El xilè Alejandro Jodorowsky ("El topo") va ser el primer interessat a adaptar al cinema l'epopeia de ciència-ficció "Dune", escrita per Frank Herbert. La novel·la havia estat publicada el 1965 i els esforços per portar-la a la pantalla gran van tenir lloc la dècada següent. Jodorowsky va buscar la implicació de noms tan il·lustres com Orson Welles, Salvador Dalí, Mick Jagger, Alain Delon, Pink Floyd o H.R. Giger, sota la direcció artística del francès Moebius (o Jean Giraud). De tan ambiciós, el projecte va fracassar. Ens queden algunes il·lustracions esplèndides de Giger i Moebius, que es van treure més o menys l'espina quan van col·laborar a "Alien", dirigida per Ridley Scott al final de la dècada.
Va ser el 1984 que el mític productor Dino De Laurentiis va aconseguir els diners i va encarregar-ne la direcció a David Lynch, en el que seria el seu primer film en colors. La música ja no era de Pink Floyd sinó de Toto, i Sting substituïa Mick Jagger en el paper del pèrfid Feyd Rautha; la resta del repartiment no era tan espectacular com en el projecte de Jodorowsky i el llavors desconegut Kyle MacLachlan heretava el paper de Paul Atreides, tot i que no faltaven noms de prestigi com Francesca Annis, Brad Dourif, José Ferrer, Linda Hunt, Freddie Jones, Silvana Mangano, Jürgen Prochnow, Sean Young, Dean Stockwell o Max von Sydow. Lynch va reservar un paper al seu actor fetitxe Jack Nance i ell mateix apareixia breument fent de treballador en una mina d'espècia.
L'obra de Frank Herbert presenta un univers controlat per un emperador i un seguit de famílies nobles, com en un escenari medieval però amb ambientació futurista i viatges interplanetaris que fa possibles l'espècia, una droga que només es troba al planeta desèrtic Arrakis, raó per la qual tothom es baralla pel seu control i especialment les famílies dels Atreides, que representarien el Bé, i els depravats Harkonnen, que són el Mal en estat pur. La trama és densa i complexa i el primer tractament de Lynch ocupava vuit hores de metratge que el mateix director va reduir a cinc. Això no va complaure els productors, que van obligar a retallar fins a una durada més convencional d'una mica més de dues hores. Com acostuma a passar en aquests casos, la tisora va convertir allò que podia haver estat una obra monumental en una
space opera una mica naïf que avança a batzegades, confusa i ocasionalment matussera, que no aclareix gran cosa sobre les implicacions metafísiques de la novel·la i que redueix a la mínima expressió algunes línies argumentals (vegeu la relació amorosa entre Paul Atreides i la nadiua d'Arrakis Chani -Sean Young, una Fremen amb els ulls de color blau, com tots els Fremen i altres viatgers que estiguin prou temps en contacte amb l'espècia-).
El to naïf del conjunt ens recorda que De Laurentiis havia produït, pocs anys abans, l'adaptació de Flash Gordon, un altre mite de les aventures de ciència-ficció amb tocs medievalistes. De tota manera, la pel·lícula de Lynch, amb els seus defectes, resulta més elaborada. Els decorats i el vestuari són bastant imaginatius. La lluita entre el Bé i el Mal és un tema clau en la carrera del director i la part més aconseguida de "Dune" és la representació de la cort i els membres principals de la família Harkonnen, al capdavant de la qual hi ha un baró, que interpreta Kenneth McMillan, ple de nafres constantment ateses per un exèrcit de cirurgians, un ésser aberrant, que flota i que s'excita quan vessa la sang dels efebs destinats al seu plaer abjecte.
Dolents carismàtics:
Dolents fastigosos:
Els bons:
Noies d'ulls verds, noies d'ulls blaus:
