El bilionari ha d'aprendre a explicar acudits, a cantar i a ballar, i, com que no serà per diners, contracta als especialistes Milton Berle, Bing Crosby i Gene Kelly. Les seves escenes i les rèpliques del milionari enamorat potser van funcionar com a reclam comercial però resulten patètiques; i, tot i que el patetisme no està renyit amb l'argument, no sembla el francès Yves Montand l'actor més indicat per a un paper tan difícil. Potser s'ho van ensumar la colla d'actors americans que l'havien refusat prèviament (Gregory Peck, per exemple), obligant els productors a buscar un estranger (retocant una mica la introducció al personatge).
Marilyn, aparentment, se sent molt més còmoda en el seu paper, però també va protagonitzar la pel·lícula únicament perquè l'obligava el contracte amb la productora. Sigui com sigui, ella i Montand es van enamorar de veritat, la qual cosa no va agradar gaire a les seves parelles (ambdós eren casats), l'escriptor Arthur Miller (qui havia col·laborat en el guió) i la gran dama del cinema francès Simone Signoret, respectivament.
El film també pretenia introduir al mercat americà el britànic Frankie Vaughan, que canta diversos temes amb la protagonista. Però no va fer gran cosa més als Estats Units i tampoc no consta que el grup Frankie Goes to Hollywood li degui el seu nom. Si més no, els números musicals són el més destacable d'un títol irregular, i potser un parell d'escenes: la confessió del protagonista davant d'un Tony Randall que mereixia més paper, i el final a l'ascensor.

6 comentaris:
'¿Es aquella en que el millonario cuenta su historia, como la de un millonario que se enamora de su actrizz?
Creo recordar de que le regala joyas, de las que dice que son imitación.
Creo que es una película que vi pero no recuerdo tanto
Sí, como se hace pasar por pobre, le regala a Marilyn un collar de diamantes auténtico y le dice que es una imitación de cinco dólares.
Quizá lo mejor la parte musical.
La música y las coreografías.
De acuerdo contigo: lo mejor, los números de Marilyn. A la postre, el canto del cisne de la actriz en cuanto a comedia se refiere.
Saludos.
En "Vidas rebeldes" demostró que también podía ser una buena actriz dramática. ¿Habría encontrado otros papeles a la altura? ¿O su indisciplina en los rodajes la habría relegado al tiempo que se marchitaba su belleza legendaria? Nunca lo sabremos.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada