NÚREMBERG

Amb més experiència com a guionista tot-terreny (de "Zodiac" a "Scream", passant per "The Amazing Spider-Man"), James Vanderbilt s'atreveix amb una recreació dels judicis de Nuremberg. Per ser més exactes, centra el relat en la relació entre un voluntariós psiquiatre de l'exèrcit nord-americà i Hermann Göring, el nazi de més rang entre els acusats del primer i més important dels processos celebrats a la ciutat alemanya per crims contra la humanitat (delicte que, tècnicament, no existia amb anterioritat).

Així, doncs, "Núremberg" esdevé una recreació més o menys plausible de les hores que van passar junts el metge americà i el jerarca nazi empresonat; una relació complexa, ja que el psiquiatre quasi es va fer amic d'un paio seductor, que negava la seva culpa en relació amb l'Holocaust. Rami Malek, en el paper del doctor Kelley, i, sobretot, Russell Crowe, en el paper de Göring, tenen ocasió de demostrar novament la seva vàlua (el segon, necessitava de feia temps un paper a la seva altura, i el sobrepès, en aquesta ocasió, no ha estat un problema). També els nombrosos secundaris compleixen en una pel·lícula ben plantejada formalment, sense gaires arestes, que, com acostuma a passar en el cinema comercial nord-americà, vol posar-ho fàcil a l'espectador, simplificant i, de vegades, renunciant a la més elemental subtilesa; per exemple, potser no calia que el personatge del psiquiatre portés l'ampolla de whisky a l'emissora de ràdio en l'escena final, moment que ens procura, però, una de les advertències més oportunes d'un film que no oblida la vigència del seu missatge: el nazisme pot tornar en qualsevol moment, fins i tot als Estats Units (!); al cap i a la fi, els acusats de Nuremberg no eren gent tan diferent de tots nosaltres. 

"Núremberg" és, doncs, una pel·lícula molt oportuna. Però ja existia un títol amb un missatge equivalent i amb una categoria probablement superior. Ens referim, per descomptat, a "Vencedores o vencidos" ("Judgement at Nuremberg", en l'original), que va dirigir Stanley Kramer el 1961, amb protagonisme de Spencer Tracy i Burt Lancaster i molts secundaris il·lustres, com Ricard Widmark, Maximilian Schell, Marlene Dietrich, Judy Garland o un excepcional Montgomery Clift. 

En aquell cas, no es jutjava la plana major del nazisme, sinó als jutges que van aplicar, potser acríticament, les infames lleis racials. Qüestió que permet una situació similar a la plantejada en el treball de Vanderbilt: de la mateixa manera que Göring vol agradar a l'americà que l'examina, en part per oportunisme però també per l'íntima necessitat de sentir certa aprovació, aquí, el jutge alemany interpretat per Lancaster vol que el jutge americà (Tracy) l'entengui i el perdoni. Però, de vegades, el perdó és impossible, encara que impliqui perdre l'amistat d'una dona atractiva (la Dietrich juga un paper similar al d'Alida Valli en la magistral "El tercer hombre", un altre títol sobre crims de lesa humanitat perpetrats per paios simpàtics).