ENCONTRÉ AL DIABLO

El juny del 2012 vaig dedicar un post a la trilogia de la venjança del coreà Park Chan-wook, expressant les meves reserves sobre els excessos en aquest gènere de pel·lícules. 

Choi Min-sik, actor protagonista d'"Oldboy", és un psicòpata salvatge i terrorífic en un film, també coreà, del 2010, dirigit per Kim Jee-woon, que, precisament per la seva violència explícita i alguns detalls escatològics, ha esdevingut de culte. 

La (molt relativa) particularitat argumental resideix en el fet que el detectiu que persegueix el criminal després que aquest li hagi matat i esquarterat la nòvia decideix prendre-s'ho amb calma, i acaba convertit en una nèmesi molt perillosa. 

La part final es revela incapaç de superar el festival gore que obre el film i que continua fins a l'aparició d'un altre dolent -caníbal- que morirà a l'hospital quan el policia li faciliti les rialles desconjuntant-li la mandíbula. És la paradoxa d'un títol que troba la seva raó de ser en una violència que, quan tot es descontrola, sembla voler denunciar.

UN SIMPLE ACCIDENTE

Premiada a Cannes amb la Palma d'Or, "Un simple accidente" (Jafar Panahi, 2025) és una pel·lícula iraniana que, una vegada més, ens parla d'un país fracturat i del trauma de les tortures. 

Podria ser una història de revenja, i ho és en certa manera, però també demostra que no n'hi ha prou amb obrir un forat al desert per enterrar les ferides. I també demostra que la denúncia més aspra no està renyida amb el sentit de l'humor (negre) o que es pot parlar de la falta d'humanitat sense oblidar que tots som persones.

DIAMANTE EN BRUTO

El cinema francès recent es podria dividir entre els retrats d'una burgesia més aviat patètica i els retrats dels nois/noies lumpen que resideixen a la banlieue, o bé, com en aquest cas, a la presumptament bella vila de Fréjus, situada al Sud de França, entre Cannes i Saint-Tropez, però no en els luxosos palaus vora el mar sinó en edificis intercanviables enmig de la brutícia. 

La jove protagonista de "Diamante en bruto" (Agathe Riedinger, 2024), una xoni de manual, vol escapar de la seva vida miserable, temptada no tant pels Maserati aparcats als jardins de les viles com per la promesa de popularitat i diners a partir de la seva possible participació en un reality a l'estil de "La isla de las tentaciones". I, mentre espera la trucada que li canviarà la vida (a millor?) es dedica a tenir cura de la seva imatge, exhibint-se a Internet, projectant una falsa seguretat en si mateixa.

ANATOMÍA DE UN INSTANTE

Conec més l'obra de Javier Cercas per les seves adaptacions al cinema que per la seva lectura. De fet, només he llegit "Independencia", teòrica continuació de "Terra Alta", que tampoc no he llegit, i he de dir que no em va semblar res de l'altre món, tot i abordar un assumpte tan interessant com el poder de les classes altes barcelonines, allò que hom anomena "societat civil". 

El títol, "Independencia", atès l'antinacionalisme de l'escriptor, resultava astutament enganyós. Si més no, li reconec al senyor Cercas la seva habilitat per trobar títols atractius, com "Soldados de Salamina", "Las leyes de la frontera", o, en el cas que ara ens ocupa, "Anatomía de un instante", pel qual em vaig arribar a plantejar comprar-ne el llibre, sabent, a més, que tractava sobre el 23-F. Però, novament, em conformo amb l'adaptació, en format de minisèrie i dirigida per Alberto Rodríguez, quasi un especialista en cròniques de la Transició. 

Si hagués llegit el llibre, podria saber si la culpa és d'en Cercas o d'en Rodríguez. En qualsevol cas, i sense negar-li el valor didàctic, necessari més que mai en un moment que ningú no sembla recordar el valor de la democràcia en un país sotmès quaranta anys a la fèrria dictadura de Franco, que no era, ni de lluny, tan bona persona com alguns influencers volen fer creure, la sèrie dirigida per Alberto Rodríguez pot ser àgil i entretinguda, però no li trobo cap espessor dramàtica, ni, al meu entendre, aporta cap llum sobre uns personatges claus en el procés. No em vull prendre la molèstia de parlar sobre els patètics colpistes, però, després de veure "Anatomía de un instante", no en sé del Rei emèrit, de Suárez o de Carrillo més d'allò que, per edat, coneixia de sobres. I algú que sigui més jove, què aprendrà sobre els personatges? Que fumaven com carreters (d'altra banda, com tothom en aquella època)? 

Només m'atreveixo a salvar el personatge de Gutiérrez Mellado, aquest sí, un heroi tràgic, però es pot deure a la convincent interpretació del gran Manolo Solo, l'únic que es pren la molèstia de voler anar més enllà d'una simple imitació gestual.

BUGONIA

Podria començar dient que "Bugonia (Yorgos Lanthimos, 2025) és molt original, però això significaria obviar que es tracta d'un remake del film coreà "Save the Green Planet". En qualsevol cas, aquesta comèdia negríssima sobre dos friquis que segresten una executiva convençuts que es tracta d'una extraterrestre, connecta bé amb l'estil surrealista i les temàtiques preferides del realitzador grec (la solitud de l'individu i la necessitat d'integrar-se; l'alienació). 

Tot plegat és un gag que potser no justifica el metratge, però conté un terç final trepidant i molt càustic, i se sosté gràcies a les interpretacions memorables del repartiment, sobretot uns esplèndids Jesse Plemons i Emma Stone.

CHICAGO, AÑOS 30

"Chicago, años 30", dirigida el 1958 per Nicholas Ray, és, a primera vista, un artefacte en Metrocolor i Cinemascope que ens condueix als temps mítics del gangsterisme mantenint una estètica molt anys cinquanta, i alternant la violència (força contundent en el tram final) amb els números de ball de la llargueruda Cyd Charysse. Però això és només l'esquer comercial. 

L'inici del film ens mostra la gens fàcil situació de les noies que ballen als cabarets freqüentats per l'hampa i es guanyen un sobresou assistint a les festes que organitzen més privadament (el títol original és, precisament, "Party Girl"). Vicki Gaye (Charisse) no ho ha tingut fàcil i ha renunciat al somni de ser "només" una ballarina; se sent atreta per un advocat brillant (Robert Taylor, molt entregat al personatge), que s'ha fet un nom salvant els gàngsters de la cambra de gas, algú que, en certa manera, també s'ha prostituït. Ambdós són conscients de la seva moral dubtosa. Ella s'està fent gran (és encara molt atractiva, però resulta evident que l'actriu, com el seu personatge, no és una joveneta). I ell, és coix. 

L'escena en què es reuneixen a l'apartament d'ella, després de la festa on s'han conegut, serveix perquè els conegui l'espectador, i perquè es coneguin ells i comencin a enamorar-se; i també serveix per alertar dels perills del món en què viuen, quan la Vicki descobreix el cadàver de la seva companya de pis, qui s'ha suïcidat a la banyera, i el vermell del seu vestit es confon amb el vermell de la sang. 

La història d'amor entre aquests dos éssers, forts en aparença, fràgils i traumatitzats en el fons, atorga a Ray el material idoni per a un drama romàntic captivador. El vessant de cinema negre és més aviat un teló de fons, però no podem obviar la brillant interpretació de Lee J. Cobb, el dolent que mou els fils.

SIEMPRE ES INVIERNO

Tot i que el darrer treball de David Trueba es basa en la seva novel·la "Blitz", "Siempre es invierno" es pot explicar a partir de referències estrictament cinematogràfiques. 

Algunes, poden ser un llast: 

Emmirallar-se en Woody Allen (com han fet sempre els germans Trueba) no sembla una mala opció. Però quan hom comença a omplir el metratge de passejades per parcs, racons pintorescos d'una ciutat (en aquest cas, Lieja, Bèlgica), visites a museus i trobades casuals en una cafeteria, no anem bé. A més, no li fa falta; David Trueba pot ser tan bon director com el novaiorquès. 

He d'aclarir, de tota manera, que les escenes en qüestió resulten quasi sempre comentaris pertinents a la controvertida relació -que centra la trama- del protagonista amb una dona molt més gran que ell. 

François Truffaut: l'ombra del francès és igualment allargada, i el protagonista (David Verdaguer en un paper que sembla fet expressament per a ell), exercint d'arquitecte paisatgista amb vocació de perdedor, mentre el pas del temps i els canvis de feina marquen punts i a part (o potser punts i seguit), evoquen aquell insegur -i alhora seductor- Antoine Doinel. 

D'altra banda, la trama, clarament similar pel que fa a la professió i inseguretat del protagonista, i també un to hiperrealista o l'adscripció genèrica a la comèdia romàntica -o, millor dit, al drama amb moments de comèdia-, ens porta a la memòria un treball no gaire aconseguit de Félix Viscarret, que vam veure i comentar al bloc fa un parell d'anys, "Una vida no tan simple". 

Però també hi ha influències que David Trueba ha assimilat clarament en positiu. I ens referim a la comèdia clàssica nord-americana en general (i Billy Wilder en particular): 

- La importància dels objectes: fan avançar la narració la maqueta d'un parc dissenyat pel protagonista (metàfora del pes que arrossega el personatge, de la seva desesperació quan la coberta de vidre s'esquerda pel fred de l'hivern belga, de la solitud de la protagonista femenina quan el seu gat s'hi passeja indolentment al damunt); les restes del menú d'un kebab; un mòbil espatllat i una bossa amb arròs; una ampolla de vodka. 

- La importància dels secundaris: Impagable l'arquitecte rival, Àlex Ripollès -cognom que s'assembla a "gilipollas"-; o el geni coreà; o la dona del coreà, qui en té prou amb un breu primer pla; o la noia que se'l lliga a l'AVE, qui, amb una simple pregunta, resumeix el dilema central: "Què sóc per a tu? Una tireta o un trampolí?". 

En definitiva, i a pesar d'alguns retrets menors, "Siempre es invierno" és molt millor que "Una vida no tan simple". I ho és perquè reflecteix la vida i perquè no és gens simple. El problema del temps o de l'edat apareix representat metafòricament, des del mateix títol, o per l'emblemàtica maqueta del parc, amb els seus rellotges de sorra. La història és plena d'interrogants i la pregunta que es fan els dos protagonistes al final (ALERTA: ESPÒILER), mentre contemplen el sol apareixent a l'horitzó, no és únicament una invitació a fer l'amor, com podia haver-ho estat la nit que van estar junts a Bèlgica, sinó la verbalització de la incertesa sobre el futur. 

Finalment, se m'acut una darrera reflexió: "Siempre es invierno" -i potser el títol ens adverteix de la paradoxa- sembla voler parlar del pas del temps i acaba parlant del temps detingut, d'aquella primera nit, d'aquella partida de billar, d'aquella ampolla de vodka, del disc de Georges Brassens sonant al matí.

SOL ROJO

Dos personatges de caràcters i mètodes antagònics cerquen un tercer. 

Aquest és un esquema clàssic reiterat fins a l'extenuació, fonament de les buddy-movies i també prou habitual en el western, des de "Centauros del desierto" fins al film del 1971 que ara comentarem, "Sol rojo", dirigit per Terence Young. 

El realitzador d'algunes de les pel·lícules més emblemàtiques de la nissaga Bond i d'un sòlid thriller amb Audrey Hepburn, "Sola en la oscuridad", compta amb un repartiment internacional per rodar a Almeria un western que vol ser exòtic, que comença explicant l'obertura dels japonesos a Occident a mitjan segle XIX i el viatge d'un ambaixador nipó cap a Washington travessant els Estats Units amb un regal per al president: una katana d'or pur. Llàstima que el tren sigui assaltat per una colla de facinerosos, que s'emporten els calés i, de passada, la katana. 

Un dolent és més dolent que els altres i traeix el seu company, que resulta ser simpàtic i que s'alia amb un samurai per recuperar el botí i matar el traïdor. 

Com us podeu imaginar, la rigidesa del japonès propicia els moments de comèdia i, en els d'acció, desafiarà els revòlvers amb l'espasa i les arts marcials. 

Però els films de samurais ja eren molt a prop del western nord-americà (o, en aquest cas, europeu), com sabia prou bé en Kurosawa, que presta el seu actor fetitxe, Toshiro Mifune, per acompanyar Charles Bronson (el dolent simpàtic), Alain Delon (el dolent-dolent) i Ursula Andress, recuperada per Terence Young després de l'escena en biquini que la va fer famosa a "Agente 007 contra el Dr. No"; aquí, per cert, l'exhibició anatòmica esdevé més explícita en dura competició amb la catalana Mónica Randall. També apareix, més pudorosa, Capucine. Però l'aparent glamur del repartiment ensopega amb un planter de secundaris més aviat lamentable, sobretot uns comanxes que devien fitxar al bar del poble prop d'on rodaven. El film vol i dol i, tot i el lloable intent de treure partit d'alguns escenaris, com les muntanyes nevades o el camp de blat del final, no excedeix la categoria d'un espagueti-western de rebaixes.

CAYO LARGO

Després d'"El tesoro de Sierra Madre", el mateix any 1948, John Huston requeria novament Humphrey Bogart, acompanyat ara de la seva esposa Lauren Bacall, per protagonitzar l'adaptació d'una obra teatral de Maxwell Anderson, "Cayo Largo". 

Tret de l'excel·lent final en un vaixell enmig de la boira, la claustrofòbica acció ens situa al saló d'un hotel del qual els personatges no poden sortir a causa d'un terrible huracà, però que, ubicat en l'illa que dóna nom a la pel·lícula, esdevé un escenari tan exòtic com l'establiment que apareixerà en la posterior "La noche de la iguana". O sigui que Huston porta l'adaptació al seu terreny, i el film es mou entre el relat d'aventures i, gràcies a l'aportació del gàngster dolentíssim incorporat per Edward G. Robinson, el cinema negre. L'abundància de diàlegs no ho impedeix, i la trama avança enèrgicament mentre aborda tota mena de conflictes: 

- Bogart és un veterà de la Segona Guerra Mundial i els seus amfitrions són la vídua (Bacall) i el pare d'un soldat que va servir al seu regiment. 

- La convivència entre els blancs i els indis que viuen a l'illa no és fàcil, i les circumstàncies propiciaran algunes morts injustes. 

- Les dones intenten mantenir certa dignitat en un univers dominat per homes sense escrúpols. 

- Fins a quin punt ha d'arriscar-se el protagonista per demostrar el seu valor?

FRANKENSTEIN

Imagino que estic sent molt poc considerat amb en Guillermo del Toro, tenint en compte que és el responsable de dos títols que vaig enviar directes a la llista dels deu millors de les dècades precedents ("El laberinto del fauno", "La forma del agua"). Vaig deixar escapar la seva versió de "Pinocho" (2022) en stop-motion; i "El callejón de las almas perdidas" (2021), protagonitzada per Bradley Cooper, Rooney Mara i Cate Blanchett, remake d'un film del 1947, em va deixar bastant indiferent, tant que ni la vaig comentar al bloc. 

Amb més ganes, m'he posat amb la seva versió del Frankenstein de Mary Shelley, estrenada breument en sales i, amb més bombo i platerets, a Netflix. 

"El callejón de las almas perdidas" tenia una acurada i barroca ambientació als anys quaranta. "Frankenstein" també és barroca, i recorda, sobretot en la primera meitat, la versió de Kenneth Branagh: sumptuosa, amb una fotografia espectacular i una brillant ambientació d'època que inclou algun escenari ja utilitzat per Kubrick a "Barry Lyndon"; amb menys moviments de grua, això sí, però molts objectius angulars; un ritme una mica precipitat, potser per la necessitat d'explicar moltes coses, i un Victor Frankenstein (Oscar Isaac) més aviat antipàtic. 

El film de Guillermo del Toro s'eleva a partir de l'aparició del monstre (Jacob Elordi), un ésser que pot ser bell i terrible alhora, violent però també delicat. El fragment -llarg però necessari- en què conviu amb el vell cec i aprèn a parlar i també a llegir, i altres lliçons sobre la perversa naturalesa humana, conté la intensitat i l'emoció que esperem d'un realitzador especialitzat en monstres maltractats, com ho era l'amfibi de "La forma del agua".

LA SEMILLA DE LA HIGUERA SAGRADA

"La semilla de la higuera sagrada" (Mohammad Rasoulof, 2024) exposa la difícil situació de les dones a l'Iran, a partir de les revoltes del 2022 (després de la mort d'una noia quan estava sota custòdia policial acusada de portar malament la hijab), i del seu impacte en el si d'una família en què les dues filles enfronten llurs creences amb la crua realitat mentre el pare, ascendit a jutge i obligat a signar sentències de mort sense discutir (cal recordar "La vida de los demás", del mateix realitzador), veu també com tremolen les seves conviccions, a tots els nivells. L'al·legòrica desaparició de la pistola que li han donat per protegir-se condueix a una catarsi que tindrà lloc en un poble abandonat del desert, en un final amb aroma de western que potser no està a l'altura de la resta del film però que tampoc no invalida la seva denúncia. 

La pel·lícula de Rasoulof ens ha portat a la memòria aquella "Persépolis", dirigida el 2007 per Marjane Satrapi (sobre la seva obra gràfica) i Vincent Paronnaud.

Amb un treball d'animació senzillament esplèndid que conjuga el blanc i negre de l'original amb influències expressionistes, retrata els horrors viscuts per una família de classe mitjana a Teheran, amb l'arribada dels aiatol·làs i la guerra amb l'Iraq. Centra la denúncia dels abusos de la teocràcia en la seva primera meitat, amb una facilitat i claredat expositiva excepcionals, sense perdre mai de vista que la narradora (l'obra és autobiogràfica) ho observa tot amb els ulls d'una nena; i, més tard, en la seva fugida a Occident, arriba l'adolescència i, amb ella, els desenganys i el desarrelament, que Satrapi descriu amb la mateixa habilitat. "Persépolis" és una lliçó d'història i també una lliçó d'humanitat.

UNA CASA LLENA DE DINAMITA

El moment àlgid de la Guerra Freda va portar diversos films que parlaven de la possibilitat seriosa d'un cataclisme nuclear i de com l'encaixarien les potències (en particular, els Estats Units). "Punto límite", de Lumet, i "Teléfono rojo", de Kubrick, són els referents indiscutibles. 

La cosa torna a estar complicada i, novament, el cinema se'n fa ressò, ara de la mà de Kathryn Bigelow, molt silenciosa des de "Detroit" (2017). 

"Una casa llena de dinamita" narra des de múltiples punts de vista (bàsicament, es tracta de militars, estrategs i polítics, inclòs el president dels Estats Units -afroamericà-) el protocol d'actuació quan un míssil d'origen desconegut es dirigeix cap a una gran ciutat americana. 

La gràcia del film de Bigelow, més enllà d'un treball de muntatge virtuós i del suspens implícit en la trama, radica en com mostra el contrast entre la freda eficiència dels gestors de la crisi i els nervis sota la superfície, l'angoixa de no tenir una resposta que no pugui implicar la destrucció total de la humanitat, la sensació d'irrealitat quan s'intenten avaluar els possibles danys (un personatge demana a un altre que faci una estimació de les víctimes de l'impacte: "Ho preguntes seriosament?", "Sí", "Deu milions a la zona zero, un 10% més a causa de la radiació"). 

La directora no eludeix mostrar el conflicte intern dels personatges que tenen, fora dels búnquers plens de mapes i de pantalles de televisió, familiars aliens al desastre que s'apropa a velocitat supersònica. Però, sàviament, evita les digressions més habituals en aquests títols pre-apocalíptics, i aposta per un estricte realisme i la narració en temps real, la qual cosa, però, comporta un inconvenient: el temps que tarda el míssil d'ençà que és descobert fins que assolirà el seu objectiu no arriba als vint minuts; i la pel·lícula dura quasi dues hores. Bigelow ho resol repetint l'acció des de diferents angles (els mateixos personatges i escenaris, però alternant el protagonisme d'uns i altres, i reservant el darrer fragment per a qui té la responsabilitat més gran, és a dir el president); sembla l'única solució possible i està resolta amb perícia, però, inevitablement, dilueix el suspens i genera certa insatisfacció. El terror, tanmateix, no es veu afectat, i és per raons òbvies, ja que allò que el film explica podria passar demà mateix; i adéu-siau!

BARBARIAN

Si "Longlegs" va ser la sorpresa del cinema de terror de l'any passat, "Weapons" ha estat la d'enguany.

Teníem ganes de veure l'anterior treball de Zach Cregger, "Barbarian" (2022), i no ens ha decebut. 

Llogar una casa a través d'Airbnb està de moda, i no sol tenir inconvenients, tot i que la protagonista de la pel·lícula està de pega: l'habitatge és al mig de barri més depauperat de Detroit i, a més, ja té un llogater, aparentment simpàtic, això sí (pot ser simpàtic Bill Skarsgard?). 

Però no vull explicar res més d'un film ple de sorpreses, generades no tant per situacions que podem haver vist en molts altres títols del gènere, com -igual que a "Weapons"- per l'habilitat del guionista i realitzador a l'hora d'estructurar els esdeveniments o de modificar els punts de vista. A més -i també en això s'assembla al seu darrer film-, l'humor negre abunda sense impedir que els personatges resultin creïbles en les seves contradiccions, fortaleses i febleses; i la policia local no surt gaire ben parada.

THE MONKEY

Osgood Perkins, celebrat responsable de "Longlegs", un dels grans èxits del gènere terrorífic d'ara fa un any, s'atreveix a "The Monkey" amb una adaptació d'un relat de Stephen King que conté forces constants pròpies i alienes: un ninot diabòlic, una infantesa complicada pel bullying, per la separació dels pares i per un germà bessó no gaire amable, i també la por davant la paternitat o un complex de culpa representats metafòricament; i un viatge a un poble de Maine assolat per les tragèdies (en plural). 

Amb una base literària més distingida (fins a cert punt), "The Monkey" no compta amb l'elegància visual de "Longlegs" ni amb un ritme que, aquí, esdevé insegur, sense que ens quedi clar si això passa perquè han volgut allargar un conte curt o, al contrari, no han estat capaços d'integrar els múltiples elements d'una trama que abasta vint-i-cinc anys de la vida del malastruc protagonista (l'escàs carisma de l'actor britànic Theo James no ajuda gaire). En qualsevol cas, l'humor negre que presideix l'invent i els desacomplexats efectes gore permeten gaudir d'un títol adequat per a la nit de Halloween (o la tarda de Tots Sants).

LOS DOMINGOS

Després de la sèrie "Querer" i de "Cinco lobitos", ja sabem que l'especialitat d'Alauda Ruiz de Azúa són els conflictes familiars. En el cas de "Los domingos" (2025), i al marge d'altres qüestions de diners, herències i crisis matrimonials, el problema més greu sorgeix quan la filla del germà vidu es vol fer monja, i no pas perquè els nois no li facin cas. És el que passa si portes els fills a escoles religioses. 

La tieta no és tant de missa i vol plantar cara a la situació. Però l'encert del film de Ruiz de Azúa consisteix a oferir més preguntes que respostes, i, tot i que brinda un retrat gens complaent de l'entorn familiar de la noia protagonista i que tampoc no oculta la rude austeritat de la vida als convents de clausura, sempre deixa oberta la possibilitat que la jove Ainara posseeixi una fe genuïna. 

"Los domingos", diguem-ho ja, és un film excel·lent, que aconsegueix un equilibri insòlit entre un transcendentalisme quasi dreyerià i un realisme més agnòstic i molt lúcid ja present en els anteriors treballs de la directora. 

Com calia esperar, Patricia López Arnaiz està perfecta en el paper de la tieta, però la debutant Blanca Soroa és ara mateix una ferma candidata al Goya a millor actriu-revelació.

UN FANTASMA EN LA BATALLA

Agustín Díaz Yanes va tenir un inici de carrera fulgurant amb "Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto" (1995), intens thriller protagonitzat per Victoria Abril. Potser l'hauria de revisar, però no la recordo com una gran pel·lícula i n'atribueixo l'èxit a la seva singularitat dintre del panorama del cinema espanyol del moment, més interessat en la comèdia i sense precedents de films policíacs hiperviolents i feministes; una línia que el director va esprémer en títols posteriors: "Sin noticias de Dios" (2001) i "Sólo quiero caminar" (2008). 

També va conrear el gènere d'aventures històriques de la mà d'Arturo Pérez-Reverte, primer el 2006, adaptant el seu "Alatriste", i, després, el 2017, amb "Oro", una epopeia sobre els conqueridors espanyols que cercaven mítiques ciutats daurades en ple Amazones, que va resultar un fracàs econòmic espectacular i que va suposar un greu entrebanc en la carrera de Yanes. 

Celebrem, si més no, el seu retorn, apadrinat per J.A. Bayona, amb una història sobre una guàrdia civil infiltrada a ETA, que porta per títol "Un fantasma en la batalla" i que ha passat com un fantasma per les cartelleres, però ha assolit el seu objectiu de liderar la graella de Netflix. 

La comparació amb "La infiltrada" (Arantxa Echevarría, 2024) és inevitable, i observo, amb certa sorpresa, que molts crítics prefereixen el film de Yanes, que, francament, em va agradar molt menys. 

Sí que és cert, com mantenen els defensors d'"Un fantasma en la batalla", que és més sòbria i melvilliana, i que evita alguns excessos, com la presentació del personatge interpretat per Diego Anido al film d'Echevarría (al d'en Yanes, el presumpte masclisme dels etarres es resumeix en el breu comentari del personatge de Raúl Arévalo sobre la truita de patates que li ha cuinat la infiltrada). 

També cal reconèixer, tot i la meva declarada devoció per la Carolina Yuste, que Susana Abaitua defensa molt bé el seu paper d'abnegada servidora de l'ordre. I que Ariadna Gil i Jaime Chávarri són uns convincents etarres. 

Però enyoro la intensitat de "La infiltrada", que no necessitava inserir imatges documentals per resumir els anys durs de la banda terrorista i afegir dramatisme. D'altra banda, crec que el principal problema del títol signat per Agustín Díaz Yanes és un guió insatisfactori, amb moments confusos (vegeu l'atemptat preparat per la infiltrada contra un company) o massa fàcils (el motiu de la cançó italiana retransmesa per la ràdio en l'escena final i la inoportuna dutxa de la protagonista).

ESPANTAPÁJAROS

Després de "Pánico en Needle Park", Al Pacino repetia a les ordres de Jerry Schatzberg a "Espantapájaros" (1973), una road movie canònica en què compartia protagonisme amb Gene Hackman. 

Són dos perdedors amb serioses dificultats per relacionar-se amb l'entorn que es troben en una carretera solitària i decideixen fer-se companyia fins a Pittsburgh, on pretenen muntar un negoci de rentat de cotxes. El to tràgic de la proposta i el periple per l'Amèrica dels més desfavorits agermanen aquest amb altres títols de losers de l'època ("Cowboy de medianoche", "Easy Ryder", "Fat City", "Gent de pluja", "El último deber"). 

En la línia dels títols precedents en la seva filmografia, Schatzberg contraposa a l'extravagància dels dos protagonistes una mirada quasi documental, continguda, confiant en els plans generals per als moments més dramàtics o violents. "Espantapájaros" va guanyar la Palma d'Or a Cannes, potser per les prestacions de dos actors enormes, potser per la fotografia esplèndida de Vilmos Zsigmond, potser pel retrat d'una Amèrica que s'enfrontava a les seves contradiccions.

EL TREN DE LAS 3:10

El més notable d'"El tren de las 3:10", western dirigit per Delmer Daves el 1957, és la manera com subverteix molts tòpics del gènere. Sobretot, pel que fa al personatge del bandit interpretat per Glenn Ford: amable, cavallerós, seductor impenitent; de fet, l'enxampen perquè, en comptes de fugir a Mèxic després d'assaltar la diligència i matar-ne el conductor, roman al poble per lligar-se la cambrera del saloon. I és cert que les forces de l'ordre són bastant inútils, però potser no comptava amb la perseverança i el valor que demostra un granger (Van Heflin), decidit a fer-lo pujar al tren que dóna títol a la pel·lícula i que va directe a la presó de Yuma. La llarga espera a la cambra de l'hotel, que recorda una situació similar a "Solo ante el peligro", propicia una relació ambigua entre tan dispars individus i que conduirà a un final inesperat com la pluja que arriba per fi després d'una greu sequera. 

No hem vist la versió del 2007 dirigida per James Mangold i interpretada per Russel Crowe i Christian Bale.

EL ABOMINABLE DOCTOR PHIBES

A pesar de l'eficàcia demostrada a "De repente, la oscuridad", la carrera posterior de Robert Fuest no va complir amb les expectatives. Si més no, "El abominable doctor Phibes" (1971), coproduïda per American International Pictures, i interpretada -teòricament; per raons que ara fan de mal explicar, no canvia l'expressió en tota la pel·lícula- per Vincent Price, acompanyat de Joseph Cotten i d'uns quants actors britànics, és una raresa que va gaudir de cert prestigi i estatus de culte, no tant pel barroquisme dels assassinats, inspirats en les plagues d'Egipte, com per una insòlita ambientació art-déco.

Els interludis presumptament còmics amb els policies de Scotland Yard intentant seguir la pista del misteriós Doctor Phibes perjudiquen el ritme de la funció; un defecte agreujat en la seqüela "El retorno del Dr. Phibes" (1972), que incorpora un viatge -ara sí- a Egipte; un Egipte de cartó-pedra on Vincent Price continuarà abusant dels concerts d'orgue i els discursos a la seva esposa morta i perseguirà el secret de la vida eterna en competència amb un elegant malvat. Cal dir, però, que el sadisme dels assassinats supera en imaginació els de la primera pel·lícula.

DE REPENTE, LA OSCURIDAD

Una oportuna reconomació del nostre amic Travis Bickle m'ha permès descobrir la que ell anomena, ben encertadament, "un rar diamant", una pel·lícula britànica del 1970, dirigida per Robert Fuest, que és un extraordinari exercici de suspens construït amb elements mínims i amb notable saviesa cinematogràfica. 

"De repente, la oscuridad" presenta dues amigues angleses que fan una ruta en bicicleta per la França rural. Tot i que alguns llogarencs adverteixen d'un crim que va tenir lloc a la comarca anys enrere, res no fa presagiar el drama: llueix un sol esplèndid, a tots els pobles hi ha un bar on prendre Orangina i, fins i tot, hi ha uns gendarmes prou amables. Però una de les noies desapareix i l'altra (Pamela Franklin, que feia de nena a la seminal "Suspense") no sap què fer; l'idioma és un obstacle i un presumpte inspector que vol ajudar-la i té una moto és tan eixerit com, finalment, sospitós. 

Sense escenaris gòtics, amb pocs personatges i una situació molt bàsica, Fuest edifica el suspens amb una sàvia utilització de dos elements, el paisatge (esplèndidament fotografiat per Ian Wilson) i el temps: la protagonista, sense saber si ha d'anar amunt o avall per les llargues carreteres enmig de planures que s'estenen fins a l'horitzó, espera la seva amiga mentre les hores transcorren lànguidament, acompanyades pel silenci dels estranys. El contrast entre els primers plans i els plans generals magnifica la sensació d'aïllament i d'incertesa.

TERROR EN LA ÓPERA

Per a "Terror en la ópera" (1987), Dario Argento compta novament amb una jove protagonista, ara l'espanyola Cristina Marsillach, i, com el títol indica, situa l'acció en un teatre de l'òpera, on representen "Macbeth", de Verdi. 

L'argument, per raons òbvies, recorda El fantasma de l'òpera, i la realització, també molt coherentment, és decididament operística, amb moviments de càmera espectaculars, i molta música, de Verdi a Brian Eno. Notable en conjunt, tret potser d'un final no gaire inspirat que transcorre als Alps (que potser enyorava els paisatges de "Phenomena"?).

PHENOMENA

Una joveníssima Jennifer Connelly arriba a un internat suís que compta amb la preceptiva institutriu autoritària i amb el no menys preceptiu assassí en sèrie voltant pels jardins i racons d'una mansió en què sembla ser va residir Richard Wagner. 

Dario Argento, però, evita alguns tòpics del subgènere i barreja un giallo més o menys convencional amb elements de terror gore, i també fantàstics, a partir de la relació de la protagonista amb els insectes, als quals sembla governar, sense que en sapiguem la raó i malgrat els esforços del científic interpretat per Donald Pleasance per buscar-hi certa lògica. 

"Phenomena" (1985) juga amb el contrast entre la bellesa de la noia i la lletjor de cucs, insectes i monstres diversos, sense renunciar a una atmosfera onírica que acaba sent el millor d'un treball més entretingut per l'acumulació d'efectes que per un suspens força relatiu.

UNA BATALLA TRAS OTRA

Paul Thomas Anderson ja havia adaptat Thomas Pynchon a "Puro vicio", i "Una batalla tras otra", basada en la novel·la "Vineland", del mateix autor, presenta igualment un protagonista aficionat als porros, supervivent d'una era en què les utopies semblaven possibles: els anys seixanta. Però Anderson situa l'acció de la seva darrera pel·lícula en uns Estats Units més contemporanis, en què ja existeix el mur a la frontera amb Mèxic i la violència contra els immigrants d'origen llatí sembla la que propugnen ara mateix en Trump i els seus acòlits; i, si tenim present que és un director aficionat a recrear èpoques pretèrites, el canvi resulta tota una declaració d'intencions. "Una batalla tras otra", com la recent "Eddington", parla de la fractura que divideix el decadent imperi americà. Al terrorisme d'esquerres el succeeixen els moviments ultradretans (la sinistra secta d'Amics del Nadal), i no hi ha diàleg possible, només el poder de les armes de foc. 

La pel·lícula de Paul Thomas Anderson presenta -com tantes altres de la seva filmografia- una relació paternofilial, una mica singular perquè és ambivalent (no seré més específic per evitar espòilers) i per l'absència de la figura materna, des de la qual, no obstant això, s'estructura un relat que, al llarg de setze anys -edat de la filla del protagonista interpretat per DiCaprio-, reuneix una colla de personatges que, com passa també en molts títols del director, viuen d'acord amb unes normes de conducta que els defineixen en els seus universos respectius, en aquest cas antagònics (per cert, impagables Sean Penn i Teyana Taylor). 

L'humor que recorre la història, amb certa tendència a la caricatura, si més no en el cas dels personatges masculins (les dones són més valentes), i el seu caràcter de film d'acció trepidant no impedeixen que es tracti d'un títol atrevit i menys superficial d'allò que pot semblar a primera vista. I, sigui com sigui, com a "Boogie Nights" o "Magnolia", Anderson ens fa pujar a una muntanya russa (quasi en sentit literal en les escenes de carretera en el darrer tram de la història).

CUATRO MOSCAS SOBRE TERCIOPELO GRIS

"Cuatro moscas sobre terciopelo gris" (1971) vol ser tan moderna com "El pájaro de las plumas de cristal". I per això compta amb un protagonista amb els cabells llargs (l'americà de torn, en Michael Brandon) que toca la bateria en un grup de rock. 

Però aquests primers films d'Argento, que incloïen escenes pujades de to entre el protagonista i alguna joveneta, també reflectien una mirada retrògrada -potser normal en la Itàlia de l'època- sobre el col·lectiu homosexual: a "El pájaro de las plumas de cristal", una roda de reconeixement, quan busquen l'assassí en sèrie, està composta de presumptes pervertits, entre els quals un home acusat de sodomia; i Argento encara es permet una broma fàcil, quan accedeix a la roda de reconeixement un transvestit i el comissari replica que ell ha demanat "un pervertit, no un transvestit". A "Cuatro moscas sobre terciopelo gris" no hi ha una escena equivalent, però resulta curiós que el detectiu més aviat inepte -que acaba, però, desemmascarant l'assassí- sigui obertament homosexual i aprofiti les seves perquisicions per lligar. Potser cal afegir que abunden els secundaris estranys, com un a qui anomenen Déu, que menja sardines crues i s'assembla a Bud Spencer, un ajudant que no ajuda gaire, un veí coix que consumeix revistes pornogràfiques, i un carter que sempre rep patacades. Serien l'equivalent presumptament humorístic del pintor o del proxeneta tartamut a "El pájaro de las plumas de cristal". 

Al marge d'aquestes qüestions, es tracta novament d'un giallo arquetípic, amb un muntatge confús i algunes caigudes de ritme, que inclou, si més no, escenes interessants: la persecució en un laberint vegetal (més modest, però, que el d'"El resplandor"), o una llarga seqüència al metro, on el detectiu segueix el sospitós, que recorda situacions similars en thrillers americans de l'època; i una escena en una presentació de moda funerària quasi digna de Fellini. 

El final conté un accident amb un camió, com a "Rojo oscuro"; i també tenim una casa modernista i un teatre buit, escenaris que esdevindran habituals en els films del realitzador.

EL PÁJARO DE LAS PLUMAS DE CRISTAL

"El pájaro de las plumas de cristal" (1970) va ser la carta de presentació de Dario Argento. Giallo sobre un assassí en sèrie perseguit per un policia presumptament eficaç amb una curiosa tendència a adormir-se durant les rodes de premsa, i també per una parella de nord-americans (Tony Musante i Suzy Kendall), ell escriptor i ella una hippie, que atorguen al film un aire "modern" que, sens dubte, va contribuir a l'èxit de la proposta, juntament amb una llarga escena en una galeria d'art (modern), en què Vittorio Storaro demostra que sap com jugar amb dos colors (el blanc i el negre) i contraposar aquest minimalisme cromàtic amb la presència del vermell en l'escena dels crèdits en què el misteriós criminal segueix i fotografia una futura víctima (la imatge es deté, interrompent el tràveling), per concloure amb les acolorides plomes de l'ocell del títol. 

"El pájaro de las plumas de cristal" és, doncs, un títol de culte, en definitiva bastant irregular, solcat per notes d'humor barroeres i un prudent erotisme. Tarantino el va homenatjar a "Death Proof", quan el dolent fotografia les amigues especialistes i sona la mateixa música, d'Ennio Morricone.

 

Quan l'amor se'n va, on va?

"Mi amiga Eva" (2025), dirigida per Cesc Gay i interpretada per una esplèndida Nora Navas, manté el to d'altres títols de la filmografia del realitzador català: una barreja de drama i de comèdia, que de vegades funciona molt bé ("Truman"), d'altres no tant ("Sentimental"). En aquest cas, el resultat mereix un notable; potser hi tingui a veure la participació en el guió d'Eduard Sola, ara mateix molt cotitzat gràcies a l'èxit de "Casa en flames". 

El film ens parla d'una crisi matrimonial o, més ben dit, de com la màgia desapareix i de com la protagonista, després de conèixer a Roma l'argentí que sempre surt a les pel·lícules del director (ens referim a la nacionalitat, no a l'actor en concret, aquí Rodrigo de la Serna, rostre popular a casa nostra per la sèrie "La casa de papel"), té el desig, molt lícit, de tornar-se a enamorar. Però això implica sortir de la zona de confort que proporciona el matrimoni, rebre unes quantes crítiques i pagar el peatge de les aplicacions per a lligar. 

Gay i Sola condueixen amb mà ferma les regnes d'un relat que conté molta lucidesa, tot i que no renuncia a l'humor ni a alguna situació tòpica, sempre amb el noble objectiu d'evitar convertir en tragèdia allò que adopta les formes d'una comèdia lleugera, arrodonida al final per una petita confusió que posarà les coses al seu lloc, com passava en molts clàssics de l'època daurada del gènere. 

A diferència d'altres títols del director, no hi ha una excessiva coralitat i una dona és la protagonista absoluta.

També són protagonistes les dones en un drama vestit de comèdia -més coral, això sí- que ens arriba de França i que també parla de la dificultat de mantenir una relació, de les mentides -pietoses o no-, dels errors, dels desenganys, del desig de trobar/recuperar l'amor perdut. 

Emmanuel Mouret ja havia demostrat a "Las cosas que decimos, las cosas que hacemos" i "Crónica de un amor efímero" la sensibilitat i profund coneixement de les febleses humanes amb què aborda els seus drames disfressats de comèdia. Vam dir que recordava Woody Allen, i les "Tres amigas" (2024) s'assemblen una mica a les despistades i insegures protagonistes de "Hannah y sus hermanas". 

Potser el ritme narratiu no té la fluïdesa de l'obra mestra del novaiorquès, però a Mouret no li podem negar habilitat. El trencament de la quarta paret des de l'inici del film impedeix que la tragèdia que sustenta la trama perjudiqui el to lleuger d'una obra que quasi és un compendi de les situacions que envolten la recerca de l'amor. Les visites al museu on treballa una de les protagonistes, els passejos per Lyon, els seus ponts i els seus parcs, també evoquen l'obra d'Allen, fins que -i no és en absolut contradictori- apareix Bergman, i una escena entre una vídua amb sentiment de culpa i el fantasma del seu marit, que és també el narrador, ens proporciona una de les escenes més belles de la temporada cinematogràfica. D'altra banda, Mouret continua mostrant elegància sense renunciar a la sobrietat, com en l'escena en què els personatges, mentre visiten un pis buit, decideixen fondre's en un petó, que finalment veiem però que, abans, només endevinem, perquè la càmera, prudent, espera uns instants abans de seguir-los.

EL CAUTIVO

Després de "Regresión", "Mientras dure la guerra" o la minisèrie "La Fortuna", i després de llegir alguns comentaris que certificaven el menyspreu de la crítica (no tant del públic) envers el darrer treball d'Amenábar, vaig anar a veure "El cautivo" sense gaires expectatives. 

Retrobem característiques i defectes presents en anteriors films "històrics" del director: l'Alger del segle XVI reconstruït digitalment, com l'Alexandria del segle IV a "Ágora"; la divisió dels personatges en bons i dolents (el més dolent de tots, com no podia ser d'altra manera, l'inquisidor interpretat per Fernando Tejero); certa apatia narrativa compensada amb una fotografia i una ambientació notables. 

No obstant això, "El cautivo" no m'ha semblat tan dolenta; si més no, és curiosa. D'entrada, la falta de dades històriques més concretes sobre els anys de captiveri de l'autor d'"El Quijote", combinada amb la presumible vocació fabuladora de tan il·lustre personatge, redueixen el contingut didàctic, que tant llasta molts treballs d'Amenábar, i potencien l'aire de conte oriental, un conte oriental molt queer si es vol, però lluminós com els ulls del governador, venecià convertit a l'Islam, aficionat als relats i a les orgies homosexuals.

LOS SUDARIOS

"Los sudarios" (David Cronenberg, 2024) parteix d'un argument singular: Karsh (Vincent Cassel) és un emprenedor deprimit per la mort de la seva dona a causa d'un càncer (*); amb l'ajuda del seu cunyat, que és informàtic, dissenya els sudaris del títol, que permeten, a través d'unes pantalles sobre les làpides d'un cementiri de la seva propietat al costat d'un restaurant, també de la seva propietat (o des d'un ordinador o telèfon mòbil), contemplar els cossos en descomposició. 

Aquesta brillant idea s'esgota al cap d'un quart d'hora de pel·lícula. Llavors, a Cronenberg li costa recuperar el fil de la història; el que fa és incorporar una subtrama de presumptes conspiracions que involucren als russos i als xinesos, per finalitzar amb una mena de melodrama eròtic en què intervenen la cunyada (Diane Kruger fa el paper de les dues germanes), el cunyat informàtic, una inversora coreana cega, un avatar i un oncòleg. 

L'embolic li serveix, això sí, per recuperar les seves obsessions habituals, algunes portades a l'extrem:

- El desig del cos aliè, encara que sigui un cos mort. O que sigui una relíquia, com un braç amputat a causa del càncer. 

- La mutació, la tecnologia aplicada al cos (un cos mort, en aquest cas, però continuem parlant de la Nova Carn). 

- Les cicatrius; la perversió com a motor eròtic. 

- Els cotxes; en aquest cas, els Tesla que funcionen autònomament (no consta que Elon Musk sigui darrere la producció).

La relació del protagonista amb les germanes, no exactament bessones però quasi, ens recorda la genial "Inseparables" (1988): en aquest cas, també hi havia uns metges -ginecòlegs- que eren bessons i que compartien les amants, però que tenien caràcters complementaris (Jeremy Irons es lluïa en el doble paper); un cos duplicat, dues ànimes (o és la mateixa?), una relació autodestructiva, un descens als inferns que comença amb l'obsessió per presumptes mutacions que afecten les seves pacients. 

La roba de la litúrgia (la primera fotografia correspon a "Los sudarios", la segona a "Inseparables":

(*) La idea sorgeix del dolor de Cronenberg per la pèrdua de la seva esposa també a causa d'un càncer, i Vincent Cassel apareix caracteritzat com un doble del realitzador.

DONNIE DARKO

Exemple paradigmàtic de pel·lícula de culte, "Donnie Darko" (2001), dirigida per un senyor, Richard Kelly, que no tindria després una carrera mínimament significativa, és una barreja de cinema d'adolescents i de ciència-ficció, en el fons no gaire interessant, que funciona relativament gràcies a una banda sonora ben integrada, a una càmera gràcil i a una notable interpretació de l'encara molt jove Jake Gyllenhaall, capaç de semblar, gairebé alhora, un xicot assenyat (no tan difícil, però, si tenim en compte la colla d'imbècils que l'envolten) i un esquizofrènic, tot i que les al·lucinacions que pateix podrien ser producte de la paradoxa espaitemporal que centra l'argument.

UNA TROMPETA LEJANA

Raoul Walsh va dirigir "Una trompeta lejana", la seva darrera pel·lícula, el 1964, el mateix any que John Ford, un altre veteraníssim realitzador borni, signava "El gran combate", on denunciava la política genocida del govern dels Estats Units envers els indis americans. I el film de Walsh també vol ser reivindicatiu, tot i que calen alguns matisos. 

Denuncia el tracte als apatxes chiricahues, i es preocupa de destacar el valor i la fidelitat de l'explorador d'aquesta raça reclutat per l'Exèrcit. Però l'heroi de la funció, capaç de posar ordre en un campament on regna la indisciplina, aconseguir la pau amb els indis, i, de passada, lligar-se la dona del comandant (*), és un oficial de West Point ros i ben plantat a qui interpreta Troy Donahue, estrella juvenil dels primers seixanta. Ell i només ell aconseguirà que els polítics de Washington reconsiderin l'opció de portar els indis als pantans de Florida. 

Els apatxes no semblen gaire sensats, i també trobarem mostres de la seva crueltat llegendària, amb soldats devorats per formigues o cremats vius. 

De manera que "Una trompeta lejana" és una pel·lícula que denuncia el racisme, perquè són els anys seixanta i és el que toca, però amb un biaix una mica supremacista. I cal no oblidar que Walsh va ser el director de "Murieron con las botas puestas" (1941). 

