"Pizza Movies" (2026) és un treball tan modest com el projecte dels seus personatges, a càrrec d'un director, Carlo Padial, que jo desconeixia i a qui caldrà seguir la pista, perquè el film no tindrà gaire pressupost però va sobrat de bones idees. Sense que resulti pretensiós i en tot moment divertidíssim, és un retrat ferotge de la precarietat en què vivim i una conya al voltant de la intel·lectualitat d'estar per casa. Amb uns adequadíssims Berto Romero i Judit Martín, conté gags absolutament impagables: no em resisteixo a esmentar el sopar a casa d'en Joaquín Reyes o el lliurament d'una pizza en què un rovell d'ou al bell mig vol ser el HAL de "2001".
La demanda de Don Spike Lee (sic) condueix a una seqüència judicial que demostra el bon coneixement dels clàssics de la comèdia americana, i del cinema de Frank Capra en particular. Tot i que "Pizza Movies" troba també les seves arrels en el post-humor practicat pels inefables membres de Vengamonjas i Da Suisa; quasi tots ells apareixen al film, amb menció d'honor per a Miguel Noguera, que és l'advocat de Don Spike Lee. També compareixen Bruna Cusí fent de psiquiatre, Javier Botet convertit en pizzaiolo i, fent de repartidors, crítics de cinema autèntics (vull dir tant en la història com en la realitat).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada