La meva llista de blogs

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TÚ Y YO. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris TÚ Y YO. Mostrar tots els missatges

divendres, 5 de novembre del 2021

TÚ Y YO

Leo McCarey reversionava el 1957 el seu film del 1939 "Love Affair" (*) substituint Irenne Dunne i Charles Boyer per Deborah Kerr i Cary Grant. 

El film comença com una comèdia romàntica i deriva cap al melodrama, amb algun interludi musical; que la trama sigui excessiva no impedeix que es tracti d'un títol magnífic, gràcies al carisma i la convicció dels intèrprets i a una posada en escena elegant i delicada. El petó que no veiem a la coberta del vaixell o la imatge de l'Empire State Building reflectida a la finestra de la protagonista femenina que espera, si tot va bé, un retrobament al cap de sis mesos al mirador de l'emblemàtic gratacel, són exemples de la subtilesa de la direcció de McCarey, qui havia començat fent cinema silent i es mostrava prou inspirat al final de la seva carrera. 

(*) Els títols originals són "Love Affair" en el cas de la primera versió i "An Affair to Remember" en el cas de la segona, aquí comentada. La història va tenir dos remakes relativament recents que, curiosament, també alternaven ambdós títols, almenys en la versió espanyola: "Algo para recordar", dirigida per Nora Ephron el 1993, amb Tom Hanks i Meg Ryan, i "Un asunto de amor", signada un any després per Glenn Gordon Caron, amb Warren Beatty i Annette Bening. La màgia es va perdre pel camí.

dissabte, 5 d’abril del 2014

TÚ Y YO


Bernardo Bertolucci no havia tornat a dirigir d'ençà de "Soñadores", l'any 2003. Allà, tancava en una casa tres joves que compartien la seva afecció pel cinema i per l'erotisme. A "Tú y yo" (2012), torna a tancar els seus personatges, també molt joves, en un espai claustrofòbic: un soterrani, on s'amaguen l'adolescent introvertit Lorenzo, afeccionat a la Coca-cola i a les formigues, i la seva germanastra Olivia, afeccionada a les drogues dures.

Els arguments minimalistes sobre joves amb traumes freudians i tendències incestuoses no són nous en la seva filmografia ("La luna", 1979). Tampoc no és cap novetat que guarneixi una trama inexistent amb cançons (de David Bowie, en aquest cas) i amb una escena de ball que resumeix un cert estat d'ànim. Però d'això tracta el cinema de Bertolucci: de cercar la transcendència en la lleugeresa d'un instant.