VACACIONES PARA IVETTE

"Vacaciones para Ivette" (1964) no és la millor pel·lícula del cinema espanyol; ni tan sols és la millor pel·lícula del seu director, José María Forqué -tampoc la pitjor-. No obstant això, en la seva recent emissió al cicle de la 2, m'ha commogut quasi tant com quan la vaig descobrir quan era adolescent. M'encanta aquesta història d'un intercanvi entre un nen espanyol i la germana d'un nen francès, qui viatjarà a Madrid per alegrar la vida d'una família tan tradicional que el pare és José Luis López Vázquez i Gracita Morales la criada. Qui estarà més content és el fill gran, un noi guapo i bon estudiant i esportista, qui mantindrà amb la franceseta una casta relació i la passejarà per les revetlles populars de l'estiu madrileny.

Una pel·lícula tòpica i càndida que volia traduir en imatges la incipient apertura del règim cap al Mercat Comú. Com sigui, està ben narrada per l'eficaç José María Forqué, la protagonista femenina (Catherine Diamant, actriu francesa que no es va prodigar gaire) era bellíssima i el nen tímid i curt de vista que viatja a París i no acaba d'encaixar amb els seus companys francesos s'assembla molt a mi mateix quan també vaig participar en un intercanvi d'aquest tipus, una experiència tan agredolça com irrepetible que va resultar fonamental en la meva adolescència.

DESPUÉS DE LA TORMENTA

La primera meitat de "Después de la tormenta" (Kore-Eda Hirokazu, 2016), se centra en un personatge solitari, un escriptor fracassat que treballa d'empleat en una agència de detectius i es juga el sou -i el sobresou- a les curses de cavalls. Però la imminència del tifó a què fa referència el títol del film serveix per unir, si més no durant unes hores, el nucli familiar que s'havia vist disgregat a causa del mal cap del protagonista; i aquí Kore-Eda es troba còmode i ens serveix més moments de gran cinema i uns diàlegs que atorguen consistència i profunditat a una trama molt elemental.

UNA VIDA A LO GRANDE

"Una vida a lo grande" (2017) comença com un film de ciència-ficció, amb el descobriment d'un sistema per empetitir la gent que pot ser tant una resposta al desastre mediambiental com una solució als problemes econòmics de caràcter més individual, ja que aquells que es miniaturitzen multipliquen per mil el seu poder adquisitiu.

El plantejament és una metàfora de la mateixa pel·lícula, a priori una faula distòpica però finalment el mateix que expliquen totes les pel·lícules d'Alexander Payne: una peripècia individual que conduirà el protagonista (Matt Damon) a trobar un sentit a la seva existència després d'un procés d'humiliació i posterior re-descobriment.

¡LUMIÈRE! COMIENZA LA AVENTURA

Ara que ens hem remuntat fins al cinema silent, val la pena recomanar aquest títol del 2016 però que, de fet, és un recull de 108 pel·lícules rescatades -i restaurades- del catàleg dels germans Lumière, com ja sabem inventors del cinema, signants de la primera pel·lícula de la història, "Salida de los obreros de la fábrica", que data de 1895.

Els títols escollits i comentats per Thierry Frémaux (director del Festival de Cannes i de l'Institut Lumière de Lyon), tots d'una durada d'uns 50 segons, a més del seu innegable valor documental, encomanaran a l'espectador actual mínimament sensible tota la fascinació de la imatge en moviment en el seu aspecte més fonamental i primigeni, amb la seva capacitat d'immortalitzar fragments de vida, captats pels Lumière i els seus operadors amb elegància i precisió, escollint sempre l'enquadrament idoni i traient el màxim partit d'uns mitjans i plantejaments narratius lògicament força rudimentaris.

PÁGINAS DEL LIBRO DE SATÁN

Recollint sens dubte la influència de Griffith i de la seva monumental "Intolerancia" (1916), Carl Theodor Dreyer va realitzar, el 1920, "Páginas del libro de Satán", un títol interessantíssim que recull moltes de les seves obsessions temàtiques i que demostra una vegada més el seu talent narratiu.

Com el film del mestre nord-americà, el títol de Dreyer es divideix en quatre episodis situats en diversos moments de la Història. El fil conductor és la presència de Satanàs, obligat per Déu a temptar els humans, la qual cosa pot reduir la seva condemna només si troba una ànima pura que resisteixi els seus xantatges.

L'Àngel Caigut s'ho munta fatal i tria víctimes febles d'esperit, atretes per les persones a qui acabaran traint i, a més, influenciades per grups de malfactors, ja siguin els fariseus en l'episodi de Jesús i la traïció de Judes, sobradament coneguda, els inquisidors en l'Espanya del segle XVI, els revolucionaris en el regnat del Terror en la França del 1793, o els comunistes en l'episodi més contemporani, ambientat en la guerra civil finlandesa l'any 1918.

L'episodi de Jesús és una successió de composicions pictòriques molt belles, un pèl estàtiques. També en l'episodi sobre la Inquisició, Dreyer demostra el seu talent per a la composició dels plans. A diferència del seu film sobre Joana d'Arc, predominen els plans generals; no obstant això, també empra el primer pla (de fet, un primer pla obre i tanca el film), amb intel·ligència i gran eficàcia dramàtica. Aquest episodi, que anticipa posteriors denúncies sobre el fanatisme religiós (a "La pasión de Juana de Arco" o "Dies Irae"), és el més divertit: les escenes del capellà libidinós flagel·lant-se davant de la figura de la seva estimada haurien entusiasmat Buñuel; i el moment en què ella resa i la llum natural il·lumina el crucifix prefigura els millors moments d'"Ordet"; de fet, el treball sobre la llum és impressionant, sobretot en aquest episodi i el de la Revolució Francesa.

Els revolucionaris són lletjos i traïdors i els nobles són honestos i valents. Maria Antonieta apareix com una heroïna en els seus dies d'empresonament a la Conciergerie (quan Dreyer va ser contractat per la Société Genérale des Films per fer una pel·lícula sobre alguna heroïna nacional, la darrera reina de França era una de les tres opcions -Catalina de Mèdici era la tercera-).

Maniqueismes a banda, aquest fragment és el més atrevit des del punt de vista narratiu. Inclou un moviment de càmera semblant a un travelling subjectiu quan les aristòcrates entren a la taverna i un curiós muntatge paral·lel entre l'escena en què el plebeu gosa declarar el seu amor a la filla de la comtessa i una altra en què uns nens, imitant els adults, jutgen un gat i el condemnen a la guillotina. Evidentment, el plebeu és rebutjat per l'aristòcrata; Dreyer emfatitza la separació insalvable entre els personatges enfosquint alternativament cada meitat de l'enquadrament.

Els comunistes del darrer episodi fumen compulsivament i són molt dolents a diferència dels patriotes finlandesos, entre els quals Satanàs trobarà l'única persona capaç de resistir-se-li. Aquest episodi, en general menys elaborat plàsticament, és en canvi mot intens dramàticament, i incorpora un altre muntatge en paral·lel que incrementa el suspens d'una situació límit; o sigui, igual que en l'escena contemporània del film de Griffith.

MISIÓN IMPOSIBLE: FALLOUT

Potser l'única novetat destacable en el darrer lliurament de la sèrie sigui que repeteix director. Christopher McQuarrie, responsable de "Misión: Imposible. Nación Secreta" (2015), signa ara "Misión imposible: Fallout" (2018) -resulta complicat no fer-se un embolic amb els signes de puntuació en els títols-.

Com diem, poques novetats: si ahir Ethan Hunt es penjava d'un avió, ara ho fa d'un helicòpter (sense dobles, segons diuen; Cruise està en bona forma física tot i tenir l'edat d'alguns jubilats); torna a demostrar la seva perícia dalt d'una moto en una escena trepidant pels carrers de París i la seva elegància quan assisteix, després de saltar d'un avió des de l'estratosfera, a una festa pija al Grand Palais. La trama continua centrada en el comerç il·legal d'armes nuclears, i els girs argumentals, les màscares i els problemes del protagonista a l'hora de compaginar vida privada i compromisos laborals són els de sempre. Això sí, més i millor; un còctel perfecte d'acció i dramatisme amb una seqüència final que combina tres accions en paral·lel espectacular i adrenalítica.

EL EXORCISTA

Ara que el Vaticà està nomenant exorcistes a tort i a dret, sembla oportú recordar la pel·lícula que va fer famosos aquests capellans: "El exorcista" (1973), un èxit sense precedents del cinema de terror basat en la novel·la homònima de William Peter Blatty.

Dirigida per William Friedkin, un realitzador sense experiència en el gènere però llavors molt conegut gràcies a l'oscaritzada "The French Connection" (1971), narrava la dramàtica experiència de la Regan (Linda Blair es va fer famosa pel seu paper), una nena, filla d'una coneguda actriu (Ellen Burstyn), que, un bon dia, comença a fer coses estranyes com caminar cap per avall o parlar a l'inrevés. Després d'algunes visites a cal metge sense resultats i d'una mort misteriosa, conclouen que la Regan pensa que està posseïda -o ho està de veritat?- per un dimoni, i que el tractament més adequat, no exempt de perills, és una cerimònia d'exorcisme segons l'ancestral ritu romà a càrrec de dos sacerdots, el voluntariós pare Karras (Jason Miller) i un altre amb experiència en el tema, el veterà Lankester Merrin (Max von Sydow, qui bescanviava la lluita amb els dimonis interiors en els films d'Ingmar Bergman per una altra de més física amb una nena endimoniada, amb levitacions i vòmits de color verd inclosos).

El film és terrorífic i alhora espectacular. El seu mèrit principal va ser ubicar una qüestió a priori tan kitsch com pot ser un exorcisme en un escenari molt realista; de manera que a l'espectador li acaba passant com als mateixos protagonistes: al final, resulta creïble que hi hagi un dimoni dintre la Regan; i molt antipàtic i malparlat.

LA PASIÓN DE JUANA DE ARCO

Parlar de Bergman i els primers plans ens porta a fer-ho d'un dels seus mestres, el danès Carl Theodor Dreyer.

Com vam dir quan vam comentar la darrera llista de Sight and Sound, "La pasión de Juana de Arco" (1928), crònica del procés que la va conduir a la foguera (el guió s'inspira directament en les actes del -diguem-ne- judici), és una simfonia de primers plans: del rostre de la protagonista (memorable creació de Maria Falconetti en la seva gairebé única i darrera intervenció al cinema), expressió del patiment, la puresa i la innocència, i dels rostres adusts, lletjos i severs dels jutges que proven una vegada i una altra de tergiversar el testimoni de la Joana. En aquesta successió de primers i primeríssims plans sobre uns decorats quasi invisibles, Dreyer efectua un treball de muntatge impecable i insòlit en l'època en què el film va ser realitzat; els intertítols són breus perquè les mirades ja ho diuen tot; els angles de càmera cerquen augmentar aquesta expressivitat i els contrapicats que emfatitzen el poder dels bisbes s'avancen quasi quaranta anys a les aportacions de Kubrick.

Però el director no es mostra hàbil únicament en aquest joc de rostres i mirades. El film comença amb una panoràmica llarga i elaborada sobre la sala en què tindrà lloc el procés i inclou en altres moments i, particularment, en l'esclat de violència del final, posicions i moviments de càmera que anuncien l'avantguardisme del seu treball següent: "Vampyr, la bruja vampiro" (1932). Tot plegat en oberta oposició als plans generals llargs i estàtics que predominaran en la seva obra sonora, escassa però contundent.

FANNY Y ALEXANDER

En el centenari del naixement d'Ingmar Bergman semblava oportú comentar alguna de les seves pel·lícules.

"Fanny y Alexander" (1982) és gairebé el seu testament cinematogràfic (va continuar dirigint, però només per a la televisió) i un dels seus títols més populars, guanyador de quatre Òscars de Hollywood.

L'acció comença el Nadal del 1907, quan l'Alexander i la seva germana Fanny viuen feliços amb els seus pares, que es dediquen al teatre, els seus tiets i la seva àvia. Com en els contes d'Andersen, el pare mor sobtadament i la mare es torna a casar amb un ogre vestit de bisbe protestant, qui tancarà els nens en una torre fins que un paladí amb aspecte de jueu acudeixi al seu rescat.

Bergman narra la història amb una senzillesa només a l'abast dels grans directors, atent a les sensacions que envolten la infància d'Alexander, des de la calidesa de la casa de l'àvia, retratada en tons vermells i daurats pel gran Sven Nykvist, a la por i la fredor del castell del bisbe, de parets nues i colors pàl·lids. El nen, potser un transsumpte del mateix director, creix estimant el teatre i fascinat per la llanterna màgica; la màgia també és present a la casa del jueu Isak Jacobi i serveix per resoldre algunes situacions complicades, mentre els fantasmes campen per tot arreu (com és habitual en els films del director). Així, doncs, realitat i fantasia, comèdia i tragèdia, es donen la mà en aquest títol bell i delicat en què el mestre suec alterna plans generals que semblen de Dreyer en els interiors despullats del castell i, en els exteriors nevats, de Visconti, de qui també sembla copiar alguns reenquadraments amb zoom que condueixen, en qualsevol cas, a la gran especialitat de Bergman: els primers plans, més difícils del que sembla.

AFROAMERICANS

Després de "La noche más oscura" (2012), Kathryn Bigelow aborda un altre episodi polèmic de la història dels Estats Units a "Detroit" (2017), no tan recent en aquest cas, ja que viatja al 1967, enmig de les revoltes racials que assolaven els barris negres de la ciutat del títol i en què va haver d'intervenir l'exèrcit. Tot i que l'episodi de violència que va tenir lloc al motel Algiers va ser protagonitzat per tres policies locals decidits a imposar la seva llei a sang i a foc.

Quan es va estrenar, semblava una ferma candidata als Òscars. Tenia un argument impactant i, tot i ser bàsicament coral, hi havia un personatge més protagonista que els altres que tancava el relat amb una lliçó de dignitat i integritat. Però va ser finalment la gran oblidada dels premis. I no m'estranya. Els acadèmics no podien premiar un film tan dur; dur en el seu al·legat i dur en la seva transcripció fílmica: Bigelow ens situa en un espai claustrofòbic, clava la seva càmera als rostres desesperats dels personatges i no ens estalvia ni un minut de l'agònica sessió d'agressions i humiliacions que van haver de patir els pobres afroamericans que van tenir la desgràcia de ser al motel la nit que uns policies racistes van assaltar-lo perquè havien sentit un tret i se'ls van trobar de festa... amb dues noies blanques!

La lluita pels drets civils va tenir en Malcolm X (1925-1965) un dels seus protagonistes més destacats. Spike Lee va dedicar-li una pel·lícula el 1992.

Lee era llavors el més conegut d'una nova generació de cineastes afroamericans. Tenia en el seu haver dos títols de culte -"Nola Darling" (1986) i "Aulas turbulentas" (1988)- quan va obtenir un gran èxit de crítica i públic amb "Haz lo que debas" (1989), a la qual van seguir les també força populars "Mo'Better Blues" (1990) i "Fiebre salvaje" (1991). Tots aquests títols eren històries de ficció però denunciaven el racisme furibund de la societat nord-americana. "Malcolm X" era el seu projecte més ambiciós fins a la data i ja es basava en fets reals, o almenys en els relatats pel líder afroamericà en la seva autobiografia. X era un gàngster de poca volada que, arran de la seva estada a la presó, es va afiliar a l'anomenada Nació de l'Islam, una agrupació de negres musulmans que no se sentien nord-americans i propugnaven una separació total entre la seva raça i el Diable Blanc; de seguida es va convertir en un líder del moviment, del qual, però, es va anar independitzant; i sempre va marcar distàncies amb polítics negres més conciliadors, com en Martin Luther King. Cineasta militant, Lee converteix la pel·lícula en una hagiografia del personatge, potser necessària per combatre la seva mala fama. Interpretat per Denzel Washington, el Malcolm X del film és un tipus dur i un radical, tot i que amb el temps -i després d'un viatge a la Meca- relativitza la seva postura; al mateix temps, però, es revela un home íntegre i més aviat innocent, enfrontat al cinisme dels altres líders de la Nació de l'Islam, possiblement responsables directes del seu assassinat, tot i que això no queda gaire clar en un entorn tan convuls com el que li va tocar viure.

"Malcolm X" era un projecte arriscat i no va tenir l'impacte dels anteriors films del director. De fet, va marcar un abans i un després en una carrera que ha esdevingut erràtica. La insistència de Lee en el retrat de la societat afroamericana, els seus problemes i la seva lluita no ha tingut el ressò dels seus primers títols i quan ha tingut algun èxit comercial ha estat amb projectes menys personals i allunyats d'aquesta temàtica ("La última noche", "Plan oculto"). "Malcolm X" era massa llarga (més de tres hores de durada) i un pèl discursiva. Més interessant que atractiva, dedica molts minuts de metratge a la verbalització de les idees del protagonista mentre que analitza reiteradament a través de les imatges la seva relació ambigua amb la violència i les armes. En qualsevol cas, la part que dedica al personatge abans de fer-se musulmà confirma la categoria de Lee com a narrador; i la segona meitat, més didàctica i introspectiva, també conté moments de bon cinema i algunes de les figures d'estil característiques del director, com els travellings en què els personatges avancen pels carrers convertits en figures estàtiques (així en la seqüència prèvia a l'escena de l'assassinat, que contrasta amb la inicial en què Malcolm i el seu amic Shorty -el mateix Lee- caminen per Harlem tot contents vestits segons la moda Pachuco).

HEREDITARY

El cinema fantàstic i de terror continua demostrant el seu bon estat de salut gràcies a l'aportació de directors joves com el senyor Ari Aster, qui, amb "Hereditary" (2018), signa el seu primer i excel·lent llargmetratge.

Comença com un melodrama familiar, molt ben interpretat per Toni Collette, per derivar ben aviat cap al terror més absolut. Com que el film va revelant de mica en mica la substància del misteri que amenaça la ja no gaire alegre llar dels Graham, només diré que l'esquema argumental té més d'un precedent il·lustre i, fins i tot, s'assemblaria a molts títols del gènere si no fos per l'habilitat i elegància amb què Aster combina els elements de la trama, situant-nos al bell mig d'un malson en què no hi ha un protagonista clar ni cap certesa que ens permeti refugiar-nos de l'allau de situacions terribles i d'idees i imatges pertorbadores, tanmateix fascinants algunes d'elles, com el món en miniatura que fabrica la mare en el seu taller i que contribueix a diluir el context quotidià en una atmosfera de conte gòtic i a assenyalar metafòricament la insignificança d'uns personatges manipulats per forces d'origen sobrenatural i més aviat malèfic.

Fa patir molt però no us queixeu que d'això es tracta.