Es tracta igualment d'un thriller, no especialment interessant a pesar d'un gir de guió en el fons previsible, ple d'incongruències i situacions impossibles. De la Iglesia, però, aconsegueix incloure el seu discurs contra els prejudicis, a través de la identificació entre una prostituta (però de nivell, puix té la seva clientela a Londres, la qual cosa permet una escena introductòria a la capital britànica que resulta curiosa atesa la modèstia de la producció, o la modèstia del proxeneta de rigor, Tony Isbert a cavall d'una Montesa), i un veí presumptament burgès, presumptament assassí.

6 comentaris:
La vaig veure i comentar l'agost de 2019. Recordo que, malgrat les seves imperfeccions, em va agradar bastant.
https://cinefiliasantmiquel.blogspot.com/2019/08/nadie-oyo-gritar-1973.html
Una abraçada.
Una pareja muy de moda en su momento.
Interesante reseña. Coincido en que 'Nadie oyó gritar' tiene ideas potentes pero un desarrollo irregular, y que De la Iglesia logra introducir su mirada sobre los prejuicios incluso en un thriller lleno de incongruencias.
También me ha parecido muy curioso lo que señalas sobre la secuencia londinense, especialmente tratándose de una producción tan modesta. Da gusto leer análisis tan claros.
Un placer leerte
Juan: M'adono, en llegir la teva ressenya, que se'm van passar per alt alguns aspectes rellevants, i que el fet que Miquel sigui "un mantingut" (després de renunciar als seus ideals) reforça la identificació amb la protagonista femenina.
Trecce: Ella no paraba de trabajar en esos años.
Javier: No estoy seguro de merecer tus halagos, pero gracias igualmente. No sé si fue premeditado, pero el inicio de la película en Londres me recordó "Repulsión", de Polanski.
Una abraçada.
Tengo algún recuerdo de Carmen Sevilla, por la telenovela La viuda blanca.
Y tal vez por alguna película cuyo recuerdo no logro precisar.
Había hecho bastante cine -incluso unas cuantas buenas películas- entre los cincuenta y los setenta. Y era muy guapa. Con Eloy de la Iglesia ya había protagonizado "El techo de cristal", en 1971.
Publica un comentari a l'entrada