divendres, 12 de maig del 2023
FERRERI A ESPANYA
Vam esmentar en un post del 2015 "Los chicos", una de les pel·lícules que Marco Ferreri va realitzar a Espanya, on havia vingut per vendre uns objectius que volien ser la versió italiana del Cinemascope. Aquest títol no va passar la censura i van tenir més sort (almenys es van estrenar) les seves col·laboracions amb Rafael Azcona, dues obres mestres de l'humor negre que van ser també els primers treballs de l'escriptor per al cinema i que anticipaven les berlanguianes "Plácido" i "El verdugo".
"El pisito" (1959) codirigida per Isidoro M. Ferry, ens mostra una societat de postguerra en què l'accés a l'habitatge era francament complicat (vaja, més o menys com ara); Rodolfo (José Luis López Vázquez) i Petrita (Mary Carrillo) fa dotze anys que festegen i veuen com se'ls escapa la joventut mentre no aconsegueixen un pis per casar-se i anar-hi a viure; ell viu rellogat a casa de l'anciana senyora Martina, la qual se l'estima força, però això no impedirà que el propietari l'hagi de fer a fora (a ell i a la resta de llogaters) quan la dona falti; a no ser que Rodolfo i la vella es casin (per descomptat, per l'Esglèsia i sense males intencions).
A "El cochecito" (1960), l'inefable Pepe Isbert és l'Anselmo, un vellet a qui la família ignora i que només es distreu amb el seu amic invàlid. Però l'amic i altres discapacitats com ell es mouen amb motos i cotxets amb motor adaptats. L'Anselmo es deleix i, tot i no tenir cap problema de mobilitat, decideix empenyorar les joies de la seva esposa difunta per comprar-se el cotxe del títol. La família no hi està gaire d'acord i l'home resoldrà el conflicte de la manera més expeditiva possible (això, en el final recuperat recentment i al seu dia prohibit per la censura franquista).
Ambdós títols presenten la cara més miserable d'un país endarrerit i, més enllà de la conya dels arguments i d'uns personatges patètics, situen l'acció en interiors estrets i caòtics d'immobles decadents o bé en uns carrers plens de canalla, bestiar, captaires o tetraplègics. En aquests espais, no falten les estampes surrealistes, com l'home-anunci d'"El pisito", la comitiva de senyors amb un vàter entaforat al cap en una de les escenes d'"El cochecito", o la gallina que treuen a passejar pel celobert lligada amb una corda.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
7 comentaris:
Sin duda, su paso por nuestro cine, dejó una huella indeleble.
Pese a los palos en las ruedas, ese “cochecito” circuló por los estrechos cauces impuestos entonces logrando colocarse como una de las obras cumbre del cine español (aunque su director fuera el milanés Marco Ferreri). Si el motor de ese “cochecito” fue la heroica labor de Ferreri, el combustible lo puso un cáustico guión de Rafael Azcona. Ambos, Ferreri y Azcona, diseccionaron la miserabilizada sociedad española de aquellos momentos a través de esa negra anécdota protagonizada por ese ninguneado anciano y su familia, representantes de un deprimente universo de parvedad moral habitado por pequeños canallas, jubilados y minusválidos. Vamos, la cara menos fotogénica de aquella España franquista empobrecida y envilecida.
Naturalmente, la película sufrió algunas agresiones perpetradas por la censura de la época y tuvo que ingresar en el quirófano donde le amputaron el final original, sustituyéndolo por otro suavizado. Muchos años después, ya en democracia, afortunadamente pudo restituirse el tremendo desenlace en las copias exhibidas en televisión y en ediciones digitales.
¡Ah, grandioso Pepe Isbert! (“Y el cochecito ¿podré llevármelo a la cárcel?”).
Trecce: Y marcó el inicio de la carrera de Azcona, posiblemente el mejor guionista que ha transitado nuestro cine.
Teo: Sí, la frase final es antológica.
Saludos y gracias por comentar.
Hola Ricard!
Dos títulos con mayúsculas de nuestro cine. Esa España que se nos muestra es todo un documento sociológico. Sin duda dos autenticas joyas cinematográficas.
Saludos!
Por supuesto, dos joyas que no conviene olvidar. Y ahora es posible ver "El cochecito" remasterizada y con el final ideado por sus autores.
Saludos.
Totes dues ens parlen, amb força mala llet, d'una Espanya molt cutre.
Una abraçada.
Sí, cutre és la paraula.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada