- Protagonisme d'actors nord-americans de segona fila o que no estaven en el seu millor moment, en aquest cas James Franciscus (un periodista intrèpid i atractiu) i Karl Malden, a qui Argento fa aparèixer fent de cec aficionat als mots encreuats, tutor (?) d'una nena petita que l'anomena "pastisset".
- Una trama de suspens no gaire elaborada que aquí compta amb molts sospitosos. Perquè puguem assistir als nombrosos assassinats sense conèixer la identitat del dolent, Argento utilitza sistemàticament el primeríssim pla d'un ull i, per descomptat, el tràveling subjectiu, recurs habitual en tota la seva filmografia.
- Un to que vol ser modern i que inclou un humor molt bàsic que correspon a alguns secundaris, com l'esbotzador de panys amic del protagonista, i un erotisme prou explícit, a càrrec de la francoitaliana Catherine Spaak. D'altra banda, els crims es relacionen amb un institut on investiguen sobre qüestions genètiques molt avançades.
Experimenta amb el muntatge (les insercions que relacionen o anticipen dues escenes), barreja situacions pròpies del thriller contemporani (la persecució de l'esportiu conduït per Spaak pels carrers de la ciutat) i del gòtic més atemporal (la passejada nocturna pel cementiri, amb profanació inclosa), i insisteix obsessivament en l'homosexualitat de determinats personatges: aquí no els anomena pervertits, com a "El pájaro de las plumas de cristal", però l'alemany Braun està sempre de festa amb jovenets. Altres presumptes desviacions recorren l'argument: no volem fer sang amb la peculiar relació entre la nena i l'invident, però la possibilitat d'un incest s'insinua clarament amb els personatges de Spaak i el senyor que li fa de pare.
Finalment, la majoria dels diàlegs resulten involuntàriament còmics, tot i que em pregunto si tenia intenció aquell sobre la llet (emmetzinada), entre el periodista i la guapa Spaak, en l'escena en què fan l'amor.
6 comentaris:
Hay algo especial en las películas de Dario Argento. Que diría que desafía al canon, pero tienen calidad. Como cierto morbo.
No es extraño que haya bellas mujeres en peligro mortal.
No recuerdo si he visto esta. Sí he visto El pájaro de las plumas de cristal.
Saludos
El cine de Argento es tan imperfecto como atractivo. Sin duda tiene personalidad y, efectivamente, atesora cierto morbo.
Su trilogía con títulos de animales ("El pájaro de las plumas de cristal", "Cuatro moscas sobre terciopelo gris", más la que aquí comentamos) tiene características muy similares, por lo que es fácil confundirlas. Creo que la mejor es también la más popular, la que citas.
Saludos.
Confirma el talento de Argento para convertir la investigación criminal en un juego de miradas. Aunque menos exuberante que sus obras posteriores, destaca por su elegante puesta en escena y por una tensión que crece con precisión casi matemática hasta un desenlace verdaderamente inquietante.
Una abraçada.
Me gusta que la definas como "un juego de miradas".
Una abraçada.
En la línea de su cine.
Totalmente.
Publica un comentari a l'entrada