet això, no hauria tingut l'èxit que ha tingut. El mercat mata l'art.

LA LUZ

La pedofília al si de l'Església Catòlica, el silenci còmplice i la hipocresia al seu voltant, a part de nodrir reportatges de la premsa i la televisió, és un assumpte ja tractat al cinema, si més no l'americà ("Spotlight") o el francès ("Gracias a Dios"). 

"La luz" (2026) és l'aportació espanyola, de la mà de Fernando Franco, realitzador especialitzat en temes polèmics ("La herida", "La consagración de la primavera"), qui aconsegueix una mirada més controvertida oferint el protagonisme absolut a un culpable (penedit?), interpretat amb convicció per un Alberto San Juan que apareix en totes les escenes, acompanyat, però, d'il·lustres secundaris com Pedro Casablanc, María Galiana, Ramón Barea, Luis Callejo, Nacho Sánchez (és premeditat que fos el protagonista de "Mantícora"?) o Miguel Rellán, el discurs del qual sobre la necessitat d'adaptar l'Església als "nous costums" constitueix el moment més terrorífic d'una pel·lícula que en té més d'un.

EL DRAMA

Després de "Sick of Myself" i "Dream Scenario", la productora A24 li produeix a Kristoffer Borgli el que pot semblar una comèdia romàntica amb Zendaya i Robert Pattinson. Però ja ho diu el títol: "El drama" (2026), tot i que comença, sí, com una estúpida comèdia romàntica, es transforma ben aviat en quelcom més inquietant, a partir de la revelació que fa la núvia sobre el seu passat en una reunió amb els padrins del casament. 

Proposa un dilema curiós i deriva cap a l'humor negre. Potser hauria calgut un ritme més sostingut, però no desmereix del caràcter atrevit de la flamant productora, també responsable del gran èxit que ha estat "Backrooms". 

I Zendaya revalida el seu carisma i simpatia. Jo l'hauria perdonada.

SCARFACE, EL TERROR DEL HAMPA

L'inici d'"Scarface, el terror del hampa", dirigida el 1932 per Howard Hawks, resulta un prodigi d'elegància i concisió narrativa. És un pla-seqüència que comença amb un travelling amb la càmera superant els obstacles físics que s'interposen i que ens condueix a l'interior d'un night-club; sabem que ha estat una llarga nit de gresca perquè, al carrer, estan repartint la llet, i perquè el local està ple de serpentines, que un empleat prova de retirar sense gaire convicció (i recull uns sostenidors del terra -sic-). Dins, tres homes molt ben vestits, al voltant d'una taula; el qui seu enmig, un paio gras amb una mena de corona de paper sobre el cap, presumeix de la posició que ha assolit; no ho explicita, però, després dels advertiments en uns rètols que han precedit l'escena, i que avisen a l'espectador de l'auge del gangsterisme i de la ineficàcia del govern, imaginem que no ha fet els diners gaire honestament; a més, estem enmig de la Prohibició i la taula és plena de begudes alcohòliques. Aquest personatge central, que afirma estar "al cim del món", delata pel seu accent la procedència estrangera (italiana, per ser exactes). 

Un dels presents avisa de l'ambició d'un presumpte rival anomenat Johnny Lovo, però el personatge central, a qui anomenen Louie, no sembla patir-hi gaire. Finalment, dos dels homes diuen que se'n van a dormir mentre Louie resta al local i es disposa a fer una trucada telefònica. 

El pla s'amplia per mostrar una figura humana que accedeix al local per una porta al fons. La càmera de Hawks procura no mostrar el personatge que ha entrat subreptíciament, sense abandonar el pla-seqüència: es mou cap a Louie parlant per telèfon i, després, una ràpida panoràmica ens mostra l'ombra de l'intrús, qui acaba disparant sobre el primer. 

Veiem Louie caure mort, però els trets els hem vist a través del reflex en una finestra; l'ombra del pistoler sobre una ombra en forma de creu (*). 

Aviat sabrem que l'assassí, un sequaç d'en Johnny Lovo, també és italià i respon al nom de Tony Camonte. La seva ambició corre en paral·lel a la seva manca d'escrúpols. Es lligarà la dona del seu cap i acabarà controlant tota la ciutat. L'obsessió pel poder quedarà reflectida en un cartell lluminós que anuncia "The World Is Yours" ("el món és teu"). Caurà en desgràcia quan es deixi portar pels sentiments, una atàvica gelosia i una molt masclista i molt italiana preocupació per la virtut de la seva germana (**). 

"Scarface, el terror del hampa" és un film de gàngsters modèlic i extraordinàriament violent, farcit de les icòniques escenes de vehicles perseguint-se en la nit i ocupats per paios amb barret que disparen amb metralladores. Paul Muni ofereix una hiperbòlica interpretació d'en Tony Camonte, un individu salvatge i primitiu que oculta rere la seva ironia i fredor un profund terror, només revelat en la magnífica escena final, quan prova de resistir l'atac de la policia en la seva casa-fortalesa i la seva germana cau ferida de mort. 

(*) La influència expressionista, característica del gènere negre, inclou el detall de la melodia que xiula l'assassí (o l'ombra de l'assassí), que ens recorda l'inici de "M, el vampiro de Düsseldorf", dirigida només un any abans per Fritz Lang a Alemanya. D'altra banda, el motiu de la creu, serveix al llarg del film per anticipar els assassinats, tant el famós episodi de La Matança de Sant Valentí (el film remet a fets històrics, quasi contemporanis de la seva producció; el mateix personatge protagonista, amb la cicatriu a la galta, s'inspira en el tristament famós Al Capone), com la mort al bowling del gàngster interpretat per Boris Karloff, després que hagi marcat una creu a la fitxa amb les puntuacions. 

(**) Si l'argument us resulta familiar, recordeu que Brian de Palma va dirigir un notable remake del film de Howard Hawks: "El precio del poder", convertint Tony Camonte en Tony Montana, ara d'origen cubà.

CENT ANYS DE MARILYN

En el centenari del seu naixement, no faré un repàs exhaustiu de la filmografia del mite, de qui ja hem parlat arran de les seves col·laboracions amb Billy Wilder i John Huston, però comentaré tres títols que he pogut revisar gràcies als passis televisius i que van resultar prou significatius en la seva carrera:

Niágara (Henry Hathaway, 1953). 

En el seu primer paper protagonista, Marilyn Monroe exerceix de dona fatal, una rossa molt atractiva que es vol desfer del seu marit (Joseph Cotten), malalt de gelosia (amb motius); la proximitat de les cascades resulta ideal com a metàfora de les passions desfermades o per fer desaparèixer un cadàver. L'actriu hi posa el físic i el director la fotografia expressionista aplicada al Technicolor.

Cómo casarse con un millonario (Jean Negulesco, 1953). 

Acompanyada per Betty Grable i Lauren Bacall, resulta més simpàtica i igualment atractiva (amb o sense ulleres) en aquesta comèdia d'escasses pretensions però brillants imatges en color i Cinemascope (Joseph MacDonald repeteix com a director de fotografia). Les tres amigues volen sí o sí casar-se amb un milionari, però les coses no sortiran exactament com volen (no us espanteu, que acaba bé).

El príncipe y la corista (Laurence Olivier, 1957). 

El carisma de l'actriu i l'experiència que ha anat adquirint li permet compartir pantalla amb el shakespearià Olivier. Ell és un aristòcrata d'aire prussià (tot i que regent d'un país imaginari) i ella la corista del títol, vinguda dels Estats Units. Es coneixen a Londres en ocasió de la coronació de la reina d'Anglaterra; ell només pretén passar-hi una estona entretinguda però l'amor vertader imposarà la seva llei.

"El príncipe y la corista" és una comèdia d'origen teatral que ja es veia antiga en el moment de l'estrena, i Laurence Olivier és un seductor improbable, incapaç de resultar simpàtic. No ens acabem de creure que la protagonista se'n pugui enamorar, però a la inversa resulta inqüestionable. Marilyn i el seu personatge prenen ben aviat la iniciativa i ella, amb la seva naturalitat, es menja amb patates l'envanit actor-director.

EL ACCIDENTE DE PIANO

Ens vam queixar, en parlar de "Fumar provoca tos", de l'escassa presència d'Adèle Exarchopoulos, revelada gràcies a Quentin Dupieux com una excel·lent actriu còmica. 

Bé: a "El accidente de piano" (2025) ens rescabala oferint-li el protagonisme absolut en aquesta faula surrealista en què el realitzador reprèn el motiu de l'entrevista que centrava, més o menys, l'argument de "Daaaaaalí!". Aquí, una entrevista propiciada per un xantatge que li fan a una peculiar i molt estúpida influencer (impagable Exarchopoulos pentinada pel seu enemic i amb bràquets), que no pot sentir dolor i es filma sotmetent el seu cos a tota mena d'agressions. El malèvol comentari sobre internet només és la cirereta del pastís d'una comèdia negra divertidíssima.

28 AÑOS DESPUÉS

El 2002, el director britànic Danny Boyle, amb guió d'Alex Garland, revolucionava el gènere d'apocalipsi zombi introduint dues variants que han fet fortuna: 

- Tècnicament, ja no són zombis, o ressuscitats, sinó infectats, tot i que el virus produeix efectes molt similars. 

- A diferència dels zombis de Romero, aquests infectats corren molt i resulta força complicat esquivar-los. 

El film es titulava "28 días después", més que res perquè el protagonista (Cillian Murphy) es despertava a l'hospital on estava ingressat, ignorant de la catàstrofe que havia començat un mes abans (irònicament, la culpa la tenien uns activistes a favor dels drets dels animals), i es trobava enmig d'un Londres devastat i ple de perills.

Va haver-hi una seqüela el 2007, "28 semanas después", dirigida per Juan Carlos Fresnadillo i protagonitzada per Robert Carlyle, menys original però molt efectiva (què ha passat amb aquest realitzador tan dotat, que quasi no treballa... d'ençà que el va acomiadar Spielberg?); i el 2025, Danny Boyle reprèn la direcció de la nissaga amb "28 años después", títol que té una continuació el 2026, ara sota la batuta de Nia DaCosta ("28 años después: El templo de los huesos").

Els supervivents humans s'organitzen com poden, i ressorgeixen valors propis de l'edat mitjana, i també sectes satàniques de paios més salvatges i cruels que els monstres amb qui lluiten (com els caçadors d'"El señor de las moscas", però pitjor). Apareix un personatge interessant, un metge (interpretat per Ralph Fiennes) que sobreviu aïllat enmig d'un bosc d'escultures totèmiques fetes amb ossos humans, tenyit de vermell pel iode que el protegeix de la infecció; en la segona part, descobrirà com fer-se amic dels infectats, i la trobada amb els satànics aprofundirà en la paradoxa (no inhabitual en el gènere) que els homes autèntics poden ser més perillosos que els monstres, a part de permetre una escena a ritme d'Iron Maiden que voreja el ridícul però també resulta divertida. L'epíleg ens mostra novament Cillian Murphy, i ens prepara per a una anunciada tercera part, novament dirigida per Boyle i escrita per Garland, que potser serà la definitiva.

Déjà vu

"El senyor de les mosques" és una gran novel·la escrita el 1954 pel britànic William Golding, guanyador del Nobel, que ha estat objecte de dues adaptacions cinematogràfiques, amb el mateix títol: una del 1963, dirigida per l'iconoclasta Peter Brook, i una del 1990, signada per Harry Hook. 

No he vist la primera, probablement notable atesa la personalitat del realitzador i ben referenciada pels crítics. Sí que vaig veure la versió del 1990, que potser no tingui un gran interès cinematogràfic però no invalida la força de l'original literari, un relat lúcid i cruel que reflexiona sobre la naturalesa humana, sobre el nostre caràcter depredador i tendència al tribalisme, a través de la peripècia d'uns nens que, després de sobreviure a un accident d'aviació i d'anar a parar a una illa tropical deserta (llevat dels cadàvers dels adults, dels senglars, que els proporcionen aliment, i d'una misteriosa presència que bategen com "la bèstia"), proven d'organitzar-se, amb èxit molt relatiu. 

Jack Thorne figura com a creador de la celebrada minisèrie "Adolescencia", i ara també presenta la versió televisiva d'"El senyor de les mosques", organitzada, com aquella, en quatre episodis. L'argument té una òbvia relació en la mesura que mostra quelcom que tots hauríem de tenir clar: que els nens -o molts nens- són despietats. 

La minisèrie, dirigida per Marc Munden, prescindeix dels plans-seqüència virtuosos però ofereix, a canvi, una fotografia saturada i hipnòtica. Cada episodi serveix per presentar un dels personatges principals, sense renunciar a una progressió dramàtica que apunta al terrible darrer capítol. "El señor de las moscas", versió 2026, avança amb l'ímpetu dels caçadors de senglars, però mai no oblida detenir-se en els detalls i situacions que ens faran comprendre millor la psicologia dels nens (per cert, molt ben interpretats pels joves actors), molt subtilment, fins i tot quan recorre -sense excedir-se- als flaixbacs, confiant en la intel·ligència de l'espectador. 

També hem vist aquests dies el remake d'un western clàssic que vaig comentar al bloc fa uns mesos.

Dirigida per l'eficaç James Mangold el 2007, "El tren de las 3:10" no desmereix del títol de Delmer Daves (*). No diré que el millori però el matisa (amb una mica de trampa: el film de Mangold dura mitja hora més), canvia una mica el final sense trair-ne l'esperit i manté el ritme i l'interès, amb l'ajuda d'una colla d'excel·lents actors, sobretot Russell Crowe i Christian Bale en els papers que van incorporar, respectivament, Glenn Ford i Van Heflin en la versió del 1957. 

(*) La història es basa en un text d'Elmore Leonard, autor que ha estat repetidament adaptat al cinema (per exemple, per Quentin Tarantino a "Jackie Brown").

EL OTRO LADO DE LA CAMA

"El otro lado de la cama", dirigida el 2002 per Emilio Martínez-Lázaro i escrita pel reivindicable David Serrano, és una comèdia sobre una colla d'amics i les seves parelles, que poden intercanviar-se sense que la sang arribi al riu, puix l'amistat està per sobre de tot. Que part dels diàlegs siguin substituïts per cançons espanyoles populars en l'època de l'estrena resulta un atractiu afegit, que potser té un deute amb "On connaît la chanson", d'Alain Resnais, amb la diferència que aquí s'inclouen unes tímides coreografies. 

La revisió d'aquest títol, senzill i entranyable, m'ha provocat una nostàlgia profunda, ja que m'ha semblat que parla d'un temps irrecuperable; i també perquè reuneix un elenc en estat de gràcia, amb uns adorables Ernesto Alterio, Guillermo Toledo, Alberto San Juan i Secun de la Rosa, per la part masculina, i, per la femenina, unes absolutament lluminoses Paz Vega i Natalia Verbeke, sense oblidar l'eixerida María Esteve (filla de la Marisol). 

Paz Vega s'havia de menjar el món i ara només apareix a les revistes pels seus problemes amb Hisenda i un ex veneçolà. Guillermo Toledo ha estat pràcticament cancel·lat per les seves sortides de to; María Esteve i Natalia Verbeke no han tornat a brillar com aquí, i només Alberto San Juan, Ernesto Alterio i, més modestament, Secun de la Rosa, poden presumir d'una carrera sense gaires alts i baixos.

L'èxit de la pel·lícula va propiciar una seqüela el 2005, "Los dos lados de la cama", amb els mateixos director i guionista. La trama és gairebé la mateixa, amb l'única diferència que el lesbianisme (o bisexualitat) de les protagonistes femenines, presumpte en el títol del 2002, és ara una realitat. El conjunt no és tan brillant, tot i que les cançons estan molt ben triades i els números musicals resulten més elaborats. El film es ressent, sobretot, de l'absència de Paz Vega i Natalia Verbeke; les substitueixen Lucía Jiménez i Verónica Sánchez, que no ho fan malament però no tenen el carisma de les primeres; conscients probablement d'aquest desequilibri (els protagonistes masculins són els mateixos i novament broden els seus papers), els responsables fitxen per a l'ocasió la llavors desconeguda Pilar Castro, finalment un encert, ja que aconsegueix aportar l'humor i l'erotisme que necessitava la proposta, tot i que l'escena del trio, teòric moment culminant, funcioni a mitges (i mai millor dit). 

El 2025 s'ha estrenat una continuació molt tardana, "Todos los lados de la cama", sense gaire èxit. No repeteixen director i guionista i surten Ernesto Alterio i Pilar Castro en els papers principals, enfrontats als problemes dels seus fills. Compareixen com a detall nostàlgic Alberto San Juan, Guillermo Toledo, Secun de la Rosa, María Esteve i Natalia Verbeke. Potser la vegi. O potser no.

LA PEL·LÍCULA FAVORITA DE: SALVADOR ILLA

LOS CUATRO COCOS

En la seva primera pel·lícula, "Los cuatro cocos", els germans Marx traslladen sense gaires variacions el seu èxit de Broadway. 

La trama és molt simple i la realització de Joseph Santley i Robert Florey... també (*). En qualsevol cas, cal destacar en aquest film dels primers anys del sonor (data del 1929) l'abundància de números musicals, amb l'aportació del gran Irving Berlin, i, tot i que la càmera és molt estàtica, alguns plans zenitals que anticipen l'especialitat de Busby Berkeley. 

Harpo Marx demostra, com farà en títols posteriors, la seva habilitat amb l'arpa, i Chico, al seu torn, amb el piano. La tasca d'ambdós és sembrar el caos en l'hotel de Florida on transcorre l'acció, dirigit pel personatge que incorpora Groucho, qui patenta la seva ironia surrealista amb l'ajuda de la insubstituïble Margaret Dumont. Tot i que els gags verbals i els jocs de paraules s'enduen la major part del vessant humorístic, l'escena del robatori del collaret de perles, tot i l'essència vodevilesca, esdevé ara cinema pur; de la mateixa manera que el costum de Groucho de parlar al públic del teatre es transforma en un pioner trencament de la quarta paret quan, aquí, es dirigeix a la càmera cercant la nostra complicitat. 

(*) Groucho va dir que Florey -nascut a França- no entenia l'anglès i que Santley no entenia la comèdia.

EL PREU DE LES PERSONES

Quin és el valor de mercat de les persones? Poden les persones ser considerades mercaderies? 

Algunes pel·lícules recents es permeten especular sobre la qüestió, des de diferents punts de vista:

No hay otra opción (Park Chan-wook, 2025). 

