LA BOLA NEGRA

La campanya publicitària al voltant de "La bola negra" ha tingut com a conseqüència un èxit de taquilla aclaparador, que va acompanyat de crítiques majoritàriament positives, algunes de ditiràmbiques. 

Però, com passa amb els vots particulars que acompanyen algunes sentències, les crítiques negatives, que també n'hi ha, aporten curiosos punts de vista. 

Les que he pogut llegir es basen més en qüestions de fons que de forma. En algun cas, m'han semblat excessives i poc afortunades, com una que acusa els Javis de "blanquejar el feixisme" i d'utilitzar des de la primera seqüència símbols falangistes, com quan el protagonista s'emparra ajudant-se d'unes fletxes. 

A veure: l'home, que gens casualment s'anomena Sebastián, s'enfila, enmig de les ruïnes d'una església, sobre una estàtua que, clarament, representa la figura del sant del mateix nom, soldat romà que fou martiritzat, la figura assagetada del qual, popularitzada pels pintors renaixentistes, constitueix una icona gai. En les escenes que segueixen, en Sebastián esdevé soldat de l'exèrcit franquista i la part central d'un film que reuneix tres històries ens parlarà de la seva conversió, no exactament al cristianisme. 

Una altra crítica al film, en la mateixa línia, l'acusa d'eludir sota una lluentor formal evident una consideració profunda sobre les ferides de la Guerra Civil i tot això de la memòria històrica, pecat encara més greu si tenim en compte que "La bola negra" parla de Federico García Lorca i el seu llegat.

Potser sí, però ho prefereixo al cas invers de qui, precisament, és mentor i publicista d'Ambrossi i Calvo: en Pedro Almodóvar, obsessionat a capitanejar una esquerra nacional en hores molt baixes (*), que converteix les seves darreres pel·lícules en lliçons i d'aquesta manera arruïna les històries individuals. 

Els Javis, en la meva modesta i potser equivocada opinió, no cometen aquest error. "La bola negra" parla de persones i d'històries d'amor "enterrades sota terra". La seva pel·lícula és, sens dubte, ambiciosa. Potser calculadament ambiciosa. Poc subtil en més d'una ocasió. Però conté les virtuts que ja vam descobrir a "La Mesías", igualment estructurada com una indagació sobre el passat. Sobretot, sap acompanyar l'espectador per escenaris realistes o imaginats, per viatges en el temps, endavant i endarrere, sense perdre el fil i obtenint moments de gran cinema i interpretacions notables de gent que ni tan sols són actors, com en Guitarricadelafuente (per cert, tornarem a trobar aquí Albert Pla i Lola Dueñas), i memorables de noms ja consagrats, com la brillant performance de la Penélope Cruz.

(*) Calia que anés a portar menjar als acampats a La Puerta del Sol?

VIVIR LA TIERRA

"Vivir la tierra" (Huo Meng, 2025) és un fresc presumptament autobiogràfic que mostra com vivien els camperols xinesos l'any 1991, entre tradicions medievals i l'arribada d'un progrés que hauria d'implicar la dissolució de la seva forma de vida. 

Com altres títols de distinta procedència però intencions similars, el film s'estructura d'acord amb les estacions de l'any i, de manera circular, s'obre i tanca amb un funeral; enmig, un naixement, un casament (no gaire afortunat en un entorn en què les dones xerren molt entre elles però tenen poca cosa a dir davant els homes i l'omnipresent aparell de l'Estat), una mort desafortunada i la mirada d'un nen que viu allunyat dels seus pares que treballen al Sud.

EL MULTIMILLONARIO

El personatge del milionari que oculta la seva condició per posar a prova l'interès de la noia ja apareixia a "Cómo casarse con un millonario", i ho torna a fer a "El multimillonario" (George Cukor, 1960). En aquest cas, però, el bilionari (amb b) francès Jean-Marc Clément no pretén inicialment ocultar la seva identitat quan es persona davant la companyia teatral que vol parodiar la seva figura; però el confonen amb un perfecte imitador i ell decideix seguir-los el joc i participar en els assajos per lligar-se la Marilyn Monroe, que canta i balla a la funció (espectacular el primer número en què apareix baixant d'una barra). 

El bilionari ha d'aprendre a explicar acudits, a cantar i a ballar, i, com que no serà per diners, contracta als especialistes Milton Berle, Bing Crosby i Gene Kelly. Les seves escenes i les rèpliques del milionari enamorat potser van funcionar com a reclam comercial però resulten patètiques; i, tot i que el patetisme no està renyit amb l'argument, no sembla el francès Yves Montand l'actor més indicat per a un paper tan difícil. Potser s'ho van ensumar la colla d'actors americans que l'havien refusat prèviament (Gregory Peck, per exemple), obligant els productors a buscar un estranger (retocant una mica la introducció al personatge). 

Marilyn, aparentment, se sent molt més còmoda en el seu paper, però també va protagonitzar la pel·lícula únicament perquè l'obligava el contracte amb la productora. Sigui com sigui, ella i Montand es van enamorar de veritat, la qual cosa no va agradar gaire a les seves parelles (ambdós eren casats), l'escriptor Arthur Miller (qui havia col·laborat en el guió) i la gran dama del cinema francès Simone Signoret, respectivament. 

El film també pretenia introduir al mercat americà el britànic Frankie Vaughan, que canta diversos temes amb la protagonista. Però no va fer gran cosa més als Estats Units i tampoc no consta que el grup Frankie Goes to Hollywood li degui el seu nom. Si més no, els números musicals són el més destacable d'un títol irregular, i potser un parell d'escenes: la confessió del protagonista davant d'un Tony Randall que mereixia més paper, i el final a l'ascensor.

PIZZA MOVIES

Ell és un dissenyador que ha renunciat als seus somnis per treballar en una agència. Ella, una periodista cultural i crítica de cinema en hores baixes. Una idea que sembla impossible s'obre camí: muntar una pizzeria delivery en què les pizzes representin pel·lícules conegudes. 

"Pizza Movies" (2026) és un treball tan modest com el projecte dels seus personatges, a càrrec d'un director, Carlo Padial, que jo desconeixia i a qui caldrà seguir la pista, perquè el film no tindrà gaire pressupost però va sobrat de bones idees. Sense que resulti pretensiós i en tot moment divertidíssim, és un retrat ferotge de la precarietat en què vivim i una conya al voltant de la intel·lectualitat d'estar per casa. Amb uns adequadíssims Berto Romero i Judit Martín, conté gags absolutament impagables: no em resisteixo a esmentar el sopar a casa d'en Joaquín Reyes o el lliurament d'una pizza en què un rovell d'ou al bell mig vol ser el HAL de "2001". 

La demanda de Don Spike Lee (sic) condueix a una seqüència judicial que demostra el bon coneixement dels clàssics de la comèdia americana, i del cinema de Frank Capra en particular. Tot i que "Pizza Movies" troba també les seves arrels en el post-humor practicat pels inefables membres de Vengamonjas i Da Suisa; quasi tots ells apareixen al film, amb menció d'honor per a Miguel Noguera, que és l'advocat de Don Spike Lee. També compareixen Bruna Cusí fent de psiquiatre, Javier Botet convertit en pizzaiolo i, fent de repartidors, crítics de cinema autèntics (vull dir tant en la història com en la realitat).

BUS STOP

El plantejament dramàtic de "Río sin retorno" el retrobem ampliat a "Bus Stop" (Joshua Logan, 1956): Marilyn Monroe -Chérie- és una noia amb "un passat" que canta en un club freqüentat per cowboys a Phoenix (Arizona); Don Murray -Beauregard o Bo, com vulgueu- és un jove vaquer que només coneix el bestiar i no ha vist gaires noies, menys encara amb l'aspecte de la cantant. 

De fet, el xicot és verge i innocent. Un cowboy més veterà l'acompanya en el seu viatge a la ciutat per participar en un rodeo, i li donarà alguns consells. Però en Bo no entén de cabareteres ni de subtileses i decideix caçar la Chérie con si es tractés d'un dels vedells que atrapa amb el llaç i dur-la en autobús de tornada a Montana. Ella també és de poble, però el seu somni no és un ranxo a Montana sinó més aviat una carrera a Hollywood. En certa manera, és tan innocent com en Bo, però els separa un abisme. 

"Bus Stop" funciona com un conte de fades. Un western contemporani que comença com una estranya comèdia i, després del rapte i d'una parada -obligats pel mal temps- al bar de carretera a què el títol fa referència, deriva cap al drama romàntic i, en aquest punt, Marilyn Monroe, ajudada per la seva excepcional fotogènia i uns insospitats recursos potser apresos a l'Actor's Studio, transforma una història no gaire creïble, tot i que ben escrita per George Axelrod a partir d'una obra teatral de William Inge, en un poema d'amor que es resol com molts grans poemes d'amor vistos al cinema: enmig d'un paisatge cobert de neu blanca i resplendent.

RÍO SIN RETORNO

Ja des de "Los caballeros las prefieren rubias", l'especialitat de Marilyn Monroe serien les cabareteres o coristes ficades en relacions impossibles, sigui amb un hereu milionari, amb un aristòcrata prussià ("El príncipe y la corista"), amb un músic disfressat de dona o de milionari ("Con faldas y a lo loco"), amb un cowboy inexpert ("Bus Stop") o bé amb un granger vidu, com passa a "Río sin retorno" (1954), insòlit western signat per Otto Preminger, amb buscadors d'or, jugadors tramposos, indis ferotges i un riu difícil de navegar, com anuncia el títol. 

Marilyn és la Kay, cantant del saloon en un campament de cercadors d'or, visitat pel protagonista (Robert Mitchum) perquè busca el seu fill a qui han portat des de l'Est. Conèixer la cantant i el pistoler que l'acompanya no li portarà sort al pobre granger, i caldrà que fugi riu avall en companyia de la noia i del fill. 

Les escenes dels ràpids, filmades de lluny amb dobles o més de prop amb transparències, no impacten gaire avui dia. Però, en realitat, "Río sin retorno" no va de res d'això. Els indis, els pistolers, no tenen gaire importància. Potser la relació amb el fill té més relleu i permet un final rodó quan el nen es veu obligat a repetir el pecat del seu pare; però la presència del nen també serveix per mostrar a l'espectador que la bella corista podria ser una bona mare, en funció de com acabi l'aventura amb el granger. Les capbussades al riu permetran que Marilyn agafi fred i que Mitchum li hagi de fer una frega i, tot i la manta que evita el contacte directe, la tensió eròtica fa pujar la temperatura de seguida. En un altre moment, el circumspecte protagonista perdrà les formes; però no caldrà una denúncia per abusos i tot acabarà prou bé. 

"Río sin retorno" va d'això. De la Marilyn i d'enamorar-se d'ella. Potser totes les seves pel·lícules van d'això.

CRONOS

El cinema català ha trobat la pedra filosofal que el farà triomfar a les nostres taquilles: les pel·lícules que retraten les desgràcies succeïdes al país. 

No puc valorar "Balandrau, viento salvaje" (Fernando Trullols, 2026) perquè vaig desertar a mitja sessió incapaç de saber què passava (en realitat, ja ho sabia; i una de les víctimes no vivia lluny de casa; però la tempesta de neu -lògic, d'altra banda- impedia veure res) i perquè preveia que estaria patint la resta del metratge. 

"Cronos" (Fernando González Molina, 2026) és més àgil i, fins i tot, eficaç en el seu vessant de thriller policíac. Mèrit dels actors i d'una posada en escena que mostra allò que cal mostrar. De tota manera, reduir uns fets tan corprenedors i tan inquietants a una lloança del cos dels mossos d'esquadra, els quals, ja em perdonareu, tampoc no ho van tenir tan difícil atès que els terroristes no disposaven de cap pla de fugida llevat del martiri, limita tant el suspens com l'interès del film. Sí, ja ho sé que no tenim respostes, però potser calia especular sobre la transformació d'uns nens més o menys bons minyons en uns assassins sense escrúpols. L'alcaldessa de Ripoll (lloc d'origen dels terroristes) us dirà que són intrínsecament dolents i que cal fotre fora tots els immigrants. I tothom li comprarà el discurs. Però la veritat -o una part de la veritat- restarà oculta rere la tragèdia.

LOS CABALLEROS LAS PREFIEREN RUBIAS

Marilyn repetia amb Hawks a "Los caballeros las prefieren rubias" (1953), acompanyada per Jane Russell. El film parteix d'una premissa no gaire diferent de la de "Cómo casarse con un millonario", estrenada el mateix any. La noia vol un home amb diners, que li regali diamants (recordem la famosa cançó, que apareix al film, "Diamonds Are a Girl's Best Friend"). L'amiga, en canvi, és capaç de casar-se per amor... amb un pobre! 

Un viatge en transatlàntic posarà a prova la relació entre l'hereu Eisman i Lorelei Lee (Monroe). Però la rossa no és tan ximple com vol aparentar i sabrà defensar la seva elecció més o menys interessada amb arguments inapel·lables i simpatia a prova de naufragis (sentimentals).

ME SIENTO REJUVENECER

Direcció de Howard Hawks, llibret a tres mans signat per Ben Hecht, Charles Lederer i I.A.L. Diamond (guionista dels millors films de Billy Wilder), protagonisme de Cary Grant, Ginger Rogers, Charles Coburn i una emergent Marilyn Monroe fent de secretària tan atractiva com inepta. Què podia sortir malament? 

No obstant això, els primers compassos de "Me siento rejuvenecer" (1952) semblen correspondre a una comèdia envellida prematurament (curiosa paradoxa atès el títol). La convencional relació entre el científic despistat interpretat per Grant i la seva esposa perfecta (Rogers), amenaçada per un ximpanzé entremaliat i les cuixes de la Monroe, suggereix una mirada conservadora i una mica pueril. 

Però l'excusa de l'elixir de l'eterna joventut que vol desenvolupar una empresa de productes químics, més interessada en la rendibilitat de l'invent que en les seves infinites possibilitats, propiciarà un retorn dels protagonistes a la infantesa i, a partir d'aquí, el qüestionament del seu sistema de valors, més un seguit d'escenes força divertides; de manera que l'esperit subversiu de la tradicional comèdia screwball s'acaba imposant.

REBUILDING

"Rebuilding" (Max Walker-Silverman, 2025) recorda inevitablement "Nomadland", i potser també "The Rider", ambdues de Chloé Zhao. En clau indie i neowestern, presenta el drama d'un cowboy solitari (excel·lent Josh O'Connor) que ho perd tot en un incendi (atenció al missatge ecologista) i ha d'anar a viure a una caravana facilitada pel govern mentre aprofita per refer llaços amb la seva filla, amb qui no ha tingut gaire relació. 

Alguns tòpics de l'escena indie, com les anades i vingudes amb furgoneta per les immenses planures americanes, conviuen amb moments més commovedors: la nit de pijames amb enganxada d'estrelles que brillen en la foscor o les tardes al costat de la sempre tancada biblioteca del poble perquè la nena pugui aprofitar-ne el wifi.

EL SER QUERIDO

A "El ser querido" (2026), Rodrigo Sorogoyen torna a demostrar la seva capacitat de generar tensió, ara a partir d'una anècdota íntima sobre un pare absent, director de cinema famós, que contracta la seva filla perquè li agrada com actua en les sèries de poca volada que la noia ha pogut protagonitzar. O potser perquè vol refer la relació? 

