Després d'una pluja de meteorits, la majoria dels habitants d'Anglaterra -i, probablement, de tot el món- es queden cecs. I, per si això fos poca desgràcia, unes plantes que poden desplaçar-se i s'alimenten de carn es multipliquen i comencen a delmar la població.
La pel·lícula és una sèrie B entranyable que eludeix els aspectes més interessants de la distopia de Wyndham per copiar l'argument de "La guerra de los mundos" mentre discorre pel gènere d'aventures post-apocalíptiques, propiciant episodis d'involuntària comicitat. No em resisteixo a destacar-ne alguns:
- Els crits d'horror totalment forçats de l'abnegada esposa d'un biòleg dipsòman amb qui conviu en un far.
- Uns presoners fugats obliguen les dones cegues acollides en una mansió a França -curiosament, totes guapíssimes- a ballar i festejar amb ells.
- Les insinuacions de les noies que coincideixen amb el protagonista, ja siguin o no invidents, no resulten gaire subtils (curiosament, la noia que a la novel·la l'acompanya en tot moment, al film és una nena).
- Els atacs dels trífids són bastant patètics. L'escena en què el protagonista opta per rostir-los sembla ben bé una calçotada en versió monstruosa.
- Però el millor gag, que sembla extret d'"Aterriza como puedas", és el de l'avió de passatgers: tots han quedat cecs, hostesses, pilots i el passatge; no obstant això, mantenen prou bé la compostura; fins i tot els tripulants, que semblen força tranquils mentre intenten comunicar amb la torre de control i comproven el combustible passant els dits per les agulles dels indicadors; llavors, el pilot li diu a l'hostessa que miri de tranquil·litzar els passatgers; ella avança a les palpentes entre la gent que, com dic, apareix sorprenentment relaxada si tenim en compte que acaben de quedar-se cecs, i els demana calma; llavors, un nen pregunta en veu alta si també el pilot està cec... Immediatament, el caos s'apodera de l'avió (!!).
En la seva fugida, els protagonistes arriben a França, on es desplacen en un Citroen tauró, només faltaria! Com que allà tot està en flames i potes enlaire, continuen cap a Espanya i el seu mitjà de transport passa a ser... un carro! Per descomptat, totes les cases estan pintades de blanc. Els espectadors nostrats potser reconeixeran el Poble Espanyol de Barcelona, i Sitges en el pla final, quan el passeig encara no estava asfaltat.
7 comentaris:
Bueno, estas películas, son lo que son, pero tienen sus cosillas curiosas y, como señalas, no dejan de ser entrañables.
Recuerdo haberla vista hace tiempo.
Me hiciste recordar un para de escenas.
Tiene sentido que las mujeres obligadas a bailar con los presos fugitivos sean bellas. Entra dentro del estereotipo de damisela en peligro, que tanto bien le ha hecho al terror, a la ciencia ficción.
También está, si no recuerdo mal, la pareja aislada en un faro.
Saludos.
Trecce: El caso es que me encantan esas viejas películas de ciencia-ficción, y todavía no sé si me gustan porque son malas o pese a que lo sean.
Demiurgo: De hecho, no salen mujeres feas en la película, y es como tú dices.
La historia de la pareja en el faro discurre en paralelo con la trama principal. El personaje masculino supera su adicción al alcohol centrándose en acabar con las plantas carnívoras.
Saludos.
Ja que esmentes Sitges, aquest seria un títol idoni pels seguidors del festival de cinema fantàstic. Per cert, teniu pensat anar-hi?
Una abraçada.
Doncs sí.
No tinc previst anar-hi però si hi feu una escapada fes-m'ho saber.
Una abraçada.
Hola Ricard!
Pues no sabia de su existencia, anotada queda. Por cierto, ese detalle del Renault "tiburón" me llamo la atención, lo busco en Google y no me aparece (me sale el Citroen tiburón, este se lo alquile a mi hijo para su boda...), al final doy con el modelo, en este caso se refieren a el como Renault "fregate".
Saludos!
Es que me lié y era un Citroen (!).
Voy a cambiarlo, gracias por el aviso.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada