diumenge, 7 de desembre del 2025

LAS AMARGAS LÁGRIMAS DE PETRA VON KANT

El 1972, Rainer Werner Fassbinder adapta la seva pròpia peça teatral a "Las amargas lágrimas de Petra von Kant". Respecta l'estructura: escenari únic, quatre actes separats, en aquest cas, per un fos a negre. Però, malgrat això, i malgrat la supeditació als diàlegs i als monòlegs (menció d'honor per a la dissertació de la protagonista sobre el seu fracàs matrimonial), es tracta d'un film molt elaborat en termes visuals, fins i tot sofisticat. La situació dels personatges en el pla, els gràcils moviments de càmera, la composició, els primers plans, tenen sempre una intenció dramàtica en un títol que, com molts altres del realitzador, parla de l'abús de poder en les relacions amoroses. 

La protagonista (Margit Carstensen) és una dissenyadora de moda amb ínfules que exerceix una relació de domini sobre la seva assistent (Irm Hermann), i que pretén fer si fa no fa el mateix amb una eixerida aspirant a model (Hannah Schygulla, una de les actrius favorites del realitzador); però la joventut i la bellesa acaben pesant més que els diners, i la molt enamorada Petra von Kant haurà de tastar la seva pròpia medecina. 

La trama pot recordar "Eva al desnudo", i potser Fassbinder vol explicitar-ho quan la dissenyadora dicta una carta -ajornant el pagament d'uns diners- a un tal Joseph Mankiewicz. Tampoc no li resulta aliena la influència de Douglas Sirk, i Fassbinder arrodoneix l'intens melodrama amb un ús molt intel·ligent de la llum, del cada vegada més despullat decorat (el llit desapareix en el darrer acte), o d'un vestuari extremat que defineix els personatges i els seus sentiments exacerbats. 

"Las amargas lágrimas de Petra von Kant" és una obra mestra, i no podem obviar la contribució del director de fotografia Michael Ballhaus, un geni que va acabar treballant als Estats Units, col·laborant amb, entre altres, Coppola ("Dràcula") i, sobretot, Scorsese ("¡Jo, qué noche!", "El color del dinero", "La última tentación de Cristo", "Uno de los nuestros", "La edad de la inocencia", "Gangs of New York", "Infiltrados").

2 comentaris:

Javier Sánchez Agudo ha dit...

Excelente reseña.

Me ha gustado cómo resaltas la fuerza visual y emocional de "Las amargas lágrimas de Petra von Kant".

Fassbinder convierte cada gesto y cada encuadre en un reflejo de poder y fragilidad.

Te invito a pasarte por mi blog, si te apetece continuar la conversación por allí. ¡Saludos!

ricard ha dit...

Gracias por tus palabras y bienvenido al universo bloguero. Ya sigo tu blog y dejaré por allí mis comentarios.

Saludos.