"Demasiado viejo para morir joven" (2019), protagonitzada per Miles Teller i rodada entre els Estats Units i Mèxic, desenvolupa al llarg de deu episodis d'hora i mitja cadascun (esgotador, ara vaig pel tercer) una trama de policies corruptes i narcotraficants venjatius que semblaria un thriller bastant convencional si no fos pel ritme parsimoniós que imprimeix el realitzador danès; el segon episodi, que presenta la família de mafiosos mexicans i la qüestió de la seva herència, és gairebé una successió de tableaux vivants. Els personatges són tan lacònics com ho era el protagonista de "Drive" i els coneixem pels seus actes; poden ser més o menys simpàtics, però capaços de la violència més expeditiva. S'agrairia una major celeritat però l'apartat visual, sobretot en la part mexicana, és impecable.
Les figures d'estil que apareixen en aquesta minisèrie les retrobem més extremades en el retorn del director a Europa. "Copenhagen Cowboy" (2022) és més assequible pel que fa a la durada (sis episodis d'una hora cadascun; potser, però, hi haurà més temporades si algú s'atreveix a produir-les). Novament, els tableaux vivants amb prostitutes i proxenetes, sota els colors primaris i mentre la càmera es desplaça amb solemne lentitud pels tristos decorats il·luminats pel neó. Enmig d'una xarxa de mafiosos lletjos i indesitjables que grunyen com els porcs, apareix una noia menuda i misteriosa, vestida sempre amb un xandall blau, que impartirà (la seva) justícia. Dels immigrants de l'Est passem als xinesos, també mafiosos, també violents, amos d'una granja de porcs (l'animal esdevé un símbol de la sèrie); la protagonista alleuja la migranya del mafiós, però això no evitarà que acabi la cosa a cops de karate.
Sembla ben bé que Refn repassi la seva carrera. De "Pusher" passem a "Sólo Dios perdona", i d'aquí a "The Neon Demon" quan la protagonista (és una extraterrestre?) s'enfronta a uns vampirs que, a diferència de la resta de dolents, que viuen de nit en caus infectes, habiten un palau il·luminat com si fos "Barry Lyndon".
En resum, una estranya però fascinant barreja de thriller i elements sobrenaturals (el western que sembla suggerir el títol no l'acabem de veure, tret que hom consideri la protagonista una variant surrealista del Shane de "Raíces profundas") que conté magnificades les figures d'estil característiques del director: muntatge elemental que combina els plans estàtics i simètrics amb travellings (molts de circulars) i panoràmiques, ben acoblat a una excel·lent banda sonora que prioritza el so electrònic, aconseguint moments de gran bellesa, tant si ens trobem davant el neó i els colors estridents com quan la càmera recorre sota la llum de la tarda els escenaris elegants i decadents de la casa dels vampirs.
I, com passa també en altres treballs del director, l'estilització de la posada en escena ve acompanyada de trames surrealistes que incorporen no només la violència extrema sinó algunes dosis d'escatologia i mal gust (de la bossa que recull la merda del narco afectat de càncer de còlon a "Demasiado viejo para morir joven" als porcs -en sentit literal i figurat- de "Copenhagen Cowboy").
El neó; la llei?:
El sol; la llei?; la mort:
Les flors:
3 comentaris:
Sorprendente y llamativo.
Hola Ricard!
Ahora mismo me he tomado un descanso en cuanto a series pero tomo muy buena nota, me ha parecido interesante lo que cuentas. Esa camisa es hipnótica...jeje
Saludos!
Trecce: ¿A que sí?
Fran: Las imágenes son hipnóticas. Si te animas, yo empezaría por "Copenhagen Cowboy", sobre todo porque es más corta. Yo estoy todavía viendo "Demasiado viejo para morir joven", y voy a matizar lo dicho en el post en cuanto a calidad visual: lo de México es memorable, pero el tercer episodio, que transcurre en Los Angeles, parece sacar sus imágenes de un catálogo de Edward Hopper.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada