Potser pel fracàs anunciat del títol precedent sobre una mare moribunda, Maurice Pialat omple ara el seu film de joves adolescents, nois i noies que potser no aprovaran el batxillerat, que no veuen futur quedant-se al poble, i la principal preocupació dels quals sembla ser follar tant com es pugui, sigui entre ells, amb algun foraster-forastera o amb algun adult una mica pervertit (com el pare de "La boca abierta").
El realisme allunya "Aprueba primero" de títols americans similars per la temàtica. La mirada de Pialat sobre aquests joves que no veuen clar el seu futur laboral (òbviament, ningú no aspira a ser miner), que no s'entenen gaire amb la generació anterior -la que va viure l'ocupació alemanya-, i que, de vegades, es casen només per assolir una molt hipotètica llibertat, és clarament pessimista.
Els anys en què transcorre l'acció jo també era adolescent i vaig participar en un (dos, en realitat) intercanvi amb nois de França, també d'un poble petit, tot i que del Sud en aquest cas. Dono fe que si les meves companyes catalanes eren força pudoroses (llevat d'excepcions singulars), suposo que a causa de la repressió franquista, les franceses eren com les de la pel·lícula d'en Pialat: aparentment, només els preocupava draguer, i no els intimidava morrejar-se amb tothom davant de la indiferència dels pares (gent de pagès). A "Aprueba primero", un pare descobreix la seva filla follant al jardí de casa; el seu comentari és que "hauria de pensar a aprovar". Al meu poble de la Catalunya Central, en aquella època, l'haurien fet fora de casa.
6 comentaris:
Amb el seu naturalisme aspre habitual, Pialat retrata el pas a l'edat adulta com una pèrdua paulatina d'il·lusions més que com una fita triomfal.
Una abraçada.
Tens tota la raó. Però potser sempre és així.
Una abraçada.
Una juventud obrera atrapada entre el aburrimiento, el deseo y un futuro sin perspectivas. Aprueba primero convierte lo cotidiano en una radiografía social desoladora, sin sentimentalismos ni falsas esperanzas. Una de las películas más ásperas de Pialat.
Una abraçada.
Es un retrato coral ciertamente desolador que -no lo olvidemos-alcanza también a los adultos, tristes, resignados, patéticos.
Una abraçada.
Desde luego nada que ver con el cine norteamericano al abordar temas similares.
Pese a las aportaciones de Linklater, no creo que el cine americano sea muy realista abordando estos asuntos.
Publica un comentari a l'entrada