El motiu del cinema dins del cinema permet a Sorogoyen barrejar formats i escenes en blanc i negre. De tota manera, els millors moments del film són també els més senzills; amb permís de la llarga conversa en primeríssim pla-contraplà que precedeix els crèdits i del moment en què intenten rodar una escena en què els actors han de menjar, ens volem referir a les mirades entre pare i filla des de la distància de les terrasses de l'hotel on s'allotgen, o quan el director se la mira mentre es traslladen de camí o de tornada del rodatge i ella escolta música. Tots aquests moments es perdran (com llàgrimes sota la pluja?) i restarà allò que la càmera ha registrat. 

No entraré a comparar "El ser querido" amb "Valor sentimental", ja que, tot i la similitud argumental, em semblen dos treballs diferents. Però no puc evitar pensar en el darrer Almodóvar, "Amarga navidad", en què també fan pel·lícules i també viatgen a les Canàries, i jo no em vaig creure res, mentre que ara tot em sembla ben real. I, en fi, no podem obviar les interpretacions senzillament espectaculars de Javier Bardem i Victoria Luengo.

MAHLER

Com "Van Gogh", "Mahler" (Ken Russell, 1974) és el biopic d'un artista amb problemes. Però el cinema del britànic està als antípodes del de Pialat. 

El compositor, ja malalt i decebut per la infidelitat de la seva jove esposa (a qui menyspreava intel·lectualment, tot sigui dit), viatja en tren en direcció a Viena, després de la seva estada com a director d'orquestra a Nova York. En el trajecte, entre somnis i deliris, repassa la seva trajectòria. 

Així, doncs, el caràcter oníric d'alguns d'aquests moments, permet a Russell excessos visuals al ritme de la música del compositor, tendència anunciada en anteriors títols i que assoliria el seu zenit a "Tommy", un any després. Cal reconèixer que la seva experiència hauria de ser útil per als videoclips de la dècada següent. 

El moment més recordat (i més indubtablement kitsch) fa referència a la seva condició de jueu i la interessada conversió al cristianisme per poder accedir a la direcció de l'Òpera de Viena i interpretar la música de Wagner sense oposició de la seva vídua Còsima. Veiem a Mahler convertit en un nou Sigfrid sota l'ègida d'una Còsima d'aparença nazi i llavis pintats de negre, en clau de cinema mut primer i final sonor; una aclucada d'ull entre provocadora i cinèfila que resulta pueril, però no tant com la referència a la pel·lícula de Visconti ("Muerte en Venecia") basada igualment en la vida del compositor.

EL NIÑO

L'estil el·líptic del realitzador (*) no ens permet saber amb exactitud quins són els problemes que travessa el matrimoni format per Gérard (Gérard Depardieu) i Sophie (Geraldine Pailhas). Podem endevinar que en Gérard és masclista i faldiller i, tot i que sembla estar molt enamorat de la seva esposa, incapaç d'estimar com cal.

La parella se separa, però els uneix el petit Antoine. És un nen adorable (fill del director), teòric protagonista d'un film titulat precisament "El niño" (o "Le garçu", en l'original francès); tot i que, a mesura que avança l'acció, ens adonem que també el pare és un nen. I, en la part final, en un episodi que transcorre a la França rural i recorda inevitablement "La boca abierta", Gérard visita el seu propi pare moribund i explica que li deien -al pare- "garçu". 

Una de les amants d'en Gérard reconeix que la seva exparella (que passarà a ser la nova de la Sophie) la pegava. Però ella ho perdona; allò que no pot perdonar és la hipocresia. 

Sembla que sigui el mateix director qui parla. Potser Pialat sempre es retrata a si mateix: un pare que estima devotament la seva filla Suzanne ("A nos amours"), o al petit Antoine; un home que no sap ser diplomàtic ni conciliador, aspre com les seves pel·lícules ho són, violent tal vegada; però sincer per damunt de tot. 

(*) Cal advertir, en qualsevol cas, que "El niño", realitzada el 1995, no va poder ser muntada com volia Pialat a causa de la seva fràgil salut. Tenia ja setanta anys i moria el 2003 sense haver tornat a dirigir. "Le garçu" no va tenir el ressò de les seves produccions dels vuitanta, tot i ser un dels films que millor defineixen el seu univers, entranyable i bellíssim malgrat la seva radicalitat formal. No s'havia estrenat al nostre país i és un motiu més per agrair als responsables de Filmin la gentilesa d'oferir l'obra completa d'un director que ha d'estar sí o sí entre els grans del cinema francès (mundial).

VAN GOGH

Curiosa paradoxa, els xiulets a Cannes van afavorir la taquilla de "Bajo el sol de Satán", que no és, ni de bon tros, un film per al gran públic. En qualsevol cas, això no impedirà que Maurice Pialat pugui ser considerat un autor "maleït", menys conegut que els seus coetanis de la Nouvelle Vague i amb fama d'antipàtic. 

Com quedava clar en el seu discurs al final d'"A nuestros amores", no li queien gaire bé els intel·lectuals, ni la falta de criteri d'alguns espavilats davant l'obra de l'artista. Llavors, va citar Van Gogh i no sembla anecdòtic que acabés dedicant-li una pel·lícula, titulada precisament "Van Gogh", el 1991. És possible que se sentís reflectit en aquell pintor que tenia un germà marxant (en Theo) que no li venia els quadres perquè preferia anar sobre segur amb altres impressionistes. 

Però Van Gogh, com tots els personatges de Pialat, era un paio contradictori. Tampoc no s'esforçava gaire a fer-se publicitat ni volia resultar simpàtic. D'altra banda, en un dels diàlegs a càrrec de la cunyada del pintor, de qui potser sempre va estar enamorat, es queixa ella de la postura de l'artista, resignat a ser un mantingut i poc predisposat a treballar, a pesar de la seva teòrica devoció per la classe obrera. 

El pintor holandès, de fet, va passar els darrers dies de la seva vida (els que vol mostrar el film) en companyia del doctor Paul Gachet, un burgès de manual, a Auvers-sur-Oise, prop de París, on el metge tenia una segona residència. I, de passada, es va lligar la seva filla, la Marguerite. Cal advertir que el Van Gogh que mostra Pialat no té la mala sort amb les dones del que, per exemple, va interpretar Kirk Douglas a les ordres de Vincente Minnelli. Fa l'amor quan li plau, amb la jove Marguerite (quasi una nena) i amb una prostituta que coneix de les nits boges a París. Totes li ponen, però ell no és feliç. Almenys, no és SEMPRE feliç. 

Com en altres pel·lícules, el director mostra com la disbauxa i el plaer conviuen amb la tragèdia. Aquí resulta palmari en la llarga escena al bordell de París, amb balls i molta absenta; la Marguerite demostra tenir força paciència i acaben la nit follant al tren que els retorna a Auvers-sur-Oise; ella sembla molt contenta i afirma en veu alta que la vida pot ser meravellosa. Però en Van Gogh no porta gaire bé la ressaca i, allà mateix, cau en una profunda depressió que precedirà el seu trist i conegut final. 

Vull aclarir que "Van Gogh", tot i el destí del protagonista i algunes escenes en què es baralla amb el germà (un altre paio misteriós; i malalt de sífilis, tot i que no s'expliciti al film), no és en absolut una pel·lícula trista; al contrari, és lluminosa, com l'obra del pintor, és molt bella i és, fins i tot, divertida.

BAJO EL SOL DE SATÁN

Maurice Pialat dirigeix el 1987 "Bajo el sol de Satán" ("Sous le soleil de Satan"), amb Gérard Depardieu, Sandrine Bonnaire i ell mateix també com a actor. Adapta la primera novel·la de Georges Bernanos, que s'assembla bastant a les posteriors "Le journal d'un curé de campagne" i "Mouchette", portades al cinema per Bresson el 1951 i el 1967, respectivament. 

Tot i allunyar-se de la contemporaneïtat dels seus llargmetratges precedents, Pialat porta l'univers de l'escriptor al seu terreny. 

La Mouchette de "Sous le soleil de Satan" (Bonnaire) manté relacions sexuals amb homes madurs que no li convenen. Mentrestant, el capellà Donissan (Depardieu) explica al seu degà (Pialat) la desesperació que sent a causa de la preeminència del pecat al seu voltant, realitat que no pot obviar per l'obligació de confessar els parroquians. 

Com tants altres personatges de Pialat, Donisson s'expressa sovint a través de la violència, tot i que, en aquest cas, l'exerceix sobre si mateix, flagel·lant-se o mortificant-se de mil maneres. També, però, sap castigar amb les paraules; i la seva reprimenda a la Mouchette tindrà conseqüències terribles. 

El capellà no sap si és Déu o el Diable qui l'inspira. El segon se li apareix enmig d'una nit en què es perd viatjant a un poble del costat i té al·lucinacions i revelacions, a la manera de l'apòstol Pau de Tars.

La dualitat, un assumpte molt present en l'obra de Pialat, fonamenta l'angoixa de Donissan, qui pot indistintament ser homicida i salvador, boig i sant venerat pels seus parroquians. 

"Bajo el sol de Satán" va rebre la Palma d'Or a Cannes en una edició en què competia amb títols tan celebrats com "Ojos negros", de Mikhalkov o "El cielo sobre Berlín", de Wenders. Els xiulets del públic quan va sortir a recollir el premi li van fer dir "Si no m'estimeu, jo tampoc a vosaltres".

TRULY NAKED

"Truly Naked", dirigida el 2026 per Muriel d'Ansembourg, és una curiosa pel·lícula que narra una tendra història d'amor adolescent amb la particularitat que el noi, un tímid estudiant d'institut, dedica les estones lliures a col·laborar amb el seu pare en l'empresa familiar; la qual cosa no seria pas dolenta si no fos perquè el negoci consisteix en la producció de porno hardcore per a internet. 

El film destaca (bastant de primera mà, ja que una de les actrius és una estrella del gènere) el masclisme inherent. Però la denúncia no impedeix una mirada afectuosa sobre tots els personatges.

LAPÖNIA

Reconec el meu desconeixement previ de l'obra de David Serrano com a director. Com a guionista, tampoc no conec tot el seu treball, però, almenys, he vist "El otro lado de la cama" i la seva seqüela (vam comentar-les no fa gaire), i també "El pregón", comèdia de Dani de la Orden amb Berto Romero i Andreu Buenafuente que vaig reivindicar al bloc. 

"Lapönia" (2026) evidencia el seu origen teatral, però Serrano, ara només en funcions de realitzador, sap ser elegant sense complicar-se la vida i treu tot el profit d'un text simpàtic -sobretot, en els primers compassos- al voltant de les desavinences entre dues germanes reunides a la Lapònia del títol (Rovaniemi, presumpta llar del Pare Noel), on viu una d'elles casada amb un finlandès insuportablement pedant. 

Notables treballs de Natalia Verbeke, Ángela Cervantes, Julián López (demostra que sap ser bon actor de comèdia i drama, més enllà de les seves inoblidables performances amb la colla de Muchachada Nui) i el noruec Vebjorn Enger, tot un descobriment.

RESURRECTION

"Resurrection" (Bi Gan, 2025) no és gaire diferent de "Largo viaje hacia la noche". També és críptica, hipnòtica, virtuosa, a estones desconcertant. I, com aquella, ens parla dels somnis (prohibits en el món distòpic anunciat en els rètols que obren la funció) i llur relació amb el cinema. Les referències al cinema mut, l'expressionisme alemany i el "Regador regado" (realitzada el 1895 per Louis Lumière, és considerada la primera pel·lícula amb argument) són prou òbvies en el primer dels sis capítols en què es divideix la narració sobre el somni de cent anys del "delirant". 

Els restants episodis, aparentment, també remeten a altres gèneres o estils cinematogràfics, tot i que cal agrair-li al company de cinefília l'aclariment, en la seva ressenya sobre aquest títol, que els capítols també fan referència als sis sentits del pensament budista (vista, oïda, olfacte, gust, tacte, ment); sabut això, puc entendre una mica de què va "Resurrection", si és que va d'alguna cosa i no es limita a ser una nova exhibició de l'innegable talent visual del realitzador xinès i el seu director de fotografia Dong Jingsong, que tanquen el periple oníric amb un pla-seqüència tant o més espectacular que el del llargmetratge precedent.

WOLFGANG

Una pel·lícula sobre un nen superdotat i autista de qui, després de la mort de la mare, ha de fer-se'n càrrec un pare actor que no sembla la persona més adequada. Què voleu que us digui? Amb un argument tan procliu al tòpic, confesso que em feia molta mandra acostar-me a "Wolfgang" (2025), que és el nom del nen perquè vol ser pianista. 

Finalment, m'he decidit a veure-la perquè està dirigida per Javier Ruiz Caldera, un realitzador no especialment brillant però que ha aconseguit resultats més o menys dignes en el difícil terreny de la comèdia, tot i que la minisèrie "El otro lado" (2023), un híbrid entre el drama, la sàtira i el terror paranormal, protagonitzada per Berto Romero i Andreu Buenafuente, la vaig trobar regular. 

Com temia, "Wolfgang" no defuig cap dels tòpics: les manies del nen autista com a origen de tots els gags, un gir dramàtic més o menys previsible a mitja pel·lícula i un final també previsible. Sigui com sigui, el realitzador manté un to sàviament discret, quasi elegant, que alleugereix les mancances del guió (adaptació d'una novel·la de Laia Aguilar); i Miki Esparbé interpreta el sofert progenitor sense estridències ni caricatures, atorgant credibilitat al seu personatge i, de passada, a la història.

POLICE

Després de la magistral "A nuestros amores", Maurice Pialat sembla endinsar-se en el cinema de gènere amb "Police" (1985), protagonitzada per Gérard Depardieu; a primera vista, un polar amb totes les de la llei, mai millor dit. 

L'inspector Mangin és un policia vidu a qui li passa el mateix que a molts personatges de les pel·lícules de Pialat: que acaben la paciència i comencen a repartir llenya. Tampoc no és d'estranyar atesos els interminables interrogatoris que no condueixen enlloc. L'estil naturalista de Pialat emfatitza la rutina a la comissaria. 

La frontera entre servidors de la llei i delinqüents és molt porosa. L'advocat dels tunisians traficants de droga esmorza amb ells; i també es fica al llit amb la Noria (Sophie Marceau), nòvia i còmplice d'un dels malfactors que té tancat a la presó; i també és amic d'en Mangin, malgrat es dediqui a treure al carrer els clients que el policia engarjola. Mangin fa l'amor amb la prostituta Lydie (nova col·laboració de Sandrine Bonnaire amb el director) després d'arrestar el seu proxeneta. 

La seductora Noria també ensarrona l'inspector, clarament necessitat d'amor, la qual cosa (i el robatori de dos milions de francs en diners i droga) condueix a una situació molt perillosa. Pialat ho resol fidel al seu estil i el film acaba com ho feia "A nuestros amores", amb la imatge congelada del rostre del protagonista, interrogant-se sobre un futur incert. 

Una figura d'estil que també remet al cèlebre final de "Los 400 golpes", de François Truffaut, valedor de Pialat com vam explicar al post de "La infancia desnuda". Truffaut havia mort un any abans de l'estrena de "Police" i el film li ret un petit homenatge mostrant el seu rostre a la portada d'una revista en un quiosc.

A NUESTROS AMORES

La voluble Suzanne d'"A nuestros amores", dirigida per Maurice Pialat el 1983, s'assembla bastant a una de les protagonistes de la més coral "Aprueba primero": no estudia gaire, folla molt, rep bufetades de sa mare (i de son germà, i alguna de son pare) i es casa sense gaire entusiasme. 

El realitzador apareix també com a actor, en el paper del pare de la protagonista, potser l'única persona que se l'estima i la comprèn de veritat. Personatge i director estan enamorats d'una meravellosa Sandrine Bonnaire, i la joveníssima actriu (quinze anys) encisa la càmera sense cap dificultat, fins i tot quan apareix d'esquena sobre la proa del vaixell en l'escena dels títols, amb música de Henry Purcell. 

