Nissaga que va començar com una sèrie B caracteritzada per una violència expeditiva (atenció al tret al cap en què culminen tots els enfrontaments entre Wick i els adversaris, que es poden comptar per milers) i que, gràcies a l'èxit de taquilla i a la injecció de diners en les seqüeles, ha guanyat en sofisticació fins a convertir-se en un espectacle de primer ordre coreografiat amb audàcia per Chad Stahelski, un especialista en escenes d'acció que ha anat agafant confiança (excepte el primer, en col·laboració amb David Leitch, signa en solitari la resta d'episodis) i que, a la magnífica "John Wick 4", es permet homenatges cinèfils que van de "Lawrence de Arabia" a -per descomptat- tot el cinema oriental d'acció i arts marcials (incorpora Donnie Yen en el repartiment, lluitador cec en la tradició del "Zatoichi" de Kitano). Tots els episodis, però sobretot el darrer, són un plaer culpable que celebra la violència i ofereix, com si es tractés d'un videojoc però amb bon pols cinematogràfic, diverses set-pieces en què John Wick mata i remata en escenaris luxosos, exòtics o bé insòlits: centrant-nos novament en la quarta i definitivament millor entrega, trobem una escena brillant des d'un inici que millora les apostes de Sergio Leone i Tarantino en un enfrontament a quatre bandes i que transcorre en una discoteca de Berlín entre cascades d'aigua, i més moments memorables, com la lluita a París enmig del tràfic de la Place de l'Étoile, una cacera en una casa de Montmartre filmada en pla zenital, el difícil ascens pels esglaons que condueixen al Sacré-Coeur i, ja al davant de l'esmentat monument i sota la llum rogenca de l'albada, un duel a pistola que res no té a envejar al que cloïa "Barry Lyndon". Mentrestant, una disc-jockey anima des de la Tour Eiffel amb música dels Rolling Stones els caça-recompenses que volen matar Wick mentre augmenta el preu pel seu cap (*).
(*) Com podreu observar, pel preu d'una pel·lícula d'acció teniu una visita panoràmica a París, que no oblida una breu escena al Louvre amb parada als quadres El rai de la Medusa (Géricault) i La Llibertat guiant el poble (Delacroix).
6 comentaris:
He tenido el gusto de verla.
Y me ha llamado la atención la importancia que tienen los perros en esta saga.
Como en la atención, con el personaje de Halle Berry.
Hay magistrales escenas de lucha como el plano secuencia, cenital.
Saludos.
El primer cop que vaig sentir a parlar d'aquesta pel·lícula va ser a través dels meus alumnes. Suposo que la dada és prou reveladora.
Una abraçada.
A lo que se ve tiene unas cuantas cosas muy logradas.
Demiurgo: Totalmente de acuerdo con lo del plano secuencia cenital. De lo mejor que he visto en cine.
Y muy acertada tu observación sobre la relevancia de los perros en una película que casi podríamos calificar de animalista. Mientras los humanos mueren a centenares o a miles, no podemos obviar que toda la trama arranca con la muerte de un perro, que hay algún otro animal cuya muerte se reviste de un carácter trágico, y que, llegando al cuarto episodio, el cambio de bando de Don Nadie se produce cuando John Wick salva la vida a su perro, animal que, por otro lado, se luce saltando sobre los coches en París y mordiendo la entrepierna de los malos que tienen la osadía de cruzarse en su camino.
Juan: És que jo sóc com un nen ;). Tot i que no m'atreveixo a qualificar d'infantil una pel·lícula tan sàdica.
Trecce: A mí me lo parece. Y que conste que el crítico de La Vanguardia saludó la cuarta entrega con la màxima puntuación.
Una abraçada.
Dejé de interesarme por esta saga hace tiempo. Concretamente desde la segunda entrega en 2017. El artefacto se me indigestó, plúmbeo, reiterativo.
sin sustancia.
Nos hacemos mayores.
Una abraçada.
A mi me ha pasado al revés. No le presté atención en su estreno, aunque después vi algún fragmento por televisión y me sorprendió la sofisticación de los decorados y lo elaborado de las coreografías. Tras las excelentes críticas a la última entrega y gracias nuevamente a la televisión, he recuperado todos los títulos. No varían los argumentos y las situaciones pero la eficacia sí va en aumento hasta el paroxismo del último episodio.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada