"Jeanne Dielman, 23, quai du Commerce, 1080, Bruxelles", dirigida per Chantal Akerman el 1975, és, sens dubte, una proposta radical, encara més si la situem en l'any de la seva estrena, quan el cinema minimalista gairebé no existia fora dels experiments d'Andy Warhol i poca cosa més.
Al llarg de més de tres hores de durada, assistirem a la rutina diària d'una mestressa de casa vídua amb un fill una mica ganàpia. A través de plans frontals fixos, veurem com, dia rere dia, prepara l'esmorzar del noi, surt a comprar i a fer algun encàrrec i, mentre bull les patates del sopar, rep senyors que l'ajuden a quadrar l'economia domèstica.
La durada de les escenes (en alguns moments, sembla que estiguem veient un programa de cuina) combinada amb la quasi total absència de diàlegs i la repetició de situacions similars, al llarg de tres dies que semblen idèntics, demana una adhesió maratoniana de l'espectador, però resulta eficaç per transmetre el clar missatge feminista i per fer més evident l'anestèsia emocional de la protagonista; en el tercer dia i capítol, percebrem que algunes interrupcions lleus però incòmodes en aquesta rutina alienant poden conduir a un desequilibri de funestes conseqüències.
5 comentaris:
En efecto, para estas películas hay que buscar el momento adecuado.
Hola Ricard!
Todavía no la he visto. Sin restarle merito diré que es una propuesta que en principio no me llama, que igual luego la veo y termino rendido, pero por ahora la tengo en la recamara.
Saludos!
Pues yo la vi hace muchos años, en los 80. No me dejó ningún poso porque nada de lo que me muestra Chantal Akerman me interesa. Carente de ritmo, con mucha cámara fija y un metraje excesivo para lo que cuenta: la rutina y amarga soledad de una ama de casa viuda que compagina esa labor con la prostitución sin enfatizar nunca las emociones. Tal vez Jeanne Dielman es un robot... o un muerto viviente.
Un abrazo.
Té bona pinta, tot i que no sé si com per encapçalar cap llista.
Una abraçada.
Trecce: Sí, requiere tiempo y predisposición.
Fran: Ojo, porque no parece un título fácil de ver. De momento, la han colgado en Filmin junto con toda la filmografía de la directora.
Pedro: Yo no la había visto y reconozco que me sentí casi obligado tras el primer puesto en Sight and Sound. Sin duda requiere mucho esfuerzo del espectador, pero no me pareció una mala película; diría incluso que la experiencia inmersiva es lo que acaba dotando de sentido a la digamos historia.
Juan: Ja sé que no ets amic de les llistes. I el cas de la llista de Sight and Sound pot acabar de donar-te la raó. Com vaig dir al seu moment, em temo que un afany de correcció política potser mal entesa (cal incloure pel·lícules dirigides per dones!) ha permès que un títol interessant però no memorable s'imposi a molts que juguen una altra lliga. Crec jo, vaja...
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada