WOLFGANG

Una pel·lícula sobre un nen superdotat i autista de qui, després de la mort de la mare, ha de fer-se'n càrrec un pare actor que no sembla la persona més adequada. Què voleu que us digui? Amb un argument tan procliu al tòpic, confesso que em feia molta mandra acostar-me a "Wolfgang" (2025), que és el nom del nen perquè vol ser pianista. 

Finalment, m'he decidit a veure-la perquè està dirigida per Javier Ruiz Caldera, un realitzador no especialment brillant però que ha aconseguit resultats més o menys dignes en el difícil terreny de la comèdia, tot i que la minisèrie "El otro lado" (2023), un híbrid entre el drama, la sàtira i el terror paranormal, protagonitzada per Berto Romero i Andreu Buenafuente, la vaig trobar regular. 

Com temia, "Wolfgang" no defuig cap dels tòpics: les manies del nen autista com a origen de tots els gags, un gir dramàtic més o menys previsible a mitja pel·lícula i un final també previsible. Sigui com sigui, el realitzador manté un to sàviament discret, quasi elegant, que alleugereix les mancances del guió (adaptació d'una novel·la de Laia Aguilar); i Miki Esparbé interpreta el sofert progenitor sense estridències ni caricatures, atorgant credibilitat al seu personatge i, de passada, a la història.