En el seu primer paper protagonista, Marilyn Monroe exerceix de dona fatal, una rossa molt atractiva que es vol desfer del seu marit (Joseph Cotten), malalt de gelosia (amb motius); la proximitat de les cascades resulta ideal com a metàfora de les passions desfermades o per fer desaparèixer un cadàver. L'actriu hi posa el físic i el director la fotografia expressionista aplicada al Technicolor.
Cómo casarse con un millonario (Jean Negulesco, 1953).
Acompanyada per Betty Grable i Lauren Bacall, resulta més simpàtica i igualment atractiva (amb o sense ulleres) en aquesta comèdia d'escasses pretensions però brillants imatges en color i Cinemascope (Joseph MacDonald repeteix com a director de fotografia). Les tres amigues volen sí o sí casar-se amb un milionari, però les coses no sortiran exactament com volen (no us espanteu, que acaba bé).
El príncipe y la corista (Laurence Olivier, 1957).
El carisma de l'actriu i l'experiència que ha anat adquirint li permet compartir pantalla amb el shakespearià Olivier. Ell és un aristòcrata d'aire prussià (tot i que regent d'un país imaginari) i ella la corista del títol, vinguda dels Estats Units. Es coneixen a Londres en ocasió de la coronació de la reina d'Anglaterra; ell només pretén passar-hi una estona entretinguda però l'amor vertader imposarà la seva llei.
"El príncipe y la corista" és una comèdia d'origen teatral que ja es veia antiga en el moment de l'estrena, i Laurence Olivier és un seductor improbable, incapaç de resultar simpàtic. No ens acabem de creure que la protagonista se'n pugui enamorar, però a la inversa resulta inqüestionable. Marilyn i el seu personatge prenen ben aviat la iniciativa i ella, amb la seva naturalitat, es menja amb patates l'envanit actor-director.