Com sigui, es tracta d'un western vistós i entretingut, que probablement els va servir d'inspiració a Jean-Michel Charlier i Jean Giraud quan, un any més tard, inauguraven la sèrie del Tinent Blueberry amb un "Fort Navajo" d'aspecte no gaire diferent del de Fort Delivery al film d'en Walsh. D'altra banda, la trama li va permetre a Suzanne Pleshette treure's l'espina de veure com una rossa li prenia el nòvio (a "Los pájaros", de Hitchcock); i, posats a fer, es va casar amb Donahue en la vida real, tot i que es van divorciar abans d'un any. 

(*) El problema de l'adulteri el resolen els apatxes expeditivament.

EDDINGTON

He de reconèixer que, tot i la bona impressió que em van fer les primeres -i terrorífiques- pel·lícules d'Ari Aster ("Hereditary", "Midsommar"), encara no m'he atrevit amb "Beau tiene miedo" (2023), per la seva durada i per la seva fama de palla mental. 

Malgrat les referències no eren gaire diferents, que també és llarga i que també surt Joaquin Phoenix, sí que he anat a veure (al Phenomena, el darrer cap de setmana abans del tancament per reformes) "Eddington". Al cap i a la fi, sembla que és un western, oi? 

Un western contemporani ambientat durant la pandèmia i que pretén ser una sàtira que exposa totes les tares que afligeixen els Estats Units, i no només els Estats Units: els perills de les xarxes socials, la hipocresia (la història dels adolescents és, juntament amb l'aparició del gurú interpretat per Austin Butler, el millor de la pel·lícula), el racisme, les paranoies conspiratives, la corrupció i el poder omnímode de les corporacions. 

Es pot argumentar que Aster no acaba d'ajuntar les peces, i que s'encomana de la desorientació que afecta el personatge principal, o que el darrer terç és una mica gratuït. Però no em sembla que "Eddington" sigui una mala pel·lícula; com a sàtira, és lúcida i oportuna (la referència als extremismes i a les armes de foc no pot estar, per desgràcia, més d'actualitat), i, com a thriller, serveix per mantenir l'interès fins a l'epíleg més càustic imaginable. Algunes de les crítiques que ha rebut les trobo excessives; els "entesos" de RAC1, per exemple, la van destrossar; ara que, ben mirat, és gaire fiable una emissora que dedica el noranta per cent del seu temps a parlar de futbol (del Barça, per ser més exactes)?

LA EVASIÓN

Jacques Becker va dirigir el 1960, el mateix any de la seva mort prematura, "La evasión", títol fonamental del gènere carcerari, i potser la darrera gran obra mestra del cinema clàssic francès. 

Un breu pròleg ens adverteix que els fets que presenciarem, ocorreguts a la presó parisenca de La Santé, el 1947, són ben reals. Ens ho diu un dels cinc homes que hi van participar i que també actua a la pel·lícula fent de si mateix, ideòleg d'una fuga que comença amb un forat (com ens adverteix el títol original), possible només gràcies a la determinació i solidaritat entre els companys de cel·la, als quals s'uneix, casualment i en el moment decisiu, un jove molt simpàtic acusat d'intentar matar la seva dona. 

Ajudat per una fotografia impecable en blanc i negre de Ghislain Cloquet, Becker resol amb nota l'inconvenient d'un escenari tan reduït, i descriu tot el procés amb minuciositat i sobrietat bressonianes. La presentació objectiva dels fets no impedeix que "La evasión" sigui també una anàlisi extraordinària de la condició humana. 

A pesar dels delictes greus que segurament han comès (tret del cas referit, no s'explicita en cap moment el motiu del seu ingrés en presó, i solament que esperen penes superiors als deu anys i per això es volen escapar), els presoners de la Santé són profundament humans, generosos, gairebé herois. Un punt de vista, com es pot veure, força radical.

BALLERINA

L'èxit de "John Wick" propicia un spin-off protagonitzat per Ana de Armas. 

No m'agraden els spin-offs; a banda de la seva descarada vocació comercial, acostumen a ser una versió degradada de l'original corresponent. Però, com vaig exposar en el seu moment, la nissaga protagonitzada per Keanu Reeves em va semblar un plaer culpable que assolia estatus de culte, si més no en el seu esplèndid quart lliurament. La història viatjava de la simplicitat del capítol inicial a la fantasia inversemblant, gairebé paròdica, i aquesta qualitat oferia moltes possibilitats, que potser calia continuar explorant. A més, com dèiem, "Ballerina" (Len Wiseman, 2025) és protagonitzada per la meva heroïna d'acció predilecta. Calia donar-li una oportunitat. 

La cosa comença fatal. Sí, ja sé que no hem de jutjar aquest títol per l'argument, però la història de la nena petita que vol venjar la mort del seu pare i a qui entrenen per ser una assassina (a la mateixa escola on va en John Wick, que passa un moment a saludar) és vulgar i tòpica i no desperta el meu interès. Tampoc les constants aclucades d'ull a la nissaga (de fet, el personatge femení i alguna de les situacions les vam poder veure a "John Wick: Capítulo 3-Parabellum" -2019-). 

Finalment, però, l'Eve Macarro (sí, és el nom del personatge!) es fa gran i ja viatja pel seu compte. I és a partir d'aquí que retrobem allò que feia atractives les anteriors pel·lícules de la nissaga: els escenaris exòtics on transcorren les plantofades (un hotel a Praga de disseny fascinant, una discoteca feta de gel, un poblet idíl·lic a les muntanyes on tots els seus habitants -nens inclosos- són assassins), i la violència paroxística de baralles amb armament variadíssim, que pot anar dels rifles sofisticats a una gamma més eclèctica que comprèn punyals, destrals, katanes, botes de patinatge, plats (!), i, en un èxtasi gore, granades de mà i llançaflames. Excés que atorga al film raó de ser i supleix la inferior qualitat coreogràfica de les situacions. 

"Ballerina" no oblida el detall curiós de repartir referències cultes al llarg de la trama i, a falta d'un Museu del Louvre ("John Wick 4", 2023), se centra en la cinefília, de manera que el teatre en què Eve aprèn ballet (i a fer d'assassina) s'anuncia amb el nom de Tarkovsky; ens queda el dubte de si els guionistes es volien quedar amb nosaltres, o els semblava adient per la similitud fonètica amb Txaikovski, el músic, atès que El llac dels cignes està molt present en la trama. L'altra aclucada d'ull cinèfila resulta més oportuna: en una de les sessions d'hòsties, salten els canals d'un televisor que hi ha en l'estança, i podem veure fragments de pel·lícules d'acció, o fragments d'acció en comèdies, com "Aterriza como puedas" o "El héroe del río", de Buster Keaton, màxim exponent de l'humor cinètic.

ACOSADA

El títol castellà d'aquest film dirigit per Anne Le Ny el 2024 no menteix en sentit estricte, car hi ha un assetjament; però resulta més aviat una excusa, i és més honest l'original, "Dis-moi juste que tu m'aimes", ja que el tema central és la inseguretat en el si d'un matrimoni aparentment feliç, i seran les sospites de la protagonista el motor d'una trama amb suspens relatiu i precipitada resolució final. "Acosada", que transcorre a la França de províncies i pot recordar Chabrol, no funciona com a thriller, i incompleix una regla d'or hitchcockiana quan converteix el dolent de la funció en un personatge patètic; però el retrat de l'esposa insegura és creïble i Elodie Bouchez es menja amb patates la resta del repartiment.

ROMERÍA

Carla Simón tanca la seva trilogia familiar amb una continuació d'"Estiu 1993" en què la nena protagonista és ja una adolescent (gran interpretació de Llúcia Garcia), que viatja a Galícia per aclarir l'avortada relació amb la família paterna. 

L'acció de "Romería", en clau estrictament autobiogràfica, es mou entre un present situat el 2004, i un passat reflectit en el diari de la mare, escrit els anys vuitanta, testimoni d'una generació de joves que van voler viure massa de pressa i van patir els estralls de l'heroïna i de la sida. 

L'estil naturalista conreat per la realitzadora en els seus treballs anteriors cedeix, després d'una escena a casa dels avis, d'impecable execució i profund significat, en favor d'una recreació entre aspra i poètica d'allò que va poder passar, un somni tal vegada.

EL ODIO

"El odio" (Mathieu Kassovitz, 1995) ha esdevingut un títol de culte, però també arrossega certa fama de sobrevaloració. Em feia no sé què revisar-lo per por de trobar-lo obsolet, sobretot ara que han proliferat altres retrats de la difícil situació a les banlieues parisenques (em venen a la memòria "Los miserables", de Ladj Ly, o, fins i tot, "Los peores" *); la presentació en blanc i negre o la posada en escena més o menys espectacular, amb molt moviment de càmera i algun canvi de diafragma a la manera de Hitchcock ("Vértigo"), Spielberg ("Tiburón") o Scorsese ("Uno de los nuestros"), també podien contribuir a la sensació d'estar davant d'un film pretensiós, envellit prematurament. 

Com sigui, constato que "El odio" resulta un títol francament entretingut. Les aventures dels tres protagonistes (un jueu, un negre, un àrab) al barri i durant una incursió al centre de París que acaba amb una llarga deambulació nocturna contenen moments de surrealisme genuí, en un vàter públic o en un pis luxós on viu un individu sinistre del qual només sabem que li diuen Astèrix; l'escena a la galeria d'art o les topades amb la policia i amb una colla de skins són més previsibles, però també necessàries, i tot plegat fa que acabem comprenent qui són aquests joves sense futur, fins i tot podem estimar-los perquè, més enllà de la seva condició de petits delinqüents i poca-soltes, resulten entranyables i amics dels seus amics. D'aquesta manera, el final, tal vegada massa truculent, esdevé més impactant; i l'obvietat del discurs cedeix davant el retrat humà. I, què cony!, que parlar de l'odi als carrers no és una qüestió obsoleta, sinó, per desgràcia, més vigent que mai. 

(*) "Los peores", dirigida per Lise Akoka i Romane Gueret el 2022, és un curiós exercici de cinema dintre el cinema: un equip de rodatge contracta nens que viuen en un barri a Boulogne-Sur-Mer per, presumptament, fer d'ells mateixos; però l'afany de realisme podria implicar, paradoxalment, certa manipulació, suggerida des del títol (per què hem de triar els pitjors?). 

Cassel vs. De Niro?

LA CARTA

Dirigida per William Wyler el 1940, "La carta" es basa, com "El vel pintat" -la vam comentar al bloc el desembre del 2021-, en una obra de William Somerset Maugham. En realitat, una peça teatral, però els elements de la trama són molt similars: colons britànics que exploten els recursos del sud-est asiàtic, una dona infidel. 

La història es presenta com un drama criminal, bastant previsible des de la primera seqüència; però Wyler aplica la seva elegància habitual: obre amb un travelling i tanca amb ombres expressionistes, sense que l'origen teatral i l'abundància de diàlegs afectin el ritme. Altrament, el film és un vehicle idoni perquè Bette Davis excel·leixi en el paper de dona perversa, que repetiria a les ordres del mateix realitzador, l'any següent, a "La loba".

RECUERDA

Partint del fals culpable, arribem al complex de culpabilitat a "Recuerda", dirigida per Alfred Hitchcock el 1945, segona col·laboració amb el productor David O. Selznick. 

Ingrid Bergman és una psiquiatra aparentment frígida que s'enamora a primera vista d'en Gregory Peck, presumptament un company de professió, aviat convertit en pacient i possible assassí amnèsic. Cal dir que el guió, tot i que el signa Ben Hecht, responsable d'unes quantes obres mestres, inclosa "Encadenados", del mateix Hitchcock, no és res de l'altre món. La supeditació de la trama a la psicoanàlisi, que llavors estava de moda i que centraria algun títol posterior del mestre, com "Marnie", llasta el resultat: massa diàlegs i alguna situació poc versemblant; la protagonista femenina és prou decidida i, a diferència d'altres heroïnes hitchcockianes, mai no dubta de la innocència del xicot.

Coherent amb l'enfocament psicoanalític, serà un somni del protagonista que desfarà l'embolic. L'escena, memorable, la va dissenyar Salvador Dalí. En qualsevol cas, no és l'únic mèrit d'un títol que resulta molt superior en l'aspecte visual que en el dramàtic, i que conté moments tan brillants com les portes que s'obren després del petó, o el final amb el revòlver del dolent en primer pla. 

Dalí vs. Hitchcock:

UN HOMBRE Y UNA MUJER

Amb la perspectiva del temps transcorregut, sembla evident que tant a Cannes, on va guanyar la Palma d'Or, com a Hollywood (Òscars a millor pel·lícula estrangera i millor guió original), devien tenir pa a l'ull quan van elevar als altars "Un hombre y una mujer" (Claude Lelouch, 1966). Premiar-ne el guió és directament un acudit, ja que es tracta de la història d'amor més simple imaginable, amb apunts melodramàtics poc creïbles (el suïcidi de la dona del protagonista fa referència a Romeu i Julieta?). Com a molt, salvaríem la naturalitat dels diàlegs en les escenes amb els nens i els monòlegs interiors en off de Jean-Louis Trintingnant. 

Que l'home de la protagonista femenina fos especialista de cinema i que Jean-Louis Duroc/Trintignant sigui pilot automobilístic és clarament una excusa per introduir escenes d'acció en una pel·lícula de tall intimista. 

Allò que Lelouch (llavors, tenia només vint-i-nou anys) cerca en tot moment és mantenir l'espectador entretingut. Com que la trama és, com hem dit, molt senzilla, guarneix la seva producció amb una posada en escena impactant i "moderna", alternant color (ell mateix signa una fotografia certament notable) i blanc i negre, abusant dels flash-backs i escampant angulars, travellings o muntatges agressius, amb una estètica que sembla publicitària, però també deutora del documental en què el realitzador tenia ja experiència (precisament, havia fet reportatges sobre el Tour de França i les 24 Hores de Le Mans). 

També havia filmat actuacions (avui serien vídeos musicals) de Françoise Hardy, i això es trasllueix en les imatges d'"Un hombre y una mujer", i també en l'eclèctica banda sonora en què caben des de ritmes brasilers fins a homenatges a la chanson, passant per la icònica melodia de Francis Lai. 

Cal entendre que l'èxit incontestable del títol més popular d'un realitzador que, en qualsevol cas, caldria redescobrir, està relacionat amb una època en què la modernitat cinematogràfica estava en voga. Tot i que Lelouch no pertany a la Nouvelle Vague, la influència del moviment és palpable; i també reflecteixen les seves imatges l'auge d'una cultura pop que, en el cas de França, tenia peculiaritats evidents; una de les quals -no la considero menor-, la devoció pel còmic -la bande dessinée-, com ja havíem vist a "Pierrot Le Fou", d'en Godard; i aquí trobem Anouk Aimée i el seu marit llegint còmics de Lucky Luke i d'Astèrix. 

"Un hombre y una mujer", en definitiva, és un títol clarament sobrevalorat, però tampoc menyspreable, símbol d'una època irrepetible, irregular però eficaç, que barreja fragments cursis (les passejades a cavall amb ramats de bens inclosos) o ridículs (quan Jean-Louis fa creure l'Anne que és un proxeneta a París), amb d'altres més brillants (sobretot, la mitja hora final), i que treu tot el partit possible de la bellesa i carisma de l'Anouk Aimée i d'en Trintignant, de la pluja caient sobre el parabrisa en plena nit, de les estacions de tren, de la neu sobre les gasolineres (recordeu "Los paraguas de Cherburgo"?), i del bromós paisatge de Deauville i les seves platges en ple hivern.