Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LOS FABELMAN. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris LOS FABELMAN. Mostrar tots els missatges

divendres, 12 de gener del 2024

LES PEL·LÍCULES DEL 2023 (I DEL 2022)

Com fa un parell d'anys, torno a fer trampa, ara per partida doble, i, aprofitant l'estrena de la pel·lícula d'en Bayona a Netflix i la d'en Kaurismäki al meu poble, he esperat uns dies a fer la llista de l'any passat. Continuen faltant títols rellevants, com la darrera d'Erice, però tampoc no puc treure una llista de (presumptes) millors pel·lícules quan ja estiguem a Setmana Santa. A més, sempre em queda el recurs de refer-la l'any que ve, com faré ara amb la del 2022, després de molt dubtar; però em semblava de justícia incloure un exemple magnífic de cinema diferent o d'equilibrar una balança molt dominada pel cinema espanyol. 

També vull aclarir que la llista d'enguany és bastant arbitrària i respon molt als meus gustos personals. Sortosament, hi havia on triar i cal fer menció de la caiguda de "Decision to Leave" per encabir la caiguda de les fulles a la tardor, les "Fallen Leaves" de Kaurismäki (un joc de paraules una mica estrany, ho reconec). 

 2023
1. LOS FABELMAN, de Steven Spielberg 

En quatre anys, només dos noms al primer lloc de la nostra llista: l'espanyol Rodrigo Sorogoyen i l'americà Steven Spielberg. "Los Fabelman" ens mostra un alter ego del jove Spielberg que descobreix la màgia del cinema i també algunes veritats incòmodes. Senzilla i sàvia. 

2. THE QUIET GIRL, de Colm Bairéad 

En un any en què no han faltat les grans produccions d'autor (que també enyoràvem) brillen amb llum pròpia petites històries commovedores, com la de la noia callada que protagonitza el primer títol parlat en gaèlic. 

3. LOS ASESINOS DE LA LUNA, de Martin Scorsese 

Scorsese, en plena forma tot i la seva ja avançada edat, ens explica el lamentable genocidi dels indis osage. En van tenir la culpa els americans, i de culpa ens torna a parlar el director, tot i que, en aquest cas, la redempció resultarà força complicada. El Globus d'Or que ha guanyat la protagonista femenina és totalment merescut. 

4. OPPENHEIMER, de Christopher Nolan 

Nolan signa un dels seus títols més complexos (que ja és dir). El seu treball, també triomfador als Globus d'Or (merescudíssim l'atorgat a Robert Downey Jr.), dignifica el sempre complicat gènere del biopic i transcendeix el retrat del creador de la bomba atòmica fent que ens interroguem sobre l'estupidesa humana (una paradoxa atès que al film apareix gent molt intel·ligent, o això sembla). 

5. FALLEN LEAVES, d'Aki Kaurismäki 

El realitzador finlandès aplica el seu peculiar estil (hieratisme, localitzacions atemporals i més aviat tristes, estudiada paleta de colors) a una història d'amor amb molts entrebancs entre un jove una mica dipsòman i una noia tan solitària com ell (atenció a la metafòrica crossa del final); el vent que fa desaparèixer un paper amb un telèfon és una de tantes dificultats, metàfora (una altra) de problemes més generalitzats, com la manca de diners i d'una feina estable. Però "Fallen Leaves" és un conte, i la dignitat i la solidaritat d'alguns s'imposarà en una societat de llops en què la guerra d'Ucraïna, present en les emissions radiofòniques, només és un símptoma. Kaurismäki aprofita un esquema molt senzill per introduir notes d'humor en un panorama més aviat fosc i referències cinèfiles que van de Godard a Chaplin passant per les pel·lícules del seu amic americà Jim Jarmusch. 

6. LA SOCIEDAD DE LA NIEVE, de J.A. Bayona 

Impecable reconstrucció de l'accident d'avió en què els supervivents, la majoria joves components d'un equip de rugbi, van haver de sobreviure perduts als Andes en condicions terribles. El realitzador fonamenta la seva versió en la fisicitat dels actes, posant de relleu, al mateix temps, l'esperit de grup. 

7.  ANATOMÍA DE UNA CAÍDA, de Justine Triet 

El judici que intenta aclarir si el marit de la protagonista es va suïcidar o va ser assassinat també servirà per revelar els problemes existencials d'una parella en crisi. Una proposta original que va merèixer la Palma d'Or al Festival de Cannes. 

8. TÁR, de Todd Field 

Cate Blanchett interpreta a una directora d'orquestra tan genial com antipàtica arrossegada a un malson a causa de la cultura de la cancel·lació, molt de moda en aquests temps que corren. 

9. SABEN AQUELL, de David Trueba 

La commovedora història de l'Eugenio (l'humorista) i la Conchita, narrada amb gran sensibilitat pel petit dels Trueba i interpretada meravellosament per David Verdaguer i Carolina Yuste. Em semblava obligat posar-la a la llista. 

10. JOHN WICK 4, de Chad Stahelski 

Com també em semblava obligat incloure el film d'acció més desprejudiciat, més brillant i més divertit d'aquesta i moltes temporades. És tan excessiu que serà irrepetible. 

 2022
1. AS BESTAS, de Rodrigo Sorogoyen 

Un drama rural intens però contingut. Sorogoyen aconsegueix una narració absorbent i equilibrada, en què l'horror de tot plegat no impedeix que coneguem les raons dels implicats. 

2. ALCARRÀS, de Carla Simón 

Un altre drama rural, no tan excessiu, però profund i força proper. Aquí, també, tothom té les seves raons. 

3. PETITE MAMAN, de Céline Sciamma 

Un títol insòlit al voltant d'una nena i una amiga especial que juguen al bosc. Fantasia i poesia sense subratllats innecessaris. 

4. MANTÍCORA, de Carlos Vermut 

Com "As bestas", "Mantícora" parla de monstres quotidians. També coneixerem les seves raons. Barreja de tendresa i humor negre en una nova demostració del talent de Carlos Vermut. 

5. VORTEX, de Gaspar Noé 

Un drama aspre sobre l'Alzheimer (metàfora de la incomunicació?) i la inexorabilitat de la mort. Noé es mostra més sobri i equilibrat que en films anteriors sense renunciar a certa experimentació, en aquest cas traient molt partit de la pantalla dividida. 

6. PARÍS, DISTRITO 13, de Jacques Audiard 

Audiard mostra els sentiments d'una colla de personatges de la banlieue parisenca, que podria ser qualsevol altra ciutat del món, no endebades es basa en una novel·la gràfica del nord-americà Adrian Tomine (amb guió de la Céline Sciamma). 

7. DRIVE MY CAR, de Ryusuke Hamaguchi 

Adaptació d'un relat curt d'Haruki Murakami, que el film amplia afegint silencis i referències al teatre. Però no patiu, que no falten les confessions i el to inconfusible del gran escriptor japonès. 

8. AFTERSUN, de Charlotte Wells 

Un pare divorciat i la seva filla són de vacances en un resort una mica tronat, a Turquia. El to contemplatiu d'una molt intel·ligent posada en escena filtra però no impedeix que aflorin les emocions i certa angoixa existencial. 

9. CRÓNICA DE UN AMOR EFÍMERO, d'Emmanuel Mouret 

Una comèdia sobre les relacions de parella que recorda Woody Allen només perquè el protagonista és insegur i, de vegades, xerra més del compte. Mouret té el seu estil i es revela com un cineasta tan sensible com rigorós en la posada en escena. 

10. LA ABUELA, de Paco Plaza 

Si Céline Sciamma apareix en aquesta llista com a directora i també com a guionista, passa el mateix amb Carlos Vermut, que aplica el seu humor negre i les seves obsessions a un film d'horror poc convencional.

dimecres, 22 de febrer del 2023

LOS FABELMAN

Sense ser estrictament autobiogràfica, és evident que "Los Fabelman" ens parla del nen Spielberg i del jove Spielberg, entestat a fer cinema d'ençà del seu descobriment quan assisteix, en la primera escena del film, a la projecció d'"El mayor espectáculo del mundo" (Cecil B. DeMille, 1952). Aquest inici demostra -com si calgués!- l'extraordinària sensibilitat i perícia narrativa del mestre Steven Spielberg: en el primer pla, només veiem el nen, amb els adults fora de quadre, com passava en la major part d'"E.T."; però el pare i la mare Fabelman (Paul Dano i Michelle Williams) s'inclinen cap a ell per tranquil·litzar-lo (algú li ha dit que la sala de cinema és fosca), i llavors comprenem que tindran un paper important en la història; acabada la projecció, amb el nen encara en estat de xoc, el pare comenta, quan arriben al seu barri, que costa de trobar la seva casa entre altres que són idèntiques, a la qual cosa replica el petit que és l'única que està fosca; perquè és Nadal i els jueus no celebren el Nadal i no adornen les cases amb llums de colors. De manera que aquest detall i el diàleg que l'acompanya, ens subministren còmodament una informació rellevant. Però, a més, serveix per establir la dicotomia llum i foscor, que és consubstancial al cinema.

A "Los Fabelman", el cinema pot servir per revelar una veritat oculta i també per manipular la realitat. Spielberg posa de manifest aquesta altra duplicitat mentre mostra com el seu jove alter ego construeix ficcions o fabrica mites quasi amb la mateixa facilitat amb què ell ens condueix per un camí ple d'emocions, ja transitat, fins i tot en títols molt menors (tota la part de la high school californiana), però que podem admirar com si fos la primera vegada. És la virtut dels clàssics.