En la ultracapitalista societat sud-coreana, que t'acomiadin quan ja no ets un jovenet, però encara pagues hipoteca, pot ser una circumstància terrorífica. Si més no, així ho presenta el director de "La doncella" i "Oldboy", aconseguint un títol memorable en els primers compassos, que després perd consistència barrejant tons i registres; però sense oblidar el surrealisme i la violència que caracteritzen molts dels seus treballs. En qualsevol cas, recomanable si us cal preparar un currículum i sospiteu que hi ha candidats més ben preparats.

 

Materialistas (Celine Song, 2025). 

La directora de "Vidas pasadas" afirma haver-se inspirat en Billy Wilder per a la seva presumpta incursió en la comèdia romàntica. No obstant això, "Materialistas" està molt lluny de la ironia i perfecció narrativa d'obres com "El apartamento", i la teòrica dificultat per triar entre un nòvio guapo i ric i un ex també guapo i entranyable però sense ni cinc no té gaire misteri, francament. 

Com sigui, la pel·lícula manté un nivell superior al d'un gènere que es troba en franca decadència des de fa anys. Song obté interpretacions sòbries de Dakota Johnson, Chris Evans i Pedro Pascal, ho vesteix amb una fotografia elegant, i té cura dels diàlegs (que no és poc). Finalment, el discurs sobre l'agència matrimonial on fa de match-maker la protagonista, que valora els candidats a trobar parella en funció de criteris bàsicament financers, o el mateix personatge de Pedro Pascal, un "unicorn" que reconeix que, després d'operar-se per ser més alt, ha augmentat el seu "valor de mercat", defineixen a la perfecció un món en què les relacions afectives s'aborden com si fossin transaccions comercials (o sempre ha estat així?).

La larga marcha (Francis Lawrence, 2025). 

En les distopies sobre règims totalitaris, el valor de la vida humana cau en picat. 

"La larga marcha" adapta un relat de Stephen King, que no està molt lluny de propostes cinematogràfiques com "Battle Royale", "El juego del calamar" o "Los juegos del hambre", nissaga de la qual ha dirigit el mateix Francis Lawrence alguns episodis. 

Com que els participants en una caminada que només pot tenir un guanyador-supervivent no paren de moure's (si ho fan, els disparen), el film està construït en funció de travellings permanents que li atorguen certa capacitat hipnòtica, que potser ens farà oblidar que la proposta no és especialment original i que el discurs sobre l'amistat també és recurrent en l'obra de l'autor de "Carrie".

CHERNOBYL

Fa quaranta anys del desastre de Txernòbil i no tindré millor ocasió per recomanar aquesta excel·lent minisèrie britànica (coproduïda amb els Estats Units) del 2019. 

Necessària i didàctica per entendre la magnitud del succés, sap fer-ho sense que perilli la intensitat dramàtica. El material -potser no cal dir-ho- resulta òptim, i Johan Renk (director) i Craig Mazin (creador i guionista) no obvien els detalls espantosos; tanmateix, saben dosificar el suspens i atorgar relleu als protagonistes d'aquesta història en què conviuen els herois amb els ineptes. La culpa -això no resulta una gran sorpresa- és d'un règim totalitari i aberrant en què els funcionaris i els polítics només es preocupen de salvar el cul i fer la pilota al camarada Gorbatxov, mentre les morts es multipliquen, les dels innocents i les dels qui no dubten a sacrificar la seva vida. 

"Chernobyl" també explica que defensar la veritat pot ser tan difícil i letal com arreglar els desperfectes causats per l'explosió del nucli atòmic.

DEVUÉLVEMELA

Vaig dir al seu dia que "Háblame", dirigida per Danny i Michael Philippou, de la qual tothom parlava bé, m'havia decebut. Però "Devuélvemela" (2025) em torna la confiança en aquests germans australians. 

És una mena de conte de Hansel i Gretel barrejat amb una història força inquietant de màgia negra i fenòmens paranormals. A diferència del títol precedent, els joves protagonistes semblen més normals, tot i que el germà arrossega traumes de petit i la noia és pràcticament cega; el suspens i el gore funcionen i Sally Hawkins ("La forma del agua") brinda una gran interpretació de la pertorbada tutora.

LEER "LOLITA" EN TEHERÁN

Basada en l'obra autobiogràfica d'Azar Nafisi, "Leer 'Lolita' en Teherán" (Eran Riklis, 2024) descriu la difícil situació de les dones a l'Iran de la Revolució Islàmica. 

La protagonista, que vivia a Amèrica amb la seva família, torna al seu país d'origen el 1979, amb la intenció d'elevar el nivell cultural ensenyant literatura anglesa a la universitat. Ben aviat, la deriva radical del règim la porta a renunciar al seu lloc de treball; però, amb un grup d'antigues alumnes, es reuniran a casa seva per comentar en la intimitat clàssics com el del títol; com us podeu imaginar, són llibres prohibits; però tampoc no està ben vist que unes amigues es trobin per xerrar i menjar dolços.

LA TRAMA FENICIA

Wes Anderson, després d'històries més corals a "La crónica francesa" i "Asteroid City"-, torna a l'esquema d'una família que cerca el seu retrobament a "La trama fenicia" (2025); una família teòricament extensa, tot i que l'assumpte de l'herència i d'un darrer llegat, força controvertit, es dirimirà entre el pare (Benicio del Toro), un multimilionari excèntric i potser no gaire escrupolós, i una filla (Mia Threapleton) que vol ser monja i ajudar els desfavorits. Enmig, un tutor enigmàtic interpretat per Michael Cera. 

Això no impedeix una llarga galeria de secundaris que inclou els actors que darrerament intervenen als films del realitzador: de Benedict Cumberbatch a Scarlett Johansson, passant per Tom Hanks i Bryan Cranston; Bill Murray també apareix fent de Déu en el millor gag de la pel·lícula. 

Però convé dir que l'emotivitat que sorgia dels primers treballs del realitzador resulta en aquest cas ofegada tant pel hieratisme característic dels seus treballs com pel surrealisme de les situacions, sense que l'estructura en forma de relat d'aventures serveixi d'al·licient.

AYER, HOY Y MAÑANA

Els films d'episodis van ser molt habituals en la cinematografia italiana, al llarg dels anys seixanta, i al bloc hem tingut ocasió de comentar-ne uns quants. 

Però potser no era tan comú que tots els capítols portessin la mateixa signatura; és el cas d'"Ayer, hoy y mañana" (1963), de Vittorio de Sica. 

Superada la seva etapa neorealista i algunes incursions en el melodrama, el realitzador se sentia igualment còmode en la comèdia. El primer dels tres episodis, sempre protagonitzats per Sophia Loren i Marcello Mastroianni, és un exemple perfecte de comèdia napolitana, sobre gent que viu del miracle, aprofitant les esquerdes del sistema, com la venedora de cigarretes de contraban que, per evitar la presó, es queda embarassada una vegada i una altra, provocant l'esgotament del marit, tot i que l'home tampoc no té una altra ocupació coneguda. 

El segon episodi, el més curt i el que és, en el fons, més dramàtic (inspirat en un relat d'Alberto Moravia), ens porta a Milà. Allà, la gent té més diners, com la protagonista, que, acompanyada del seu Mercedes i del seu amant, passeja la seva buidor existencial pels afores de la ciutat. 

Finalment, De Sica i els seus actors ens condueixen a Roma, a un àtic sobre la plaça Navona. Sophia Loren és una prostituta i Mastroianni un dels seus clients; però la història se centra en la relació amb els veïns de la protagonista, uns vellets no gaire tolerants però finalment entranyables, i el seu net, un jove seminarista que s'enamora perdudament de la noia. L'escena de l'strip-tease passarà als annals del cinema eròtic i és el moment culminant d'aquesta ruta italiana, tendra, irònica i magníficament interpretada, que li va valer al director el tercer dels seus Òscars, sempre en la categoria de millor pel·lícula estrangera (els altres van ser per "El limpiabotas", "Ladrón de bicicletas" i "El jardín de los Finzi-Contini").

MI VIDA SIN MÍ

Es curiós comprovar com "Mi vida sin mí", dirigida per Isabel Coixet el 2003, amb un argument molt similar al de la recent "Tres adioses", resulta clarament superior. Potser perquè no pretén alliçonar (la protagonista s'ha de morir, ho accepta i, senzillament, decideix els seus objectius en els dies que li queden de vida), i perquè la innocència impregna el relat, amb l'ajuda d'una posada en escena que parteix de l'estètica indie (que tan bé li va funcionar a "Cosas que nunca te dije") i es desenvolupa a través d'una elaborada composició de primers plans de la protagonista, conseqüent ja que tot -el relat i la resta de personatges- gira al seu voltant, amb la paradoxa de què ella oculta la malaltia. Les puntuals fugues oníriques, com l'escena del supermercat, després habituals en els films de la directora, estan ben integrades en la narració, acompanyades d'una excel·lent selecció de cançons. 

Tampoc no seria "Mi vida sin mí" un film tan notable si no fos pel treball de tots els components d'un elenc heterodox, de la protagonista Sarah Polley a la Leonor Watling, passant per Amanda Plummer, Maria de Medeiros, Alfred Molina, una sempre carismàtica Deborah Harry o un adorable Mark Ruffalo.

PROYECTO SALVACIÓN

Si hem de parlar de "Proyecto Salvación" (2026), crec important destacar el paper del seu guionista, el senyor Drew Goddard, i no perquè el llibret del film dirigit per Phil Lord i Christopher Miller sigui res de l'altre món (tot i viatjar a un altre món). Però crec revelador que Goddard sigui també el guionista de "Marte" (Ridley Scott, 2015), igualment basada en una obra de l'escriptor Andy Weir; el paral·lelisme és evident: un astronauta resta sol (bé, aquí no tant) en un indret de l'univers on no arriben altres humans, i s'ha d'espavilar amb l'ajuda de la seva intel·ligència i d'un optimisme a prova de meteorits. 

Goddard és un cinèfil aplicat i ho va demostrar en la molt divertida "La cabaña del bosque" (2012), que també va dirigir, desconstrucció dels films d'horror protagonitzats per adolescents. En canvi, ens va decebre una segona intervenció rere la càmera a "Malos tiempos en el Royale" (2018), thriller claustrofòbic molt alambinat que tenia un parell de bons moments, però que, en la major part d'un metratge clarament excessiu, semblava una mala imitació de Tarantino. 

El metratge excessiu també resulta un llast a "Proyecto Salvación", història de ciència-ficció que inclou una relació d'amistat amb un alienígena deliberadament estrany -però simpàtic-. No falten les aclucades d'ull a clàssics del gènere (per exemple, "Encuentros en la tercera fase"), però, com dèiem, no ens ha semblat molt inspirada ni inspiradora, tot i que cal destacar un molt correcte treball de posada en escena i l'esforç de Ryan Gosling per dotar de carisma el seu omnipresent personatge.

HERVIDERO

"Hervidero" (1992) és el darrer títol dirigit per John Woo a Hong Kong abans d'abordar la seva etapa americana (prou interessant en els seus inicis, gràcies a títols com "Cara a cara" o "Misión imposible 2"). 

No va gaudir d'un gran èxit, si més no a Espanya en el moment de la seva estrena, però avui és considerat de culte, gràcies a les seves senyes d'identitat: bàsicament, una violència exacerbada, coreogràfica i espectacular, i uns personatges ambigus, com, en aquest cas, el policia infiltrat que interpreta Tony Leung ("Deseando amar"). Tot i que el seu company d'aventures, un heroi més d'una peça, interpretat per l'estrella del gènere Chow Yun-Fat, no eludeix cap dels tòpics: no fa gaire cas dels seus superiors i, quan té una estona lliure, es dedica al jazz.

I salva nadons en perill:

 

LOS SOBORNADOS

El personatge de Marlene Dietrich a "Encubridora" s'assembla en molts aspectes al de la Debby de "Los sobornados" (1953), una esplèndida mostra del millor cinema negre, també a càrrec del mestre Lang.

Debby (Gloria Grahame) no té tant caràcter com Altar Keane, però, com ella, no freqüenta les millors companyies. La relació amb Vince Stone (Lee Marvin) li brinda una vida còmoda, però, a canvi, rep maltractaments verbals i físics, que culminen amb un bany de cafè bullent. En el policia encarnat per Glenn Ford hi veu l'alternativa d'un home igualment fort, també violent a la seva manera, però, si més no, defensor de la justícia i capaç de certa empatia. El record de l'esposa morta (o de la núvia morta en el cas d'"Encubridora"), dona ideal en tots els aspectes, és un obstacle que ni Debby ni Altar Keane poden salvar, i l'enveja d'aquella bondat i del seu efecte en els oponents masculins només la podran superar amb un acte suprem de sacrifici.

"Los sobornados" és una veritable obra mestra, exemple de concisió narrativa des del seu contundent inici, que sorprèn en revelar que el nucli argumental serà la corrupció de la policia i dels polítics (també aquí el títol espanyol destaca el delicte que centra l'argument). El triomf de la justícia i la redempció d'alguns dels implicats no invaliden una proposta que replicaria, potser amb més pessimisme, el cinema negre d'anys posteriors -i de la dècada dels setanta en particular-. 

L'oposició entre la senzilla vida familiar del policia interpretat per Glenn Ford i l'opulència en què es mouen els dolents és un recurs copiat per molts títols del gènere. I també resulta curiós que dues advertències del títol de Fritz Lang les trobem gairebé calcades en la també magistral "El padrino": 

- Si et sents amenaçat, no deixis que la dona engegui el teu cotxe. 

- Si els policies que vigilen la casa on dorm la teva filla (o l'hospital on tenen ingressat el teu pare) desapareixen misteriosament, desconfia i ves-hi corrents (curiosament, l'entrada de la casa de "Los sobornados", amb el tram d'escales que caracteritza molts edificis de Nova York, és idèntica a la de l'hospital al film d'en Coppola).

ENCUBRIDORA

Però, més enllà de la influència de Thea von Harbou en l'etapa silent, la rellevància dels personatges femenins s'estén a l'obra de Fritz Lang als Estats Units. Si més no, es fa palesa a "Encubridora" (1952), un western de venjança en què el protagonisme de l'heroi i l'antiheroi, respectivament interpretats per Arthur Kennedy i Mel Ferrer, acaba desmentit per l'interès del personatge de la decidida Altar Keane, mítica cantant de saloon que ha prosperat gràcies a l'aixopluc que, a canvi d'una comissió, ofereix a tots els malfactors de l'Oest, o quasi, al seu ranxo; una activitat molt lucrativa que justifica el títol espanyol. 

Lang va comptar per al paper amb la seva compatriota Marlene Dietrich, qui broda el difícil paper d'una supervivent que lamenta no haver tingut una vida i una parella més convencionals.

LAS TRES LUCES

"Las tres luces", coneguda també amb el títol original de "La muerte cansada" ("Der Müde Tod"), és una pel·lícula dirigida per Fritz Lang el 1921, que, per la seva ambició i audàcia visual, va servir d'inspiració a cineastes com Luis Buñuel o Alfred Hitchcock. 

En la trama central, la Mort, després de comprar un terreny al costat d'un cementiri i construir-hi una mena de mausoleu enorme sense portes ni finestres, coneix una jove parella i s'emporta el xicot, sense gaires miraments, cap al seu reialme. La noia farà els possibles per recuperar el seu estimat, i, considerant que l'Amor pot vèncer la Mort, la convenç perquè li atorgui no una sinó tres oportunitats, que constituiran episodis més o menys independents i que ens conduiran a la Venècia de les màscares de Carnaval, a un palau de les mil i una nits (en ple Ramadà, vulnerat per un europeu -infidel- enamorat de la germana del califa), i, finalment, en el fragment més ple d'efectes visuals, a la Xina imperial. 

Més enllà dels nombrosos trucatges, sorprèn el tractament humanista del personatge que representa la Mort, que Lang vesteix de negre i amb un barret d'ala ampla, com en una visió que va tenir quan va estar molt malalt durant l'adolescència. Pel que fa al protagonisme de la noia i el masclisme contra el qual intenten rebel·lar-se les protagonistes de les tres subtrames, sembla clara la influència de la també guionista Thea von Harbou, esposa del director.

INCENDIES

Esperem que s'arregli, però no es pot negar que la situació al Líban està molt complicada; i seria molt trist que el país que ja va patir una sagnant guerra civil entre 1975 i 1990 caigués novament en el parany de la violència i el fanatisme. 

I si voleu tenir una idea de què va significar aquella dramàtica contesa, us pot ser d'utilitat una pel·lícula canadenca del 2010, "Incendies", de les primeres que va dirigir Denis Villeneuve, de trama i escenaris molt allunyats de les epopeies de ciència-ficció a què darrerament ens té acostumats, però de factura igualment irreprotxable. 

Uns bessons canadencs, en morir la seva mare, descobreixen que, en el fons, en saben ben poc, d'ella, i un viatge a l'Orient Mitjà per lliurar unes cartes els haurà d'apropar al misteri de les seves arrels. A partir d'aquí, sense pressa però sense pausa, "Incendies" ens durà del present al passat i viceversa, entre registres genèrics que van del thriller al drama bèl·lic, passant pel melodrama més extrem; però ja sabem que a Villeneuve no li fan por els riscos, i, en aquest cas, resol amb nota una proposta potser -calia dir-ho- no apta per als espectadors més sensibles.

LA VIDA DE CHUCK

Ens va captivar la minisèrie "Misa de medianoche", i no tant "Doctor Sueño". Però en aquesta nova incursió de Mike Flanagan en l'univers de Stephen King, més enllà del discutible plantejament filosòfic o metafísic de "La vida de Chuck" (2024), el realitzador demostra que sap traduir en imatges l'esperit de l'obra literària, preservant moments de genuïna emoció.

POR CIEN MILLONES

Em feia gràcia veure aquesta minisèrie sobre el segrest d'en Quini, potser perquè els fets, esdevinguts en una setmana frenètica, després de l'assalt al Congrés el febrer del 1981, van tenir lloc molt a prop d'on vivia jo aleshores, vora el camp del Barça, l'equip on jugava l'asturià. 

El que em resulta més curiós és que desconeixia -o no recordava- que els autors de la malifeta eren tres benaventurats, mecànics de Saragossa en atur, no gaire més professionals que Torrente, malgrat haver fet anar de corcoll la policia durant uns quants dies. 

Amb aquest material, Nacho G. Velilla (responsable de la sèrie "Aida" i, entre altres títols presumptament menors, d'una comèdia reivindicable, "Que se mueran los feos", del 2010) serveix un treball simpàtic, fidel retrat d'una època, divertit i també tendre (segrestat i segrestadors acaben resultant entranyables), ben estructurat malgrat excedir-se en la durada dels muntatges en paral·lel en què el personatge de Gabriel Guevara assaja la seva intervenció a "La juventud baila"; no coneixíem aquest actor, i sap defensar el seu paper, ben secundat pels infal·libles Raúl Arévalo i Vito Sanz.