La protagonista inicia una relació de profunda amistat amb la Sole, una noia sense recursos però molt decidida. En la seva presó no hi ha diferències de classe; s'ajudaran mútuament i ho arriscaran tot enfrontant-se a la institució i al poder omnímode de les religioses.
La meva llista de blogs
dijous, 19 de novembre del 2026
RUEGA POR NOSOTRAS
No hem de confondre "Ruega por nosotras" (Daniel Monzón, 2026) amb "Los domingos". Monzón, amb la seva habilitat proverbial, ens situa el 1974 (i arribarà fins els vuitanta) per narrar la traumàtica experiència de l'Ana, una noia de bona família a qui els pares, de missa diària, tanquen en un reformatori que depèn del Patronato de Protección a la Mujer, sinistra institució que se servia de noies amb problemes per tenir mà d'obra esclava i per satisfer el sadisme de les monges.
dimecres, 18 de novembre del 2026
ATROPIA
Resulta que els americans construeixen rèpliques de zones en guerra (per exemple, una ciutat iraquiana), amb actors i tot, com la protagonista d'"Atropia" (Hailey Gates, 2025), una jove aspirant a papers de més relleu que s'enamora d'un marine que fa d'insurgent.
Plantejat com una sàtira amb alguns gags escatològics, el film de Gates, premiat a Sundance, no és especialment brillant, però esdevé simpàtic i aporta un interessant comentari sobre la representació distorsionada d'una realitat que els americans són incapaços de comprendre (tret que siguin a primera línia; o potser tampoc).
Etiquetes:
ATROPIA,
HAILEY GATES
dissabte, 14 de novembre del 2026
LAS AMIGAS
A "Las amigas" (1955), Michelangelo Antonioni fa un retrat de la burgesia torinesa, pretensiosa i superficial, a través d'una colla d'amics i coneguts que, amb el seu egoisme i la seva actitud indolent, propiciarà el suïcidi de la més sensible de les protagonistes. Perquè, com el títol anticipa, és un film de dones, en què els homes només actuen de comparses, de l'arquitecte faldiller interpretat per Franco Fabrizi a l'artista insegur interpretat per Gabriele Ferzetti.
Momina De Stefani (Yvonne Fourneaux) viu dels diners d'un marit de qui se separa mentre li convé, i, des de la seva posició privilegiada, manipula les amistats que l'envolten i van a les seves festes. Clelia (Eleonora Rossi Drago), en canvi, és una noia d'origen humil que prospera laboralment (ha viatjat de Roma a Torí per regentar una botiga d'alta costura) gràcies al seu esforç i pagant el preu de la solitud, tot i que no queda gaire clar si és el compromís amb la feina que la separa de Carlo, l'assistent de l'arquitecte (Ettore Manni), o un prejudici de classe social que ha adquirit sense ni adonar-se'n i que és consubstancial en les noves amistats torineses; i això, malgrat el discurs en què els acusa de llur hipocresia després de la catarsi imposada per la mort de Rosetta (Madeleine Fischer).
dimecres, 11 de novembre del 2026
EL DIABLO SE LLEVA LOS MUERTOS
D'entre els exploits italians d'"El exorcista", se sol citar "El diablo se lleva los muertos" (Mario Bava, 1973). Però convenen alguns aclariments.
En principi, es tracta d'un relat gòtic que té els seus moments, sobretot al final, quan aclarim una mica de què va. Comença amb una turista que interpreta (és una manera de dir-ho) Elke Sommer, que arriba en autocar a Toledo i, després que els mostrin uns frescos amb un personatge que representa el diable, descobreix, en una estranya botiga de joguines, un senyor calb que fa la mateixa cara. Tot seguit, es perd pels carrerons de la ciutat fins que la recull una parella que viatgen amb xofer en un cotxe d'època. El cotxe s'espatlla i arriben a una mansió on el temps també sembla haver-se detingut fa dècades i on, curiosament, retrobarem el paio calb que sembla el dimoni, fent de majordom, una mestressa amb pinta d'aristòcrata i el seu fill, que reconeix la protagonista i li demana que es quedi amb ells (més tard, sabrem que la noia és una mena de reencarnació).
La presentació dels personatges i uns diàlegs poc elaborats (tot i que sembla que algunes línies estan literalment extretes de la novel·la "Los endemoniados", de Dostoievsky) no ajuden a connectar amb la història. I no es pot dir que el repartiment internacional no sigui interessant: a més de l'esmentada Elke Sommer, també apareixen Sylva Koscina, un altre símbol eròtic dels seixanta, Alida Valli (actriu que havia treballat amb Hitchcock, Reed, Visconti, Antonioni, Pasolini o Bertolucci), Eduardo Fajardo o Espartaco Santoni. El calb que se suposa és el diable és el nord-americà Telly Savalas, llavors conegut pel seu paper del policia Kojak a la sèrie de televisió del mateix nom; i aquí també menja xupa-xups tota l'estona, una òbvia aclucada d'ull que tampoc no contribueix a prendre's la pel·lícula gaire seriosament.
Sigui com sigui, Bava fa honor a la seva fama utilitzant sàviament els escenaris, tant els carrers de Toledo com la casa on transcorre l'acció, il·luminada i fotografiada imaginativament.
I ara em direu: i tot plegat què té a veure amb "El exorcista"? Doncs, no gran cosa, en realitat. Però resulta que el productor, Alfredo Leone, després de la mala recepció d'una pel·lícula de trama confusa i un to oníric que, en definitiva, és el seu major i potser únic al·licient, va convèncer Bava, amb l'excusa del llançament al mercat americà, per afegir un exorcisme que li fan a la protagonista (per això sempre feia la mateixa expressió, perquè estava posseïda?) i estrenar-ne una nova versió titulada "La casa del exorcismo" (1975), amb el mateix Leone i Lamberto Bava (fill d'en Mario) col·laborant en la realització. El negoci és el negoci.
diumenge, 8 de novembre del 2026
EL EXORCISTA II: EL HEREJE
"El exorcista" va tenir de seguida moltes imitacions, del fantaterror espanyol als exploits provinents d'Itàlia, però la seqüela oficial va arribar el 1977. "El exorcista II: El hereje" és un títol avui oblidat que, tot i comptar amb la direcció del britànic John Boorman, repetir Linda Blair en el paper de Regan i Max von Sydow en el de Lankester Merrin, i l'expectació creada, va esdevenir un fracàs absolut, tant de públic com de crítica. Les sessions del dia de l'estrena, en un munt de sales que havien pactat l'exclusiva, acabaven amb badalls i riallades dels espectadors; i el boca-orella va fer la resta.
Una investigació sobre la mort de Merrin i unes presumptes idees herètiques és el punt de partida -una mica absurd- d'aquesta segona part, en què Richard Burton assumeix el paper de capellà. Visitarà la Regan a Nova York i, amb l'ajuda de la psiquiatra que interpreta Louise Fletcher (guanyadora de l'Òscar per "Alguien voló sobre el nido del cuco") i d'un invent que afavoreix la connexió telepàtica, aprendrà moltes coses sobre el dimoni i la manera de vèncer-lo, tot i que encara caldrà un viatge a una Etiòpia recreada en estudi i un final catàrtic en la casa de la primera pel·lícula.
"El exorcista II: El hereje" conté algunes idees interessants; la posada en escena de Boorman i l'experimentació pionera amb la steadycam (ben aviat popularitzada per Kubrick a "El resplandor") proporcionen moments certament impactants, sobretot en la part africana. Però el ritme no sembla adequat, la història resulta confusa, Burton i Fletcher actuen com si fossin autòmats i Blair, sense pústules ni vòmits, no sembla gaire bona actriu. Cal afegir molts moments ridículs, de l'exhibició de claqué al bruixot que escup un tomàquet; i -que em perdonin pels esforços de la producció, que va importar 3.000 llagostes mascles (*)-, la personificació del mal en un d'aquests insectes no resulta una bona idea, si més no des d'un punt de vista estètic. I jo no sóc pas un expert en noms de dimonis, però que el Mal es digui Pazuzu i l'africà que sembla tenir el remei, Kokumo, també acaba convocant l'escepticisme dels espectadors.
De tota manera, jo penso que el principal problema de la pel·lícula de Boorman és que exclou el màxim encert de la versió de Friedkin, que era, al meu parer, la presentació del tema central, una possessió diabòlica, en un entorn realista i molt identificable. En canvi, a "El exorcista II: El hereje", el director britànic, amb la col·laboració del director de fotografia William A. Fraker i el rodatge en estudi de les escenes africanes, sense oblidar les sessions de telepatia, atorga a l'invent un to oníric. Fins i tot, la banda sonora d'Ennio Morricone recorda els seus treballs amb Argento o Leone, amb aires de sèrie B i molt allunyats del realisme de la versió de Friedkin.
(*) La dada l'aporta un interessantíssim documental que Movistar + va tenir el detall de programar juntament amb la recuperació de la pel·lícula. "Boorman y el diablo" (David Kittredge, 2025), que conté una llarga entrevista amb el realitzador i en què intervenen Linda Blair, Louise Fletcher i altres responsables i entesos, revela qüestions rellevants:
- Boorman no volia fer una simple continuació. Volia titular el seu film "El hereje", sense la referència a la primera pel·lícula, que van imposar els productors. La distància entre la seqüela i l'original, finalment causa del fracàs, era una aposta valenta d'un realitzador acostumat al risc. El director britànic recorda el seu desconcert després de la desastrosa estrena. Va estar a punt de no tornar a dirigir; sortosament, va recuperar el favor del públic amb "Excalibur", i, mentrestant, va reflexionar, considerant que havia pecat de suficiència i d'un excés de confiança, i va recordar el consell de David Lean sobre el respecte al públic i als seus desitjos (una qüestió igualment discutible, però vaja).
- La tasca dels col·laboradors no va ajudar. Els actors no van estar mai a l'altura; Linda Blair arribava sempre tard i Burton plegava a les sis de la tarda independentment de l'escena que estiguessin rodant. I el documental no obvia la potser decisiva intervenció de Rospo Pallenberg (Imdb el considera director no acreditat): va reescriure el guió, introduint una dimensió molt intel·lectual a partir de les teories de Teilhard de Chardin sobre l'evolució cap a una consciència compartida per tota la humanitat; va estar sempre present al rodatge, i cal recordar que Boorman va patir una malaltia, causada per una febre transmesa pel vent i la sorra utilitzats en les escenes africanes, que el va tenir al llindar de la mort i apartat del set durant setmanes, qüestió que, a més d'encarir i endarrerir el projecte, va atorgar molt marge de maniobra al misteriós i més aviat extravagant personatge (que també intervé en el documental). No obstant això, Boorman va tornar a confiar en ell per als llibrets d'"Excalibur" i de "La selva esmeralda". En la reescriptura del guió d'"El hereje" també va influir la mort, tot just abans del rodatge, de Lee J. Cobb, el policia de la primera pel·lícula i que havia d'intervenir en la seqüela.
- El documental també es refereix a la mala sort de la coincidència de l'estrena amb la presència de "La guerra de las galaxias" a la cartellera. Com vam comentar al bloc, i recorda el film de Kittredge, l'any 1977 també va ser el de l'estrena de "Carga maldita", precisament dirigida per William Friedkin, responsable d'"El exorcista", i un altre fracàs absolut. De fet, el final de la dècada va enterrar el Nou Hollywood amb els desastres no solament dels títols al·ludits sinó d'altres molt inesperats, des de "1941", de Steven Spielberg, o "Apocalypse Now", de Coppola, fins al definitiu de "La puerta del cielo", de Michael Cimino, responsable directe de la fallida d'United Artists i punt final de l'era de les superproduccions d'autor. Una veritable llàstima.
dissabte, 7 de novembre del 2026
HOPE
Més monstres a "Hope" (Na Hong-jin, 2026), que podríem definir com el revers obscur d'"E.T., el extraterrestre". Una epopeia d'acció amb elements de western, terror i ciència-ficció (tot s'hi val) que només podien fer els coreans, amb un parell d'escenes vertiginoses que duren una hora cadascuna, la primera en un escenari urbà (tot i que Hope és un poble de pescadors), la segona en un bosc i en una carretera; enmig, un interludi transitat per un humor escatològic característicament oriental (imagino, perquè a Estats Units o Europa ningú no gosaria filmar una escena com la del vell explicant la seva topada amb els estranys éssers que tot ho trinxen).
En un moment que la gent s'entreté discutint sobre si "La bola negra" és superficial o tot el contrari, convenen títols com "Hope", un divertiment espectacular i exempt de missatges, tot i que inclou un curiós comentari sobre l'abundància d'armes de foc i de caçadors en un indret proper a la frontera amb els veïns del Nord.
Etiquetes:
HOPE,
NA HONG-JIN
diumenge, 1 de novembre del 2026
CARA DE ÁNGEL
No tots els monstres han de ser lletjos, com adverteix el títol d'aquesta pel·lícula dirigida el 1952 per Otto Preminger.
Diane (primer paper americà per a la britànica Jean Simmons) és una noia de bona família que estima son pare, però no tant la rica madrastra. Té idees una mica perverses i, quan coneix l'eixerit conductor d'ambulàncies que interpreta Robert Mitchum amb el seu habitual laconisme, sap que podrà disposar d'un còmplice i d'un amant. El xicot ja té una nòvia que és l'antítesi de la femme fatale que teixeix la seva teranyina, però la paciència té un límit i les relacions tòxiques no donen bons resultats en drames negríssims com el que presenta "Cara de ángel", fins i tot quan la justícia afavoreix els criminals.
dissabte, 31 d’octubre del 2026
EL HOMBRE Y EL MONSTRUO
Rouben Mamoulian dirigia el 1931 la versió més canònica de les moltes que el cinema va dedicar a l'obra de Robert Louis Stevenson sobre el doctor Jekyll i el senyor Hyde. El primer és un científic que, per poder fer el bé, inventa un beuratge que l'allibera del seu cantó animal. El problema és que no pot controlar el seu altre jo, en Hyde.
"El hombre y el monstruo" és un film prou interessant des d'un punt de vista formal, no únicament per les transformacions del protagonista (esforçada creació de Fredric March que li va valer un Òscar), sinó per la pionera utilització de la càmera subjectiva, o les transicions en què una diagonal parteix la imatge. Els decorats expressionistes també formen part del seu encant.
Pel que fa a l'argument, resulta bastant divertit: Jekyll està molt enamorat, però el sogre els fa esperar, i com que no es plantegen fer Pasqua abans de Rams, l'elegant doctor se sent temptat per les prostitutes que abunden al Londres victorià, sobretot una en concret, a qui ajuda quan un desaprensiu la pega, i que vol premiar-lo en espècies tant sí com no (Miriam Hopkins repetiria amb Mamoulian a "La feria de la vanidad"). Convertit en Hyde, el primer que fa és buscar-la al local on canta i flirteja amb els clients. El beuratge allibera el metge de les repressions, però també el transforma físicament en una mena de goril·la amb mal caràcter i seriosos problemes dentals, i la noia ja no el troba tan atractiu; però això no sembla desanimar-lo i la reté amb amenaces. Al final, tot acaba com el rosari de l'aurora.
divendres, 30 d’octubre del 2026
SCANNERS
David Cronenberg va dirigir "Scanners" el 1981. El film continuava amb la tradició de personatges mutants o monstruosos que ja apareixien en els seus primers títols i serien recurrents al llarg de la seva filmografia.
Sense arribar a la sofisticació de films posteriors, "Scanners" era una proposta més elaborada que els primers treballs del realitzador, i va constituir un èxit notable. Els mutants posseïen una capacitat telepàtica que els permetia entrar en ments alienes, la qual cosa podia significar una tortura, però, amb una mica d'entrenament, atorgava un poder de control i destrucció notable, com demostraria el mutant interpretat per Michael Ironside fent esclatar el cap del seu interlocutor en una de les escenes més celebrades. Armes humanes, doncs, que es disputen uns i altres, estructurant-se el film com un thriller en què el protagonista persegueix i és perseguit fins que troba la seva nèmesi. La lluita final és l'altre plat fort de la pel·lícula i anticipa l'obsessió del director pels germans que, tot i assemblar-se, no s'acaben d'entendre ("Inseparables", "Una historia de violencia").
dimarts, 27 d’octubre del 2026
LA INVITACIÓN
En el seu dia vaig expressar algunes reserves amb relació a "Sentimental" (2020), l'adaptació que Cesc Gay va fer de la seva obra de teatre "Els veïns de dalt". Sigui com sigui, la pel·lícula va gaudir de cert èxit i va tenir versions en quasi tots els països i idiomes. Confesso no haver-ne vist cap fins ara mateix, que he pogut visionar "La invitación" (2026), que és la versió nord-americana, potser més publicitada, i amb una colla d'actors en principi notables (Olivia Wilde, també directora, Seth Rogen, Penélope Cruz i Edward Norton).
Fidel a l'original, el film de Wilde no aporta novetats remarcables. Sí que renuncia a la comèdia més fàcil, sigui per decisió conscient o per incapacitat, a pesar de la presència de Rogen en el repartiment i del ritme una mica caòtic del tram inicial. Millora en la part més dramàtica, que s'acosta una mica a les formes bergmanianes, fins a un final un punt més dolç.
diumenge, 25 d’octubre del 2026
EL BUQUE MALDITO
Amando de Ossorio no va ser un realitzador especialment dotat. Encara recordo l'impacte i la sensació de vergonya aliena que em va provocar el visionament de "La endemoniada" (per no repetir-me, em remeto al meu post del 9 de desembre del 2011 sobre "¿Quién puede matar a un niño?", en què aprofitava el protagonisme de Marián Salgado per referir-me a un títol que, de tan dolent, trobo fascinant).
Però el fantaterror és avui objecte de culte, i cal recordar que Ossorio fou el signant d'una tetralogia quasi mítica sobre uns templers cecs que ressuscitaven per carregar-se els incauts que voltaven per allà: "La noche del terror ciego" (1972) va ser el títol inaugural, i van seguir "El ataque de los muertos sin ojos" (1973), "El buque maldito" (1974) i "La noche de las gaviotas" (1975).
El tercer dels títols esmentats es va projectar a Sitges 2026 amb els honors que es reserven als clàssics, comptant amb la presència de Bárbara Rey, una de les protagonistes (amb altres especialistes del gènere com Maria Perschy o Jack Taylor, i secundaris tot-terreny com Carlos Lemos, Manuel de Blas i Blanca Estrada). Tot i que jo l'he vista a Movistar +, on, aquests dies, no sé si per la proximitat de Halloween, abunden els títols de terror. Aprofito per avisar que en comentaré més d'un i espero no fer-me pesat.
La novetat que ofereix "El buque maldito" en relació amb els altres títols de la nissaga és, precisament, la presència d'un galió, en el qual dormen els templers momificats i sense ulls; un vaixell ocult entre la boira i en una desconeguda dimensió, amb el qual topen dues noies en biquini que protagonitzen un espot publicitari en alta mar. Bárbara Rey, model al servei d'uns publicistes que es comporten com els proxenetes d'"El castillo", arriba una mica més tard, quan van a buscar les amigues desaparegudes. Però contra els morts vivents no hi ha res a fer, a pesar que caminen molt lentament: les víctimes aconsegueixen una vegada i una altra ensopegar amb els esglaons del vaixell i acaben esquarterades.
dissabte, 24 d’octubre del 2026
EL CASTILLO
Amb guió d'Isabel Peña i Eduardo Villanueva però sense la participació de Rodrigo Sorogoyen, "El castillo" recupera la barreja de thriller policial i document sociològic d'"Antidisturbios". No té la mateixa energia narrativa, però ho supleix amb rigor i sobrietat.
Aquesta nova minisèrie de Movistar + explica l'eclosió dels macroprostíbuls a Espanya i la lamentable situació de les estrangeres segrestades per uns proxenetes que es pensen que són empresaris. Valentina Vidal excel·leix en el personatge de la prostituta colombiana i Raúl Arévalo resulta absolutament creïble en el paper del xulo que l'explota; ella té por de denunciar perquè no la creuran o perquè prendran represàlies; ell intenta adaptar-se al seu estatus de paio que mou diners i es pensa que és honorable perquè és fidel a uns codis, perquè es fa amic del policia i perquè no mata les prostitutes (com els romanesos), només les amenaça i les atonyina.
La culpa també és d'uns policies i fiscals amb bona voluntat però escassa picardia, d'uns jutges que no veuen on està el delicte (sic) i d'uns clients (als quals la sèrie dedica els diferents capítols) que no tenen escrúpols a l'hora d'alimentar un negoci basat en l'esclavatge i les agressions.
dissabte, 17 d’octubre del 2026
DIGGER
"Digger" (2026), dirigida per Alejandro González Iñárritu, sembla voler ser una sàtira sobre la fi del món en la línia del "Telefono rojo" kubrickià. La culpa, ara, no la tenen les armes nuclears sinó el canvi climàtic, propiciat per la cobdícia d'homes com el potentat texà Digger. També hi ha reunions al més alt nivell, comandades per un president dels Estats Units (John Goodman), malalt de càncer, tan arrogant com inepte.
Però res no és el que sembla: la història es transforma i l'escenari esdevé un teatre; o, si voleu, un amfiteatre on Digger es dirigeix al món per explicar-los que potser no tota la culpa la té ell; un revulsiu que ens implica a tots nosaltres, espectadors d'aquesta obra metalingüística, excessiva però no del tot desassenyada.
"Digger" no és una pel·lícula tan diferent d'anteriors epopeies de l'egòlatra realitzador; i potser el triomf d'aquelles resulta tan injust com l'estrepitós fracàs de l'últim títol que portarà el segell de Warner Brothers. No els ha valgut la presència de Tom Cruise, convenientment caracteritzat, al capdavant del repartiment. Tot i que és just reconèixer l'esforç de l'actor -i dels guionistes- per dotar de carisma i fer quasi simpàtic un personatge tan sinistre.
divendres, 16 d’octubre del 2026
QUEER HORROR a SITGES 2026
No crec que sigui una tendència, però és curiós que els dos llargmetratges que vaig poder veure a l'Auditori de l'Hotel Melià de Sitges, en una escapada festivalera insòlita per la possibilitat de tenir entrades (vaig tenir l'ajuda d'un expert), pertanyessin al subgènere en qüestió.
L'australiana "Leviticus" (Adrian Chiarella, 2026) ens presenta els problemes d'uns adolescents a qui la família i la comunitat, amb l'ajuda d'un sinistre sanador, sotmeten a un tractament radical per acabar amb llurs inclinacions homosexuals. Radical i, caldria afegir, terrorífic.
El film de Chiarella recorda una mica "It Follows" pels ensurts i cops d'efecte, que no aconsegueixen elevar l'interès de la proposta més enllà del relativament enginyós punt de partida.
Més brillant i més divertida resulta "Adolescencia, sexo y muerte en Campamento Miasma" (Jane Schoenbrun, 2026).
La referència al gènere slasher és patent des del seu títol i el film hi pertany, en certa manera; però la proposta, que podríem definir com una barreja entre "Viernes 13" i "El crepúsculo de los dioses" esdevé més sofisticada.
Una jove realitzadora manté una relació oberta amb la seva companya; però el seu problema és que no aconsegueix gaudir del sexe. Es refugia en el seu treball i ara en té un que li resulta molt atractiu: recuperar una vella franquícia sobre un campament anomenat Miasma i un assassí que amaga la seva identitat sota una reixeta de ventilació (sic), tot i que és sabut que es tracta d'un noi androgin a qui van ofegar els mascles alfa i que roman al fons del llac esperant la pròxima resurrecció.
Per cercar la inspiració i també per satisfer un desig d'infància, la directora viatja a un indret perdut prop de la frontera amb el Canadà per entrevistar la Final Girl (*) de la primera pel·lícula, una mena de Norma Desmond que es va retirar després del seu èxit i de refusar aparèixer en les seqüeles. Fa el paper Gillian Anderson ("Expediente X"). La jove directora es quedarà més temps del previst amb l'actriu, i gràcies a ella i a Little Death (és casual que sigui el renom de l'assassí?) aconseguirà l'orgasme somiat.
"Adolescencia, sexo y muerte en Campamento Miasma" esquiva els riscos de l'exercici metalingüístic massa intel·lectual gràcies a un notable sentit de l'humor i a la capacitat de generar una atmosfera particular. Els exteriors pintats són una troballa i l'escena de sexe transcendeix per la seva bellesa tràgica els estàndards del gènere.
(*) En un slasher prototípic, és la noia que queda viva al final per enfrontar-se al monstre. Per si no ho sabíeu. I jo també he après més coses gràcies a la pel·lícula de la Schoenbrun, per exemple el nom del pla, popularitzat per Spielberg i De Palma, en què dues figures situades en primer i segon terme apareixen igualment enfocades: diòptria dividida.
Entre una pel·lícula i altra, vaig gaudir d'una entranyable sessió gratuïta a Brigadoon. L'incunable de torn portava per títol "The Black Magic with Buddha" ("Nao mo" en l'original), producció cantonesa dirigida per Lo Lieh el 1983 en què el cervell d'una mòmia (per culpa de l'ambició del protagonista, que només volia ser ric), després dels obligatoris ensurts i assassinats, s'enfrontava a una mena de mestre shaolin, qui comptava amb l'ajuda del Buda dels quatre caps. Ideal per riure entre capcinada i capcinada (i és que Sitges és esgotador!).
diumenge, 11 d’octubre del 2026
LA DILIGENCIA
"La diligencia" (1939) és un dels títols més coneguts de John Ford. Tot i que ha estat substituïda a les llistes de millors pel·lícules per altres westerns icònics del realitzador com "Centauros del desierto" i "El hombre que mató a Liberty Valance", no podem oblidar allò que va dir Orson Welles: que va aprendre a fer cinema veient-la una i altra vegada.
En qualsevol cas, roman com un western fundacional que consolida la iconografia recurrent en posteriors títols del realitzador i que dignifica el gènere en dotar de profunditat psicològica els personatges que omplen la diligència del títol, decidida a arribar al seu destí a pesar de la presència d'apatxes rebels comandants pel Gerónimo.
"La diligencia", doncs, oscil·la entre els plans generals del Monument Valley o del desert, escenari d'una trepidant persecució a càrrec dels indis, i l'espai més claustrofòbic d'una diligència atapeïda on viatgen, a part del simpàtic conductor, el sheriff, un banquer avariciós, l'embarassada esposa d'un oficial de l'Exèrcit, un jugador que exerceix de cavaller del Sud, una presumpta prostituta expulsada del poble per la gent benpensant, un metge borratxo a qui també han fet fora, un oportú venedor de whisky de qui no es voldrà separar el doctor i, finalment, un vaquer fugitiu que aspira a arribar a Lordsburg per venjar-se dels germans traïdors que li van matar el pare i el germà i, no contents amb això, el van fer empresonar acusant-lo d'un crim del qual no n'era responsable.
Ford, per descomptat, es posa de part dels personatges més mal avinguts amb la civilització, representada per les defensores de la decència i pel banquer, en definitiva l'autèntic dolent de la funció (a part dels germans Plummer i dels indis, és clar). Tothom menysprea Dallas (Claire Trevor), la noia a qui han expulsat del poble; tothom excepte Ringo Kid (John Wayne), el fugitiu de bon cor que li promet una vida al seu costat en un ranxo més enllà de la frontera; ella tem l'arriba a Lordsburg perquè potser mataran en Ringo o potser ell descobrirà que la noia té un passat i que pertany al cau de vici i prostitució que és la ciutat on es resoldran tots els conflictes. Però quan Dallas acull entre els seus braços la filla de la dona de l'oficial, nascuda en una parada de la diligència, aconsegueix el cor d'en Ringo i el respecte de la partera i de la resta de passatgers, com també aconsegueix respecte el metge alcohòlic, més endavant revelat com un heroi, convertit en gran amic de l'entranyable venedor de whisky. Fins i tot el seductor jugador sureny (John Carradine) es comporta com un cavaller i reserva la darrera bala del seu revòlver per a l'esposa de l'oficial quan es complica la situació amb els apatxes.
"La diligencia" és un títol apassionant que combina hàbilment els múltiples ingredients: conflictes entre els personatges i entre la justícia i el deure moral; romàntiques històries d'amor o d'amistat; el sentit de l'humor que no es perd ni en les pitjors circumstàncies; aventures en paisatges tan bells com perillosos; un duel en plena nit en una ciutat que mai no dorm. I Ford ho serveix amb passió i amb sorprenents recursos narratius: Welles devia prendre bona nota del pla d'apropament a Ringo en la seva primera aparició, o de l'ombra que enfosqueix el rostre del dolent al saloon de Lordsburg; i les cavalcades, espectaculars sense discussió, inclouen insòlits emplaçaments de la càmera, col·locada si cal sota les peülles dels cavalls o sobre el carruatge quan travessa
el riu, en un pla subjectiu que Ford tornaria a emprar a "Las uvas de la ira" l'any següent.
dissabte, 10 d’octubre del 2026
UN VIAJE ALUCINANTE AL FONDO DE LA MENTE
La tirada de Ken Russell cap a les escenes oníriques, manifestada en els seus biopics sobre figures de la música clàssica, semblava convertir-lo en el realitzador idoni per a aquest guió de Paddy Chayefsky sobre un científic antipàtic i obsessiu (William Hurt), que pretén, amb l'ajuda de bolets al·lucinògens importats de Mèxic i d'un tanc d'aïllament, recuperar un estat de consciència que ens vincularia amb els nostres avantpassats més primitius.
Malgrat tot, Chayesfsky no va estar d'acord amb el resultat obtingut pel britànic a "Un viaje alucinante al fondo de la mente" (1980), fins a l'extrem de sol·licitar aparèixer sota pseudònim als títols de crèdit. La qual cosa no va impedir que el film, primer treball de Russell sota bandera dels Estats Units (el títol original és "Altered States"), obtingués en aquest país un gran èxit de públic i crítica; qüestió no gaire comprensible si tenim en compte que la història es desenvolupa precipitadament i que no arriba pas tan lluny en les seves implicacions com ho fa el protagonista amb una regressió que acaba convertint-lo en una mena de primat. Si més no, els efectes especials crearien escola en títols dels vuitanta com, per exemple, "Un hombre lobo americano en Londres".
divendres, 2 d’octubre del 2026
LA BOLA NEGRA
La campanya publicitària al voltant de "La bola negra" ha tingut com a conseqüència un èxit de taquilla aclaparador, que va acompanyat de crítiques majoritàriament positives, algunes de ditiràmbiques.
Però, com passa amb els vots particulars que acompanyen algunes sentències, les crítiques negatives, que també n'hi ha, aporten curiosos punts de vista.
Les que he pogut llegir es basen més en qüestions de fons que de forma. En algun cas, m'han semblat excessives i poc afortunades, com una que acusa els Javis de "blanquejar el feixisme" i d'utilitzar des de la primera seqüència símbols falangistes, com quan el protagonista s'emparra ajudant-se d'unes fletxes.
A veure: l'home, que gens casualment s'anomena Sebastián, s'enfila, enmig de les ruïnes d'una església, sobre una estàtua que, clarament, representa la figura del sant del mateix nom, soldat romà que fou martiritzat, la figura assagetada del qual, popularitzada pels pintors renaixentistes, constitueix una icona gai. En les escenes que segueixen, en Sebastián esdevé soldat de l'exèrcit franquista i la part central d'un film que reuneix tres històries ens parlarà de la seva conversió, no exactament al cristianisme.
Una altra crítica al film, en la mateixa línia, l'acusa d'eludir sota una lluentor formal evident una consideració profunda sobre les ferides de la Guerra Civil i tot això de la memòria històrica, pecat encara més greu si tenim en compte que "La bola negra" parla de Federico García Lorca i el seu llegat.
Potser sí, però ho prefereixo al cas invers de qui, precisament, és mentor i publicista d'Ambrossi i Calvo: en Pedro Almodóvar, obsessionat a capitanejar una esquerra nacional en hores molt baixes (*), que converteix les seves darreres pel·lícules en lliçons i d'aquesta manera arruïna les històries individuals.
Els Javis, en la meva modesta i potser equivocada opinió, no cometen aquest error. "La bola negra" parla de persones i d'històries d'amor "enterrades sota terra". La seva pel·lícula és, sens dubte, ambiciosa. Potser calculadament ambiciosa. Poc subtil en més d'una ocasió. Però conté les virtuts que ja vam descobrir a "La Mesías", igualment estructurada com una indagació sobre el passat. Sobretot, sap acompanyar l'espectador per escenaris realistes o imaginats, per viatges en el temps, endavant i endarrere, sense perdre el fil i obtenint moments de gran cinema i interpretacions notables de gent que ni tan sols són actors, com en Guitarricadelafuente (per cert, tornarem a trobar aquí Albert Pla i Lola Dueñas), i memorables de noms ja consagrats, com la brillant performance de la Penélope Cruz.
(*) Calia que anés a portar menjar als acampats a La Puerta del Sol?
dissabte, 26 de setembre del 2026
VIVIR LA TIERRA
"Vivir la tierra" (Huo Meng, 2025) és un fresc presumptament autobiogràfic que mostra com vivien els camperols xinesos l'any 1991, entre tradicions medievals i l'arribada d'un progrés que hauria d'implicar la dissolució de la seva forma de vida.
Com altres títols de distinta procedència però intencions similars, el film s'estructura d'acord amb les estacions de l'any i, de manera circular, s'obre i tanca amb un funeral; enmig, un naixement, un casament (no gaire afortunat en un entorn en què les dones xerren molt entre elles però tenen poca cosa a dir davant els homes i l'omnipresent aparell de l'Estat), una mort desafortunada i la mirada d'un nen que viu allunyat dels seus pares que treballen al Sud.
dimecres, 23 de setembre del 2026
EL MULTIMILLONARIO
El personatge del milionari que oculta la seva condició per posar a prova l'interès de la noia ja apareixia a "Cómo casarse con un millonario", i ho torna a fer a "El multimillonario" (George Cukor, 1960). En aquest cas, però, el bilionari (amb b) francès Jean-Marc Clément no pretén inicialment ocultar la seva identitat quan es persona davant la companyia teatral que vol parodiar la seva figura; però el confonen amb un perfecte imitador i ell decideix seguir-los el joc i participar en els assajos per lligar-se la Marilyn Monroe, que canta i balla a la funció (espectacular el primer número en què apareix baixant d'una barra).
El bilionari ha d'aprendre a explicar acudits, a cantar i a ballar, i, com que no serà per diners, contracta als especialistes Milton Berle, Bing Crosby i Gene Kelly. Les seves escenes i les rèpliques del milionari enamorat potser van funcionar com a reclam comercial però resulten patètiques; i, tot i que el patetisme no està renyit amb l'argument, no sembla el francès Yves Montand l'actor més indicat per a un paper tan difícil. Potser s'ho van ensumar la colla d'actors americans que l'havien refusat prèviament (Gregory Peck, per exemple), obligant els productors a buscar un estranger (retocant una mica la introducció al personatge).
Marilyn, aparentment, se sent molt més còmoda en el seu paper, però també va protagonitzar la pel·lícula únicament perquè l'obligava el contracte amb la productora. Sigui com sigui, ella i Montand es van enamorar de veritat, la qual cosa no va agradar gaire a les seves parelles (ambdós eren casats), l'escriptor Arthur Miller (qui havia col·laborat en el guió) i la gran dama del cinema francès Simone Signoret, respectivament.
El film també pretenia introduir al mercat americà el britànic Frankie Vaughan, que canta diversos temes amb la protagonista. Però no va fer gran cosa més als Estats Units i tampoc no consta que el grup Frankie Goes to Hollywood li degui el seu nom. Si més no, els números musicals són el més destacable d'un títol irregular, i potser un parell d'escenes: la confessió del protagonista davant d'un Tony Randall que mereixia més paper, i el final a l'ascensor.
dilluns, 21 de setembre del 2026
PIZZA MOVIES
Ell és un dissenyador que ha renunciat als seus somnis per treballar en una agència. Ella, una periodista cultural i crítica de cinema en hores baixes. Una idea que sembla impossible s'obre camí: muntar una pizzeria delivery en què les pizzes representin pel·lícules conegudes.
"Pizza Movies" (2026) és un treball tan modest com el projecte dels seus personatges, a càrrec d'un director, Carlo Padial, que jo desconeixia i a qui caldrà seguir la pista, perquè el film no tindrà gaire pressupost però va sobrat de bones idees. Sense que resulti pretensiós i en tot moment divertidíssim, és un retrat ferotge de la precarietat en què vivim i una conya al voltant de la intel·lectualitat d'estar per casa. Amb uns adequadíssims Berto Romero i Judit Martín, conté gags absolutament impagables: no em resisteixo a esmentar el sopar a casa d'en Joaquín Reyes o el lliurament d'una pizza en què un rovell d'ou al bell mig vol ser el HAL de "2001".
La demanda de Don Spike Lee (sic) condueix a una seqüència judicial que demostra el bon coneixement dels clàssics de la comèdia americana, i del cinema de Frank Capra en particular. Tot i que "Pizza Movies" troba també les seves arrels en el post-humor practicat pels inefables membres de Vengamonjas i Da Suisa; quasi tots ells apareixen al film, amb menció d'honor per a Miguel Noguera, que és l'advocat de Don Spike Lee. També compareixen Bruna Cusí fent de psiquiatre, Javier Botet convertit en pizzaiolo i, fent de repartidors, crítics de cinema autèntics (vull dir tant en la història com en la realitat).
diumenge, 20 de setembre del 2026
BUS STOP
El plantejament dramàtic de "Río sin retorno" el retrobem ampliat a "Bus Stop" (Joshua Logan, 1956): Marilyn Monroe -Chérie- és una noia amb "un passat" que canta en un club freqüentat per cowboys a Phoenix (Arizona); Don Murray -Beauregard o Bo, com vulgueu- és un jove vaquer que només coneix el bestiar i no ha vist gaires noies, menys encara amb l'aspecte de la cantant.
De fet, el xicot és verge i innocent. Un cowboy més veterà l'acompanya en el seu viatge a la ciutat per participar en un rodeo, i li donarà alguns consells. Però en Bo no entén de cabareteres ni de subtileses i decideix caçar la Chérie con si es tractés d'un dels vedells que atrapa amb el llaç i dur-la en autobús de tornada a Montana. Ella també és de poble, però el seu somni no és un ranxo a Montana sinó més aviat una carrera a Hollywood. En certa manera, és tan innocent com en Bo, però els separa un abisme.
"Bus Stop" funciona com un conte de fades. Un western contemporani que comença com una estranya comèdia i, després del rapte i d'una parada -obligats pel mal temps- al bar de carretera a què el títol fa referència, deriva cap al drama romàntic i, en aquest punt, Marilyn Monroe, ajudada per la seva excepcional fotogènia i uns insospitats recursos potser apresos a l'Actor's Studio, transforma una història no gaire creïble, tot i que ben escrita per George Axelrod a partir d'una obra teatral de William Inge, en un poema d'amor que es resol com molts grans poemes d'amor vistos al cinema: enmig d'un paisatge cobert de neu blanca i resplendent.
Etiquetes:
BUS STOP,
JOSHUA LOGAN
divendres, 18 de setembre del 2026
RÍO SIN RETORNO
Ja des de "Los caballeros las prefieren rubias", l'especialitat de Marilyn Monroe serien les cabareteres o coristes ficades en relacions impossibles, sigui amb un hereu milionari, amb un aristòcrata prussià ("El príncipe y la corista"), amb un músic disfressat de dona o de milionari ("Con faldas y a lo loco"), amb un cowboy inexpert ("Bus Stop") o bé amb un granger vidu, com passa a "Río sin retorno" (1954), insòlit western signat per Otto Preminger, amb buscadors d'or, jugadors tramposos, indis ferotges i un riu difícil de navegar, com anuncia el títol.
Marilyn és la Kay, cantant del saloon en un campament de cercadors d'or, visitat pel protagonista (Robert Mitchum) perquè busca el seu fill a qui han portat des de l'Est. Conèixer la cantant i el pistoler que l'acompanya no li portarà sort al pobre granger, i caldrà que fugi riu avall en companyia de la noia i del fill.
Les escenes dels ràpids, filmades de lluny amb dobles o més de prop amb transparències, no impacten gaire avui dia. Però, en realitat, "Río sin retorno" no va de res d'això. Els indis, els pistolers, no tenen gaire importància. Potser la relació amb el fill té més relleu i permet un final rodó quan el nen es veu obligat a repetir el pecat del seu pare; però la presència del nen també serveix per mostrar a l'espectador que la bella corista podria ser una bona mare, en funció de com acabi l'aventura amb el granger. Les capbussades al riu permetran que Marilyn agafi fred i que Mitchum li hagi de fer una frega i, tot i la manta que evita el contacte directe, la tensió eròtica fa pujar la temperatura de seguida. En un altre moment, el circumspecte protagonista perdrà les formes; però no caldrà una denúncia per abusos i tot acabarà prou bé.
"Río sin retorno" va d'això. De la Marilyn i d'enamorar-se d'ella. Potser totes les seves pel·lícules van d'això.
dijous, 17 de setembre del 2026
CRONOS
El cinema català ha trobat la pedra filosofal que el farà triomfar a les nostres taquilles: les pel·lícules que retraten les desgràcies succeïdes al país.
No puc valorar "Balandrau, viento salvaje" (Fernando Trullols, 2026) perquè vaig desertar a mitja sessió incapaç de saber què passava (en realitat, ja ho sabia; i una de les víctimes no vivia lluny de casa; però la tempesta de neu -lògic, d'altra banda- impedia veure res) i perquè preveia que estaria patint la resta del metratge.
"Cronos" (Fernando González Molina, 2026) és més àgil i, fins i tot, eficaç en el seu vessant de thriller policíac. Mèrit dels actors i d'una posada en escena que mostra allò que cal mostrar. De tota manera, reduir uns fets tan corprenedors i tan inquietants a una lloança del cos dels mossos d'esquadra, els quals, ja em perdonareu, tampoc no ho van tenir tan difícil atès que els terroristes no disposaven de cap pla de fugida llevat del martiri, limita tant el suspens com l'interès del film. Sí, ja ho sé que no tenim respostes, però potser calia especular sobre la transformació d'uns nens més o menys bons minyons en uns assassins sense escrúpols. L'alcaldessa de Ripoll (lloc d'origen dels terroristes) us dirà que són intrínsecament dolents i que cal fotre fora tots els immigrants. I tothom li comprarà el discurs. Però la veritat -o una part de la veritat- restarà oculta rere la tragèdia.
dimarts, 15 de setembre del 2026
LOS CABALLEROS LAS PREFIEREN RUBIAS
Marilyn repetia amb Hawks a "Los caballeros las prefieren rubias" (1953), acompanyada per Jane Russell. El film parteix d'una premissa no gaire diferent de la de "Cómo casarse con un millonario", estrenada el mateix any. La noia vol un home amb diners, que li regali diamants (recordem la famosa cançó, que apareix al film, "Diamonds Are a Girl's Best Friend"). L'amiga, en canvi, és capaç de casar-se per amor... amb un pobre!
Un viatge en transatlàntic posarà a prova la relació entre l'hereu Eisman i Lorelei Lee (Monroe). Però la rossa no és tan ximple com vol aparentar i sabrà defensar la seva elecció més o menys interessada amb arguments inapel·lables i simpatia a prova de naufragis (sentimentals).
dissabte, 12 de setembre del 2026
ME SIENTO REJUVENECER
Direcció de Howard Hawks, llibret a tres mans signat per Ben Hecht, Charles Lederer i I.A.L. Diamond (guionista dels millors films de Billy Wilder), protagonisme de Cary Grant, Ginger Rogers, Charles Coburn i una emergent Marilyn Monroe fent de secretària tan atractiva com inepta. Què podia sortir malament?
No obstant això, els primers compassos de "Me siento rejuvenecer" (1952) semblen correspondre a una comèdia envellida prematurament (curiosa paradoxa atès el títol). La convencional relació entre el científic despistat interpretat per Grant i la seva esposa perfecta (Rogers), amenaçada per un ximpanzé entremaliat i les cuixes de la Monroe, suggereix una mirada conservadora i una mica pueril.
Però l'excusa de l'elixir de l'eterna joventut que vol desenvolupar una empresa de productes químics, més interessada en la rendibilitat de l'invent que en les seves infinites possibilitats, propiciarà un retorn dels protagonistes a la infantesa i, a partir d'aquí, el qüestionament del seu sistema de valors, més un seguit d'escenes força divertides; de manera que l'esperit subversiu de la tradicional comèdia screwball s'acaba imposant.
divendres, 11 de setembre del 2026
REBUILDING
"Rebuilding" (Max Walker-Silverman, 2025) recorda inevitablement "Nomadland", i potser també "The Rider", ambdues de Chloé Zhao. En clau indie i neowestern, presenta el drama d'un cowboy solitari (excel·lent Josh O'Connor) que ho perd tot en un incendi (atenció al missatge ecologista) i ha d'anar a viure a una caravana facilitada pel govern mentre aprofita per refer llaços amb la seva filla, amb qui no ha tingut gaire relació.
Alguns tòpics de l'escena indie, com les anades i vingudes amb furgoneta per les immenses planures americanes, conviuen amb moments més commovedors: la nit de pijames amb enganxada d'estrelles que brillen en la foscor o les tardes al costat de la sempre tancada biblioteca del poble perquè la nena pugui aprofitar-ne el wifi.
dimecres, 9 de setembre del 2026
EL SER QUERIDO
A "El ser querido" (2026), Rodrigo Sorogoyen torna a demostrar la seva capacitat de generar tensió, ara a partir d'una anècdota íntima sobre un pare absent, director de cinema famós, que contracta la seva filla perquè li agrada com actua en les sèries de poca volada que la noia ha pogut protagonitzar. O potser perquè vol refer la relació?
El motiu del cinema dins del cinema permet a Sorogoyen barrejar formats i escenes en blanc i negre. De tota manera, els millors moments del film són també els més senzills; amb permís de la llarga conversa en primeríssim pla-contraplà que precedeix els crèdits i del moment en què intenten rodar una escena en què els actors han de menjar, ens volem referir a les mirades entre pare i filla des de la distància de les terrasses de l'hotel on s'allotgen, o quan el director se la mira mentre es traslladen de camí o de tornada del rodatge i ella escolta música. Tots aquests moments es perdran (com llàgrimes sota la pluja?) i restarà allò que la càmera ha registrat.
No entraré a comparar "El ser querido" amb "Valor sentimental", ja que, tot i la similitud argumental, em semblen dos treballs diferents. Però no puc evitar pensar en el darrer Almodóvar, "Amarga navidad", en què també fan pel·lícules i també viatgen a les Canàries, i jo no em vaig creure res, mentre que ara tot em sembla ben real. I, en fi, no podem obviar les interpretacions senzillament espectaculars de Javier Bardem i Victoria Luengo.
diumenge, 6 de setembre del 2026
MAHLER
Com "Van Gogh", "Mahler" (Ken Russell, 1974) és el biopic d'un artista amb problemes. Però el cinema del britànic està als antípodes del de Pialat.
El compositor, ja malalt i decebut per la infidelitat de la seva jove esposa (a qui menyspreava intel·lectualment, tot sigui dit), viatja en tren en direcció a Viena, després de la seva estada com a director d'orquestra a Nova York. En el trajecte, entre somnis i deliris, repassa la seva trajectòria.
Així, doncs, el caràcter oníric d'alguns d'aquests moments, permet a Russell excessos visuals al ritme de la música del compositor, tendència anunciada en anteriors títols i que assoliria el seu zenit a "Tommy", un any després. Cal reconèixer que la seva experiència hauria de ser útil per als videoclips de la dècada següent.
El moment més recordat (i més indubtablement kitsch) fa referència a la seva condició de jueu i la interessada conversió al cristianisme per poder accedir a la direcció de l'Òpera de Viena i interpretar la música de Wagner sense oposició de la seva vídua Còsima. Veiem a Mahler convertit en un nou Sigfrid sota l'ègida d'una Còsima d'aparença nazi i llavis pintats de negre, en clau de cinema mut primer i final sonor; una aclucada d'ull entre provocadora i cinèfila que resulta pueril, però no tant com la referència a la pel·lícula de Visconti ("Muerte en Venecia") basada igualment en la vida del compositor.
Etiquetes:
KEN RUSSELL,
MAHLER
dissabte, 5 de setembre del 2026
EL NIÑO
L'estil el·líptic del realitzador (*) no ens permet saber amb exactitud quins són els problemes que travessa el matrimoni format per Gérard (Gérard Depardieu) i Sophie (Geraldine Pailhas). Podem endevinar que en Gérard és masclista i faldiller i, tot i que sembla estar molt enamorat de la seva esposa, incapaç d'estimar com cal.
La parella se separa, però els uneix el petit Antoine. És un nen adorable (fill del director), teòric protagonista d'un film titulat precisament "El niño" (o "Le garçu", en l'original francès); tot i que, a mesura que avança l'acció, ens adonem que també el pare és un nen. I, en la part final, en un episodi que transcorre a la França rural i recorda inevitablement "La boca abierta", Gérard visita el seu propi pare moribund i explica que li deien -al pare- "garçu".
Una de les amants d'en Gérard reconeix que la seva exparella (que passarà a ser la nova de la Sophie) la pegava. Però ella ho perdona; allò que no pot perdonar és la hipocresia.
Sembla que sigui el mateix director qui parla. Potser Pialat sempre es retrata a si mateix: un pare que estima devotament la seva filla Suzanne ("A nos amours"), o al petit Antoine; un home que no sap ser diplomàtic ni conciliador, aspre com les seves pel·lícules ho són, violent tal vegada; però sincer per damunt de tot.
(*) Cal advertir, en qualsevol cas, que "El niño", realitzada el 1995, no va poder ser muntada com volia Pialat a causa de la seva fràgil salut. Tenia ja setanta anys i moria el 2003 sense haver tornat a dirigir. "Le garçu" no va tenir el ressò de les seves produccions dels vuitanta, tot i ser un dels films que millor defineixen el seu univers, entranyable i bellíssim malgrat la seva radicalitat formal. No s'havia estrenat al nostre país i és un motiu més per agrair als responsables de Filmin la gentilesa d'oferir l'obra completa d'un director que ha d'estar sí o sí entre els grans del cinema francès (mundial).
dimecres, 2 de setembre del 2026
VAN GOGH
Curiosa paradoxa, els xiulets a Cannes van afavorir la taquilla de "Bajo el sol de Satán", que no és, ni de bon tros, un film per al gran públic. En qualsevol cas, això no impedirà que Maurice Pialat pugui ser considerat un autor "maleït", menys conegut que els seus coetanis de la Nouvelle Vague i amb fama d'antipàtic.
Com quedava clar en el seu discurs al final d'"A nuestros amores", no li queien gaire bé els intel·lectuals, ni la falta de criteri d'alguns espavilats davant l'obra de l'artista. Llavors, va citar Van Gogh i no sembla anecdòtic que acabés dedicant-li una pel·lícula, titulada precisament "Van Gogh", el 1991. És possible que se sentís reflectit en aquell pintor que tenia un germà marxant (en Theo) que no li venia els quadres perquè preferia anar sobre segur amb altres impressionistes.
Però Van Gogh, com tots els personatges de Pialat, era un paio contradictori. Tampoc no s'esforçava gaire a fer-se publicitat ni volia resultar simpàtic. D'altra banda, en un dels diàlegs a càrrec de la cunyada del pintor, de qui potser sempre va estar enamorat, es queixa ella de la postura de l'artista, resignat a ser un mantingut i poc predisposat a treballar, a pesar de la seva teòrica devoció per la classe obrera.
El pintor holandès, de fet, va passar els darrers dies de la seva vida (els que vol mostrar el film) en companyia del doctor Paul Gachet, un burgès de manual, a Auvers-sur-Oise, prop de París, on el metge tenia una segona residència. I, de passada, es va lligar la seva filla, la Marguerite. Cal advertir que el Van Gogh que mostra Pialat no té la mala sort amb les dones del que, per exemple, va interpretar Kirk Douglas a les ordres de Vincente Minnelli. Fa l'amor quan li plau, amb la jove Marguerite (quasi una nena) i amb una prostituta que coneix de les nits boges a París. Totes li ponen, però ell no és feliç. Almenys, no és SEMPRE feliç.
Com en altres pel·lícules, el director mostra com la disbauxa i el plaer conviuen amb la tragèdia. Aquí resulta palmari en la llarga escena al bordell de París, amb balls i molta absenta; la Marguerite demostra tenir força paciència i acaben la nit follant al tren que els retorna a Auvers-sur-Oise; ella sembla molt contenta i afirma en veu alta que la vida pot ser meravellosa. Però en Van Gogh no porta gaire bé la ressaca i, allà mateix, cau en una profunda depressió que precedirà el seu trist i conegut final.
Vull aclarir que "Van Gogh", tot i el destí del protagonista i algunes escenes en què es baralla amb el germà (un altre paio misteriós; i malalt de sífilis, tot i que no s'expliciti al film), no és en absolut una pel·lícula trista; al contrari, és lluminosa, com l'obra del pintor, és molt bella i és, fins i tot, divertida.
diumenge, 30 d’agost del 2026
BAJO EL SOL DE SATÁN
Maurice Pialat dirigeix el 1987 "Bajo el sol de Satán" ("Sous le soleil de Satan"), amb Gérard Depardieu, Sandrine Bonnaire i ell mateix també com a actor. Adapta la primera novel·la de Georges Bernanos, que s'assembla bastant a les posteriors "Le journal d'un curé de campagne" i "Mouchette", portades al cinema per Bresson el 1951 i el 1967, respectivament.
Tot i allunyar-se de la contemporaneïtat dels seus llargmetratges precedents, Pialat porta l'univers de l'escriptor al seu terreny.
La Mouchette de "Sous le soleil de Satan" (Bonnaire) manté relacions sexuals amb homes madurs que no li convenen. Mentrestant, el capellà Donissan (Depardieu) explica al seu degà (Pialat) la desesperació que sent a causa de la preeminència del pecat al seu voltant, realitat que no pot obviar per l'obligació de confessar els parroquians.
Com tants altres personatges de Pialat, Donisson s'expressa sovint a través de la violència, tot i que, en aquest cas, l'exerceix sobre si mateix, flagel·lant-se o mortificant-se de mil maneres. També, però, sap castigar amb les paraules; i la seva reprimenda a la Mouchette tindrà conseqüències terribles.
El capellà no sap si és Déu o el Diable qui l'inspira. El segon se li apareix enmig d'una nit en què es perd viatjant a un poble del costat i té al·lucinacions i revelacions, a la manera de l'apòstol Pau de Tars.
La dualitat, un assumpte molt present en l'obra de Pialat, fonamenta l'angoixa de Donissan, qui pot indistintament ser homicida i salvador, boig i sant venerat pels seus parroquians.
"Bajo el sol de Satán" va rebre la Palma d'Or a Cannes en una edició en què competia amb títols tan celebrats com "Ojos negros", de Mikhalkov o "El cielo sobre Berlín", de Wenders. Els xiulets del públic quan va sortir a recollir el premi li van fer dir "Si no m'estimeu, jo tampoc a vosaltres".
divendres, 28 d’agost del 2026
TRULY NAKED
"Truly Naked", dirigida el 2026 per Muriel d'Ansembourg, és una curiosa pel·lícula que narra una tendra història d'amor adolescent amb la particularitat que el noi, un tímid estudiant d'institut, dedica les estones lliures a col·laborar amb el seu pare en l'empresa familiar; la qual cosa no seria pas dolenta si no fos perquè el negoci consisteix en la producció de porno hardcore per a internet.
El film destaca (bastant de primera mà, ja que una de les actrius és una estrella del gènere) el masclisme inherent. Però la denúncia no impedeix una mirada afectuosa sobre tots els personatges.
dimecres, 26 d’agost del 2026
LAPÖNIA
Reconec el meu desconeixement previ de l'obra de David Serrano com a director. Com a guionista, tampoc no conec tot el seu treball, però, almenys, he vist "El otro lado de la cama" i la seva seqüela (vam comentar-les no fa gaire), i també "El pregón", comèdia de Dani de la Orden amb Berto Romero i Andreu Buenafuente que vaig reivindicar al bloc.
"Lapönia" (2026) evidencia el seu origen teatral, però Serrano, ara només en funcions de realitzador, sap ser elegant sense complicar-se la vida i treu tot el profit d'un text simpàtic -sobretot, en els primers compassos- al voltant de les desavinences entre dues germanes reunides a la Lapònia del títol (Rovaniemi, presumpta llar del Pare Noel), on viu una d'elles casada amb un finlandès insuportablement pedant.
Notables treballs de Natalia Verbeke, Ángela Cervantes, Julián López (demostra que sap ser bon actor de comèdia i drama, més enllà de les seves inoblidables performances amb la colla de Muchachada Nui) i el noruec Vebjorn Enger, tot un descobriment.
dilluns, 24 d’agost del 2026
RESURRECTION
"Resurrection" (Bi Gan, 2025) no és gaire diferent de "Largo viaje hacia la noche". També és críptica, hipnòtica, virtuosa, a estones desconcertant. I, com aquella, ens parla dels somnis (prohibits en el món distòpic anunciat en els rètols que obren la funció) i llur relació amb el cinema. Les referències al cinema mut, l'expressionisme alemany i el "Regador regado" (realitzada el 1895 per Louis Lumière, és considerada la primera pel·lícula amb argument) són prou òbvies en el primer dels sis capítols en què es divideix la narració sobre el somni de cent anys del "delirant".
Els restants episodis, aparentment, també remeten a altres gèneres o estils cinematogràfics, tot i que cal agrair-li al company de cinefília l'aclariment, en la seva ressenya sobre aquest títol, que els capítols també fan referència als sis sentits del pensament budista (vista, oïda, olfacte, gust, tacte, ment); sabut això, puc entendre una mica de què va "Resurrection", si és que va d'alguna cosa i no es limita a ser una nova exhibició de l'innegable talent visual del realitzador xinès i el seu director de fotografia Dong Jingsong, que tanquen el periple oníric amb un pla-seqüència tant o més espectacular que el del llargmetratge precedent.
Etiquetes:
BI GAN,
RESURRECTION
dissabte, 22 d’agost del 2026
WOLFGANG
Una pel·lícula sobre un nen superdotat i autista de qui, després de la mort de la mare, ha de fer-se'n càrrec un pare actor que no sembla la persona més adequada. Què voleu que us digui? Amb un argument tan procliu al tòpic, confesso que em feia molta mandra acostar-me a "Wolfgang" (2025), que és el nom del nen perquè vol ser pianista.
Finalment, m'he decidit a veure-la perquè està dirigida per Javier Ruiz Caldera, un realitzador no especialment brillant però que ha aconseguit resultats més o menys dignes en el difícil terreny de la comèdia, tot i que la minisèrie "El otro lado" (2023), un híbrid entre el drama, la sàtira i el terror paranormal, protagonitzada per Berto Romero i Andreu Buenafuente, la vaig trobar regular.
Com temia, "Wolfgang" no defuig cap dels tòpics: les manies del nen autista com a origen de tots els gags, un gir dramàtic més o menys previsible a mitja pel·lícula i un final també previsible. Sigui com sigui, el realitzador manté un to sàviament discret, quasi elegant, que alleugereix les mancances del guió (adaptació d'una novel·la de Laia Aguilar); i Miki Esparbé interpreta el sofert progenitor sense estridències ni caricatures, atorgant credibilitat al seu personatge i, de passada, a la història.
dijous, 20 d’agost del 2026
POLICE
Després de la magistral "A nuestros amores", Maurice Pialat sembla endinsar-se en el cinema de gènere amb "Police" (1985), protagonitzada per Gérard Depardieu; a primera vista, un polar amb totes les de la llei, mai millor dit.
L'inspector Mangin és un policia vidu a qui li passa el mateix que a molts personatges de les pel·lícules de Pialat: que acaben la paciència i comencen a repartir llenya. Tampoc no és d'estranyar atesos els interminables interrogatoris que no condueixen enlloc. L'estil naturalista de Pialat emfatitza la rutina a la comissaria.
La frontera entre servidors de la llei i delinqüents és molt porosa. L'advocat dels tunisians traficants de droga esmorza amb ells; i també es fica al llit amb la Noria (Sophie Marceau), nòvia i còmplice d'un dels malfactors que té tancat a la presó; i també és amic d'en Mangin, malgrat es dediqui a treure al carrer els clients que el policia engarjola. Mangin fa l'amor amb la prostituta Lydie (nova col·laboració de Sandrine Bonnaire amb el director) després d'arrestar el seu proxeneta.
La seductora Noria també ensarrona l'inspector, clarament necessitat d'amor, la qual cosa (i el robatori de dos milions de francs en diners i droga) condueix a una situació molt perillosa. Pialat ho resol fidel al seu estil i el film acaba com ho feia "A nuestros amores", amb la imatge congelada del rostre del protagonista, interrogant-se sobre un futur incert.
Una figura d'estil que també remet al cèlebre final de "Los 400 golpes", de François Truffaut, valedor de Pialat com vam explicar al post de "La infancia desnuda". Truffaut havia mort un any abans de l'estrena de "Police" i el film li ret un petit homenatge mostrant el seu rostre a la portada d'una revista en un quiosc.
Etiquetes:
MAURICE PIALAT,
POLICE
dilluns, 17 d’agost del 2026
A NUESTROS AMORES
La voluble Suzanne d'"A nuestros amores", dirigida per Maurice Pialat el 1983, s'assembla bastant a una de les protagonistes de la més coral "Aprueba primero": no estudia gaire, folla molt, rep bufetades de sa mare (i de son germà, i alguna de son pare) i es casa sense gaire entusiasme.
El realitzador apareix també com a actor, en el paper del pare de la protagonista, potser l'única persona que se l'estima i la comprèn de veritat. Personatge i director estan enamorats d'una meravellosa Sandrine Bonnaire, i la joveníssima actriu (quinze anys) encisa la càmera sense cap dificultat, fins i tot quan apareix d'esquena sobre la proa del vaixell en l'escena dels títols, amb música de Henry Purcell.
Caldrà que descobrim el perquè de la promiscuïtat de la Suzanne (o no), que fa l'amor amb tothom menys amb el xicot de qui afirma estar enamorada. La resposta -si n'hi ha- pot tenir a veure amb el relatiu pessimisme que presideix l'obra del director; i dic "relatiu" perquè no deu ser tan pessimista algú que parla sempre de l'amor en les seves pel·lícules. Sigui com sigui, la noia li dirà a un dels seus amants que "és molt lúcida", com si això fos una condemna; i ell li diu que una estona abans -mentre feien l'amor- no semblava gaire lúcida; però aquest és el drama de la Suzanne: només és feliç quan fa l'amor. I el seu pare, que, quan era petita, tenia por que la segrestessin de tan maca, li dirà que ella pot creure que és capaç d'estimar però no tothom pot estimar. I l'home és tan lúcid com ella, com demostra en l'escena en què torna a casa i diu quatre o cinc veritats a una colla d'hipòcrites que són (eren) la seva família. En la mateixa escena (magnífica) cita Van Gogh (més tard, Pialat dirigiria un film sobre el pintor), quan va dir que "la tristesa durarà sempre", i especula sobre si les paraules de l'artista no anaven referides a ell mateix sinó a la resta de la gent, que no podia entendre la bellesa.
"A nuestros amores", com quasi tots els títols de Pialat, no és un film fàcil. Però és molt bell. I, en certa manera, també és molt trist i molt lúcid; i un cim del cinema francès, i potser l'obra mestra de l'autor.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)














































