Després d'un pròleg amb Indiana Jones-Harrison Ford rejovenit digitalment i, com quasi sempre, enfrontat a una colla de nazis, el retrobem envellit però encara carismàtic en un moment crucial de la Història. L'home acaba d'arribar a la Lluna i, gràcies als efectes digitals, ens desplacem al bell mig de la desfilada dels tres astronautes a la Cinquena Avinguda de Nova York l'estiu del 1969. En tot aquest segment, el guió es mostra prou hàbil presentant els personatges i preparant-nos per a una darrera aventura: el doctor Jones es jubila i es troba sol i desemparat (té això a veure amb la Guerra del Vietnam?); el seu antagonista, un antic nazi que ha col·laborat decisivament en la missió Apollo, interroga un cambrer negre sobre els seus orígens i qüestiona la intervenció americana en la Segona Guerra Mundial per, tot seguit, contestar a un periodista que l'espai ja no és la darrera frontera. Deixa la frase en suspens però ben aviat sabrem que tot té a veure amb un instrument enigmàtic inventat per Arquimedes i separat per peces que caldrà buscar arreu del món.
Espectaculars escenes d'acció, una part central en què el ritme decau una mica (no diré que Antonio Banderas en tingui la culpa, però el seu personatge és més aviat irrellevant), Jones-Ford demostrant que està en forma tot i l'edat, ajudat, però, per una heroïna hawksiana (com la Marion del primer lliurament) i un nen (com el Tapón de la segona pel·lícula), i un final apoteòsic sobre el qual estalvio comentaris per no fer espòilers.
Mangold no és Spielberg però compleix amb l'eficiència que ja havia demostrat a la notable "Le Mans '66". I probablement "Indiana Jones y el dial del destino" no sigui el millor títol de la nissaga, però juga bé la carta de la nostàlgia; la prova: quan vaig guardar entrades al cine del meu poble per a una sessió en dia laborable, em va sorprendre que estigués la sala gairebé plena; vaig pensar que estaria ple de canalla, però resulta que no; la majoria dels assistents eren vells com jo i aplaudien amb entusiasme les aparicions d'un senyor que demostra amb fets que ja no hi ha edats. Harrison Ford ja en té vuitanta i ell i el seu personatge són el millor regal per als boomers.
7 comentaris:
Más que digno colofón (por el momento) para una saga inolvidable.
Desde luego.
He leído una reseña con spoiler, con una opinión simétricamente opuesta.
Que opinaba que era decadente, que el protagonista está maltratado por la trama.
Y ahora, según tu reseña, tiene elementos muy rescatables.
Curioso que pueda haber tan diferente opiones.
Saludos.
A ver si la veo pronto. Esos efectos digitales que rejuvenecen a las personas no son muy de mi agrado, pero bueno, si la película lo merece...
Saludos.
Demiurgo: Salvo, quizás, la primera y la tercera entregas, las películas de la saga han sido recibidas con bastante división de opiniones. Esta última no va a ser una excepción. Que otra reseña diga lo contrario que la mía es comprensible y yo puedo estar equivocado, sólo faltaría; lo que no me parece de recibo es incluir spoilers.
ethan: Abusan un poco de los efectos digitales, pero en conjunto preserva el espíritu ya clásico de la serie.
Saludos.
Hola Ricard!
Precisamente voy esta noche a verla. El director me ofrece ciertas garantías, me quede muy decepcionado con la ultima entrega. Un par de amigos me la han puesto por las nubes, reconozco que tengo ciertas dudas, espero pasar un buen rato...
Saludos!
Es un poco irregular pero creo que te gustará.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada