STROMBOLI, TIERRA DE DIOS

A "Te querré siempre", la naturalesa indòmita dels voltants del Vesubi i una excursió a Pompeia tenen una rellevància especial en la trama. El 1950, en la primera col·laboració entre Roberto Rossellini i l'estrella de Hollywood Ingrid Bergman (*), "Stromboli, tierra de Dios", també apareix un volcà. De fet, tota l'illa de Stromboli és un volcà, que, de tant en tant, entra en erupció; els seus habitants malviuen de la pesca, i molts han emigrat a Amèrica. 

La guapa Karin, reclosa després de la guerra en un camp d'internament, també volia emigrar a l'Argentina, però no ho aconsegueix i accepta la proposta de matrimoni d'un soldat que volta per allà i que la portarà a l'illa del títol, on el temperament de la jove resultarà incompatible amb la duresa de l'indret i la intolerància dels vilatans. 

Ella pot ser una mica interessada, i el marit fa el que pot amb les seves limitacions, però "Stromboli" és clarament una crítica cap a una societat ancorada en el passat i plena de prejudicis, en què les dones, sempre vestides de negre, es limiten a fer canalla i criticar la nouvinguda. 

Cansada d'aguantar el veïnat, les erupcions, i escenes salvatges com la que mostra documentalment la pesca de la tonyina, Karin opta per fugir travessant l'illa, ja que vol arribar al poble que hi ha a l'altra banda del volcà. Abatuda per l'esforç, reclama l'ajuda de Déu. 

(*) En la vida real, també el director i l'actriu van ser víctimes dels prejudicis. 

Ingrid Bergman, després de veure "Roma città aperta" i "Paisà", va escriure una carta al director italià oferint-se a treballar per a ell. Rossellini la va escollir per a "Stromboli" (i cinc pel·lícules més). Es van enamorar i van tenir un fill (i, després, dues filles). La cosa és que eren casats, tant l'un com l'altre, tot i que Rossellini ja tenia una amant i musa -Anna Magnani es va emprenyar tant que va rodar pel seu compte una altra pel·lícula sobre un volcà-; a ella, el marit, tot i que era suec, no volia concedir-li el divorci ni li deixava veure la filla, a qui retenia als Estats Units. En fi, que la condició d'adúltera de la protagonista de "Las campanas de Santa María" o "Juana de Arco" va propiciar la condemna no únicament del Vaticà -això potser era previsible- sinó, fins i tot, del Senat nord-americà. Van haver de passar quasi deu anys perquè la Bergman fos readmesa a Hollywood (Òscar del 1956 per "Anastasia"). Llavors, ja havia partit peres amb en Rossellini, qui, segons sembla, era quasi tan gelós i masclista com la majoria dels seus personatges. 

Cap de les pel·lícules que van fer junts va donar diners. 

Realitat o ficció?