Caldrà que descobrim el perquè de la promiscuïtat de la Suzanne (o no), que fa l'amor amb tothom menys amb el xicot de qui afirma estar enamorada. La resposta -si n'hi ha- pot tenir a veure amb el relatiu pessimisme que presideix l'obra del director; i dic "relatiu" perquè no deu ser tan pessimista algú que parla sempre de l'amor en les seves pel·lícules. Sigui com sigui, la noia li dirà a un dels seus amants que "és molt lúcida", com si això fos una condemna; i ell li diu que una estona abans -mentre feien l'amor- no semblava gaire lúcida; però aquest és el drama de la Suzanne: només és feliç quan fa l'amor. I el seu pare, que, quan era petita, tenia por que la segrestessin de tan maca, li dirà que ella pot creure que és capaç d'estimar però no tothom pot estimar. I l'home és tan lúcid com ella, com demostra en l'escena en què torna a casa i diu quatre o cinc veritats a una colla d'hipòcrites que són (eren) la seva família. En la mateixa escena (magnífica) cita Van Gogh (més tard, Pialat dirigiria un film sobre el pintor), quan va dir que "la tristesa durarà sempre", i especula sobre si les paraules de l'artista no anaven referides a ell mateix sinó a la resta de la gent, que no podia entendre la bellesa. 

"A nuestros amores", com quasi tots els títols de Pialat, no és un film fàcil. Però és molt bell. I, en certa manera, també és molt trist i molt lúcid; i un cim del cinema francès, i potser l'obra mestra de l'autor.

LOULOU

A "Loulou" (1980), Maurice Pialat aborda una altra relació de parella complicada. Nelly (Isabelle Huppert) és una burgesa que sembla avorrida del seu matrimoni amb l'André (Guy Marchand), amb qui també comparteix feina. Ell la porta a veure exposicions però la noia busca emocions més fortes i en Loulou (Gérard Depardieu) és el candidat perfecte: incansable al llit i sempre a la seva disposició perquè no treballa; de fet, és un petit delinqüent sense ofici ni benefici. La Nelly decideix assumir el risc de la nova relació, però les coses no seran sempre fàcils. 

Amb el seu habitual estil naturalista, Pialat dissecciona els seus personatges sense jutjar-los. Masclistes, fins i tot violents, volubles en el cas de la Nelly, egoistes, antisocials... Però sincers; i s'estimen de debò.

EL GRAN COMBATE

En tots els westerns que havia dirigit John Ford (un dia d'aquests parlarem de "La diligencia", però ens hauríem de remetre a l'etapa muda), els indis es limitaven a perseguir els blancs i tocar-los els collons de mil maneres. 

Fins que van arribar els anys seixanta. 

Tant a "El sargento negro" com a "Dos cabalgan juntos", el realitzador adopta postures clarament antiracistes; però no és fins a "El gran combate", superproducció del 1964, que els nadius americans adquireixen un veritable protagonisme. El film es basa en la gesta de 300 xeienes que, cansats de passar fam en la reserva desèrtica on els van enviar els blancs després de les guerres índies i que ningú no hi posés remei, optaren per travessar els Estats Units i retornar als paisatges de Montana, que era d'on els havien expulsat. I tot això sense reserves de menjar i amb tot l'Exèrcit al seu darrere. 

La intenció d'"El gran combate" és, doncs, lloable, tot i que Ford no pot evitar un tractament una mica tòpic dels personatges indis (els que tenen diàleg són interpretats per actors mexicans -Dolores del Río, Ricardo Moltalbán, Gilbert Roland-, amb la participació de Sal Mineo) i un relatiu endolciment d'uns fets força lamentables. Es preocupa de donar la culpa als blancs més interessats en els diners (tampoc no li falta raó), sobretot als terratinents i als empresaris del ferrocarril, més algun civil poca-solta. Els herois de la funció són un oficial noble i simpàtic (Richard Widmark en un paper calcat al de "Dos cabalgan juntos"), una quàquera molt eixerida (Carroll Baker) i un polític sensible (!) interpretat per Edward G. Robinson (*). El tractament d'alguns personatges més secundaris resulta peculiar: 

- Un jove tinent no pot ocultar la seva animadversió contra els salvatges que van matar el seu pare. Però, al llarg de la pel·lícula, canviarà el seu punt de vista; i el capità Archer (Widmark), després que el jove oficial s'escapi robant un cavall per ajudar els seus companys, li dirà que "potser acabarà sent vostè un bon soldat" (recordem que, a "Río Grande", també feien els ulls grossos quan Ben Johnson fugia amb el cavall del comandant). 

- Un sergent d'origen polonès no vol atacar les dones i nens indis com si fos "un cosac". En l'extrem oposat, el film destaca l'ascendència prussiana del menyspreable oficial interpretat per Karl Malden. 

La durada del film i el dramatisme de les situacions no juguen gaire al seu favor, tot i que Ford és prou hàbil per introduir un episodi humorístic protagonitzat per l'impertorbable sheriff de Dodge City Wyatt Earp, que James Stewart incorpora en un registre no gaire diferent del del seu personatge a "Dos cabalgan juntos" (tot i que no comparteix cap escena amb Richard Widmark); la partida de pòquer amb John Carradine d'oponent constitueix un gag memorable. 

(*) No podem obviar els magnífics exteriors molt ben fotografiats per William H. Clothier. Robinson no devia voler desplaçar-se, ja que les escenes que protagonitza fora del despatx a Washington estan clarament rodades en estudi i sobreimpressionades.

UN POETA

Definitivament, una de les millors sorpreses de la temporada. De Colòmbia ens arriba aquesta comèdia satírica dirigida el 2025 per Simón Mesa Soto. Presenta un protagonista peculiar i no especialment agraciat, un poeta, com anuncia el títol, que va fer dos quaderns quan era molt jove i no ha tornat a publicar. Òscar Restrepo és un "fracàs" (primer dels quatre capítols que ordenen el film) a tots els nivells, que té problemes amb la beguda i que accepta, a contracor i per poder pagar la universitat de la seva filla -a qui veu més aviat poc-, una feina de professor. 

A l'escola, descobreix una alumna de gran talent, d'extracció humil, i decideix ajudar-la presentant-la a un premi de poesia. Els companys de l'Escola de Poesia ho celebren i animen el poeta en el seu modest mecenatge, que pot esdevenir -li diuen- la seva "Opus Magnum" (títol del segon capítol). 

No vull revelar més detalls d'un argument que flirteja amb la tragèdia però que conté un genuí sentit de l'humor, sobretot a mesura que desvia el focus del protagonista malastruc (i a partir de l'escena impagable del festival poètic) per mostrar-nos una societat desequilibrada i mesquina en què tothom procura pels seus interessos (*) i la poesia com a concepte sembla un mal acudit; tot i que, al final, com anuncien els altres dos capítols, "l'art ens salvarà" gràcies a "un poema feliç". 

(*) Salvant les distàncies que calgui salvar, "Un poeta" em va recordar el to i la intenció de la millor comèdia italiana hereva del neorealisme.

DOS FISCALES

Les dictadures solen utilitzar el terrorisme d'Estat, de manera que el cas de Stalin no fou excepcional; potser ho fou per la seva magnitud: l'any 1937, a través de la infame policia política (NKVD), va empresonar, torturar i executar prop d'un milió de persones, moltes d'elles membres històrics del partit a qui volia retirar per una por quasi paranoica de perdre el seu poder absolut. 

En aquestes circumstàncies, també era excepcional que un jove fiscal idealista i compromès viatgés a Moscou per denunciar els abusos. 

"Dos fiscales" (Sergei Loznitsa, 2025) narra el seu periple amb un domini absolut del tempo i la posada en escena, en format quadrat i tons ocres i grisos, com correspon a l'època retratada, a través de quatre llargues escenes que descriuen amb plausible exactitud el funcionament fredament burocràtic, inexorable, de la maquinària del terror. 

Sí, això va passar els anys trenta; però penso que cal prendre'n nota, no fos cas.

APRUEBA PRIMERO

El retrat de la França rural, ja present en anteriors títols de Pialat, s'estén a "Aprueba primero" ("Passe ton bac d'abord"), títol del 1978. Ara, però, ja no som a l'Alvèrnia, com a "La boca abierta", sinó a Lens, vila minera del nord de França, molt a prop de la frontera amb Bèlgica. 

Potser pel fracàs anunciat del títol precedent sobre una mare moribunda, Maurice Pialat omple ara el seu film de joves adolescents, nois i noies que potser no aprovaran el batxillerat, que no veuen futur quedant-se al poble, i la principal preocupació dels quals sembla ser follar tant com es pugui, sigui entre ells, amb algun foraster-forastera o amb algun adult una mica pervertit (com el pare de "La boca abierta"). 

El realisme allunya "Aprueba primero" de títols americans similars per la temàtica. La mirada de Pialat sobre aquests joves que no veuen clar el seu futur laboral (òbviament, ningú no aspira a ser miner), que no s'entenen gaire amb la generació anterior -la que va viure l'ocupació alemanya-, i que, de vegades, es casen només per assolir una molt hipotètica llibertat, és clarament pessimista. 

Els anys en què transcorre l'acció jo també era adolescent i vaig participar en un (dos, en realitat) intercanvi amb nois de França, també d'un poble petit, tot i que del Sud en aquest cas. Dono fe que si les meves companyes catalanes eren força pudoroses (llevat d'excepcions singulars), suposo que a causa de la repressió franquista, les franceses eren com les de la pel·lícula d'en Pialat: aparentment, només els preocupava draguer, i no els intimidava morrejar-se amb tothom davant de la indiferència dels pares (gent de pagès). A "Aprueba primero", un pare descobreix la seva filla follant al jardí de casa; el seu comentari és que "hauria de pensar a aprovar". Al meu poble de la Catalunya Central, en aquella època, l'haurien fet fora de casa.

LA BOCA ABIERTA

"La boca abierta" (1974), film de Maurice Pialat de caràcter presumptament autobiogràfic, descriu l'agonia de la mare del protagonista, malalta de càncer. 

El marit, botiguer en un poble de l'Alvèrnia, li ha estat sempre infidel; la seva actitud amb clientes i forasteres li hauria valgut avui més d'una denúncia per agressió sexual. El fill tampoc no és un paio exemplar, tan faldiller com son pare i amb un os a l'esquena, displicent en la seva relació amb la Nathalie (la recentment desapareguda Nathalie Baye, qui venia de treballar amb Truffaut a "La noche americana"). Tanmateix, tindran cura de la malalta amb resignació, i potser algunes de les seves efusions sorgeixen com a reacció davant la presència de la mort. 

Pialat capta admirablement l'ambient endogàmic de la França rural i demostra en aquest film que el naturalisme i la sobrietat que caracteritzen el seu cinema no impliquen ni falta de rigor ni genuí talent narratiu; valguin com a exemple els plans sostinguts dels familiars esperant que la dona exhali el darrer sospir o la cauta panoràmica que segueix les pedres de l'església del poble per anar mostrant la cua de vilatans i els parents que esperen a la sortida del funeral.

NOSOTROS NO ENVEJECEREMOS JUNTOS

Des de les primeres escenes ens queda clar que es complirà el vaticini del títol d'aquesta pel·lícula dirigida per Maurice Pialat el 1972, ja que la relació entre la Catherine i el Jean no pot ser més tòxica. 

Ell és un documentalista casat amb una dona que sembla estimar-lo, tot i que resignada a fer una vida a part, i ella (l'amant) una jove que viu amb els pares, amb més ambicions que talent, a qui Jean tracta com un drap brut. 

El paper de la Catherine correspon a una excel·lent i molt guapa Marlène Jobert, mentre que en Jean és interpretat per Jean Yanne, idoni per al paper d'un paio rude, masclista i narcisista fins a la medul·la; recordem que era la bèstia a "Accidente sin huella", de Claude Chabrol, film comentat al bloc i en el qual, curiosament, va participar Pialat com a actor. 

El realitzador, bon observador de la condició humana, aconsegueix fer creïble que la Catherine torni amb el nòvio maltractador una vegada i una altra. Però els anys passen i, finalment, s'imposa la raó; o potser, senzillament, la passió disminueix i ja no compensa; en Jean, en adonar-se que ha perdut el control de la relació, prova d'assumir el canvi de rols.

LA INFANCIA DESNUDA

De la tragèdia contemporània que ens mostra "Omaha" saltem a una història de fa molts més anys amb la qual guarda una connexió evident. 

"La infancia desnuda" (1968) obrirà un seguit d'entrades que vull dedicar al realitzador francès Maurice Pialat aprofitant que Filmin ha reunit la totalitat de la seva filmografia. 

Pialat potser no és tan conegut com altres membres de la Nouvelle Vague. De fet, ni tan sols se'l considera part del moviment. Tal vegada perquè el seu primer llargmetratge, que ara comentem, s'estrena una dècada més tard de l'eclosió de la nova onada (tot i que el cas d'en Rohmer no és tan diferent). Si més no, va ser François Truffaut qui va apadrinar "La infancia desnuda", títol no gaire diferent de "Los 400 golpes", ja que parla d'un nen orfe que conviu amb famílies d'acollida i que, tot i que sembla tenir bon cor, les fa de l'alçada d'un campanar. 

El caràcter aparentment contradictori d'un infant que, òbviament, necessita amor, s'estén a una narració que fuig de qualsevol maniqueisme. Si la primera de les famílies no resulta gaire exemplar, els avis amb qui després va a parar són absolutament entranyables. 

Aquest és el cinema de Pialat, un senyor que va començar fent documentals sobre els seus viatges a Turquia i curtmetratges de ficció que parlaven de la banlieue parisenca. El mateix film que comentem havia estat concebut inicialment com un documental; la ficció irromp però sense contradir-ne l'esperit, i Pialat acaba conreant, aquí i en títols posteriors, un realisme quasi balzaquià.

OMAHA

"Omaha" (2025), primer llargmetratge de Cole Webley, és una tragèdia moderna en format de road movie. L'estètica indie no perjudica una trama en què convé viure el present i saber el menys possible sobre un passat dramàtic i un futur demolidor.

SOMBRERO DE COPA

En el post que vam dedicar a "La Rosa Púrpura de El Cairo" (Woody Allen, 1985), fèiem referència a les pel·lícules que, en plena Depressió, mostraven "els embolics d'una gent que vivia en apartaments luxosos i estaven sempre de festa"; i també vam explicar, com, en l'escena final, Cecília oblidava les seves desgràcies mentre assistia a la projecció de "Sombrero de copa", amb Fred Astaire i Ginger Rogers.

"Sombrero de copa" (Mark Sandrich, 1935) no transcorre, però, a Manhattan, tot i que el protagonista (Astaire) és un nord-americà, estrella del musical, que viatja a Londres contractat pel productor Horace Hardwick. Allà coneixerà la guapa model Dale Tremont (Rogers); ambdós s'agraden però quan ella el confon amb el productor, que és casat, la cosa es complica. Resoldre l'embolic requerirà un viatge a Venècia. 

Tant a la capital anglesa com a la ciutat dels canals, els personatges es mouen per decorats gairebé idèntics, hotels elegantíssims amb telèfons de color blanc (com pertoca en el gènere), i aprofiten qualsevol ocasió per ballar. 

"Sombrero de copa" és considerat el millor títol protagonitzat per la icònica parella. La trama vodevilesca funciona a pesar de la seva senzillesa i la música d'Irving Berlin, que inclou el popular "Cheek To Cheek", és tan brillant com les evolucions d'Astaire i Rogers.

UNA QUINTA PORTUGUESA

Lamentem la inesperada i prematura mort de Manolo Solo, genial secundari del nostre cinema, darrerament elevat a la categoria de protagonista gràcies a Víctor Erice ("Cerrar los ojos") i -a falta de veure els seus treballs més recents-, Avelina Prat, qui fonamenta "Una quinta portuguesa" (2025) en la presència de l'actor, capaç de transmetre amb el to de veu i la mirada una infinita malenconia, de desprendre una infinita tendresa. Sense ell (ben acompanyat, però, per la veterana Maria de Medeiros i la menys coneguda Branka Katic), aquesta prudent i poètica faula al voltant de personatges desarrelats, no seria la joia que és, una petita gran pel·lícula en què la humanitat s'eleva sobre una trama senzilla, que inclou, però, una o més suplantacions d'identitat.

MAGALLANES

Després de "La odisea", he vist un altre títol de quasi tres hores de durada que parla de viatges per mar i de violència, tot i que amb un estil molt més reposat. 

"Magallanes" (2025) no és la pel·lícula més llarga del realitzador filipí Lav Diaz ("Evolution of a Filipino Family" en dura més de deu), però la seva acció, narrada a través de tableaux vivants, plans generals i lentes panoràmiques immersives, abasta uns quants anys de la vida de l'explorador portuguès Magalhaes (o Magallanes en la versió castellana), descobridor de l'Estret que porta el seu nom. 

El film s'obre i es tanca amb plans simètrics de cadàvers estesos sobre una platja. Els mariners porten amb ells la mort, sigui per la violència o per la transmissió de malalties desconegudes en les illes del Pacífic. Els seus objectius responen a l'ambició i a la cobdícia, que és la gran paradoxa de l'era dels descobriments. El mateix personatge principal és contradictori i esquiu, tot i que no sembla especialment cruel; no gaudeix aplicant els càstigs als tripulants que no obeeixen les lleis i s'emociona sincerament quan intenta curar un nen malalt en un poblat indígena. El seu desig de fer la volta al món (una empresa certament arriscada al segle XVI) el condemna a la solitud; i potser és el preu a pagar per abandonar la seva dona embarassada o per confiar l'esponsorització del viatge als espanyols. En qualsevol cas, l'error més gran serà voler imposar la fe cristiana a qualsevol preu. 

L'estil del realitzador contradiu el caràcter èpic de la història i ens converteix en observadors neutrals d'una trama que atorga més atenció a la climatologia -gairebé sempre adversa-, al paisatge i a una naturalesa inhòspita. El so i la fotografia són excel·lents, i molts moments tenen una força expressiva que gairebé remet al millor cinema de l'etapa muda; de fet, els escassos diàlegs semblen ocupar el lloc dels intertítols, sense altra funció que dotar de context determinades situacions. Els personatges parlen a l'espectador. I els nadius repeteixen lletanies dirigides als seus deus. La manera de fer de Diaz ens recorda el nostre Albert Serra. Potser no és casual que el català sigui un dels productors.

LA ODISEA

En aquest bloc he anat comentant les estrenes de Christopher Nolan i matisant les meves opinions, que no sempre han estat afalagadores, però -això sí- constatant pel·lícula rere pel·lícula el seu creixement com a cineasta, fins a assolir -amb "Oppenheimer"- un grau de sofisticació i habilitat francament sorprenent, i, a més, en una temàtica fins a cert punt difícil. 

En definitiva, allò que mai no li ha faltat a Nolan és ambició i devoció pel risc. 

La recompensa és total i cada una de les seves estrenes apareix com un gran esdeveniment, com ara ho ha estat l'adaptació de l'obra d'Homer, una altra aposta complicada, no només pel pressupost, per la durada, per la filmació en un format minoritari o per preferir els efectes analògics, sinó perquè es tracta d'un text conegut, moltes vegades visitat pel cinema, tant en clau literal com metafòrica, difícil de vendre a l'espectador contemporani i exposat a la crítica dels erudits. 

Tampoc no han faltat les crítiques dels interessats a destacar una hipotètica deriva woke per la intervenció d'intèrprets racialitzats. 

En la meva modesta opinió, tot és publicitat gratuïta i pixar fora de test. L'obra d'Homer parla del mite i parla del mite als homes del seu temps. És cert que la força de la narració ha vençut el pas dels segles, però Nolan és un expert en el temps i la seva manipulació, i no se li hauria d'escapar, ni que fos intuïtivament, que el seu públic no és l'aristocràcia hel·lènica del període clàssic, sinó la descreguda societat contemporània que intenta subsistir a pesar de la por i la manca de referents sòlids. I, en conseqüència, cal que ens oblidem de teòrics anacronismes i ens centrem en l'essència d'allò que és o pretén ser "La odisea" (versió 2026; cinema). En realitat, dues pel·lícules en una: 

- Com Odisseu aborda el seu retorn a Ítaca malgrat haver desafiat Posidó, Christopher Nolan ens llença a l'aventura sense obviar cap dels seus episodis ni l'aroma del cinema de peripècies mitològiques de tota la vida, entre el peplum i Ray Harryhausen. No faltaran a la cita ni el Ciclop, ni Circe, ni les sirenes, ni altres històries més o menys conegudes. 

- La utilització del flaixbac és modèlica i ens prepara per a un gir diria que inesperat en el darrer terç, quan Odisseu s'enfronta al seu pitjor enemic, que és el mateix que afligia Oppenheimer. La culpa, potser sí, és una herència judeocristiana, i llavors Nolan traeix l'obra d'Homer. Però no es traeix a si mateix ni decep a un públic que espera suspens i revelacions a més d'acció i espectacle en un film que narra una història mil vegades explicada i ho fa com si fos la primera, senzillament perquè el plaer de narrar s'imposa al format, als actors afroamericans, als anacronismes, a la durada o a la mandra.

EL GATO DE LAS NUEVE COLAS

El segon títol dirigit per Dario Argento, del 1971, comparteix les característiques de la trilogia que obria la seva carrera: 

- Protagonisme d'actors nord-americans de segona fila o que no estaven en el seu millor moment, en aquest cas James Franciscus (un periodista intrèpid i atractiu) i Karl Malden, a qui Argento fa aparèixer fent de cec aficionat als mots encreuats, tutor (?) d'una nena petita que l'anomena "pastisset". 

- Una trama de suspens no gaire elaborada que aquí compta amb molts sospitosos. Perquè puguem assistir als nombrosos assassinats sense conèixer la identitat del dolent, Argento utilitza sistemàticament el primeríssim pla d'un ull i, per descomptat, el tràveling subjectiu, recurs habitual en tota la seva filmografia. 

- Un to que vol ser modern i que inclou un humor molt bàsic que correspon a alguns secundaris, com l'esbotzador de panys amic del protagonista, i un erotisme prou explícit, a càrrec de la francoitaliana Catherine Spaak. D'altra banda, els crims es relacionen amb un institut on investiguen sobre qüestions genètiques molt avançades. 

Experimenta amb el muntatge (les insercions que relacionen o anticipen dues escenes), barreja situacions pròpies del thriller contemporani (la persecució de l'esportiu conduït per Spaak pels carrers de la ciutat) i del gòtic més atemporal (la passejada nocturna pel cementiri, amb profanació inclosa), i insisteix obsessivament en l'homosexualitat de determinats personatges: aquí no els anomena pervertits, com a "El pájaro de las plumas de cristal", però l'alemany Braun està sempre de festa amb jovenets. Altres presumptes desviacions recorren l'argument: no volem fer sang amb la peculiar relació entre la nena i l'invident, però la possibilitat d'un incest s'insinua clarament amb els personatges de Spaak i el senyor que li fa de pare. 

Finalment, la majoria dels diàlegs resulten involuntàriament còmics, tot i que em pregunto si tenia intenció aquell sobre la llet (emmetzinada), entre el periodista i la guapa Spaak, en l'escena en què fan l'amor.

RÍO GRANDE

De la fordiana Trilogia de la Cavalleria ens faltava per comentar aquest "Río Grande" (1950), que marcava la frontera amb Mèxic, circumstància que era aprofitada pels malvats apatxes mescalero per escapar dels "ganivets llargs" després de les seves incursions en territori dels Estats Units per segrestar dones i nens blancs i alimentar les formigues del desert amb els adults a qui capturaven vius. 

John Wayne és el comandant del fort que vigila la frontera, un paio solitari que, com el protagonista d'"Escrito bajo el sol", ha permès que la vida militar arruïnés el seu matrimoni (amb Maureen O'Hara, qui si no?). A més, ella era una dama sudista i, en el curs de la recent Guerra Civil, el seu marit i altres ianquis van calar foc a la seva plantació de cotó. 

El retrobament de la parella es produeix a partir de l'arribada al campament del fill d'ambdós, un jove força ros i força valent que vol redimir-se després de suspendre Matemàtiques (sic) a West Point. 

De manera que el pobre coronel York ha de lluitar contra: (a) Els apatxes; (b) La necessitat de protegir la vida del seu fill però també el seu honor, i tot això sense oblidar que és qui mana al campament; (c) Una dona a qui voldria estimar però tan orgullosa com el nano i ell mateix. I, per si no n'hi hagués prou, ha de protegir un jove recluta (Ben Johnson), excel·lent genet, d'un agutzil que el vol arrestar per un homicidi imprudent comès quan era civil. 

En resum, una festa fordiana, amb moltes cançons (quasi es podria considerar un western musical), els moments d'humor castrense de rigor, protagonitzats per Victor McLaglen, i un missatge de reconciliació i companyonia que no inclou ni els polítics ni els indis.

DAMAS DEL TEATRO

Pel·lícula coral però amb intervencions destacades de Katharine Hepburn i Ginger Rogers, "Damas del teatro" (Gregory La Cava, 1937), l'acció de la qual transcorre en una residència de noies aspirants a actrius, comença com una comèdia de diàlegs vertiginosos que, ben aviat, es va transformant en una denúncia més seriosa de la crua realitat d'un negoci en què el productor interpretat per Adolphe Menjou representa l'absència de qualsevol escrúpol. 

El melodramàtic gir final no li resta credibilitat i arrodoneix un precedent notable de la magistral "Eva al desnudo".

YO CONFIESO

A "Yo confieso" (1953), Alfred Hitchcock assaja una nova variant del tema del fals culpable, en aquest cas prou recaragolada, ja que la persona de qui sospita la policia de Montreal (l'acció transcorre al Canadà) i que té motius per a l'assassinat, no solament no l'ha comès sinó que en coneix l'autor; però no el pot denunciar ni donar pistes perquè resulta que ell és un capellà catòlic, i el dolent li ha revelat el crim sota secret de confessió. 

Podria haver estat un exercici brillant, però les motivacions del capellà (Montgomery Clift) donen peu a un flash-back que deriva cap al melodrama, no especialment convincent i més aviat anticlimàtic. El final tampoc no és res de l'altre món, tot i que inclou un comentari interessant sobre la naturalesa del càstig. Probablement conscient de la debilitat d'una trama que (com revela en l'entrevista amb Truffaut) no seria ben entesa pels espectadors protestants o agnòstics, Hitchcock la vesteix amb una fotografia impecable d'arrel expressionista i amb detalls propis del seu geni, com quan la càmera es mou al voltant del clatell del capellà per expressar la inquietud de la serventa, que ignora com reaccionarà a una situació tan incòmoda i voldria veure-li la cara.

OBSESSION

A partir d'ara, els productors es rifaran els joves realitzadors que han iniciat les seves carreres a YouTube, tot i que caldrà veure si es repeteixen els èxits de Kane Parsons ("Backrooms") i de Curry Barker ("Obsession"), que han fet guanyar a A24 i Blumhouse, respectivament, centenars de milions de dòlars a partir d'un pressupost irrisori. 

Com que el Gerard ja va comentar la pel·lícula d'en Parsons, en una ressenya en què lamentava que s'hagués perdut pel camí la simplicitat dels curts d'Internet (malgrat tot, continua sent un títol interessant), jo em centraré en el film del jove Barker, en principi més ortodox. 

Protagonitzen la història dos amics i les seves amigues, tots ells companys de feina en una botiga de música, ansiosos per trobar una ocupació que els satisfaci i per resoldre els seus problemes amorosos. Sembla un film d'adolescents dels vuitanta que, fins i tot, recorre a una intervenció miraculosa com la que marcava el destí del protagonista de "Big" (Penny Marshall, 1988). Però, quan es fa palès que, com en la dita, cal vigilar amb allò que es desitja, la trama es torna més fosca i desemboca en una peripècia terrorífica, però que també pot resultar divertida. 

Barker sap conduir la història, dosificar els cops d'efecte i trobar un final rodó quan no semblava gens fàcil. "Obsession" potser no és tan original com "Backrooms"; remet a molts títols del gènere, però també a clàssics literaris il·lustres, de "La pata de mono" a (i no donaré més pistes) alguna obra de Shakespeare; i acaba resultant superior a la suma de les seves parts, aportant comentaris sagaços sobre temes tan candents com el consentiment en les relacions de parella.

Com correspon a una producció barata, gairebé feta entre amics, els actors són desconeguts. Però Inde Navarrette, qui interpreta a la noia objecte del desig del protagonista, serà igualment desitjada pels productors.

EL PRÍNCIPE DE LAS MAREAS

Sé que aquesta pel·lícula em va agradar en el moment de la seva estrena. Vista ara, "El príncipe de las mareas" (1991; segona incursió de Barbra Streisand rere la càmera) ens sembla un magnífic exemple d'un cinema nord-americà comercial dirigit al públic adult que pràcticament ha desaparegut de les nostres cartelleres. 

No diré que sigui una pel·lícula perfecta. Cau sovint en el tòpic (les escenes entre el protagonista i el fill de la psiquiatra a Central Park, per exemple), i no es desprèn de l'aroma d'un original literari de gran èxit; però combina amb elegància elements molt diversos: un trauma de la infància que convé esbrinar, una crisi matrimonial (o dues), i, finalment, una relació entre personatges de caràcters antagònics, com l'home del Sud que pateix una crisi existencial i la psiquiatra jueva de Nova York (Streisand, per descomptat) que tenia cura de la germana amb tendències suïcides. 

L'esquema funciona. Com en tot bon melodrama, hi ha passió, temperada pel sentit de l'humor i pel realisme que s'acaba imposant, i també violència; però potser no ens ho empassaríem amb tanta facilitat si no fos per la interpretació superlativa de Nick Nolte en el millor moment de la seva carrera (*). Triar-lo fou el més gran encert de l'actora-directora. 

(*) Detecto que vaig fer servir la mateixa frase en parlar al bloc de "Bajo el fuego", que data del 1983. De fet, va ser una dècada molt profitosa per a un actor descobert gràcies a la minisèrie televisiva "Hombre rico, hombre pobre". Després, va tenir alguns problemes amb la beguda, però sembla que els ha superat i ha pogut mantenir una carrera més o menys estable.

BALA PERDIDA

Si l'excés de pretensions llasta molts títols de la filmografia de Darren Aronofsky, no podem dir el mateix de "Bala perdida" (2025), un thriller que sorprèn per la superficialitat d'una trama hiperviolenta, amb protagonista antiheroic (Austin Butler) i secundaris peculiars (menció especial per als gàngsters jueus), una mica en la línia de Guy Ritchie, amb alguns moviments de càmera espectaculars i unes quantes situacions grotesques. 

Resulta entretinguda, si més no, i demostra que Aronofsky és un realitzador eclèctic, procliu a influències que poden venir de la sèrie B més irrellevant.