L'obsessió de la directora per la relació entre l'home i la naturalesa pot semblar absent d'aquesta pel·lícula, que transcorre en bona part en un barri de gratacels de Tòquio. Res més lluny de la veritat. Les imatges recurrents de les fulles dels arbres són una pista claríssima; però la resta és també una metàfora al respecte: el matrimoni burgès que no pot tenir fills i que viu en un monstre de ciment recorre a la gestació subrogada; la segona part de la pel·lícula ens mostra la peripècia de la joveníssima mare biològica, que passa el seu embaràs en un centre d'acollida en una casa de fusta al costat d'un llac.
El film tendeix al melodrama, cosa potser inevitable atès l'argument. Però Kawase clava la càmera als personatges amb intensitat bergmaniana barrejada amb delicadesa oriental i aconsegueix un dels seus treballs més notables.
3 comentaris:
Un asunto muy actual, delicado y difícil de tratar para no caer la trampa de irse a un extremo u otro.
Me la apunto. Yo sí he visto "Madres paralelas" y confirma la inexorable decadencia de Almodóvar, convertido en un oportunista sin ideas que repica todos los mantras de estos absurdos tiempos.
Un abrazo.
Trecce: El film es bastante ecuánime, en todo caso.
Pedro: Veo que te alineas con la crítica de Boyero, que también califica a Almodóvar de oportunista. La vi ayer y luego la comento; igual no la dejo mal del todo porque hubo cosas que sí me gustaron pero estoy de acuerdo en que todo lo de la memoria histórica y ese final con los familiares avanzando heroicamente hacia las fosas reabiertas o ese plano de los arqueólogos yaciendo en ellas (?) me pareció un tanto impostado.
Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada