Una investigació sobre la mort de Merrin i unes presumptes idees herètiques és el punt de partida -una mica absurd- d'aquesta segona part, en què Richard Burton assumeix el paper de capellà. Visitarà la Regan a Nova York i, amb l'ajuda de la psiquiatra que interpreta Louise Fletcher (guanyadora de l'Òscar per "Alguien voló sobre el nido del cuco") i d'un invent que afavoreix la connexió telepàtica, aprendrà moltes coses sobre el dimoni i la manera de vèncer-lo, tot i que encara caldrà un viatge a una Etiòpia recreada en estudi i un final catàrtic en la casa de la primera pel·lícula.
"El exorcista II: El hereje" conté algunes idees interessants; la posada en escena de Boorman i l'experimentació pionera amb la steadycam (ben aviat popularitzada per Kubrick a "El resplandor") proporcionen moments certament impactants, sobretot en la part africana. Però el ritme no sembla adequat, la història resulta confusa, Burton i Fletcher actuen com si fossin autòmats i Blair, sense pústules ni vòmits, no sembla gaire bona actriu. Cal afegir molts moments ridículs, de l'exhibició de claqué al bruixot que escup un tomàquet; i -que em perdonin pels esforços de la producció, que va importar 3.000 llagostes mascles (*)-, la personificació del mal en un d'aquests insectes no resulta una bona idea, si més no des d'un punt de vista estètic. I jo no sóc pas un expert en noms de dimonis, però que el Mal es digui Pazuzu i l'africà que sembla tenir el remei, Kokumo, també acaba convocant l'escepticisme dels espectadors.
De tota manera, jo penso que el principal problema de la pel·lícula de Boorman és que exclou el màxim encert de la versió de Friedkin, que era, al meu parer, la presentació del tema central, una possessió diabòlica, en un entorn realista i molt identificable. En canvi, a "El exorcista II: El hereje", el director britànic, amb la col·laboració del director de fotografia William A. Fraker i el rodatge en estudi de les escenes africanes, sense oblidar les sessions de telepatia, atorga a l'invent un to oníric. Fins i tot, la banda sonora d'Ennio Morricone recorda els seus treballs amb Argento o Leone, amb aires de sèrie B i molt allunyats del realisme de la versió de Friedkin.
(*) La dada l'aporta un interessantíssim documental que Movistar + va tenir el detall de programar juntament amb la recuperació de la pel·lícula. "Boorman y el diablo" (David Kittredge, 2025), que conté una llarga entrevista amb el realitzador i en què intervenen Linda Blair, Louise Fletcher i altres responsables i entesos, revela qüestions rellevants:
- Boorman no volia fer una simple continuació. Volia titular el seu film "El hereje", sense la referència a la primera pel·lícula, que van imposar els productors. La distància entre la seqüela i l'original, finalment causa del fracàs, era una aposta valenta d'un realitzador acostumat al risc. El director britànic recorda el seu desconcert després de la desastrosa estrena. Va estar a punt de no tornar a dirigir; sortosament, va recuperar el favor del públic amb "Excalibur", i, mentrestant, va reflexionar, considerant que havia pecat de suficiència i d'un excés de confiança, i va recordar el consell de David Lean sobre el respecte al públic i als seus desitjos (una qüestió igualment discutible, però vaja).
- La tasca dels col·laboradors no va ajudar. Els actors no van estar mai a l'altura; Linda Blair arribava sempre tard i Burton plegava a les sis de la tarda independentment de l'escena que estiguessin rodant. I el documental no obvia la potser decisiva intervenció de Rospo Pallenberg (Imdb el considera director no acreditat): va reescriure el guió, introduint una dimensió molt intel·lectual a partir de les teories de Teilhard de Chardin sobre l'evolució cap a una consciència compartida per tota la humanitat; va estar sempre present al rodatge, i cal recordar que Boorman va patir una malaltia, causada per una febre transmesa pel vent i la sorra utilitzats en les escenes africanes, que el va tenir al llindar de la mort i apartat del set durant setmanes, qüestió que, a més d'encarir i endarrerir el projecte, va atorgar molt marge de maniobra al misteriós i més aviat extravagant personatge (que també intervé en el documental). No obstant això, Boorman va tornar a confiar en ell per als llibrets d'"Excalibur" i de "La selva esmeralda". En la reescriptura del guió d'"El hereje" també va influir la mort, tot just abans del rodatge, de Lee J. Cobb, el policia de la primera pel·lícula i que havia d'intervenir en la seqüela.
- El documental també es refereix a la mala sort de la coincidència de l'estrena amb la presència de "La guerra de las galaxias" a la cartellera. Com vam comentar al bloc, i recorda el film de Kittredge, l'any 1977 també va ser el de l'estrena de "Carga maldita", precisament dirigida per William Friedkin, responsable d'"El exorcista", i un altre fracàs absolut. De fet, el final de la dècada va enterrar el Nou Hollywood amb els desastres no solament dels títols al·ludits sinó d'altres molt inesperats, des de "1941", de Steven Spielberg, o "Apocalypse Now", de Coppola, fins al definitiu de "La puerta del cielo", de Michael Cimino, responsable directe de la fallida d'United Artists i punt final de l'era de les superproduccions d'autor. Una veritable llàstima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada