dissabte, 15 de novembre del 2025

SOL ROJO

Dos personatges de caràcters i mètodes antagònics cerquen un tercer. 

Aquest és un esquema clàssic reiterat fins a l'extenuació, fonament de les buddy-movies i també prou habitual en el western, des de "Centauros del desierto" fins al film del 1971 que ara comentarem, "Sol rojo", dirigit per Terence Young. 

El realitzador d'algunes de les pel·lícules més emblemàtiques de la nissaga Bond i d'un sòlid thriller amb Audrey Hepburn, "Sola en la oscuridad", compta amb un repartiment internacional per rodar a Almeria un western que vol ser exòtic, que comença explicant l'obertura dels japonesos a Occident a mitjan segle XIX i el viatge d'un ambaixador nipó cap a Washington travessant els Estats Units amb un regal per al president: una katana d'or pur. Llàstima que el tren sigui assaltat per una colla de facinerosos, que s'emporten els calés i, de passada, la katana. 

Un dolent és més dolent que els altres i traeix el seu company, que resulta ser simpàtic i que s'alia amb un samurai per recuperar el botí i matar el traïdor. 

Com us podeu imaginar, la rigidesa del japonès propicia els moments de comèdia i, en els d'acció, desafiarà els revòlvers amb l'espasa i les arts marcials. 

Però els films de samurais ja eren molt a prop del western nord-americà (o, en aquest cas, europeu), com sabia prou bé en Kurosawa, que presta el seu actor fetitxe, Toshiro Mifune, per acompanyar Charles Bronson (el dolent simpàtic), Alain Delon (el dolent-dolent) i Ursula Andress, recuperada per Terence Young després de l'escena en biquini que la va fer famosa a "Agente 007 contra el Dr. No"; aquí, per cert, l'exhibició anatòmica esdevé més explícita en dura competició amb la catalana Mónica Randall. També apareix, més pudorosa, Capucine. Però l'aparent glamur del repartiment ensopega amb un planter de secundaris més aviat lamentable, sobretot uns comanxes que devien fitxar al bar del poble prop d'on rodaven. El film vol i dol i, tot i el lloable intent de treure partit d'alguns escenaris, com les muntanyes nevades o el camp de blat del final, no excedeix la categoria d'un espagueti-western de rebaixes.