DE REPENTE, LA OSCURIDAD

Una oportuna reconomació del nostre amic Travis Bickle m'ha permès descobrir la que ell anomena, ben encertadament, "un rar diamant", una pel·lícula britànica del 1970, dirigida per Robert Fuest, que és un extraordinari exercici de suspens construït amb elements mínims i amb notable saviesa cinematogràfica. 

"De repente, la oscuridad" presenta dues amigues angleses que fan una ruta en bicicleta per la França rural. Tot i que alguns llogarencs adverteixen d'un crim que va tenir lloc a la comarca anys enrere, res no fa presagiar el drama: llueix un sol esplèndid, a tots els pobles hi ha un bar on prendre Orangina i, fins i tot, hi ha uns gendarmes prou amables. Però una de les noies desapareix i l'altra (Pamela Franklin, que feia de nena a la seminal "Suspense") no sap què fer; l'idioma és un obstacle i un presumpte inspector que vol ajudar-la i té una moto és tan eixerit com, finalment, sospitós. 

Sense escenaris gòtics, amb pocs personatges i una situació molt bàsica, Fuest edifica el suspens amb una sàvia utilització de dos elements, el paisatge (esplèndidament fotografiat per Ian Wilson) i el temps: la protagonista, sense saber si ha d'anar amunt o avall per les llargues carreteres enmig de planures que s'estenen fins a l'horitzó, espera la seva amiga mentre les hores transcorren lànguidament, acompanyades pel silenci dels estranys. El contrast entre els primers plans i els plans generals magnifica la sensació d'aïllament i d'incertesa.

TERROR EN LA ÓPERA

Per a "Terror en la ópera" (1987), Dario Argento compta novament amb una jove protagonista, ara l'espanyola Cristina Marsillach, i, com el títol indica, situa l'acció en un teatre de l'òpera, on representen "Macbeth", de Verdi. 

L'argument, per raons òbvies, recorda El fantasma de l'òpera, i la realització, també molt coherentment, és decididament operística, amb moviments de càmera espectaculars, i molta música, de Verdi a Brian Eno. Notable en conjunt, tret potser d'un final no gaire inspirat que transcorre als Alps (que potser enyorava els paisatges de "Phenomena"?).

PHENOMENA

Una joveníssima Jennifer Connelly arriba a un internat suís que compta amb la preceptiva institutriu autoritària i amb el no menys preceptiu assassí en sèrie voltant pels jardins i racons d'una mansió en què sembla ser va residir Richard Wagner. 

Dario Argento, però, evita alguns tòpics del subgènere i barreja un giallo més o menys convencional amb elements de terror gore, i també fantàstics, a partir de la relació de la protagonista amb els insectes, als quals sembla governar, sense que en sapiguem la raó i malgrat els esforços del científic interpretat per Donald Pleasance per buscar-hi certa lògica. 

"Phenomena" (1985) juga amb el contrast entre la bellesa de la noia i la lletjor de cucs, insectes i monstres diversos, sense renunciar a una atmosfera onírica que acaba sent el millor d'un treball més entretingut per l'acumulació d'efectes que per un suspens força relatiu.

UNA BATALLA TRAS OTRA

Paul Thomas Anderson ja havia adaptat Thomas Pynchon a "Puro vicio", i "Una batalla tras otra", basada en la novel·la "Vineland", del mateix autor, presenta igualment un protagonista aficionat als porros, supervivent d'una era en què les utopies semblaven possibles: els anys seixanta. Però Anderson situa l'acció de la seva darrera pel·lícula en uns Estats Units més contemporanis, en què ja existeix el mur a la frontera amb Mèxic i la violència contra els immigrants d'origen llatí sembla la que propugnen ara mateix en Trump i els seus acòlits; i, si tenim present que és un director aficionat a recrear èpoques pretèrites, el canvi resulta tota una declaració d'intencions. "Una batalla tras otra", com la recent "Eddington", parla de la fractura que divideix el decadent imperi americà. Al terrorisme d'esquerres el succeeixen els moviments ultradretans (la sinistra secta d'Amics del Nadal), i no hi ha diàleg possible, només el poder de les armes de foc. 

La pel·lícula de Paul Thomas Anderson presenta -com tantes altres de la seva filmografia- una relació paternofilial, una mica singular perquè és ambivalent (no seré més específic per evitar espòilers) i per l'absència de la figura materna, des de la qual, no obstant això, s'estructura un relat que, al llarg de setze anys -edat de la filla del protagonista interpretat per DiCaprio-, reuneix una colla de personatges que, com passa també en molts títols del director, viuen d'acord amb unes normes de conducta que els defineixen en els seus universos respectius, en aquest cas antagònics (per cert, impagables Sean Penn i Teyana Taylor). 

L'humor que recorre la història, amb certa tendència a la caricatura, si més no en el cas dels personatges masculins (les dones són més valentes), i el seu caràcter de film d'acció trepidant no impedeixen que es tracti d'un títol atrevit i menys superficial d'allò que pot semblar a primera vista. I, sigui com sigui, com a "Boogie Nights" o "Magnolia", Anderson ens fa pujar a una muntanya russa (quasi en sentit literal en les escenes de carretera en el darrer tram de la història).

CUATRO MOSCAS SOBRE TERCIOPELO GRIS

"Cuatro moscas sobre terciopelo gris" (1971) vol ser tan moderna com "El pájaro de las plumas de cristal". I per això compta amb un protagonista amb els cabells llargs (l'americà de torn, en Michael Brandon) que toca la bateria en un grup de rock. 

Però aquests primers films d'Argento, que incloïen escenes pujades de to entre el protagonista i alguna joveneta, també reflectien una mirada retrògrada -potser normal en la Itàlia de l'època- sobre el col·lectiu homosexual: a "El pájaro de las plumas de cristal", una roda de reconeixement, quan busquen l'assassí en sèrie, està composta de presumptes pervertits, entre els quals un home acusat de sodomia; i Argento encara es permet una broma fàcil, quan accedeix a la roda de reconeixement un transvestit i el comissari replica que ell ha demanat "un pervertit, no un transvestit". A "Cuatro moscas sobre terciopelo gris" no hi ha una escena equivalent, però resulta curiós que el detectiu més aviat inepte -que acaba, però, desemmascarant l'assassí- sigui obertament homosexual i aprofiti les seves perquisicions per lligar. Potser cal afegir que abunden els secundaris estranys, com un a qui anomenen Déu, que menja sardines crues i s'assembla a Bud Spencer, un ajudant que no ajuda gaire, un veí coix que consumeix revistes pornogràfiques, i un carter que sempre rep patacades. Serien l'equivalent presumptament humorístic del pintor o del proxeneta tartamut a "El pájaro de las plumas de cristal". 

Al marge d'aquestes qüestions, es tracta novament d'un giallo arquetípic, amb un muntatge confús i algunes caigudes de ritme, que inclou, si més no, escenes interessants: la persecució en un laberint vegetal (més modest, però, que el d'"El resplandor"), o una llarga seqüència al metro, on el detectiu segueix el sospitós, que recorda situacions similars en thrillers americans de l'època; i una escena en una presentació de moda funerària quasi digna de Fellini. 

El final conté un accident amb un camió, com a "Rojo oscuro"; i també tenim una casa modernista i un teatre buit, escenaris que esdevindran habituals en els films del realitzador.

EL PÁJARO DE LAS PLUMAS DE CRISTAL

"El pájaro de las plumas de cristal" (1970) va ser la carta de presentació de Dario Argento. Giallo sobre un assassí en sèrie perseguit per un policia presumptament eficaç amb una curiosa tendència a adormir-se durant les rodes de premsa, i també per una parella de nord-americans (Tony Musante i Suzy Kendall), ell escriptor i ella una hippie, que atorguen al film un aire "modern" que, sens dubte, va contribuir a l'èxit de la proposta, juntament amb una llarga escena en una galeria d'art (modern), en què Vittorio Storaro demostra que sap com jugar amb dos colors (el blanc i el negre) i contraposar aquest minimalisme cromàtic amb la presència del vermell en l'escena dels crèdits en què el misteriós criminal segueix i fotografia una futura víctima (la imatge es deté, interrompent el tràveling), per concloure amb les acolorides plomes de l'ocell del títol. 

"El pájaro de las plumas de cristal" és, doncs, un títol de culte, en definitiva bastant irregular, solcat per notes d'humor barroeres i un prudent erotisme. Tarantino el va homenatjar a "Death Proof", quan el dolent fotografia les amigues especialistes i sona la mateixa música, d'Ennio Morricone.

 

Quan l'amor se'n va, on va?

"Mi amiga Eva" (2025), dirigida per Cesc Gay i interpretada per una esplèndida Nora Navas, manté el to d'altres títols de la filmografia del realitzador català: una barreja de drama i de comèdia, que de vegades funciona molt bé ("Truman"), d'altres no tant ("Sentimental"). En aquest cas, el resultat mereix un notable; potser hi tingui a veure la participació en el guió d'Eduard Sola, ara mateix molt cotitzat gràcies a l'èxit de "Casa en flames". 

El film ens parla d'una crisi matrimonial o, més ben dit, de com la màgia desapareix i de com la protagonista, després de conèixer a Roma l'argentí que sempre surt a les pel·lícules del director (ens referim a la nacionalitat, no a l'actor en concret, aquí Rodrigo de la Serna, rostre popular a casa nostra per la sèrie "La casa de papel"), té el desig, molt lícit, de tornar-se a enamorar. Però això implica sortir de la zona de confort que proporciona el matrimoni, rebre unes quantes crítiques i pagar el peatge de les aplicacions per a lligar. 

Gay i Sola condueixen amb mà ferma les regnes d'un relat que conté molta lucidesa, tot i que no renuncia a l'humor ni a alguna situació tòpica, sempre amb el noble objectiu d'evitar convertir en tragèdia allò que adopta les formes d'una comèdia lleugera, arrodonida al final per una petita confusió que posarà les coses al seu lloc, com passava en molts clàssics de l'època daurada del gènere. 

A diferència d'altres títols del director, no hi ha una excessiva coralitat i una dona és la protagonista absoluta.

També són protagonistes les dones en un drama vestit de comèdia -més coral, això sí- que ens arriba de França i que també parla de la dificultat de mantenir una relació, de les mentides -pietoses o no-, dels errors, dels desenganys, del desig de trobar/recuperar l'amor perdut. 

Emmanuel Mouret ja havia demostrat a "Las cosas que decimos, las cosas que hacemos" i "Crónica de un amor efímero" la sensibilitat i profund coneixement de les febleses humanes amb què aborda els seus drames disfressats de comèdia. Vam dir que recordava Woody Allen, i les "Tres amigas" (2024) s'assemblen una mica a les despistades i insegures protagonistes de "Hannah y sus hermanas". 

Potser el ritme narratiu no té la fluïdesa de l'obra mestra del novaiorquès, però a Mouret no li podem negar habilitat. El trencament de la quarta paret des de l'inici del film impedeix que la tragèdia que sustenta la trama perjudiqui el to lleuger d'una obra que quasi és un compendi de les situacions que envolten la recerca de l'amor. Les visites al museu on treballa una de les protagonistes, els passejos per Lyon, els seus ponts i els seus parcs, també evoquen l'obra d'Allen, fins que -i no és en absolut contradictori- apareix Bergman, i una escena entre una vídua amb sentiment de culpa i el fantasma del seu marit, que és també el narrador, ens proporciona una de les escenes més belles de la temporada cinematogràfica. D'altra banda, Mouret continua mostrant elegància sense renunciar a la sobrietat, com en l'escena en què els personatges, mentre visiten un pis buit, decideixen fondre's en un petó, que finalment veiem però que, abans, només endevinem, perquè la càmera, prudent, espera uns instants abans de seguir-los.

EL CAUTIVO

Després de "Regresión", "Mientras dure la guerra" o la minisèrie "La Fortuna", i després de llegir alguns comentaris que certificaven el menyspreu de la crítica (no tant del públic) envers el darrer treball d'Amenábar, vaig anar a veure "El cautivo" sense gaires expectatives. 

Retrobem característiques i defectes presents en anteriors films "històrics" del director: l'Alger del segle XVI reconstruït digitalment, com l'Alexandria del segle IV a "Ágora"; la divisió dels personatges en bons i dolents (el més dolent de tots, com no podia ser d'altra manera, l'inquisidor interpretat per Fernando Tejero); certa apatia narrativa compensada amb una fotografia i una ambientació notables. 

No obstant això, "El cautivo" no m'ha semblat tan dolenta; si més no, és curiosa. D'entrada, la falta de dades històriques més concretes sobre els anys de captiveri de l'autor d'"El Quijote", combinada amb la presumible vocació fabuladora de tan il·lustre personatge, redueixen el contingut didàctic, que tant llasta molts treballs d'Amenábar, i potencien l'aire de conte oriental, un conte oriental molt queer si es vol, però lluminós com els ulls del governador, venecià convertit a l'Islam, aficionat als relats i a les orgies homosexuals.

LOS SUDARIOS

"Los sudarios" (David Cronenberg, 2024) parteix d'un argument singular: Karsh (Vincent Cassel) és un emprenedor deprimit per la mort de la seva dona a causa d'un càncer (*); amb l'ajuda del seu cunyat, que és informàtic, dissenya els sudaris del títol, que permeten, a través d'unes pantalles sobre les làpides d'un cementiri de la seva propietat al costat d'un restaurant, també de la seva propietat (o des d'un ordinador o telèfon mòbil), contemplar els cossos en descomposició. 

Aquesta brillant idea s'esgota al cap d'un quart d'hora de pel·lícula. Llavors, a Cronenberg li costa recuperar el fil de la història; el que fa és incorporar una subtrama de presumptes conspiracions que involucren als russos i als xinesos, per finalitzar amb una mena de melodrama eròtic en què intervenen la cunyada (Diane Kruger fa el paper de les dues germanes), el cunyat informàtic, una inversora coreana cega, un avatar i un oncòleg. 

L'embolic li serveix, això sí, per recuperar les seves obsessions habituals, algunes portades a l'extrem:

- El desig del cos aliè, encara que sigui un cos mort. O que sigui una relíquia, com un braç amputat a causa del càncer. 

- La mutació, la tecnologia aplicada al cos (un cos mort, en aquest cas, però continuem parlant de la Nova Carn). 

- Les cicatrius; la perversió com a motor eròtic. 

- Els cotxes; en aquest cas, els Tesla que funcionen autònomament (no consta que Elon Musk sigui darrere la producció).

La relació del protagonista amb les germanes, no exactament bessones però quasi, ens recorda la genial "Inseparables" (1988): en aquest cas, també hi havia uns metges -ginecòlegs- que eren bessons i que compartien les amants, però que tenien caràcters complementaris (Jeremy Irons es lluïa en el doble paper); un cos duplicat, dues ànimes (o és la mateixa?), una relació autodestructiva, un descens als inferns que comença amb l'obsessió per presumptes mutacions que afecten les seves pacients. 

La roba de la litúrgia (la primera fotografia correspon a "Los sudarios", la segona a "Inseparables":

(*) La idea sorgeix del dolor de Cronenberg per la pèrdua de la seva esposa també a causa d'un càncer, i Vincent Cassel apareix caracteritzat com un doble del realitzador.

DONNIE DARKO

Exemple paradigmàtic de pel·lícula de culte, "Donnie Darko" (2001), dirigida per un senyor, Richard Kelly, que no tindria després una carrera mínimament significativa, és una barreja de cinema d'adolescents i de ciència-ficció, en el fons no gaire interessant, que funciona relativament gràcies a una banda sonora ben integrada, a una càmera gràcil i a una notable interpretació de l'encara molt jove Jake Gyllenhaall, capaç de semblar, gairebé alhora, un xicot assenyat (no tan difícil, però, si tenim en compte la colla d'imbècils que l'envolten) i un esquizofrènic, tot i que les al·lucinacions que pateix podrien ser producte de la paradoxa espaitemporal que centra l'argument.

UNA TROMPETA LEJANA

Raoul Walsh va dirigir "Una trompeta lejana", la seva darrera pel·lícula, el 1964, el mateix any que John Ford, un altre veteraníssim realitzador borni, signava "El gran combate", on denunciava la política genocida del govern dels Estats Units envers els indis americans. I el film de Walsh també vol ser reivindicatiu, tot i que calen alguns matisos. 

Denuncia el tracte als apatxes chiricahues, i es preocupa de destacar el valor i la fidelitat de l'explorador d'aquesta raça reclutat per l'Exèrcit. Però l'heroi de la funció, capaç de posar ordre en un campament on regna la indisciplina, aconseguir la pau amb els indis, i, de passada, lligar-se la dona del comandant (*), és un oficial de West Point ros i ben plantat a qui interpreta Troy Donahue, estrella juvenil dels primers seixanta. Ell i només ell aconseguirà que els polítics de Washington reconsiderin l'opció de portar els indis als pantans de Florida. 

Els apatxes no semblen gaire sensats, i també trobarem mostres de la seva crueltat llegendària, amb soldats devorats per formigues o cremats vius. 

De manera que "Una trompeta lejana" és una pel·lícula que denuncia el racisme, perquè són els anys seixanta i és el que toca, però amb un biaix una mica supremacista. I cal no oblidar que Walsh va ser el director de "Murieron con las botas puestas" (1941). 

Com sigui, es tracta d'un western vistós i entretingut, que probablement els va servir d'inspiració a Jean-Michel Charlier i Jean Giraud quan, un any més tard, inauguraven la sèrie del Tinent Blueberry amb un "Fort Navajo" d'aspecte no gaire diferent del de Fort Delivery al film d'en Walsh. D'altra banda, la trama li va permetre a Suzanne Pleshette treure's l'espina de veure com una rossa li prenia el nòvio (a "Los pájaros", de Hitchcock); i, posats a fer, es va casar amb Donahue en la vida real, tot i que es van divorciar abans d'un any. 

(*) El problema de l'adulteri el resolen els apatxes expeditivament.

EDDINGTON

He de reconèixer que, tot i la bona impressió que em van fer les primeres -i terrorífiques- pel·lícules d'Ari Aster ("Hereditary", "Midsommar"), encara no m'he atrevit amb "Beau tiene miedo" (2023), per la seva durada i per la seva fama de palla mental. 

Malgrat les referències no eren gaire diferents, que també és llarga i que també surt Joaquin Phoenix, sí que he anat a veure (al Phenomena, el darrer cap de setmana abans del tancament per reformes) "Eddington". Al cap i a la fi, sembla que és un western, oi? 

Un western contemporani ambientat durant la pandèmia i que pretén ser una sàtira que exposa totes les tares que afligeixen els Estats Units, i no només els Estats Units: els perills de les xarxes socials, la hipocresia (la història dels adolescents és, juntament amb l'aparició del gurú interpretat per Austin Butler, el millor de la pel·lícula), el racisme, les paranoies conspiratives, la corrupció i el poder omnímode de les corporacions. 

Es pot argumentar que Aster no acaba d'ajuntar les peces, i que s'encomana de la desorientació que afecta el personatge principal, o que el darrer terç és una mica gratuït. Però no em sembla que "Eddington" sigui una mala pel·lícula; com a sàtira, és lúcida i oportuna (la referència als extremismes i a les armes de foc no pot estar, per desgràcia, més d'actualitat), i, com a thriller, serveix per mantenir l'interès fins a l'epíleg més càustic imaginable. Algunes de les crítiques que ha rebut les trobo excessives; els "entesos" de RAC1, per exemple, la van destrossar; ara que, ben mirat, és gaire fiable una emissora que dedica el noranta per cent del seu temps a parlar de futbol (del Barça, per ser més exactes)?

LA EVASIÓN

Jacques Becker va dirigir el 1960, el mateix any de la seva mort prematura, "La evasión", títol fonamental del gènere carcerari, i potser la darrera gran obra mestra del cinema clàssic francès. 

Un breu pròleg ens adverteix que els fets que presenciarem, ocorreguts a la presó parisenca de La Santé, el 1947, són ben reals. Ens ho diu un dels cinc homes que hi van participar i que també actua a la pel·lícula fent de si mateix, ideòleg d'una fuga que comença amb un forat (com ens adverteix el títol original), possible només gràcies a la determinació i solidaritat entre els companys de cel·la, als quals s'uneix, casualment i en el moment decisiu, un jove molt simpàtic acusat d'intentar matar la seva dona. 

Ajudat per una fotografia impecable en blanc i negre de Ghislain Cloquet, Becker resol amb nota l'inconvenient d'un escenari tan reduït, i descriu tot el procés amb minuciositat i sobrietat bressonianes. La presentació objectiva dels fets no impedeix que "La evasión" sigui també una anàlisi extraordinària de la condició humana. 

A pesar dels delictes greus que segurament han comès (tret del cas referit, no s'explicita en cap moment el motiu del seu ingrés en presó, i solament que esperen penes superiors als deu anys i per això es volen escapar), els presoners de la Santé són profundament humans, generosos, gairebé herois. Un punt de vista, com es pot veure, força radical.

BALLERINA

L'èxit de "John Wick" propicia un spin-off protagonitzat per Ana de Armas. 

No m'agraden els spin-offs; a banda de la seva descarada vocació comercial, acostumen a ser una versió degradada de l'original corresponent. Però, com vaig exposar en el seu moment, la nissaga protagonitzada per Keanu Reeves em va semblar un plaer culpable que assolia estatus de culte, si més no en el seu esplèndid quart lliurament. La història viatjava de la simplicitat del capítol inicial a la fantasia inversemblant, gairebé paròdica, i aquesta qualitat oferia moltes possibilitats, que potser calia continuar explorant. A més, com dèiem, "Ballerina" (Len Wiseman, 2025) és protagonitzada per la meva heroïna d'acció predilecta. Calia donar-li una oportunitat. 

La cosa comença fatal. Sí, ja sé que no hem de jutjar aquest títol per l'argument, però la història de la nena petita que vol venjar la mort del seu pare i a qui entrenen per ser una assassina (a la mateixa escola on va en John Wick, que passa un moment a saludar) és vulgar i tòpica i no desperta el meu interès. Tampoc les constants aclucades d'ull a la nissaga (de fet, el personatge femení i alguna de les situacions les vam poder veure a "John Wick: Capítulo 3-Parabellum" -2019-). 

Finalment, però, l'Eve Macarro (sí, és el nom del personatge!) es fa gran i ja viatja pel seu compte. I és a partir d'aquí que retrobem allò que feia atractives les anteriors pel·lícules de la nissaga: els escenaris exòtics on transcorren les plantofades (un hotel a Praga de disseny fascinant, una discoteca feta de gel, un poblet idíl·lic a les muntanyes on tots els seus habitants -nens inclosos- són assassins), i la violència paroxística de baralles amb armament variadíssim, que pot anar dels rifles sofisticats a una gamma més eclèctica que comprèn punyals, destrals, katanes, botes de patinatge, plats (!), i, en un èxtasi gore, granades de mà i llançaflames. Excés que atorga al film raó de ser i supleix la inferior qualitat coreogràfica de les situacions. 

"Ballerina" no oblida el detall curiós de repartir referències cultes al llarg de la trama i, a falta d'un Museu del Louvre ("John Wick 4", 2023), se centra en la cinefília, de manera que el teatre en què Eve aprèn ballet (i a fer d'assassina) s'anuncia amb el nom de Tarkovsky; ens queda el dubte de si els guionistes es volien quedar amb nosaltres, o els semblava adient per la similitud fonètica amb Txaikovski, el músic, atès que El llac dels cignes està molt present en la trama. L'altra aclucada d'ull cinèfila resulta més oportuna: en una de les sessions d'hòsties, salten els canals d'un televisor que hi ha en l'estança, i podem veure fragments de pel·lícules d'acció, o fragments d'acció en comèdies, com "Aterriza como puedas" o "El héroe del río", de Buster Keaton, màxim exponent de l'humor cinètic.

ACOSADA

El títol castellà d'aquest film dirigit per Anne Le Ny el 2024 no menteix en sentit estricte, car hi ha un assetjament; però resulta més aviat una excusa, i és més honest l'original, "Dis-moi juste que tu m'aimes", ja que el tema central és la inseguretat en el si d'un matrimoni aparentment feliç, i seran les sospites de la protagonista el motor d'una trama amb suspens relatiu i precipitada resolució final. "Acosada", que transcorre a la França de províncies i pot recordar Chabrol, no funciona com a thriller, i incompleix una regla d'or hitchcockiana quan converteix el dolent de la funció en un personatge patètic; però el retrat de l'esposa insegura és creïble i Elodie Bouchez es menja amb patates la resta del repartiment.

ROMERÍA

Carla Simón tanca la seva trilogia familiar amb una continuació d'"Estiu 1993" en què la nena protagonista és ja una adolescent (gran interpretació de Llúcia Garcia), que viatja a Galícia per aclarir l'avortada relació amb la família paterna. 

L'acció de "Romería", en clau estrictament autobiogràfica, es mou entre un present situat el 2004, i un passat reflectit en el diari de la mare, escrit els anys vuitanta, testimoni d'una generació de joves que van voler viure massa de pressa i van patir els estralls de l'heroïna i de la sida. 

L'estil naturalista conreat per la realitzadora en els seus treballs anteriors cedeix, després d'una escena a casa dels avis, d'impecable execució i profund significat, en favor d'una recreació entre aspra i poètica d'allò que va poder passar, un somni tal vegada.

EL ODIO

"El odio" (Mathieu Kassovitz, 1995) ha esdevingut un títol de culte, però també arrossega certa fama de sobrevaloració. Em feia no sé què revisar-lo per por de trobar-lo obsolet, sobretot ara que han proliferat altres retrats de la difícil situació a les banlieues parisenques (em venen a la memòria "Los miserables", de Ladj Ly, o, fins i tot, "Los peores" *); la presentació en blanc i negre o la posada en escena més o menys espectacular, amb molt moviment de càmera i algun canvi de diafragma a la manera de Hitchcock ("Vértigo"), Spielberg ("Tiburón") o Scorsese ("Uno de los nuestros"), també podien contribuir a la sensació d'estar davant d'un film pretensiós, envellit prematurament. 

Com sigui, constato que "El odio" resulta un títol francament entretingut. Les aventures dels tres protagonistes (un jueu, un negre, un àrab) al barri i durant una incursió al centre de París que acaba amb una llarga deambulació nocturna contenen moments de surrealisme genuí, en un vàter públic o en un pis luxós on viu un individu sinistre del qual només sabem que li diuen Astèrix; l'escena a la galeria d'art o les topades amb la policia i amb una colla de skins són més previsibles, però també necessàries, i tot plegat fa que acabem comprenent qui són aquests joves sense futur, fins i tot podem estimar-los perquè, més enllà de la seva condició de petits delinqüents i poca-soltes, resulten entranyables i amics dels seus amics. D'aquesta manera, el final, tal vegada massa truculent, esdevé més impactant; i l'obvietat del discurs cedeix davant el retrat humà. I, què cony!, que parlar de l'odi als carrers no és una qüestió obsoleta, sinó, per desgràcia, més vigent que mai. 

(*) "Los peores", dirigida per Lise Akoka i Romane Gueret el 2022, és un curiós exercici de cinema dintre el cinema: un equip de rodatge contracta nens que viuen en un barri a Boulogne-Sur-Mer per, presumptament, fer d'ells mateixos; però l'afany de realisme podria implicar, paradoxalment, certa manipulació, suggerida des del títol (per què hem de triar els pitjors?). 

Cassel vs. De Niro?

LA CARTA

Dirigida per William Wyler el 1940, "La carta" es basa, com "El vel pintat" -la vam comentar al bloc el desembre del 2021-, en una obra de William Somerset Maugham. En realitat, una peça teatral, però els elements de la trama són molt similars: colons britànics que exploten els recursos del sud-est asiàtic, una dona infidel. 

La història es presenta com un drama criminal, bastant previsible des de la primera seqüència; però Wyler aplica la seva elegància habitual: obre amb un travelling i tanca amb ombres expressionistes, sense que l'origen teatral i l'abundància de diàlegs afectin el ritme. Altrament, el film és un vehicle idoni perquè Bette Davis excel·leixi en el paper de dona perversa, que repetiria a les ordres del mateix realitzador, l'any següent, a "La loba".

RECUERDA

Partint del fals culpable, arribem al complex de culpabilitat a "Recuerda", dirigida per Alfred Hitchcock el 1945, segona col·laboració amb el productor David O. Selznick. 

Ingrid Bergman és una psiquiatra aparentment frígida que s'enamora a primera vista d'en Gregory Peck, presumptament un company de professió, aviat convertit en pacient i possible assassí amnèsic. Cal dir que el guió, tot i que el signa Ben Hecht, responsable d'unes quantes obres mestres, inclosa "Encadenados", del mateix Hitchcock, no és res de l'altre món. La supeditació de la trama a la psicoanàlisi, que llavors estava de moda i que centraria algun títol posterior del mestre, com "Marnie", llasta el resultat: massa diàlegs i alguna situació poc versemblant; la protagonista femenina és prou decidida i, a diferència d'altres heroïnes hitchcockianes, mai no dubta de la innocència del xicot.

Coherent amb l'enfocament psicoanalític, serà un somni del protagonista que desfarà l'embolic. L'escena, memorable, la va dissenyar Salvador Dalí. En qualsevol cas, no és l'únic mèrit d'un títol que resulta molt superior en l'aspecte visual que en el dramàtic, i que conté moments tan brillants com les portes que s'obren després del petó, o el final amb el revòlver del dolent en primer pla. 

Dalí vs. Hitchcock:

UN HOMBRE Y UNA MUJER

Amb la perspectiva del temps transcorregut, sembla evident que tant a Cannes, on va guanyar la Palma d'Or, com a Hollywood (Òscars a millor pel·lícula estrangera i millor guió original), devien tenir pa a l'ull quan van elevar als altars "Un hombre y una mujer" (Claude Lelouch, 1966). Premiar-ne el guió és directament un acudit, ja que es tracta de la història d'amor més simple imaginable, amb apunts melodramàtics poc creïbles (el suïcidi de la dona del protagonista fa referència a Romeu i Julieta?). Com a molt, salvaríem la naturalitat dels diàlegs en les escenes amb els nens i els monòlegs interiors en off de Jean-Louis Trintingnant. 

Que l'home de la protagonista femenina fos especialista de cinema i que Jean-Louis Duroc/Trintignant sigui pilot automobilístic és clarament una excusa per introduir escenes d'acció en una pel·lícula de tall intimista. 

Allò que Lelouch (llavors, tenia només vint-i-nou anys) cerca en tot moment és mantenir l'espectador entretingut. Com que la trama és, com hem dit, molt senzilla, guarneix la seva producció amb una posada en escena impactant i "moderna", alternant color (ell mateix signa una fotografia certament notable) i blanc i negre, abusant dels flash-backs i escampant angulars, travellings o muntatges agressius, amb una estètica que sembla publicitària, però també deutora del documental en què el realitzador tenia ja experiència (precisament, havia fet reportatges sobre el Tour de França i les 24 Hores de Le Mans). 

També havia filmat actuacions (avui serien vídeos musicals) de Françoise Hardy, i això es trasllueix en les imatges d'"Un hombre y una mujer", i també en l'eclèctica banda sonora en què caben des de ritmes brasilers fins a homenatges a la chanson, passant per la icònica melodia de Francis Lai. 

Cal entendre que l'èxit incontestable del títol més popular d'un realitzador que, en qualsevol cas, caldria redescobrir, està relacionat amb una època en què la modernitat cinematogràfica estava en voga. Tot i que Lelouch no pertany a la Nouvelle Vague, la influència del moviment és palpable; i també reflecteixen les seves imatges l'auge d'una cultura pop que, en el cas de França, tenia peculiaritats evidents; una de les quals -no la considero menor-, la devoció pel còmic -la bande dessinée-, com ja havíem vist a "Pierrot Le Fou", d'en Godard; i aquí trobem Anouk Aimée i el seu marit llegint còmics de Lucky Luke i d'Astèrix. 

"Un hombre y una mujer", en definitiva, és un títol clarament sobrevalorat, però tampoc menyspreable, símbol d'una època irrepetible, irregular però eficaç, que barreja fragments cursis (les passejades a cavall amb ramats de bens inclosos) o ridículs (quan Jean-Louis fa creure l'Anne que és un proxeneta a París), amb d'altres més brillants (sobretot, la mitja hora final), i que treu tot el partit possible de la bellesa i carisma de l'Anouk Aimée i d'en Trintignant, de la pluja caient sobre el parabrisa en plena nit, de les estacions de tren, de la neu sobre les gasolineres (recordeu "Los paraguas de Cherburgo"?), i del bromós paisatge de Deauville i les seves platges en ple hivern.

NO AMARÁS

Dos dels episodis de la sèrie de televisió dirigida per Krzysztof Kieslowski "Decálogo" van tenir una segona vida en pantalla gran, amb una durada no excessiva però superior a l'hora original i, almenys en el cas de "No amarás", un final una mica diferent. L'altre dels deu capítols basats en els manaments que va tenir una versió més llarga fou "No matarás", també del 1988. 

Les dues històries parlen del Bé i del Mal, de com es complementen i s'entrecreuen, i de com n'és d'ambigua la nostra naturalesa. 

"No amarás", variació sobre el sisè manament, se centra en el jove Tomek, un noi solitari obsessionat amb una veïna a qui espia amb un telescopi des del seu dormitori. L'actitud del jove sembla reprovable, però el seu amor vol ser pur. La noia, més gran que ell, col·lecciona amants; i, en una escena bastant impactant, humilia el noi despertant el seu desig sexual. La cosa no acaba gaire bé i ella se sent culpable i també trista perquè enyora aquesta forma d'amor sincer. En l'escena final, com dèiem diferent de la vista a la televisió, imagina (o no) una altra versió d'ella mateixa i de la fugaç relació. 

"No matarás" s'inspira, òbviament, en el manament cinquè. 

Que tots tenim un cantó fosc sembla que el realitzador ho vulgui expressar a través d'una fotografia tenebrosa en què un filtre enfosqueix part dels enquadraments, sobretot en la primera meitat, que narra l'assassinat absurd d'un taxista.

La víctima no resulta gaire simpàtica. Tampoc no ho és el criminal, un jove que vagareja per Varsòvia, que escup al seu cafè amb llet i que molesta i empeny la gent amb qui es troba, tot i que es pot mostrar empàtic amb unes nenes que l'observen mentre esmorza, i que observa embadalit unes fotografies de la primera comunió (al final, sabrem per què). 

Però el Mal i la degradació són arreu, en el caos d'uns barris d'immobles grisos amb rates mortes als tolls i gats penjats per adolescents que no tenen res millor a fer; o en un àmbit més controlat, el de la presó on han tancat l'assassí i on l'han de penjar en una cerimònia que Kieslowski mostrarà de la forma més crua -i realista- possible. 

El film esdevé un al·legat contundent sobre la pena de mort, i la part final ens recorda forçosament "A sangre fría". 

El personatge de l'advocat defensor, en canvi, és un jove idealista i bona persona, que experimenta traumàticament tot el procés, derrotat per la inexorabilitat del sistema i per la fatalitat dels esdeveniments. 

Tant "No amarás" com "No matarás" evoquen una tristesa infinita, per la seva crua lucidesa, però també, encara que fos de manera implícita i no del tot conscient, pel retrat de la grisa societat soviètica. En qualsevol cas, són dues petites joies que mostren el talent d'un dels grans directors de l'Est.

WINCHESTER 73

Dirigit per Anthony Mann el 1950, "Winchester 73" és un western imprescindible. Parteix d'una estructura enginyosa, en què la possessió del valuós rifle a què el títol fa referència condueix als diversos personatges i subtrames, component un fresc d'aventures a l'Oest que no oblida la Història, i parla de la recent Guerra Civil, de la pacificació de Dodge City a càrrec de Wyatt Earp o de la victòria dels sioux sobre el general Custer, mentre recorre territoris ja explorats pel gènere, subratllant la crueltat dels individus (pistolers, traficants d'armes, indis rebels), la temeritat d'alguns i la covardia d'altres, per culminar en una venjança que, atès el passat dels antagonistes, remet a la tragèdia grega. 

No sobra metratge en aquest film trepidant, que protagonitzen James Stewart i Shelley Winters, a més d'una llarga llista de secundaris il·lustres i altres que llavors no eren gaire coneguts: Tony Curtis de soldat de cavalleria, Rock Hudson de jove líder dels indis enardits per l'exemple de Little Bighorn, armats amb els nous rifles de repetició.

SORDA

Darrera mostra del cinema realista/naturalista espanyol conreat per joves realitzadores, "Sorda" (Eva Libertad, 2025), presenta els problemes d'una parella que s'enfronta a la maternitat/paternitat, ella des de la sordesa. 

El film, curiós i didàctic, guanya molt en el tram final, en què la directora, amb un recurs tan fàcil com intel·ligent alhora, sap posar-nos en la pell de la protagonista.

MOLT LLUNY

No sé si els espectadors de fora de Catalunya ho advertiran, i tampoc no vull generalitzar (o que m'agafin mania els pericos), però el detall que el protagonista (excel·lent Mario Casas) sigui de l'Espanyol no és en absolut superflu en aquesta història senzilla però molt lúcida sobre els prejudicis i el racisme que imperen en la societat europea contemporània.

El debutant Gerard Oms bat Loach i els germans Dardenne a "Molt lluny" (2025), perquè obre molts debats sense fer-se pesat, perquè es mou entre el drama i el bon rotllo sense dificultat aparent, i perquè sap mantenir l'interès a partir d'una situació que cal qualificar, com a mínim, d'original: després d'assistir a un partit de futbol a la ciutat neerlandesa d'Utrecht, el nostre aficionat de l'Espanyol pateix una crisi d'ansietat i decideix quedar-se a Holanda i buscar-se la vida fent feines precàries; potser cal aclarir que som l'any 2009, i el retorn a Espanya tampoc no implica garanties de progrés; però la decisió d'en Sergio té arrels més profundes.

WEAPONS

El punt de partida de "Weapons" (la desaparició de tots els alumnes -menys un- d'una classe de primària) és tan inquietant en el fons com en la forma (les imatges dels nens corrent cap a la foscor amb els braços estesos); la resta de la trama és una barreja de gore i conte per a infants que Zach Cregger condueix amb mà ferma, a través d'una narració estructurada des del punt de vista dels diversos personatges, la qual cosa no és cap novetat, però funciona, permetent que el suspens es mantingui fins a un final catàrtic que arrodoneix aquest exercici de terror que no exclou l'humor negre.

POLVO SERÁN

El tema de la mort, central a "Los destellos", el tornem a trobar a "Polvo serán", dirigida per Carlos Marqués-Marcet, també del 2024. 

La mort i el suïcidi assistit, possible si te'n vas a Suïssa. En aquest cas, la protagonista, una antiga actriu que potser vol tancar teatralment el seu cicle vital, pateix un càncer incurable; però també la seva parella pretén acompanyar-la; perquè, sense ella, no vol continuar vivint. 

El més curiós d'aquest film és que Marqués-Marcet renuncia parcialment al naturalisme present en la majoria dels seus treballs i converteix aquesta aspra història d'amor i de mort en un musical, tot i que els moments culminants es mantenen en el terreny del realisme, sota l'ombra allargada d'Ingmar Bergman. Les comparacions amb el mestre suec podrien ser odioses, però penso que no calia l'excentricitat; la pel·lícula funciona a pesar dels números musicals i tant Ángela Molina com Alfredo Castro excel·leixen en els papers protagonistes.

CINEMA "INDIE": JOVES PROMESES

Dirigida per Noah Pritzker el 2023, "Ex maridos" s'instal·la en una tradició de pel·lícules sobre la crisi de la mitjana edat en què bona part del metratge transcorre en un paratge idíl·lic a la vora del mar (recordeu "10, la mujer perfecta", de Blake Edwards?); però també inclou crisis més prematures, o més definitives, a partir de la peripècia de tres generacions de la mateixa família, enfrontats al divorci, o al matrimoni, o a la mort, que tot fa prou por. 

El jove realitzador evita els tòpics més comuns i sap mostrar el drama dels personatges sense renunciar al caràcter lleuger inherent a una història ambientada en un resort de Tulum (Mèxic). Ajuda molt la sensible i sòbria interpretació de Griffin Dunne, a qui recordem de "¡Jo, qué noche!" (i, gens casualment, Rosana Arquette fa el paper de la seva dona o exdona).

Tampoc l'òpera prima d'Ethan Berger, "La fraternidad" (2023), s'aparta d'escenaris més o menys habituals en el cinema americà; en aquest cas, un campus pijo i una germandat encara més exclusiva (com a "Saltburn", per posar un exemple recent). Hi ha un alumne becat que vol medrar gràcies a l'amistat dels poderosos (excel·lent Alex Wolff, a qui vam conèixer a "Hereditary") i una patenta que acaba com el rosari de l'aurora. Res de nou sota el sol universitari, però Berger exposa amb intel·ligència els dilemes del protagonista i la manera com s'estructuren les relacions de poder.

LOS INDESEABLES

Algú devia tenir la idea de fitxar Stuart Rosenberg, qui havia dirigit Paul Newman en el seu èxit "La leyenda del indomable", i emparellar l'actor amb un veterà simpàtic, Lee Marvin en aquest cas, potser amb l'afany de repetir l'èxit de "Dos hombres y un destino", i, sobre això, edificar un western contemporani i crepuscular al voltant de dos murris que han de creuar la frontera cap a Mèxic per comprar bestiar i conduir-lo cap a la bonica ciutat de Chihuahua, malgrat el risc de quarantena. 

La similitud amb el film de George Roy Hill passa per la música d'ascensor (Alex North és un músic notable, però no li prova voler imitar Burt Bacharach) i una cançoneta de Carole King, que es titula "Pocket Money" -com el títol original de la pel·lícula-, que no té la gràcia de la mítica "Raindrops Keep Falling On My Head". Potser tampoc no és casualitat que el títol en castellà, "Los indeseables", recordi l'indomable de l'altre film amb Newman i Rosenberg (*); cal advertir, en qualsevol cas, que els protagonistes són intrèpids, però no pas els més murris de la funció, car la resta de personatges, mexicans o americans, són una colla d'estafadors, que acabaran deixant el pobre cowboy amb el cul a l'aire. 

En definitiva, un film sobre perdedors que fuig conscientment de qualsevol èpica i funciona relativament (**), gràcies al carisma indubtable dels actors i a una gran fotografia de László Kóvacs. I -sorpresa final- el guió ve signat per Terry Malick. Sí senyor, el gran Terrence, un any abans que es posés a dirigir ell mateix i aconseguís amb "Malas tierras" una de les obres cabdals del cinema americà.

(*) En realitat, van ser quatre els films en què Rosenberg i Newman van col·laborar: a part de les aquí esmentades, "Un hombre de hoy" (1970) i "Con el agua al cuello" (1975). 

(**) Curiosament, el mateix any 1972 també es va estrenar un altre western sobre cowboys contemporanis protagonitzat per una estrella (Steve McQueen), i que tampoc no va tenir èxit: "Junior Bonner", en vam parlar breument al monogràfic sobre Sam Peckinpah.

LOS DESTELLOS

"Las niñas" i "La maternal" ens mostraven unes noies enfrontades a un trànsit: cap a l'edat adulta, cap a la maternitat... A "Los destellos" (2024), Pilar Palomero va uns quants passos més enllà i ens parla del trànsit cap a la mort, vist a través del malalt terminal, però també des del punt de vista de les persones que l'acompanyaran en el procés: una filla, una exparella. 

Es tracta d'un film d'una sensibilitat exquisida, concís i elegant. Només cal veure els lleugers i a la vegada intensos moviments de càmera dintre el pis d'en Ramon; o la manera com els personatges (també la càmera) contemplen una estança carregada de papers i de records, que adquireixen tot el sentit precisament quan estan condemnats a desaparèixer en capses de cartró, mentre el seu amo desapareix dintre d'una bossa de plàstic que ni tan sols veiem; només sentim com es tanca la cremallera. 

Podríem esmentar més detalls d'aquest treball minuciós, aparentment minimalista, però afegirem simplement que els intèrprets ofereixen actuacions memorables: Patricia López Arnaiz, novament a les ordres de la directora, la quasi debutant Marina Guerola, Julián López en un registre poc habitual, i, sobretot, un excepcional Antonio de la Torre, qui sembla malalt de veritat i ho diu tot amb quasi res.

LA FURIA

"La furia" (Gemma Blasco, 2025) narra el trauma d'una aspirant a actriu després que algú la violi en una festa a casa d'uns amics. 

El film bascula entre el suspens (qui ha estat el violador?) i el retrat d'una família relativament disfuncional en què els dos germans intenten reconduir la seva ràbia: ella, interpretant a Medea; ell, amb mètodes més radicals. A falta d'un guió que avanci en línia recta, la pel·lícula se sosté en l'actuació d'Ángela Cervantes, veritablement impressionant, continguda quan cal, capaç d'una catarsi explosiva amb l'excusa dels assajos de l'obra de teatre; Ana Torrent, que fa de directora, quedarà tan impactada com nosaltres, espectadors.

SUPERESTAR

Sembla que no ha tingut gaire èxit la proposta de Nacho Vigalondo i dels Javis en qualitat de productors sobre Tamara i els friquis al seu voltant, propulsats a la fama ara fa vint-i-cinc anys gràcies al programa Crónicas Marcianas, a la revista Pronto i altres representants d'un pseudoperiodisme centrat en les vides exòtiques de personatges igualment peculiars, presumptes artistes, pallassos d'un circ creat per a l'ocasió. 

Doncs llàstima, perquè "Superestar" és una minisèrie estupenda, que aborda amb intel·ligència un material difícil. Opta per accentuar el surrealisme implícit en la peripècia de Tamara (actualment, Yurena), presumpta cantant, icona gai, la seva mare Margarita Seisdedos, el compositor (?) Leonardo Dantés, el representant Arlequín, la imitadora Loly Álvarez, el vident Paco Porras i el cantant melòdic Tony Genil, i conduir-lo cap a una barreja de David Lynch i esperpent, divertida, però també, curiosament, molt més respectuosa amb els friquis esmentats d'allò que ho van ser Xavier Sardà i la seva troupe de Crónicas Marcianas (rebatejats en la sèrie Joaquín Sardana -interpretat pel mateix Nacho Vigalondo- i Tiempo de Marte). Si més no, al llarg dels sis episodis, coneixerem cada un dels personatges, els seus motius, les seves febleses; podríem fins i tot estimar-los. 

Els títols, alguns molt cinematogràfics, resulten tan inspirats com la resta: 

1.- "Margarita Seisdedos y la crisis del ladrillo". 

Rocío Ibáñez, esplèndida com la resta del repartiment, fa de la mare que acompanyava Tamara als platós de televisió. El títol faria referència al totxo que, presumptament, guardava a la bossa de mà amb què agredia qualsevol que dubtés del geni de la seva filla cantant. La primera escena, sobre la concepció de la nena en una surrealista nit de noces en companyia d'Oscar Ladoire, assenyala definitivament el deliri que presidirà la peripècia. 

2.- "El extraño caso del doctor Leonardo i míster Dantés". 

Secun de la Rosa fa el paper del compositor de "No cambié". La idea de desdoblar-lo és magnífica. 

3.- "Loly Álvarez y Arlequín en la carretera podrida". 

La versió internacional es refereix a la Lost Highway lynxiana, per si quedés algun dubte sobre la inspiració de la sèrie. Ells són, respectivament, Natalia de Molina i Julián Villagrán. 

4.- "Quiero la cabeza de Paco Porras". 

Episodi centrat en el vident que veia el futur en les verdures, composició brillant de Carlos Areces, lliurat al masoquisme en un episodi que, com el cinquè, s'endinsa obertament en el gènere fantàstic.

Aclarirem que la sèrie està plena de portes a altres dimensions, obertes directament en la paret del dormitori de Margarita Seisdedos, o en la pensió Paradais, on va a parar tothom en un moment o altre (a part de La Cibeles o la discoteca "Clearance"). 

5.- Tony Genil y las losers de Bohemia. 

Una nit de festa en què la referència a Valle-Inclán va més enllà del títol. Pepón Nieto és un impagable Tony Genil i Albert Pla, protegit dels Javis d'ençà de "La Mesías", un insospitat Michael Jackson. 

6.- "La balada de Marimar Cuena Seisdedos". 

Perduts els seus sequaços en una dimensió desconeguda en l'episodi cinquè, el sisè se centra per fi en Tamara, qui, ja convertida en Yurena, recorda el somni d'una vida diferent. Genial, Ingrid García-Jonnson. 

Vigalondo, creador de la sèrie, dirigeix els capítols primer, quart i sisè; en la resta, pren el relleu Claudia Costafreda, qui sap mantenir el to (recomano sobretot l'episodi cinquè), però evita els subratllats visuals -indubtablement enginyosos- del director de "Los cronocrímenes".

Pel meu gust, un triomf de Vigalondo. En canvi, però, no m'ha agradat tant "Daniela Forever" (2024), llargmetratge rodat en anglès, barreja de drama romàntic i ciència-ficció que recorda una mica l'essencial "¡Olvídate de mí!". 

La comparació amb l'obra mestra de Michel Gondry és sens dubte odiosa, i el realitzador espanyol mostra novament la seva devoció per la ciència-ficció, juga (com a "Superestar") amb els formats, i no se li pot negar certa lucidesa en la dissecció d'aquesta història d'amor-desamor narrada des de la més estricta subjectivitat. Però alguna cosa no rutlla (com en l'experiment a què se sotmet el protagonista). A diferència de la minisèrie que hem comentat, els intèrprets no exhibeixen el menor carisma: Henry Golding és insípid i Beatrice Grannò i Aura Garrido es limiten a ser guapes; pel que fa a la trama, tot i que és original i no cau en la previsibilitat, avança a batzegades, algunes situacions són repetitives i no venen a treure cap a res, i, en definitiva, la pel·lícula es fa llarga. I ho és: o no calien dues hores o estan mal repartides.

LOS VIAJES DE SULLIVAN (CONCURS # 12)

John L. Sullivan (Joel McCrea) és un director de cinema d'èxit, especialitzat en comèdies i musicals, que, un bon dia, per a desesperació dels seus productors, decideix fer una pel·lícula seriosa sobre la pobresa als Estats Units, no perquè sigui comunista (com aclareix) sinó perquè la gent prengui consciència d'una realitat incòmoda. 

Els productors, amb bon criteri, li diuen que ell és ric i que no en sap res, dels pobres. Davant aquesta evidència, Sullivan decideix sortir a l'aventura amb deu centaus a la butxaca per fer de pobre durant uns dies. L'experiment funcionarà a mitges, però li permetrà conèixer una aspirant a actriu guapa i simpàtica (Veronica Lake). 

"Los viajes de Sullivan" (Preston Sturges, 1941) comença com un slapstick i continua com una comèdia romàntica per, finalment, posar-se una mica seriosa -com el seu protagonista-, i no es limitarà a recrear amb realisme la situació de les classes més desfavorides, sinó que denunciarà sense embuts el tracte discriminatori de la justícia cap a la gent sense recursos. Sturges no pretén assemblar-se a Capra -citat explícitament al film-; el segon confia en la capacitat del sistema per resoldre les desigualtats; el primer, condueix la seva habitual ironia cap al pessimisme més lúcid, tot i que sap reconduir molt intel·ligentment la sàtira i retrobar el camí de la comèdia, el remei més eficaç per sobreviure en un món injust, com reflecteix l'escena meravellosa en què els presidiaris i els afroamericans obliden les seves penes gràcies a la projecció en una església d'uns dibuixos animats de Mickey Mouse.

El concurs: 

La pel·lícula sobre la gent pobra que Sullivan vol dirigir duu per títol "Oh hermano, ¿dónde estás?". El 2000, uns simpàtics realitzadors van adoptar aquest títol per a una comèdia ambientada a la Gran Depressió i inspirada en l'Odissea homeriana; ens referim a...? Vinga, que és molt fàcil!

EL CONFIDENTE

A "El confidente", dirigida per Jean-Pierre Melville el 1962, trobem personatges característics en el seu cinema: el senyor que acaba de sortir de la presó i el primer que fa és involucrar-se en un robatori, i un altre senyor que porta gavardina i barret, que potser és confident de la policia i ¿un traïdor?; també hi ha dones que fumen i policies que no comparteixen el sentit de l'honor dels malfactors. En definitiva, un univers que esdevindria habitual i més sofisticat en films posteriors del cineasta. Aquest polar primerenc, que comença amb un magnífic travelling seguint Serge Reggiani (el seu oponent és en Jean-Paul Belmondo), potser no té el ritme dels seus millors treballs i desorienta l'espectador pel seu afany de jugar amb les aparences. Però tot se soluciona en un final que -com també acostuma a passar a cal Melville- no pot ser més tràgic.

HABLE CON ELLA

L'escena de "Tardes de soledad" en què vesteixen el torero recorda una altra de molt similar a "Hable con ella" (Pedro Almodóvar, 2002), tot i que, en aquest cas, es tracta d'una dona, interpretada per Rosario Flores. 

I direu: és clar! Almodóvar sempre parla de dones. Doncs no! Aquí, els protagonistes són dos homes; tot i que amb alguns trets femenins: Benigno, l'infermer sol·lícit, passa per ser homosexual; Marcos, el periodista, plora cada dos per tres. Es relacionen entre si quan es coneixen a l'hospital (o va ser en un espectacle de dansa?) i amb dues dones en estat de coma: la ballarina Alicia, a causa d'un accident de cotxe, cuidada dia i nit pel primer; i la torera, a causa d'una cogida, entre la vida i la mort, entre dos amors. 

Em refermo en la idea que "Hable con ella" és el millor Almodóvar d'aquest segle. És cert que aprofita cameos diversos i talents diversos per omplir metratge, des de les elegants prestacions de Pina Bausch o Caetano Veloso als interludis humorístics a càrrec de Loles León i la sempre impagable Chus Lampreave. Però la trama principal, de la qual només diré que és trista, desesperadament romàntica, i, alhora, molt agosarada, molt radical i políticament incorrectíssima, esdevé fascinant, en bona mesura gràcies a la interpretació impecable, genial, de Javier Cámara, ben secundat per Darío Grandinetti; ells són dos solitaris enfrontats a dues dones (Alicia és Leonor Watling) que no parlen per raons òbvies, però potser escolten allò que ells els expliquen, sobretot Benigno, que ja li diu al seu únic amic: cal parlar amb les dones, estimar-les, cuidar-les i parlar-hi. De qualsevol cosa, d'un viatge, o d'una pel·lícula, com la muda "El amante menguante", una altra peça sobre amors infinits, trista però divertida (amb Fele Martínez i Paz Vega).

TARDES DE SOLEDAD

"Tardes de soledad" (Albert Serra, 2025) arrossega certa polèmica, en definitiva estèril, ja que la discussió sobre si és pro o antitaurina, sobre si l'autor hauria d'haver recollit o no el Premio Nacional de Tauromaquia, s'esvaeix davant la contemplació d'un film que, des de les primeres imatges, mostra obertament de què vol parlar: de la lluita a mort entre un home aferrat a uns codis gairebé religiosos i una bèstia que exhibeix un poder atàvic; una lluita fora del temps, brutal però també bellíssima, il·lustrada pel realitzador a través d'un molt notable treball sobre la imatge, de colors intensos, i els sons associats a la cerimònia (aquí no hem de parlar d'espectacle o de festa, sinó de cerimònia). 

El torero d'origen peruà Andrés Roca Rey es revela, a més d'un paio destre i agosarat, un actor brillant, encara que sigui de manera inconscient, capaç d'expressar amb la mateixa intensitat la fúria, la introspecció i la devoció. El brau és menys expressiu, però les banyes i la sang, omnipresents i en primer pla, són ben eloqüents.

BUSCANDO AL SR. GOODBAR

Expert en adaptacions literàries, Richard Brooks, el 1977, adapta Judith Rossner a "Buscando al Sr. Goodbar". El film, amb una estructura que recorda "A sangre fría", del mateix director, pels flaixbacs del principi que, com passava allà amb en Perry, il·lustren sobre els traumes familiars de la protagonista, mostra didàcticament l'evolució de la mestra de nens sord-muts interpretada extraordinàriament per Diane Keaton, en el millor moment de la seva carrera. "Buscando al Sr. Goodbar" trasllueix el seu origen literari, però l'assumpte és prou interessant: una educació catòlica i algunes decepcions amoroses condueixen l'aparentment irreprotxable professora a una vida nocturna procliu als excessos. 

El tràgic final i la tendència a mostrar els bars i les discoteques de Manhattan com a antres de perdició podrien fer-nos pensar en una visió conservadora, però no oblidem que el llibre el va signar una dona i que el film descriu força bé el drama de la protagonista, que renuncia a formar una família i que busca realitzar-se a base d'orgasmes i que, per fer-ho, s'ha d'enfrontar a les convencions, a la hipocresia (reflectida en el personatge de la germana) i a relacions tòxiques que posen de manifest el masclisme i la inseguretat dels homes en general. En definitiva, és a ella a qui entenem, i, dels homes, cap no s'aprofita, començant pel pare i acabant pel nòvio místic; enmig, un molt jove Richard Gere en el paper d'un gigoló menys sofisticat que el que interpretaria més tard a les ordres de Paul Schrader, i un també molt jove Tom Berenger, un altre personatge en conflicte amb la seva sexualitat que no li portarà sort a la mestra.

JURASSIC WORLD: EL RENACER

Està bé que, en el cinquantè aniversari de la mítica "Tiburón", el darrer lliurament de la nissaga dels dinosaures juràssics comenci com una aventura de cacera al mar, francament elegant i divertida. La resta és més convencional i semblant als films precedents, però cal reconèixer que Gareth Edwards es mostra més inspirat que a "Rogue One", tot i que també caldria atribuir part del mèrit al guionista David Koepp i als diàlegs d'aire hawksià que aconsegueixen que sentim certa empatia cap a uns personatges, en el fons, molt arquetípics.

LAS TRES NOCHES DE EVA

Tornem a trobar Barbara Stanwyck a bord d'un vaixell a "Las tres noches de Eva" (Preston Sturges, 1941). Ara, en un paper més reconeixible, el d'una estafadora que, amb el seu pare i un altre còmplice, i gràcies a la seva habilitat amb les cartes, es dediquen a plomar els milionaris que volten per allà (en aquella època, i més en plena guerra mundial, els creuers no eren -com avui- aptes per a totes les butxaques). I li toca el rebre al personatge interpretat per Henry Fonda, hereu d'una família de rics empresaris, tímid i aficionat a les serps (la primera escena el mostra abandonant l'Amazònia, després d'una estada d'un any). 

"Las tres noches de Eva" és una screwball comedy: el personatge de Henry Fonda, un atractiu savi despistat, equival al Cary Grant de "La fiera de mi niña" o al Gary Cooper de "Bola de fuego" (també protagonitzada per Barbara Stanwyck). I, ja que parlem de Gary Cooper, l'esquema argumental no és gaire diferent del d'"El secreto de vivir", que ressenyàvem fa quatre dies: el noi i la noia s'enamoren, però la cosa s'espatlla quan ell descobreix la impostura, i no serà fàcil de solucionar. En el film de Preston Sturges -notable guionista i realitzador-, ella opta per la venjança quan ell trenca el compromís; tot i que els motius del milionari semblen prou comprensibles. El guió s'esforça a justificar el comportament de la guapa estafadora, i també s'esforça a justificar la poc versemblant venjança, quan ella el torna a seduir fingint ser una altra persona (una aristòcrata anglesa que ha vingut d'Europa en submarí -recordem-ho novament: estem en plena Segona Guerra Mundial-). Tampoc el final sembla molt lògic -precipitat, si més no-, però el salven un parell de gags recurrents. 

No cal que ens esquincem les vestidures; és una comèdia d'embolics i aquestes coses poden passar. I, si les obviem, "Las tres noches de Eva" resulta una pel·lícula brillant. La primera part, al vaixell, inclou una partida de pòquer que pot competir amb una escena similar a "El golpe", i una efusió romàntica entre els dos protagonistes, que ajunten les galtes i apropen els llavis llarga estona sense que arribin a besar-se, que aconsegueix un nivell eròtic gairebé insòlit en un film de l'època. Després, la llarga escena de la festa i el sopar, a part de satiritzar l'admiració dels nou-rics americans envers els aristòcrates europeus -encara que siguin de mentida-, constitueix una allau de gags, alguns d'elementals però sempre eficaços, que ens recorden la molt posterior "El guateque". De fet, Sturges es mostra en tot moment tan elegant com ho seria Blake Edwards; dialoguista excel·lent i millor director, capaç d'escenes tan brillants com la de l'arribada dels exploradors al vaixell (o la seqüència del restaurant que segueix). I, potser no calia dir-ho, Stanwyck i Fonda broden els seus papers (ben secundats per, entre d'altres, Charles Coburn, actor de repartiment que seria reconegut amb un Òscar només dos anys més tard).