"Tres padrinos" és un títol estrany, sobretot des d'una perspectiva actual. Té diversos moments de comèdia i el final, amb l'inefable Guy Kibbee exercint de jutge comprensiu, conté el moment icònic en què, finalitzat el judici, es declara novament obert el bar -que han fet servir per a l'ocasió- i tothom ho celebra bevent whisky. És habitual que Ford alterni l'humor amb la tragèdia més genuïna, com passa a "Centauros del desierto"; però és que aquí ens farà patir durant la major part del metratge fins a extrems de pur sadisme.
Robert, William i Pedro semblen bona canalla, però assalten un banc i fugen al desert. El sheriff (Bond), preveient les seves intencions, envia destacaments a cada dipòsit d'aigua de la regió, de manera que els protagonistes comencen a passar-ho malament entre dunes, roques i tempestes de sorra. La set no és l'únic inconvenient: el jove William (Carey Jr.) va ferit; enmig d'una tempesta, perden els cavalls; finalment, a mig camí, troben un carro abandonat en què una dona moribunda té un fill en la seva presència, la qual cosa els converteix en padrins del nadó, a qui hauran de protegir mentre continuen la penosa marxa.
L'escena en què Wayne empastifa l'esquena rosada del nadó amb el greix per a les rodes del carruatge devia divertir i emocionar el públic de l'època. Jo només patia i, per poder aguantar-ho, em fixava en la posició de l'horitzó en cada enquadrament (doneu-li a Spielberg la culpa!). Val a dir que totes les escenes al desert estan esplèndidament realitzades (la fotografia de Winton C. Hoch, en color, és excepcional) i la descripció d'una naturalesa inclement no té res a envejar a l'aportació de Lean anys després.
L'horitzó és a dalt? És interessant.
6 comentaris:
Un títol "menor" de Ford, que no vol dir menys bo que la resta de la seva excel·lent filmografia.
Una abraçada.
Un tema que era muy querido para Ford, el de estos forajidos que se autoredimen mediante una buena acción y que, con otras connotaciones, ya había tratado en "Tres hombres malos".
Juan: Potser s'excedeix en la seva voluntat d'amoïnar i commoure l'espectador.
Trecce: No conocía el precedente. Interesante aportación.
Una abraçada.
Aunque "Fort Apache" es una película mejor y mucho más conocida, "Tres padrinos" es una agradable comedia, tan tierna como encantadora. ¿Ay esa escena en que Wayne unta de grasa al recién nacido!
Un abrazo.
Hola Ricard!
Cuando la estas viendo incluso sientes esa "sed".
Saludos!
Pedro: A mí me pareció demasiado trágica para ser una comedia.
Fran: ¡Y que lo digas!
Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada