UN HOMBRE Y UNA MUJER

Amb la perspectiva del temps transcorregut, sembla evident que tant a Cannes, on va guanyar la Palma d'Or, com a Hollywood (Òscars a millor pel·lícula estrangera i millor guió original), devien tenir pa a l'ull quan van elevar als altars "Un hombre y una mujer" (Claude Lelouch, 1966). Premiar-ne el guió és directament un acudit, ja que es tracta de la història d'amor més simple imaginable, amb apunts melodramàtics poc creïbles (el suïcidi de la dona del protagonista fa referència a Romeu i Julieta?). Com a molt, salvaríem la naturalitat dels diàlegs en les escenes amb els nens i els monòlegs interiors en off de Jean-Louis Trintingnant. 

Que l'home de la protagonista femenina fos especialista de cinema i que Jean-Louis Duroc/Trintignant sigui pilot automobilístic és clarament una excusa per introduir escenes d'acció en una pel·lícula de tall intimista. 

Allò que Lelouch (llavors, tenia només vint-i-nou anys) cerca en tot moment és mantenir l'espectador entretingut. Com que la trama és, com hem dit, molt senzilla, guarneix la seva producció amb una posada en escena impactant i "moderna", alternant color (ell mateix signa una fotografia certament notable) i blanc i negre, abusant dels flash-backs i escampant angulars, travellings o muntatges agressius, amb una estètica que sembla publicitària, però també deutora del documental en què el realitzador tenia ja experiència (precisament, havia fet reportatges sobre el Tour de França i les 24 Hores de Le Mans). 

També havia filmat actuacions (avui serien vídeos musicals) de Françoise Hardy, i això es trasllueix en les imatges d'"Un hombre y una mujer", i també en l'eclèctica banda sonora en què caben des de ritmes brasilers fins a homenatges a la chanson, passant per la icònica melodia de Francis Lai. 

Cal entendre que l'èxit incontestable del títol més popular d'un realitzador que, en qualsevol cas, caldria redescobrir, està relacionat amb una època en què la modernitat cinematogràfica estava en voga. Tot i que Lelouch no pertany a la Nouvelle Vague, la influència del moviment és palpable; i també reflecteixen les seves imatges l'auge d'una cultura pop que, en el cas de França, tenia peculiaritats evidents; una de les quals -no la considero menor-, la devoció pel còmic -la bande dessinée-, com ja havíem vist a "Pierrot Le Fou", d'en Godard; i aquí trobem Anouk Aimée i el seu marit llegint còmics de Lucky Luke i d'Astèrix. 

"Un hombre y una mujer", en definitiva, és un títol clarament sobrevalorat, però tampoc menyspreable, símbol d'una època irrepetible, irregular però eficaç, que barreja fragments cursis (les passejades a cavall amb ramats de bens inclosos) o ridículs (quan Jean-Louis fa creure l'Anne que és un proxeneta a París), amb d'altres més brillants (sobretot, la mitja hora final), i que treu tot el partit possible de la bellesa i carisma de l'Anouk Aimée i d'en Trintignant, de la pluja caient sobre el parabrisa en plena nit, de les estacions de tren, de la neu sobre les gasolineres (recordeu "Los paraguas de Cherburgo"?), i del bromós paisatge de Deauville i les seves platges en ple hivern.

NO AMARÁS

Dos dels episodis de la sèrie de televisió dirigida per Krzysztof Kieslowski "Decálogo" van tenir una segona vida en pantalla gran, amb una durada no excessiva però superior a l'hora original i, almenys en el cas de "No amarás", un final una mica diferent. L'altre dels deu capítols basats en els manaments que va tenir una versió més llarga fou "No matarás", també del 1988. 

Les dues històries parlen del Bé i del Mal, de com es complementen i s'entrecreuen, i de com n'és d'ambigua la nostra naturalesa. 

"No amarás", variació sobre el sisè manament, se centra en el jove Tomek, un noi solitari obsessionat amb una veïna a qui espia amb un telescopi des del seu dormitori. L'actitud del jove sembla reprovable, però el seu amor vol ser pur. La noia, més gran que ell, col·lecciona amants; i, en una escena bastant impactant, humilia el noi despertant el seu desig sexual. La cosa no acaba gaire bé i ella se sent culpable i també trista perquè enyora aquesta forma d'amor sincer. En l'escena final, com dèiem diferent de la vista a la televisió, imagina (o no) una altra versió d'ella mateixa i de la fugaç relació. 

"No matarás" s'inspira, òbviament, en el manament cinquè. 

Que tots tenim un cantó fosc sembla que el realitzador ho vulgui expressar a través d'una fotografia tenebrosa en què un filtre enfosqueix part dels enquadraments, sobretot en la primera meitat, que narra l'assassinat absurd d'un taxista.

La víctima no resulta gaire simpàtica. Tampoc no ho és el criminal, un jove que vagareja per Varsòvia, que escup al seu cafè amb llet i que molesta i empeny la gent amb qui es troba, tot i que es pot mostrar empàtic amb unes nenes que l'observen mentre esmorza, i que observa embadalit unes fotografies de la primera comunió (al final, sabrem per què). 

Però el Mal i la degradació són arreu, en el caos d'uns barris d'immobles grisos amb rates mortes als tolls i gats penjats per adolescents que no tenen res millor a fer; o en un àmbit més controlat, el de la presó on han tancat l'assassí i on l'han de penjar en una cerimònia que Kieslowski mostrarà de la forma més crua -i realista- possible. 

El film esdevé un al·legat contundent sobre la pena de mort, i la part final ens recorda forçosament "A sangre fría". 

El personatge de l'advocat defensor, en canvi, és un jove idealista i bona persona, que experimenta traumàticament tot el procés, derrotat per la inexorabilitat del sistema i per la fatalitat dels esdeveniments. 

Tant "No amarás" com "No matarás" evoquen una tristesa infinita, per la seva crua lucidesa, però també, encara que fos de manera implícita i no del tot conscient, pel retrat de la grisa societat soviètica. En qualsevol cas, són dues petites joies que mostren el talent d'un dels grans directors de l'Est.

WINCHESTER 73

Dirigit per Anthony Mann el 1950, "Winchester 73" és un western imprescindible. Parteix d'una estructura enginyosa, en què la possessió del valuós rifle a què el títol fa referència condueix als diversos personatges i subtrames, component un fresc d'aventures a l'Oest que no oblida la Història, i parla de la recent Guerra Civil, de la pacificació de Dodge City a càrrec de Wyatt Earp o de la victòria dels sioux sobre el general Custer, mentre recorre territoris ja explorats pel gènere, subratllant la crueltat dels individus (pistolers, traficants d'armes, indis rebels), la temeritat d'alguns i la covardia d'altres, per culminar en una venjança que, atès el passat dels antagonistes, remet a la tragèdia grega. 

No sobra metratge en aquest film trepidant, que protagonitzen James Stewart i Shelley Winters, a més d'una llarga llista de secundaris il·lustres i altres que llavors no eren gaire coneguts: Tony Curtis de soldat de cavalleria, Rock Hudson de jove líder dels indis enardits per l'exemple de Little Bighorn, armats amb els nous rifles de repetició.

SORDA

Darrera mostra del cinema realista/naturalista espanyol conreat per joves realitzadores, "Sorda" (Eva Libertad, 2025), presenta els problemes d'una parella que s'enfronta a la maternitat/paternitat, ella des de la sordesa. 

El film, curiós i didàctic, guanya molt en el tram final, en què la directora, amb un recurs tan fàcil com intel·ligent alhora, sap posar-nos en la pell de la protagonista.

MOLT LLUNY

No sé si els espectadors de fora de Catalunya ho advertiran, i tampoc no vull generalitzar (o que m'agafin mania els pericos), però el detall que el protagonista (excel·lent Mario Casas) sigui de l'Espanyol no és en absolut superflu en aquesta història senzilla però molt lúcida sobre els prejudicis i el racisme que imperen en la societat europea contemporània.

El debutant Gerard Oms bat Loach i els germans Dardenne a "Molt lluny" (2025), perquè obre molts debats sense fer-se pesat, perquè es mou entre el drama i el bon rotllo sense dificultat aparent, i perquè sap mantenir l'interès a partir d'una situació que cal qualificar, com a mínim, d'original: després d'assistir a un partit de futbol a la ciutat neerlandesa d'Utrecht, el nostre aficionat de l'Espanyol pateix una crisi d'ansietat i decideix quedar-se a Holanda i buscar-se la vida fent feines precàries; potser cal aclarir que som l'any 2009, i el retorn a Espanya tampoc no implica garanties de progrés; però la decisió d'en Sergio té arrels més profundes.

WEAPONS

El punt de partida de "Weapons" (la desaparició de tots els alumnes -menys un- d'una classe de primària) és tan inquietant en el fons com en la forma (les imatges dels nens corrent cap a la foscor amb els braços estesos); la resta de la trama és una barreja de gore i conte per a infants que Zach Cregger condueix amb mà ferma, a través d'una narració estructurada des del punt de vista dels diversos personatges, la qual cosa no és cap novetat, però funciona, permetent que el suspens es mantingui fins a un final catàrtic que arrodoneix aquest exercici de terror que no exclou l'humor negre.

POLVO SERÁN

El tema de la mort, central a "Los destellos", el tornem a trobar a "Polvo serán", dirigida per Carlos Marqués-Marcet, també del 2024. 

La mort i el suïcidi assistit, possible si te'n vas a Suïssa. En aquest cas, la protagonista, una antiga actriu que potser vol tancar teatralment el seu cicle vital, pateix un càncer incurable; però també la seva parella pretén acompanyar-la; perquè, sense ella, no vol continuar vivint. 

El més curiós d'aquest film és que Marqués-Marcet renuncia parcialment al naturalisme present en la majoria dels seus treballs i converteix aquesta aspra història d'amor i de mort en un musical, tot i que els moments culminants es mantenen en el terreny del realisme, sota l'ombra allargada d'Ingmar Bergman. Les comparacions amb el mestre suec podrien ser odioses, però penso que no calia l'excentricitat; la pel·lícula funciona a pesar dels números musicals i tant Ángela Molina com Alfredo Castro excel·leixen en els papers protagonistes.

CINEMA "INDIE": JOVES PROMESES

Dirigida per Noah Pritzker el 2023, "Ex maridos" s'instal·la en una tradició de pel·lícules sobre la crisi de la mitjana edat en què bona part del metratge transcorre en un paratge idíl·lic a la vora del mar (recordeu "10, la mujer perfecta", de Blake Edwards?); però també inclou crisis més prematures, o més definitives, a partir de la peripècia de tres generacions de la mateixa família, enfrontats al divorci, o al matrimoni, o a la mort, que tot fa prou por. 

El jove realitzador evita els tòpics més comuns i sap mostrar el drama dels personatges sense renunciar al caràcter lleuger inherent a una història ambientada en un resort de Tulum (Mèxic). Ajuda molt la sensible i sòbria interpretació de Griffin Dunne, a qui recordem de "¡Jo, qué noche!" (i, gens casualment, Rosana Arquette fa el paper de la seva dona o exdona).

Tampoc l'òpera prima d'Ethan Berger, "La fraternidad" (2023), s'aparta d'escenaris més o menys habituals en el cinema americà; en aquest cas, un campus pijo i una germandat encara més exclusiva (com a "Saltburn", per posar un exemple recent). Hi ha un alumne becat que vol medrar gràcies a l'amistat dels poderosos (excel·lent Alex Wolff, a qui vam conèixer a "Hereditary") i una patenta que acaba com el rosari de l'aurora. Res de nou sota el sol universitari, però Berger exposa amb intel·ligència els dilemes del protagonista i la manera com s'estructuren les relacions de poder.

LOS INDESEABLES

Algú devia tenir la idea de fitxar Stuart Rosenberg, qui havia dirigit Paul Newman en el seu èxit "La leyenda del indomable", i emparellar l'actor amb un veterà simpàtic, Lee Marvin en aquest cas, potser amb l'afany de repetir l'èxit de "Dos hombres y un destino", i, sobre això, edificar un western contemporani i crepuscular al voltant de dos murris que han de creuar la frontera cap a Mèxic per comprar bestiar i conduir-lo cap a la bonica ciutat de Chihuahua, malgrat el risc de quarantena. 

La similitud amb el film de George Roy Hill passa per la música d'ascensor (Alex North és un músic notable, però no li prova voler imitar Burt Bacharach) i una cançoneta de Carole King, que es titula "Pocket Money" -com el títol original de la pel·lícula-, que no té la gràcia de la mítica "Raindrops Keep Falling On My Head". Potser tampoc no és casualitat que el títol en castellà, "Los indeseables", recordi l'indomable de l'altre film amb Newman i Rosenberg (*); cal advertir, en qualsevol cas, que els protagonistes són intrèpids, però no pas els més murris de la funció, car la resta de personatges, mexicans o americans, són una colla d'estafadors, que acabaran deixant el pobre cowboy amb el cul a l'aire. 

En definitiva, un film sobre perdedors que fuig conscientment de qualsevol èpica i funciona relativament (**), gràcies al carisma indubtable dels actors i a una gran fotografia de László Kóvacs. I -sorpresa final- el guió ve signat per Terry Malick. Sí senyor, el gran Terrence, un any abans que es posés a dirigir ell mateix i aconseguís amb "Malas tierras" una de les obres cabdals del cinema americà.

(*) En realitat, van ser quatre els films en què Rosenberg i Newman van col·laborar: a part de les aquí esmentades, "Un hombre de hoy" (1970) i "Con el agua al cuello" (1975). 

(**) Curiosament, el mateix any 1972 també es va estrenar un altre western sobre cowboys contemporanis protagonitzat per una estrella (Steve McQueen), i que tampoc no va tenir èxit: "Junior Bonner", en vam parlar breument al monogràfic sobre Sam Peckinpah.

LOS DESTELLOS

"Las niñas" i "La maternal" ens mostraven unes noies enfrontades a un trànsit: cap a l'edat adulta, cap a la maternitat... A "Los destellos" (2024), Pilar Palomero va uns quants passos més enllà i ens parla del trànsit cap a la mort, vist a través del malalt terminal, però també des del punt de vista de les persones que l'acompanyaran en el procés: una filla, una exparella. 

Es tracta d'un film d'una sensibilitat exquisida, concís i elegant. Només cal veure els lleugers i a la vegada intensos moviments de càmera dintre el pis d'en Ramon; o la manera com els personatges (també la càmera) contemplen una estança carregada de papers i de records, que adquireixen tot el sentit precisament quan estan condemnats a desaparèixer en capses de cartró, mentre el seu amo desapareix dintre d'una bossa de plàstic que ni tan sols veiem; només sentim com es tanca la cremallera. 

Podríem esmentar més detalls d'aquest treball minuciós, aparentment minimalista, però afegirem simplement que els intèrprets ofereixen actuacions memorables: Patricia López Arnaiz, novament a les ordres de la directora, la quasi debutant Marina Guerola, Julián López en un registre poc habitual, i, sobretot, un excepcional Antonio de la Torre, qui sembla malalt de veritat i ho diu tot amb quasi res.

LA FURIA

"La furia" (Gemma Blasco, 2025) narra el trauma d'una aspirant a actriu després que algú la violi en una festa a casa d'uns amics. 

El film bascula entre el suspens (qui ha estat el violador?) i el retrat d'una família relativament disfuncional en què els dos germans intenten reconduir la seva ràbia: ella, interpretant a Medea; ell, amb mètodes més radicals. A falta d'un guió que avanci en línia recta, la pel·lícula se sosté en l'actuació d'Ángela Cervantes, veritablement impressionant, continguda quan cal, capaç d'una catarsi explosiva amb l'excusa dels assajos de l'obra de teatre; Ana Torrent, que fa de directora, quedarà tan impactada com nosaltres, espectadors.

SUPERESTAR

Sembla que no ha tingut gaire èxit la proposta de Nacho Vigalondo i dels Javis en qualitat de productors sobre Tamara i els friquis al seu voltant, propulsats a la fama ara fa vint-i-cinc anys gràcies al programa Crónicas Marcianas, a la revista Pronto i altres representants d'un pseudoperiodisme centrat en les vides exòtiques de personatges igualment peculiars, presumptes artistes, pallassos d'un circ creat per a l'ocasió. 

Doncs llàstima, perquè "Superestar" és una minisèrie estupenda, que aborda amb intel·ligència un material difícil. Opta per accentuar el surrealisme implícit en la peripècia de Tamara (actualment, Yurena), presumpta cantant, icona gai, la seva mare Margarita Seisdedos, el compositor (?) Leonardo Dantés, el representant Arlequín, la imitadora Loly Álvarez, el vident Paco Porras i el cantant melòdic Tony Genil, i conduir-lo cap a una barreja de David Lynch i esperpent, divertida, però també, curiosament, molt més respectuosa amb els friquis esmentats d'allò que ho van ser Xavier Sardà i la seva troupe de Crónicas Marcianas (rebatejats en la sèrie Joaquín Sardana -interpretat pel mateix Nacho Vigalondo- i Tiempo de Marte). Si més no, al llarg dels sis episodis, coneixerem cada un dels personatges, els seus motius, les seves febleses; podríem fins i tot estimar-los. 

Els títols, alguns molt cinematogràfics, resulten tan inspirats com la resta: 

1.- "Margarita Seisdedos y la crisis del ladrillo". 

Rocío Ibáñez, esplèndida com la resta del repartiment, fa de la mare que acompanyava Tamara als platós de televisió. El títol faria referència al totxo que, presumptament, guardava a la bossa de mà amb què agredia qualsevol que dubtés del geni de la seva filla cantant. La primera escena, sobre la concepció de la nena en una surrealista nit de noces en companyia d'Oscar Ladoire, assenyala definitivament el deliri que presidirà la peripècia. 

2.- "El extraño caso del doctor Leonardo i míster Dantés". 

Secun de la Rosa fa el paper del compositor de "No cambié". La idea de desdoblar-lo és magnífica. 

3.- "Loly Álvarez y Arlequín en la carretera podrida". 

La versió internacional es refereix a la Lost Highway lynxiana, per si quedés algun dubte sobre la inspiració de la sèrie. Ells són, respectivament, Natalia de Molina i Julián Villagrán. 

4.- "Quiero la cabeza de Paco Porras". 

Episodi centrat en el vident que veia el futur en les verdures, composició brillant de Carlos Areces, lliurat al masoquisme en un episodi que, com el cinquè, s'endinsa obertament en el gènere fantàstic.

Aclarirem que la sèrie està plena de portes a altres dimensions, obertes directament en la paret del dormitori de Margarita Seisdedos, o en la pensió Paradais, on va a parar tothom en un moment o altre (a part de La Cibeles o la discoteca "Clearance"). 

5.- Tony Genil y las losers de Bohemia. 

Una nit de festa en què la referència a Valle-Inclán va més enllà del títol. Pepón Nieto és un impagable Tony Genil i Albert Pla, protegit dels Javis d'ençà de "La Mesías", un insospitat Michael Jackson. 

6.- "La balada de Marimar Cuena Seisdedos". 

Perduts els seus sequaços en una dimensió desconeguda en l'episodi cinquè, el sisè se centra per fi en Tamara, qui, ja convertida en Yurena, recorda el somni d'una vida diferent. Genial, Ingrid García-Jonnson. 

Vigalondo, creador de la sèrie, dirigeix els capítols primer, quart i sisè; en la resta, pren el relleu Claudia Costafreda, qui sap mantenir el to (recomano sobretot l'episodi cinquè), però evita els subratllats visuals -indubtablement enginyosos- del director de "Los cronocrímenes".

Pel meu gust, un triomf de Vigalondo. En canvi, però, no m'ha agradat tant "Daniela Forever" (2024), llargmetratge rodat en anglès, barreja de drama romàntic i ciència-ficció que recorda una mica l'essencial "¡Olvídate de mí!". 

La comparació amb l'obra mestra de Michel Gondry és sens dubte odiosa, i el realitzador espanyol mostra novament la seva devoció per la ciència-ficció, juga (com a "Superestar") amb els formats, i no se li pot negar certa lucidesa en la dissecció d'aquesta història d'amor-desamor narrada des de la més estricta subjectivitat. Però alguna cosa no rutlla (com en l'experiment a què se sotmet el protagonista). A diferència de la minisèrie que hem comentat, els intèrprets no exhibeixen el menor carisma: Henry Golding és insípid i Beatrice Grannò i Aura Garrido es limiten a ser guapes; pel que fa a la trama, tot i que és original i no cau en la previsibilitat, avança a batzegades, algunes situacions són repetitives i no venen a treure cap a res, i, en definitiva, la pel·lícula es fa llarga. I ho és: o no calien dues hores o estan mal repartides.

LOS VIAJES DE SULLIVAN (CONCURS # 12)

John L. Sullivan (Joel McCrea) és un director de cinema d'èxit, especialitzat en comèdies i musicals, que, un bon dia, per a desesperació dels seus productors, decideix fer una pel·lícula seriosa sobre la pobresa als Estats Units, no perquè sigui comunista (com aclareix) sinó perquè la gent prengui consciència d'una realitat incòmoda. 

Els productors, amb bon criteri, li diuen que ell és ric i que no en sap res, dels pobres. Davant aquesta evidència, Sullivan decideix sortir a l'aventura amb deu centaus a la butxaca per fer de pobre durant uns dies. L'experiment funcionarà a mitges, però li permetrà conèixer una aspirant a actriu guapa i simpàtica (Veronica Lake). 

"Los viajes de Sullivan" (Preston Sturges, 1941) comença com un slapstick i continua com una comèdia romàntica per, finalment, posar-se una mica seriosa -com el seu protagonista-, i no es limitarà a recrear amb realisme la situació de les classes més desfavorides, sinó que denunciarà sense embuts el tracte discriminatori de la justícia cap a la gent sense recursos. Sturges no pretén assemblar-se a Capra -citat explícitament al film-; el segon confia en la capacitat del sistema per resoldre les desigualtats; el primer, condueix la seva habitual ironia cap al pessimisme més lúcid, tot i que sap reconduir molt intel·ligentment la sàtira i retrobar el camí de la comèdia, el remei més eficaç per sobreviure en un món injust, com reflecteix l'escena meravellosa en què els presidiaris i els afroamericans obliden les seves penes gràcies a la projecció en una església d'uns dibuixos animats de Mickey Mouse.

El concurs: 

La pel·lícula sobre la gent pobra que Sullivan vol dirigir duu per títol "Oh hermano, ¿dónde estás?". El 2000, uns simpàtics realitzadors van adoptar aquest títol per a una comèdia ambientada a la Gran Depressió i inspirada en l'Odissea homeriana; ens referim a...? Vinga, que és molt fàcil!

EL CONFIDENTE

A "El confidente", dirigida per Jean-Pierre Melville el 1962, trobem personatges característics en el seu cinema: el senyor que acaba de sortir de la presó i el primer que fa és involucrar-se en un robatori, i un altre senyor que porta gavardina i barret, que potser és confident de la policia i ¿un traïdor?; també hi ha dones que fumen i policies que no comparteixen el sentit de l'honor dels malfactors. En definitiva, un univers que esdevindria habitual i més sofisticat en films posteriors del cineasta. Aquest polar primerenc, que comença amb un magnífic travelling seguint Serge Reggiani (el seu oponent és en Jean-Paul Belmondo), potser no té el ritme dels seus millors treballs i desorienta l'espectador pel seu afany de jugar amb les aparences. Però tot se soluciona en un final que -com també acostuma a passar a cal Melville- no pot ser més tràgic.

HABLE CON ELLA

L'escena de "Tardes de soledad" en què vesteixen el torero recorda una altra de molt similar a "Hable con ella" (Pedro Almodóvar, 2002), tot i que, en aquest cas, es tracta d'una dona, interpretada per Rosario Flores. 

I direu: és clar! Almodóvar sempre parla de dones. Doncs no! Aquí, els protagonistes són dos homes; tot i que amb alguns trets femenins: Benigno, l'infermer sol·lícit, passa per ser homosexual; Marcos, el periodista, plora cada dos per tres. Es relacionen entre si quan es coneixen a l'hospital (o va ser en un espectacle de dansa?) i amb dues dones en estat de coma: la ballarina Alicia, a causa d'un accident de cotxe, cuidada dia i nit pel primer; i la torera, a causa d'una cogida, entre la vida i la mort, entre dos amors. 

Em refermo en la idea que "Hable con ella" és el millor Almodóvar d'aquest segle. És cert que aprofita cameos diversos i talents diversos per omplir metratge, des de les elegants prestacions de Pina Bausch o Caetano Veloso als interludis humorístics a càrrec de Loles León i la sempre impagable Chus Lampreave. Però la trama principal, de la qual només diré que és trista, desesperadament romàntica, i, alhora, molt agosarada, molt radical i políticament incorrectíssima, esdevé fascinant, en bona mesura gràcies a la interpretació impecable, genial, de Javier Cámara, ben secundat per Darío Grandinetti; ells són dos solitaris enfrontats a dues dones (Alicia és Leonor Watling) que no parlen per raons òbvies, però potser escolten allò que ells els expliquen, sobretot Benigno, que ja li diu al seu únic amic: cal parlar amb les dones, estimar-les, cuidar-les i parlar-hi. De qualsevol cosa, d'un viatge, o d'una pel·lícula, com la muda "El amante menguante", una altra peça sobre amors infinits, trista però divertida (amb Fele Martínez i Paz Vega).

TARDES DE SOLEDAD

"Tardes de soledad" (Albert Serra, 2025) arrossega certa polèmica, en definitiva estèril, ja que la discussió sobre si és pro o antitaurina, sobre si l'autor hauria d'haver recollit o no el Premio Nacional de Tauromaquia, s'esvaeix davant la contemplació d'un film que, des de les primeres imatges, mostra obertament de què vol parlar: de la lluita a mort entre un home aferrat a uns codis gairebé religiosos i una bèstia que exhibeix un poder atàvic; una lluita fora del temps, brutal però també bellíssima, il·lustrada pel realitzador a través d'un molt notable treball sobre la imatge, de colors intensos, i els sons associats a la cerimònia (aquí no hem de parlar d'espectacle o de festa, sinó de cerimònia). 

El torero d'origen peruà Andrés Roca Rey es revela, a més d'un paio destre i agosarat, un actor brillant, encara que sigui de manera inconscient, capaç d'expressar amb la mateixa intensitat la fúria, la introspecció i la devoció. El brau és menys expressiu, però les banyes i la sang, omnipresents i en primer pla, són ben eloqüents.

BUSCANDO AL SR. GOODBAR

Expert en adaptacions literàries, Richard Brooks, el 1977, adapta Judith Rossner a "Buscando al Sr. Goodbar". El film, amb una estructura que recorda "A sangre fría", del mateix director, pels flaixbacs del principi que, com passava allà amb en Perry, il·lustren sobre els traumes familiars de la protagonista, mostra didàcticament l'evolució de la mestra de nens sord-muts interpretada extraordinàriament per Diane Keaton, en el millor moment de la seva carrera. "Buscando al Sr. Goodbar" trasllueix el seu origen literari, però l'assumpte és prou interessant: una educació catòlica i algunes decepcions amoroses condueixen l'aparentment irreprotxable professora a una vida nocturna procliu als excessos. 

El tràgic final i la tendència a mostrar els bars i les discoteques de Manhattan com a antres de perdició podrien fer-nos pensar en una visió conservadora, però no oblidem que el llibre el va signar una dona i que el film descriu força bé el drama de la protagonista, que renuncia a formar una família i que busca realitzar-se a base d'orgasmes i que, per fer-ho, s'ha d'enfrontar a les convencions, a la hipocresia (reflectida en el personatge de la germana) i a relacions tòxiques que posen de manifest el masclisme i la inseguretat dels homes en general. En definitiva, és a ella a qui entenem, i, dels homes, cap no s'aprofita, començant pel pare i acabant pel nòvio místic; enmig, un molt jove Richard Gere en el paper d'un gigoló menys sofisticat que el que interpretaria més tard a les ordres de Paul Schrader, i un també molt jove Tom Berenger, un altre personatge en conflicte amb la seva sexualitat que no li portarà sort a la mestra.

JURASSIC WORLD: EL RENACER

Està bé que, en el cinquantè aniversari de la mítica "Tiburón", el darrer lliurament de la nissaga dels dinosaures juràssics comenci com una aventura de cacera al mar, francament elegant i divertida. La resta és més convencional i semblant als films precedents, però cal reconèixer que Gareth Edwards es mostra més inspirat que a "Rogue One", tot i que també caldria atribuir part del mèrit al guionista David Koepp i als diàlegs d'aire hawksià que aconsegueixen que sentim certa empatia cap a uns personatges, en el fons, molt arquetípics.

LAS TRES NOCHES DE EVA

Tornem a trobar Barbara Stanwyck a bord d'un vaixell a "Las tres noches de Eva" (Preston Sturges, 1941). Ara, en un paper més reconeixible, el d'una estafadora que, amb el seu pare i un altre còmplice, i gràcies a la seva habilitat amb les cartes, es dediquen a plomar els milionaris que volten per allà (en aquella època, i més en plena guerra mundial, els creuers no eren -com avui- aptes per a totes les butxaques). I li toca el rebre al personatge interpretat per Henry Fonda, hereu d'una família de rics empresaris, tímid i aficionat a les serps (la primera escena el mostra abandonant l'Amazònia, després d'una estada d'un any). 

"Las tres noches de Eva" és una screwball comedy: el personatge de Henry Fonda, un atractiu savi despistat, equival al Cary Grant de "La fiera de mi niña" o al Gary Cooper de "Bola de fuego" (també protagonitzada per Barbara Stanwyck). I, ja que parlem de Gary Cooper, l'esquema argumental no és gaire diferent del d'"El secreto de vivir", que ressenyàvem fa quatre dies: el noi i la noia s'enamoren, però la cosa s'espatlla quan ell descobreix la impostura, i no serà fàcil de solucionar. En el film de Preston Sturges -notable guionista i realitzador-, ella opta per la venjança quan ell trenca el compromís; tot i que els motius del milionari semblen prou comprensibles. El guió s'esforça a justificar el comportament de la guapa estafadora, i també s'esforça a justificar la poc versemblant venjança, quan ella el torna a seduir fingint ser una altra persona (una aristòcrata anglesa que ha vingut d'Europa en submarí -recordem-ho novament: estem en plena Segona Guerra Mundial-). Tampoc el final sembla molt lògic -precipitat, si més no-, però el salven un parell de gags recurrents. 

No cal que ens esquincem les vestidures; és una comèdia d'embolics i aquestes coses poden passar. I, si les obviem, "Las tres noches de Eva" resulta una pel·lícula brillant. La primera part, al vaixell, inclou una partida de pòquer que pot competir amb una escena similar a "El golpe", i una efusió romàntica entre els dos protagonistes, que ajunten les galtes i apropen els llavis llarga estona sense que arribin a besar-se, que aconsegueix un nivell eròtic gairebé insòlit en un film de l'època. Després, la llarga escena de la festa i el sopar, a part de satiritzar l'admiració dels nou-rics americans envers els aristòcrates europeus -encara que siguin de mentida-, constitueix una allau de gags, alguns d'elementals però sempre eficaços, que ens recorden la molt posterior "El guateque". De fet, Sturges es mostra en tot moment tan elegant com ho seria Blake Edwards; dialoguista excel·lent i millor director, capaç d'escenes tan brillants com la de l'arribada dels exploradors al vaixell (o la seqüència del restaurant que segueix). I, potser no calia dir-ho, Stanwyck i Fonda broden els seus papers (ben secundats per, entre d'altres, Charles Coburn, actor de repartiment que seria reconegut amb un Òscar només dos anys més tard).

AMOR PROHIBIDO

Si ets una bibliotecària verge que mai no ha sortit del poble i, un bon dia, retires tots els estalvis per anar-te'n de creuer, i allà fas amistat amb un tipus amb la fesomia d'Adolphe Menjou, tens tots els números perquè les coses vagin pel pedregar. 

"Amor prohibido", dirigida per Frank Capra el 1932, protagonitzada per Barbara Stanwyck, és un melodrama de manual, potser fins i tot excessiu. Com sigui, la política i la premsa sensacionalista formen part de l'argument, amb la qual cosa el film no resulta tan diferent dels que farien famós el director al llarg de la dècada, i Capra demostra el seu domini del llenguatge cinematogràfic i les lliçons apreses de la seva etapa silent: els gestos dels amants són tant o més importants que les frases, i alguns moviments de càmera resulten brillants, com en l'escena a la maternitat.

LA FLOR DE MI SECRETO

Com apuntàvem en un post del 2017 centrat en "Kika", un film fallit de Pedro Almodóvar, després de l'èxit assolit amb "Mujeres al borde de un ataque de nervios", que va anar acompanyat del divorci artístic de la seva musa Carmen Maura, el realitzador entrava en una etapa incerta però que, tanmateix, amb la perspectiva dels anys transcorreguts, sembla ara imprescindible per a la seva consolidació com a director-autor.

A "Átame" (1989), cedeix el protagonisme a Victoria Abril i Antonio Banderas per oferir una versió personalíssima d"El coleccionista". Ella és una actriu amb alguns problemes (Almodóvar introdueix el motiu del cinema dins del cinema, recuperat vint anys després a "Los abrazos rotos"), segrestada en ple rodatge per un jove fugat d'un psiquiàtric, que la vol al seu costat perquè se n'enamori, tot i que caldrà lligar-la ("Tengo 23 años y 50.000 pesetas, y estoy solo en el mundo. Intentaré ser un buen marido y un buen padre para tus hijos"). Contra pronòstic, després d'algunes sessions de sexe salvatge, la síndrome d'Estocolm triomfa i fugen cap a la llibertat, en companyia de Loles León i amb el fons musical del tema "Resistiré" (*), prou oportú per a una història d'éssers desarrelats, estranyament romàntica i farcida de moments icònics, amb menció d'honor per al bussejador de joguina que ajuda la protagonista a alleujar les penes mentre és a la banyera. 

A risc de ser redundant, diré que "Átame" és un dels films més lliures del director, que parla d'això, de llibertat, la qual cosa és una paradoxa, ja que tracta d'un segrest.

"Tacones lejanos" (1991) és, per comparació, més ortodoxa. Després dels nombrosos flirteigs amb el melodrama, aquí s'hi llença de cap, per explicar la relació entre una de les mares imperfectes que sovintejarien en la seva filmografia i la seva filla; ambdues es retroben quan la primera, actriu, cantant i diva, torna a Espanya després de dècades a Mèxic; la noia, presentadora de televisió, s'ha casat amb un impresentable que havia estat amant de la mare; tot es complica quan el marit apareix assassinat; un jutge que s'assembla a Miguel Bosé i a un transvestit que actua en un club imitant la mare intentarà demostrar la innocència de la protagonista tot i que ella s'autoinculpa en el curs d'un informatiu.

Almodóvar aconsegueix la proesa de fer creïbles la trama i els personatges. Juga amb el musical (de les actuacions de la diva al teatre, o la imitació del transvestit, al número de ball al pati de la presó amb Bibí Ándersen al capdavant), no renuncia a l'humor (impagable el gag de la locutora per a sord-muts), sublima el joc amb els colors i obté -com a mínim- un moment icònic quan una llàgrima cau sobre la marca del petó a l'escenari. Però tot això no hauria estat possible sense la complicitat del repartiment, sobretot de Marisa Paredes, perfecta en el controvertit paper de la mare, i d'una Victoria Abril fràgil només en aparença.

Després de l'ensopegada de "Kika", Almodóvar confia novament en Marisa Paredes i li ofereix el protagonisme absolut de "La flor de mi secreto" (1995), pel·lícula en què el joc amb els colors s'estén a la trama: Leo escriu novel·la rosa sota el pseudònim d'Amanda Gris, però aspira a fer novel·la negra; el seu editor la rescata quan va vestida de blau i li recorda un diàleg de "Casablanca": "Bogart le decía a Ingrid Bergman que se acordaba del día en que la vio por primera vez, durante la ocupación de París, porque los alemanes vestían de gris y ella de azul". 

"La flor de mi secreto" recupera motius de films anteriors i n'anticipa d'altres: l'escriptora de novel·la rosa que oculta la seva identitat és una prolongació del personatge de Sor Rata de Callejón a "Entre tinieblas"; com la Pepa de "Mujeres al borde de un ataque de nervios", Leo se sent abandonada per un marit (Imanol Arias) absent perquè fa de militar i perquè li fot les banyes amb la seva millor amiga (és així de barrut), i la recuperació emocional passa per un viatge al poble de la seva infància, un poblet de Ciudad Real que evoca l'etern retorn que serà tema central de molts títols posteriors, amb "Volver" com a referència més òbvia. 

(*) Com que ja era famós, Almodóvar va requerir els serveis d'Ennio Morricone a "Átame" i de Ryüichi Sakamoto a "Tacones lejanos". Però no va quedar content de les bandes sonores i va donar més protagonisme a les cançons, l'esmentada "Resistiré" i, a "Tacones lejanos", les brillants aportacions de Luz Casal amb "Piensa en mí" i "Un año de amor". A partir de "La flor de mi secreto", iniciaria la seva fructífera col·laboració amb Alberto Iglesias.

F1

No s'han complicat la vida a "F1". Joseph Kosinski, el realitzador de "Top gun: Maverick" repeteix l'argument canviant els avions pels monoplaces de la Fórmula 1 a què al·ludeix el títol, amb l'innecessari afegitó "La película". O potser sí que calia aclarir que és una pel·lícula de ficció, ja que sembla un reportatge promocional, amb curses reals i constants cameos de pilots, i tones de product placement. 

En fi, com dèiem, la història és la de sempre: un senyor (Brad Pitt) que va ser una promesa fa trenta anys i va perdre la seva oportunitat a causa d'un greu accident, potser propiciat per ser un temerari, com que no té res millor a fer, accepta la proposta d'un vell amic (Javier Bardem) per pilotar a la seva escuderia, no tant per guanyar curses com per aclarir per què van últims i per ensenyar maneres a un jove pilot amb molt talent però nul·la experiència. Tothom se'n fot perquè és vell, però demostrarà que no ha perdut perícia ni intel·ligència al volant; i, a part de descobrir com poden millorar els vehicles perquè no s'estampin a cada corba, es lligarà la noia que els dissenya, a qui també qüestionen per ser dona en un món de mascles alfa.

Hi ha un capitalista que exerceix de dolent, reflexions sobre l'amistat i el treball en equip, emocions sobre la pista i, sobretot, molta parafernàlia automobilística, que permetrà que Kosinski torni a demostrar que està molt dotat per a les escenes de màquines en acció; per a la resta, un aprovat justet.

EL SECRETO DE VIVIR

M'adono que "El secreto de vivir" (Frank Capra, 1936) inverteix els termes de l'esplèndida "Sucedió una noche", ja que ara és ell (Gary Cooper) l'hereu d'una fortuna de vint milions de dòlars i ella (Jean Arthur) la periodista. 

Però, pel que fa al caràcter dels personatges, la qüestió és prou diferent. Longfellow Deeds és un xicot de poble, ingenu, una mica peculiar -però molt bona persona-, que es converteix en milionari de la nit al dia; els representants del seu oncle, mort a Itàlia i causant de la seva riquesa, el porten a Nova York, on ha de decidir què fa amb els diners. Tots es comporten com uns voltors, i la noia -la periodista- l'enreda per obtenir la seva amistat i poder ridiculitzar-lo a la premsa sensacionalista sense que ell sospiti. 

"El secreto de vivir" mostra tres Amèriques: la rural, representada pel personatge protagonista, senzill i autèntic; la urbana, que reuneix tots els vicis del capitalisme; i, enmig, la població més desemparada, les víctimes de la Gran Depressió, a qui Deeds, en un gest molt rooseveltià, que propiciarà que el vulguin declarar boig (i incapaç d'administrar l'herència), decideix ajudar regalant-los terres de conreu. 

No patiu, tot acaba bé en aquesta comèdia deliciosa, rubricada amb un discurs final antològic del protagonista i un petó en primer pla. 

L'èxit acompanya la proposta i li val a Capra el segon Òscar com a director i l'aferma en un estil característic ("Vive como quieras" o "Juan Nadie" tenen moltes similituds), tot i que la cura en els diàlegs o l'atenció als personatges secundaris són pròpies de la comèdia clàssica americana, com ho és la narrativa: concisió, rellevància dramàtica dels titulars de premsa, sistemàtica utilització de l'el·lipsi, enquadraments funcionals, que no exclouen alguna singularitat, com el pla a contrallum en l'escena al manicomi, que s'avança un lustre a "Ciudadano Kane".

WARFARE

Després de "Civil War", Alex Garland, amb el concurs de l'ex-marine Ray Mendoza en la direcció i en un guió basat estrictament en la seva experiència, reincideix en el gènere bèl·lic (o antibèl·lic), i reprodueix en temps real una complicada situació viscuda per soldats americans rodejats per l'enemic, en un entorn urbà durant la guerra d'Iraq. 

"Warfare" (2025) només aspira a transmetre sensacions, i Garland torna a lluir-se en l'apartat sonor, ideal per traslladar la desorientació dels marines o per mostrar a conveniència els punyents crits de dolor dels ferits.

DESEANDO AMAR

Quan vaig comentar la darrera -i molt peculiar- llista de Sight and Sound de millors pel·lícules, vaig prometre una revisió de "Deseando amar" (Wong Kar Wai, 2000). Vaig dir que l'havia trobada críptica la primera i única vegada que l'havia vista, i ara, quan la torno a mirar en una edició remasteritzada, m'adono que devia estar espès; perquè l'argument no té cap secret: ambientada a Shanghai, als anys seixanta, és la història d'un home i una dona que són veïns, ambdós casats, que descobreixen que les seves parelles respectives s'entenen, i que també descobreixen -i d'aquí el títol- que podrien estimar-se ells dos, però no volen ser com els altres, i tampoc no gosen enfrontar-se a les enraonies de la gent.

Imagino que em va despistar el fet que els infidels mai no apareixen retratats frontalment; en realitat, quasi ni apareixen. El film, molt romàntic en el millor sentit de la paraula, no ens separa dels protagonistes. I la posada en escena és elegant i original; els interiors empresonen els personatges, enquadrats enmig o al fons d'estrets passadissos; o sorpresos en exteriors sense matisos, en recorreguts sempre molt similars o idèntics, com quan ella baixa les escales del lloc on compra fideus perquè està sola i no té ganes de cuinar. Pluja, algunes imatges al ralentí i una banda sonora inoblidable, des del tema principal fins a les cançons de Nat King Cole, atorguen al film un encant singular. En qualsevol cas, tampoc no podem obviar la concurrència de simbolismes (les plantes que trenquen amb l'abstracta monotonia dels escenaris, presents en els vestits de la noia i sorgint, en un temple cambodjà, d'un forat a la pedra al qual ell confia el seu secret). 

A falta de revisar "2046" (2004), una mena de continuació en clau de ciència-ficció, anunciada pel número d'una habitació d'hotel a "Deseando amar", és molt probable que la cinquena pel·lícula a la llista de Sight and Sound constitueixi el cim de la carrera de Wong Kar Wai, realitzador notable però amb una clara tendència a l'esteticisme, de vegades una mica gratuït. Ni "My Blueberry Nights" (2007), amb un repartiment internacional, ni "The Grandmaster" (2013), epopeia d'arts marcials, em van convèncer. Ara, a Filmin, tenim a l'abast la sèrie que va dirigir el 2023 per a la televisió xinesa, "Blossoms Shanghai", la història d'un triomfador i del boom capitalista a Shanghai, els anys noranta; però el primer capítol, tot i que didàctic i -com calia esperar- molt ben fotografiat, sembla voler imitar l'estil occidental per a aquest tipus d'històries, i no convida a enganxar-nos als vint-i-nou capítols que falten, d'una hora cadascun. Però ja ho veurem.

VÍCTIMA

Dirigida per Basil Dearden el 1961, "Víctima" mostra les cartes des del seu títol, tot i que un inici en format de thriller no fa sospitar quin serà el seu veritable argument. 

Es tracta d'un film certament insòlit, que mostra la penosa situació dels homosexuals en un Regne Unit en què ser-ho constituïa un delicte. Havien d'ocultar les seves inclinacions i sovint es veien sotmesos al xantatge de desaprensius, i és per això que Dearden els presenta no com a delinqüents sinó com a víctimes. 

Un d'ells se suïcida i un dels seus amants, un advocat prestigiós que no ha sortit de l'armari, posarà en perill el seu matrimoni i la seva carrera perquè es faci justícia. 

Dirk Bogarde, presumpte bisexual i conegut ara pels seus personatges ambigus -d'"El sirviente" a "Muerte en Venecia"-, fa un treball excel·lent i, com la mateixa pel·lícula, esquiva els tòpics que podien fàcilment llastrar aquest film de denúncia. Malgrat el valor de la proposta, l'homosexualitat no va ser despenalitzada pels anglesos fins al 1967.

SIRÂT

A "Sirât: Trance en el desierto" (2025) sembla que passin més coses que a la contemplativa "O que arde"; hi ha més personatges i, sens dubte, més moviment en aquesta història sobre un pare (Sergi López) i el seu fill que busquen la filla/germana entre els nòmades de les raves al desert del Marroc, impel·lits a un viatge per camins impossibles. Però aviat ens adonarem que la recerca de la filla desapareguda és un macguffin i que allò que Oliver Laxe pretén és situar-nos en un univers preapocalíptic on els homes, potser inconscientment, cerquen el retorn a un lloc ancestral en què la naturalesa imposa la seva llei i la lluita contra l'adversitat va lligada a una forma de catarsi. 

Així, doncs, els boscos de Galícia es converteixen en les muntanyes i les planures desèrtiques del Nord d'Àfrica, i novament, hem de rendir-nos a la força visual d'aquesta road-movie cruel, que comença com un documental, continua com un western i acaba on començava Mad Max.

LUNA NUEVA

El 1940, Howard Hawks signa, després de "La fiera de mi niña", un altre dels títols emblemàtics de la screwball comedy. 

"Luna nueva" adapta una obra de teatre de Ben Hecht i Charles MacArthur que ja havia portat al cinema Lewis Milestone el 1931, i que recuperaria Billy Wilder a "Primera plana", el 1974. A diferència, però, de les altres versions, el reporter que vol deixar la feina per casar-se és aquí una dona (Rosalind Russell) i, a més, ex-esposa de l'editor (Cary Grant, perfecte), un murri simpàtic que farà servir tota mena d'estratagemes per recuperar el professional i, de retruc, la muller. La imminent execució d'un revolucionari -que acabarà ocult en un escriptori de la sala de premsa del jutjat-, acusat de matar un policia, és l'esquer perfecte.

Amb Ralph Bellamy (el futur marit de la Hildy i a qui ningú no pren seriosament -en un gag genial, algú comenta que és "un que s'assembla a Ralph Bellamy"-) de tercer vèrtex del triangle, i el concurs d'una colla de secundaris impagables (periodistes, acusat -i una noia que se l'estima-, la sogra de la reportera, l'alcalde, el cap de policia), "Luna nueva" esdevé una comèdia trepidant, de diàlegs tan ràpids que resulta difícil retenir tots els matisos que contenen (atenció a les converses telefòniques en paral·lel); també és una lloança -no exempta d'ironia- a la professió de periodista, i a la conveniència de seguir els instints, i, de passada, una conya radical en què el revolucionari sembla molt bona persona mentre els poders fàctics són corruptes, ineptes i insensibles, només preocupats per satisfer l'electorat.

CURE

"Cure", dirigida el 1997 per Kiyoshi Kurosawa i interpretada per Kôji Yakusho (requerit per Wim Wenders per a "Perfect Days"), és un clàssic modern del cinema de terror japonès. Una trama policíaca, convertida aviat en un malson, sobre uns assassinats misteriosos, quasi rituals, dels quals en coneixem els autors materials però no l'instigador; tot i que un paio que sembla haver perdut la memòria, immune als interrogatoris, apareix com a principal sospitós.

MISIÓN IMPOSIBLE: SENTENCIA FINAL

Tal vegada el lliurament definitiu de la nissaga, continuació d'una primera part estrenada fa un parell d'anys, i amb clara voluntat de compendiar les aventures d'Ethan Hunt iniciades en fa quasi trenta (els flaixbacs gairebé avorreixen), "Misión imposible: Sentencia final" adverteix sobre els perills de la intel·ligència artificial i, conseqüentment, és una pel·lícula quasi analògica, que renuncia als entorns urbans sofisticats i porta al protagonista a coves subterrànies, profunditats submarines i, finalment, al cel, passejant-se entre dos avions de la Primera Guerra Mundial. Mai o quasi mai al nivell de la superfície terrestre, on viu la gent comuna. Perquè Cruise/Hunt és com un déu, triat per salvar la humanitat d'una hecatombe atòmica. Potser per això el film és molt seriós, potser massa. Potser per això el film es veu antic, com si fos dels anys seixanta: una barreja de pel·lícula pre-apocalíptica i d'aventures com les d'abans, les que ens duien al mar, a bord de submarins, o al Pol Nord, en companyia dels huskies i dels esquimals. 

En fi, "Misión imposible: Sentencia final" no s'oblida, però, d'enaltir el treball en equip, o d'incloure el triplet d'accions en paral·lel en un clímax a contrarellotge. D'altra banda, si el personatge ho té francament complicat per desactivar el pèrfid sistema operatiu que vol destruir-ho tot, si ha de submergir-se a més de cent metres en aigües glaçades o caminar (sense dobles?) sobre les ales d'un avió, almenys compta amb un president dels Estats Units que és dona, és afroamericana, i sembla tenir seny; imagina't el mateix amb en Trump al capdavant!

JERRY MAGUIRE

A punt de veure el darrer lliurament de "Misión imposible", volem recuperar un treball de Tom Cruise que potser no estarà entre els més memorables de la seva filmografia però que, tanmateix, m'atrau per diversos motius. 

A Cameron Crowe li vaig perdre el respecte (i la pista) després del nyap de "Vanilla Sky". Però, quan va signar "Jerry Maguire" (1996), gaudia de cert prestigi, que va revalidar amb "Casi famosos" (2000). Això no vol dir que la seva primera col·laboració amb Cruise no mostrés uns quants tòpics i defectes.

Narra la peripècia del Maguire del títol, un competent representant d'esportistes d'elit que perd la feina després de reivindicar un treball més dirigit a les persones i no tant als calés. També perd la nòvia pija i es queda amb un únic client (un jugador de beisbol una mica pallissa, tot i que el personatge li va valer un Òscar a Cuba Gooding Jr.) i una empleada simpàtica i amb ganes de trobar parella (Renée Zellweger). La noia té un fill que, en la pel·lícula, compleix una doble funció: fer gràcia -perquè fa gràcia- i mostrar que Maguire/Cruise pot arribar a ser un pare afectuós; l'actor, per cert, oposita a la interpretació més histriònica mai vista en una pantalla de cinema. 

Llavors, per què m'agrada aquesta pel·lícula? Per motius laborals, conec bé el món de la venda, i us asseguro que aquestes històries sobre un univers de gent sense escrúpols on regna la llei de la selva, amb clients trànsfugues i competidors menyspreables, no s'allunyen de la realitat. M'identifico amb l'entorn i amb el vertigen de la caiguda que pateix el personatge; jo no he comès mai la imprudència d'escriure un manifest on digui que hem de treballar per les persones i no pels diners, però la por de perdre els clients i el prestigi és inherent a la nostra feina de venedors. En fi, per sort sempre podem emborratxar-nos i, si tenim a l'abast una noia tan dolça i comprensiva com el personatge d'una Renée Zellweger quan encara estava de bon veure, doncs encara millor. I és en aquest punt que la pel·lícula funciona prou bé com a història romàntica, exposant amb elegància els dubtes de la noia, que no sap si ell se l'estima o només vol un salvavides; a més, és el seu cap, i ja sabeu la dita. I ell es retrobarà a si mateix i podrà donar una petita lliçó d'humanitat al cuc infecte que li ha fotut tots els clients o quasi. Sort que el seu jugador ha aconseguit algun touchdown! (Atenció al moment impagable en què el client traïdor li diu que no va estar al seu costat quan calia sinó passejant amb un... negre).

Show Me the Money!!!

MICKEY 17

Fitxat pels americans després de l'èxit de "Parásitos", Bong Joon-ho signa "Mickey 17" (2025), faula distòpica, com ho era "Snowpiercer", en què un excel·lent Robert Pattinson fa el paper d'un noi més aviat tímid que, fugint d'uns gàngsters a qui deu diners, s'embarca en una nau plena de colons de l'espai capitanejats per un autòcrata llunàtic -mai millor dit- que em va recordar Donald Trump per la seva vocació messiànica i manca d'escrúpols. 

El número després del nom s'explica perquè Mickey/Pattinson va escollir ser "prescindible", un no ningú a qui encarreguen les feines més perilloses o, directament, fan servir de conillet d'índies, amb l'avantatge -o no- que cada vegada que mor el tornen a fabricar en una mena d'impressora 3-D. 

Els girs de la trama l'omplen de possibilitats que el film no acaba d'explorar, i es queda en un divertiment enginyós, entre la ciència-ficció d'aventures i un enèsim discurs sobre la lluita de classes. Si més no, la protagonista femenina, Naomi Ackie, surt molt més atractiva que a "Parpadea dos veces", el títol de suspens no gaire memorable on la vam descobrir l'any passat.

GRAND TOUR

Entre la desconstrucció del relat d'aventures colonials, el drama d'època i el documental sui generis sobre la cultura de l'Extrem Orient, entre el blanc i negre i el color, entre el 1917 i l'actualitat, "Grand Tour" (Miguel Gomes, 2024) és un títol tan insòlit com fascinant que parla, si és que parla d'alguna cosa, dels contrastos, del contrast entre la realitat i la representació de la realitat, dels contrastos inherents als països visitats pels protagonistes i per una càmera capaç de captar la bellesa d'un continent en tots els sentits exuberant.

SILVIO (Y LOS OTROS)

Com ja vam dir en parlar d'"Il divo", Paolo Sorrentino, amb la col·laboració inestimable de Toni Servillo, se sent còmode retratant polítics italians controvertits. El 2018 li va tocar el torn a l'inefable Berlusconi.

"Silvio (y los otros)" és un film típic del realitzador, que divideix el seu metratge entre les escenes de festes decadents (partint d'una trama paral·lela al voltant d'un arribista, que s'esvaeix a mitja pel·lícula) i una mirada més íntima sobre el personatge central, irònica però també tendra, que és on es troben els millors moments, com quan Berlusconi, nostàlgic del seu èxit com a venedor, es posa a prova a si mateix trucant, un vespre, a una clienta triada a l'atzar a través de la guia telefònica per vendre-li un pis tan car i luxós com inexistent.

PARTHENOPE

Després de "Fue la mano de Dios" (2021), Paolo Sorrentino continua a Nàpols amb "Parthenope" (2024). Ara, el protagonista que ens condueix a través d'escenaris que van de la bellesa més genuïna a la lletjor més mediterrània és una dona, a qui coneixerem des del seu naixement a l'aigua, a l'estil d'una venus de Botticelli, en la dècada dels cinquanta, fins a la seva jubilació en l'epíleg, passant per una joventut esplèndida (Celleste Dalla Porta és tot un descobriment), sota la llum de Capri, una deessa que sedueix amb el físic i també amb una intel·ligència prodigiosa. 

Sorrentino omple la pel·lícula d'imatges fascinants, d'instants màgics i d'algun moment surrealista, novament amb Fellini com a referència però en versió etèria (la trobada amb el bisbe i el miracle de Sant Genaro ens retornen a "La dolce vita"). Potser resulta tot plegat una mica pretensiós, inclosa la presència de Gary Oldman fent de l'escriptor John Cheever, però, qui sap? Com succeïa a "La gran belleza", tot són preguntes, no hi ha gaires respostes.

LA CIÈNCIA-FICCIÓ SEGONS VERHOEVEN

Tot i que no tenia experiència en el gènere, les dues primeres pel·lícules cent per cent americanes de l'holandès Paul Verhoeven s'inscriuen en el de la ciència-ficció. Bé, potser en el cas de "Robocop" (1987), hauríem de parlar de thriller futurista. 

En una ciutat de Detroit assolada pels criminals, la policia i una corporació amb interessos immobiliaris no del tot exemplars uneixen esforços per trobar una solució al problema de la delinqüència. Els intents fallits de crear un robot policia porten a una solució curiosa: salvar la memòria d'un agent (en Murphy) mort en acte de servei i convertir-lo en una mena de cíborg. La publicitat de la pel·lícula ho resumia perfectament: meitat home, meitat màquina, tot policia. 

L'aparença d'en Robocop és certament espectacular (*) i l'evolució del personatge és igualment enginyosa: és una eficient màquina de matar, i la part humana evita determinats errors, però també acaba conduint-lo a dilemes morals, sobretot quan Murphy/Robocop s'adona que la corporació que l'ha creat és tant o més perversa que les bandes de Detroit. 

"Robocop" és un encàrrec que porta el segell del seu iconoclasta realitzador: violència explícita (sang a dojo, cossos mutilats, un dels dolents consumit per l'àcid vessat d'un camió), humor negre i una crítica molt òbvia als perills del capitalisme salvatge. La mirada cínica de Verhoeven troba els seus millors moments quan retrata una societat en descomposició a través d'anuncis i informatius que veiem a la televisió del futur: un joc de taula que inclou una explosió nuclear, un error en el sistema de satèl·lits antimíssils (el projecte més ambiciós de Reagan que ara vol recuperar Trump) que provocarà la destrucció de la ciutat de Santa Bàrbara.

Potser "Desafío total" (1990) no tingui una segona lectura tan incisiva, però aquesta adaptació d'un relat futurista de Philip K. Dick conté una història molt enginyosa, al voltant d'un humil i feliç treballador de la construcció que, un bon dia i arran de la seva visita a una singular agència de viatges, descobreix que potser li han esborrat la memòria i que potser ja havia estat a Mart, fent d'agent secret a les ordres d'una mena de dictador (interpretat per Ronny Cox, el directiu malèvol de "Robocop") que oprimeix els colons en controlar el subministrament d'oxigen. 

A través d'un guió brillant signat pels responsables d'"Alien", Dan O'Bannon i Ronald Shusett, la pel·lícula, barreja de ciència-ficció i aventures, esdevé un espectacle divertidíssim en què un inexpressiu Arnold Schwarzenegger pren el relleu del també (per força) inexpressiu Murphy de Robocop, i en què Verhoeven aporta els habituals excessos i notes de misogínia: Sharon Stone, abans de fer-se famosa a les ordres del mateix director, fa de l'esposa de l'agent secret a qui han esborrat els records, i resultarà ser la nòvia del dolent (Michael Ironside), qui haurà d'aguantar la prostitució a temps complet de la noia (sembla una versió hard d'"Encadenados"), i el seu assassinat a mans del protagonista, que acompanya l'execució amb un comentari irònic a l'altura dels James Bond més sarcàstics ("considera't divorciada"); Verhoeven també s'esplaia en la presentació dels "mutants" -colons de Mart exposats a la falta d'oxigen-, entre els quals trobarem una prostituta amb tres pits i un líder rebel que viu a la panxa d'un altre i que recorda l'ex-honorable Jordi Pujol (era habitual en alguns cinemes de Barcelona que, en aquesta escena, el públic, entre el fervor patriòtic i la conya, alcés els dits formant les quatre barres). 

Kuato/Pujol:

Després de l'èxit d'"Instinto básico" i el fracàs de "Showgirls", Verhoeven signa "Starship Troopers" (1997), que és (o va ser) un dels seus títols més incompresos, potser per l'audàcia que implica adaptar una novel·la amb un missatge obertament feixista per ridiculitzar-lo entre línies, amb l'estratègia d'una mirada innocent, o més aviat naïf; és clar que, com a "Robocop", les imatges televisades certifiquen la ironia que presideix el producte.

"Starship Troopers", que comença com una comèdia romàntica adolescent en què dues noies molt atractives es disputen l'amistat d'un jove a qui fa mal la cara de tan guapo (Dina Meyer i Denise Richards vs. Casper Van Dien) i continua com una space opera en què l'exèrcit dels humans s'enfronta als insectes gegants que amenacen La Terra des d'algun racó de la galàxia, presenta una societat on, després del "fracàs de la democràcia", només els militars o els qui han servit a l'exèrcit poden accedir a la ciutadania i tenir dret a vot. Els pares del protagonista són uns civils que pretenen tenir totes les comoditats sense servir a la comunitat i s'oposen fermament a l'allistament del xicot; però els pares moriran per un atac dels insectes i el fill, tot i que el castiguen amb fuetades per un error durant la instrucció, podrà lluitar amb honor al costat d'uns companys d'armes sempre riallers. 

Que n'és, de bonic, lluitar per la causa!

Només des de la distància es podria empatitzar amb aquest argument (llevat que siguis un votant de Vox), però, com dèiem, Verhoeven injecta puntuals dosis d'ironia, juga constantment a l'excés i ofereix a dojo violència i cadàvers mutilats. En resulta un film que pot desconcertar inicialment però que, amb el temps, ha esdevingut de culte, i que preserva la seva capacitat de divertir i de sorprendre l'espectador.

"El hombre sin sombra" (2000) és menys defensable. Entre la ciència-ficció i el terror, recupera la història de l'home invisible. Els efectes especials, excel·lents, s'imposen sobre un guió poc inspirat, amb personatges mal dibuixats i notes d'humor negre més aviat irrellevants, amb Elisabeth Shue patint l'assetjament d'un Kevin Bacon d'incògnit gràcies al seu invent. 

(*) Tant aquí com a "Desafío total", és obligat destacar les aportacions de l'expert en efectes visuals i maquillatge Rob Bottin.