JOHN WICK

John Wick (Keanu Reeves) és un personatge que constitueix un gènere en si mateix: un individu lacònic que, per amor, vol deixar enrere el seu passat d'assassí a sou; afegirem que és un assassí implacable i indestructible, un ésser gairebé mitològic ensinistrat per una associació de malfactors contra la qual es revoltarà després que el fill d'un mafiós rus tingui la mala idea de robar-li el cotxe i matar-li el gos. Com anirem veient, matar no és un problema, però les coses es poden fer seguint unes normes o saltant-se-les en el cas dels personatges més dolents, com el marquès que apareix al quart i sembla que darrer (o no?) episodi de la nissaga. 

Nissaga que va començar com una sèrie B caracteritzada per una violència expeditiva (atenció al tret al cap en què culminen tots els enfrontaments entre Wick i els adversaris, que es poden comptar per milers) i que, gràcies a l'èxit de taquilla i a la injecció de diners en les seqüeles, ha guanyat en sofisticació fins a convertir-se en un espectacle de primer ordre coreografiat amb audàcia per Chad Stahelski, un especialista en escenes d'acció que ha anat agafant confiança (excepte el primer, en col·laboració amb David Leitch, signa en solitari la resta d'episodis) i que, a la magnífica "John Wick 4", es permet homenatges cinèfils que van de "Lawrence de Arabia" a -per descomptat- tot el cinema oriental d'acció i arts marcials (incorpora Donnie Yen en el repartiment, lluitador cec en la tradició del "Zatoichi" de Kitano). Tots els episodis, però sobretot el darrer, són un plaer culpable que celebra la violència i ofereix, com si es tractés d'un videojoc però amb bon pols cinematogràfic, diverses set-pieces en què John Wick mata i remata en escenaris luxosos, exòtics o bé insòlits: centrant-nos novament en la quarta i definitivament millor entrega, trobem una escena brillant des d'un inici que millora les apostes de Sergio Leone i Tarantino en un enfrontament a quatre bandes i que transcorre en una discoteca de Berlín entre cascades d'aigua, i més moments memorables, com la lluita a París enmig del tràfic de la Place de l'Étoile, una cacera en una casa de Montmartre filmada en pla zenital, el difícil ascens pels esglaons que condueixen al Sacré-Coeur i, ja al davant de l'esmentat monument i sota la llum rogenca de l'albada, un duel a pistola que res no té a envejar al que cloïa "Barry Lyndon". Mentrestant, una disc-jockey anima des de la Tour Eiffel amb música dels Rolling Stones els caça-recompenses que volen matar Wick mentre augmenta el preu pel seu cap (*). 

(*) Com podreu observar, pel preu d'una pel·lícula d'acció teniu una visita panoràmica a París, que no oblida una breu escena al Louvre amb parada als quadres El rai de la Medusa (Géricault) i La Llibertat guiant el poble (Delacroix).