diumenge, 22 de juliol de 2018

FANNY Y ALEXANDER


En el centenari del naixement d'Ingmar Bergman semblava oportú comentar alguna de les seves pel·lícules.

"Fanny y Alexander" (1982) és gairebé el seu testament cinematogràfic (va continuar dirigint, però només per a la televisió) i un dels seus títols més populars, guanyador de quatre Òscars de Hollywood.

L'acció comença el Nadal del 1907, quan l'Alexander i la seva germana Fanny viuen feliços amb els seus pares, que es dediquen al teatre, els seus tiets i la seva àvia. Com en els contes d'Andersen, el pare mor sobtadament i la mare es torna a casar amb un ogre vestit de bisbe protestant, qui tancarà els nens en una torre fins que un paladí amb aspecte de jueu acudeixi al seu rescat.

Bergman narra la història amb una senzillesa només a l'abast dels grans directors, atent a les sensacions que envolten la infància d'Alexander, des de la calidesa de la casa de l'àvia, retratada en tons vermells i daurats pel gran Sven Nykvist, a la por i la fredor del castell del bisbe, de parets nues i colors pàl·lids. El nen, potser un transsumpte del mateix director, creix estimant el teatre i fascinat per la llanterna màgica; la màgia també és present a la casa del jueu Isak Jacobi i serveix per resoldre algunes situacions complicades, mentre els fantasmes campen per tot arreu (com és habitual en els films del director). Així, doncs, realitat i fantasia, comèdia i tragèdia, es donen la mà en aquest títol bell i delicat en què el mestre suec alterna plans generals que semblen de Dreyer en els interiors despullats del castell i, en els exteriors nevats, de Visconti, de qui també sembla copiar alguns reenquadraments amb zoom que condueixen, en qualsevol cas, a la gran especialitat de Bergman: els primers plans, més difícils del que sembla.

6 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

Desde que la vi de estreno, nunca he vuelto a ver esta película. Tal vez sea que me invade una corrosiva melancolía que achaco a la herida del tiempo. Un film magistral que fluctúa entre la amargura y el gozo de toda existencia.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Yo la he visto ahora por segunda vez y me gustó más que la primera. Aunque descubro que la parte en que muestra la alegría de vivir tiene sus sombras y la parte más dramática tiene sus luces y esperanzas. ¡Como la vida misma!

Un abrazo.

Cinefilia ha dit...

Doncs els propers 25 i 26 d'agost està previst que la Filmoteca de Catalunya projecti la versió televisiva de "Fanny i Alexander", que té una durada total de 308 minuts.

ricard ha dit...

Una gran oportunitat. Llàstima que em serà impossible assistir-hi en aquestes dates. Igualment, gràcies per la informació.

Salutacions.

Marc Ambit ha dit...

Ostres, jo la tinc per casa, la versió en sèrie que comenta el/la company/a de Cinefilia! Si la vols te la puc passar d'alguna manera.

ricard ha dit...

S'agraeix i et prenc la paraula. Però no vull donar-te feina abans de trobar temps per veure-la.

Ja parlarem. Salutacions.