Amb més ganes, m'he posat amb la seva versió del Frankenstein de Mary Shelley, estrenada breument en sales i, amb més bombo i platerets, a Netflix.
"El callejón de las almas perdidas" tenia una acurada i barroca ambientació als anys quaranta. "Frankenstein" també és barroca, i recorda, sobretot en la primera meitat, la versió de Kenneth Branagh: sumptuosa, amb una fotografia espectacular i una brillant ambientació d'època que inclou algun escenari ja utilitzat per Kubrick a "Barry Lyndon"; amb menys moviments de grua, això sí, però molts objectius angulars; un ritme una mica precipitat, potser per la necessitat d'explicar moltes coses, i un Victor Frankenstein (Oscar Isaac) més aviat antipàtic.
El film de Guillermo del Toro s'eleva a partir de l'aparició del monstre (Jacob Elordi), un ésser que pot ser bell i terrible alhora, violent però també delicat. El fragment -llarg però necessari- en què conviu amb el vell cec i aprèn a parlar i també a llegir, i altres lliçons sobre la perversa naturalesa humana, conté la intensitat i l'emoció que esperem d'un realitzador especialitzat en monstres maltractats, com ho era l'amfibi de "La forma del agua".