LOS FABELMAN

Sense ser estrictament autobiogràfica, és evident que "Los Fabelman" ens parla del nen Spielberg i del jove Spielberg, entestat a fer cinema d'ençà del seu descobriment quan assisteix, en la primera escena del film, a la projecció d'"El mayor espectáculo del mundo" (Cecil B. DeMille, 1952). Aquest inici demostra -com si calgués!- l'extraordinària sensibilitat i perícia narrativa del mestre Steven Spielberg: en el primer pla, només veiem el nen, amb els adults fora de quadre, com passava en la major part d'"E.T."; però el pare i la mare Fabelman (Paul Dano i Michelle Williams) s'inclinen cap a ell per tranquil·litzar-lo (algú li ha dit que la sala de cinema és fosca), i llavors comprenem que tindran un paper important en la història; acabada la projecció, amb el nen encara en estat de xoc, el pare comenta, quan arriben al seu barri, que costa de trobar la seva casa entre altres que són idèntiques, a la qual cosa replica el petit que és l'única que està fosca; perquè és Nadal i els jueus no celebren el Nadal i no adornen les cases amb llums de colors. De manera que aquest detall i el diàleg que l'acompanya, ens subministren còmodament una informació rellevant. Però, a més, serveix per establir la dicotomia llum i foscor, que és consubstancial al cinema.

A "Los Fabelman", el cinema pot servir per revelar una veritat oculta i també per manipular la realitat. Spielberg posa de manifest aquesta altra duplicitat mentre mostra com el seu jove alter ego construeix ficcions o fabrica mites quasi amb la mateixa facilitat amb què ell ens condueix per un camí ple d'emocions, ja transitat, fins i tot en títols molt menors (tota la part de la high school californiana), però que podem admirar com si fos la primera vegada. És la virtut dels clàssics.