Abans dels títols de crèdit, el protagonista, un metge d'edat avançada (interpretat pel també realitzador Victor Sjöstrom), ens explica qui és, qui és la seva família i que es troba sol. Després dels títols, assistirem a un estrany somni en què recorre carrers buits sota una llum freda i intensa i s'enfronta a troballes sorprenents i inquietants que inclouen la imatge de si mateix dins un bagul.
El metge ha de viatjar a Lund, ciutat on l'anomenaran doctor honoris causa després de cinquanta anys de professió. Decideix no agafar l'avió i fer el trajecte en cotxe; l'acompanyarà la seva jove (Ingrid Thulin), que vol tornar amb el marit, també metge, de qui ha viscut separada els darrers dies per motius que descobrirem al llarg d'aquesta road-movie en què hi haurà de tot i força, sobretot descobriments.
Durant el viatge, recullen uns joves que representen la innocència, però també un matrimoni mal avingut. Paren a llocs on havia transcorregut la infantesa i joventut del protagonista i aquest assisteix a escenes que potser no recorda i només imagina i que, com els somnis que el persegueixen, li revelen la buidor d'una vida no viscuda.
El film alterna passat i present, somni i realitat, amb gran llibertat expressiva (una actriu fa dos papers, l'ancià ocupa el lloc d'ell mateix quan era jove), per transmetre l'angoixa d'una persona que fa repàs de la seva existència després de veure el rostre de la mort. Bergman es mostra lúcid i pessimista mentre aborda temes recurrents: el fracàs matrimonial, les oportunitats perdudes, la solitud. Però, tanmateix, permet que la bellesa s'obri pas, que les imatges de la infantesa siguin lluminoses, i que, al final d'un viatge que ha durat unes hores però representa tota una vida, l'amor obri una porta a l'esperança i el nostre protagonista pugui reposar tranquil.
El film de Bergman és dens, concís i fascinant. Woody Allen va retre-li homenatge a "Desmontando a Harry" (1997), títol no tan genial i transcendent com el del mestre suec però força divertit.
10 comentaris:
Hola Ricard!
Pasados tantos años y sigue impresionando. Te atrapa...
Saludos!
Es admirable como Bergman es capaz de hablar de todo lo que habla y que tú indicas, con la profundidad, la exactitud y la economía en el discurso, con que lo hace.
Un dels meus títols predilectes de Bergman. Una pel·lícula que ens parla de temes transcendents, sí, però amb la senzillesa que només està a l'abast d'un geni. Tot i que em sembla que això seria vàlid per a bona part de la seva filmografia.
Una abraçada.
Fran: Desde luego.
Trecce: Y sólo le hace falta hora y media de película. ¡Para que luego digan que las de Bergman son "lentas"!
Juan: També és un dels meus títols preferits de Bergman.
Una abraçada.
El abismo de la vejez retratado de una forma conmovedora.
Un abrazo.
Así es, una definición certera y concisa.
Un abrazo.
Film reflexivo y amargo sobre el sentido de la vida en el que se utiliza como pretexto un viaje en coche para ahondar en el conocimiento del anciano protagonista. Éste, nos es presentado como un ser egoísta, solitario y agrio que, tras la pesadilla del arranque, sensibilizado por la premonición de una muerte próxima, va tomando conciencia a lo largo de ese recorrido simbólico y revelador, cotejándose con los seres (equivalentes a él mismo en su pasado o a componentes de su entorno familiar) que van agregándose a lo largo del trayecto y que le ayudarán a efectuar una lúcida mirada sobre sí mismo. La suma de elementos, su magistral conjunción, nos da una obra impresionante.
Un saludo.
Un gran resumen de una gran película. Te felicito por tu blog.
Saludos.
Agradezco tu cumplido, Ricard. Otro tanto puedo decir de "Clàssics de Cinema". En cualquier caso, mi blog está a tu disposición para cuando desees participar en él con algún comentario.
Mientras, un saludo.
Gracias, me pasaré por tu blog.
Publica un comentari a l'entrada