Semblava difícil que l'estil cartesià, ja inconfusible, de Wes Anderson pogués sublimar-se, anar una mica més enllà. No obstant això, ho aconsegueix amb "La crónica francesa", film de caràcter episòdic en què cada capítol representa una secció de la revista que uns nord-americans -capitanejats per l'inevitable Bill Murray- editen a França, en la imaginària ciutat d'Ennui, que s'assembla molt a un París etern, com el que apareixia a "Mon oncle", de Tati, títol homenatjat explícitament. Tots els actors (els de sempre i algun més en un repartiment d'autèntic luxe) subactuen o sobreactuen; la informació -rellevant o irrellevant, tant-se-val- que transmeten imatges, decorats (s'hi deuen haver gastat una fortuna), diàlegs i veus en off resulta aclaparadora; les estructures de caixes xineses, les composicions simètriques, el caràcter surrealista de les situacions, els interludis en blanc i negre o els fragments en animació, componen una obra quasi esgotadora, en tot moment fascinant. Wes Anderson en estat pur, creador d'un univers personalíssim que, curiosament, s'inspira en personatges i publicacions ben reals, que ens apropen a una imatge idealitzada de l'Europa del segle XX, secretament admirada pels americans. L'episodi del maig (març en la pel·lícula) del 68 és el més agraït en una obra sens dubte brillant però que demana certa complicitat en l'espectador (aviso).
